miércoles, 2 de mayo de 2012

ARGUMENTS

17 comentarios:

Jordina Farré dijo...

(1ª part)
“SUPERVIVÈNCIES”

(Hi havia una vegada un poble que va estar a punt d´extingir-se. Els habitants reduïts a menys d´una dotzena, van evolucionar gràcies a la seva tecnología…)
“Alfa-13 i Beta-R estan preparades. Acabada la clonació, restaran una al costat de l´altra per sempre. El cordó umbilical que encara les uneix, desapareixerà en breu i serán autònomes. Considerades bessones, la segona viurà el que visqui la primera i morirà quan l´altra mori. Els caps, ho han disposat així pel baix nombre de supervivents. Han cercat alternatives per assegurar continüitat. Però no tot és perfecte en aquesta societat, hi ha secrets que desperten l´intriga dels més agosarats. La gran deflagració es va cobrar moltes vides, unes insignificants i d´altres importants i irrepetibles. La permanència d´érssers intel.ligents en el nou planeta es fa mitjançant les clonacions dels més perfectes. Així controlen els Honorables. A-13 és una de les escollides.
Els Alfa són descendents dels fundadors de l´Oracle, els homes de ciència de l´antic Planeta Blau. Han tingut més sort que els Omega. Aquests darrers, vàren patir l´holocaust en l´escorça.i “per tant”, seqüeles que trigaran generacions a esvaïr-se, El poble privilegiat els va rescatar d´una mort segura donant-lis dignitat i facilitats per a subsistir, però no es poden barrejar amb ells doncs els efectes serien terríbles. Quan els escollits acompleixen el segon solstici, es procedeix a la clonació. A-13 és una criatura molt singular. Ha après en poc temps el que els seus companys triguen tres vegades més. D´una intel.ligència i memòria prodigiosa, aviat es va fer notar en el claustre. Els Honorables parlen d´ella pels passadissos i el seu nom el conèixen per a tota la ciutat. Els ulls dels Savis estan posats en ella i el seu clon. Aviat va començar a fer preguntes i a no quedar conforme amb les respostes. Així va ser com descubrí el submon on viuen els Omega. Aquells individuus de l´altra banda de la frontera; darrere els limit de la gran closca, a la ciutat de Thruman, i de la que mai nungú en parla.

Jordina Farré dijo...

(2ª part)
Alfa-13 i Beta-R han celebrat els divuit solsticis. Falten tres Llunes petites per la gran festa de la Llibertat. En la seva productiva vida han perfeccionat el sistema de ventilació i dues vacunes. Tenen les vacances ben guanyades, disfrutaran d´un descans regenerador a les platges virtuals. Alfa sempre pensa quina en pot fer i ha convençut Beta perque l´ajudi en el seu projecte. El destí dels Beta és estar constantment amb els clonats, son els seus ajudants i companys en una societat solitària, amb l´ únic objectiu de treballar exclusivament en benefici del poble. Alfa-13 vol trobar una sortida a l´exterior, conèixer aquells éssers que viuen fora i descubrir el que mai cap Mestre li ha volgut explicar. Beta-R, com a bon clon inferior als Alfa, seguirà el seu destí a les ordres de l´altra.
La gran multitud, concentrada en la festa, proporciona l´ocasió perfecte per els propòsits de les noies. Saben que si les enxampen, la pena per la desobediència serà l´exili. Però te més pès la intriga i la curiositat que totes les sentències que els pot caure. En el moment més àlgit de la celebració, desaparèixen entre la gent i corren cap al transportador. Eviten els vigilants i surten per la gran avinguda que desenboca al laberint prohibit. Saben que allà hi ha una porta que dóna pas a l´exterior. Tenen tota la volta dels Sols per aconsseguir arribar sense ser detectades. Van provistes de medicines i poca cosa més. La seva esperança és obrir la porta molt ràpid i per això s´ajuden amb una clau mestra.
Les dues estàn convençudes de tenir el remei per a les dolències dels infeliços. Saben els efectes que les radiacions vàren provocar als aïllats. Horribles deformitats i protuberàncies, l´herència obtinguda per aquesta pobra gent que el seu únic pecat és l´existència. Les fugitives no han escatimat esforços i han sintetitzat una substància capaç de pal.liar els mals dels Omega en futures generacions. No saben que trobaran allà fora, però una força interna les impulsa cap aquest destí resignant-se a qualsavol conseqüència. Quan tant sols quedaven quatre famílies, vàren crear un estereotip de persona que havia perdurat pels segles. Ja era norma. L´ajuda al pròxim era llei. Ara havien assolit un nivel alt de supervivència i desenvolupat tecnicismes sofisticats que els permitia la autoalimentació i la tria dels millors individus. Tot era molt noble. Però sóta la capa de tanta puresa i bondat havia despertat un egocentrisme col.lectiu que no permitia la mirada cap a un altre lloc. Perduts els valors que havien fet del poble un mirall de generositat, els llargs períodes d´abundància i benestar, van fer oblidar les penúries dels dèbils.

Jordina Farré dijo...

(3ª part)
Així els Omega han sobreviscut de la resta. El mannà que rebien es va esfumar de cop. Amb enginy i els mitjans que tenen, han ressorgit. Reconquerint l´entorn son capaços d´afrontar les desgràcies. Les aventureres es trobarien inmerses en una comunitat diferent però plena de similituds que va fer que Alfa-13 es replantegés uns quants interrogants.
A-13 i B-R s´han escapat de Kolys. Una nova sensació córre per les seves pells. És una esgarrifança. S´allunyen de pressa i entren en una cova. La foscor els dóna inseguretat però les pupil.les s´acomoden immediatament descobrint una petita llum al fons…. - Això és el fred!- diu A-13 agafant-se els braços en una abraçada. – Segueix caminant! – contesta l´altre.
Han passat moltes hores. Les noies troben una sortida estreta per on s´esmunyen arribant a una plana espèssa de vegetació i ón es sent la remor d´aigua. Desprès d´uns instants d´atenció, escolten el piular d´ ocells en unes branques. Els Sols comencen a baixar; cau la tarda. Reposen en una roca mentre s´asseguren que no hi ha cap perill. S´alimenten. El fred que sentien al començar l´escapada ha desaparegut. Al recuperar les forces continúen la marxa. Sense dir res, caminen uns metres i una somnolència s´apodera d´elles caient a terra desmaiades.
El sò d´uns timbres desperta Beta-R. Obra els ulls i veu que Alfa està al seu costat recuperant el sentit. Soles en una sala inmensa, s´adonen que estàn envoltades de portes. Una silueta apareix d´una ombra. La visió és confusa i borrosa. A-13 està desperta del tot i agafa la mà de l´altre. A mida que se´ls acosta, es fa més nítida. Es una persona semblant a elles, més baixa però, amb una fesomía d´allò més bella. – Sóc Omsa i esteu a la ciutat de Thruman, La diferència atmosfèrica us ha afectat, ja esteu recuperades, siguèu benvingudes!.
Quan la clonada va tornar a casa, els va portar proves dels Omega. Els va convèncer que aquella gent a qui havien oblidat, encara existien i eren d´una hermosura indescriptible i amb una tecnología molt avançada. Que vàren sobreviure aprofitant les deixalles de Kolys i el que la natura els proporcionava. Havien passat cents Solsticis des de l´Holocaust. No quedava cap emprempta de l´horror. Tothom vivía en pau, llibertat, sense cúpules i sense clons; disfrutaven dels Sols i l´aire. La terra s´havia cobert de vida i els habitants eren hospitalaris. Alfa-13 havia decidit quedar-se a la ciutat de Thruman…
-Em presento davant l´Honorable Oracle amb respecte i amb l´esperança d´obtenir la vostra comprensió i perdó. -va començar Beta-R la seva defensa-. Acceptaré el càstig que la vostra magnificiència m´imposi en nom de les dues. Però abans prego m´escolteu i si creieu que hem obrat en contra de les ensenyances que sempre hem rebut de la nostra tant estimada comunitat, respectaré en silenci el suplici que em sigui assignat.
-Parla Beta-R, si creus que tens prous arguments!. –Va contestar el Suprem amb veu càlida i benevolent…

Joan dijo...

ESTHER dijo...
"ACCIDENTE CON BRILLANTE FINAL" (primera part)

Como cada día me levanté, me duché, me vestí y desayuné un café con tostadas. Ya estaba lista para empezar una nueva jornada de trabajo.
Era un bonito día de agosto soleado y caluroso, a pesar de trabajar cuando la mayoría de los habitantes de mi ciudad estaban disfrutando de sus vacaciones estivales me sentía feliz y contenta, me encantaba la tranquilidad de la ciudad en esa época del año.
Cogí el autobús y para dirigirme dirigí a mi clínica veterinaria, trabajo que adoro me encanta curar de animalitos indefensos. Cuando llegué mi amiga y socia Marta me entregó la lista de pacientes para ese día y me dijo:
- ¿Qué contenta te veo hoy Sara? –
- Si, lo estoy de verás, creo que hoy será un gran día – le dije.
Tuvimos una mañana ajetreada de trabajo. A mediodía salí de la clínica hasta el centro de la ciudad pues tenía que hacer algunas compras. Iba cargada con mis bolsas y me disponía a cruzar la calle, cuando de pronto escuché primero un frenazo, un golpe y luego oscuridad.
Desperté, desconcertada, en un lugar desconocido para mí, me dolía todo el cuerpo, de pronto una cara extraña me miraba fijamente, con mucho esfuerzo puede articular:
- ¿Dónde estoy? ¿Quién es usted?
- Tranquila, estás en el hospital, yo soy Marcos.
- ¿Marcos? ¿hospital? No conozco a ningún Marcos y que hago en un hospital.
- No pasa nada, tu ahora descansa cuando estés mejor te lo explicaré todo.
Volví a sumirme en un sueño dulce y tranquilo. Al cabo de un tiempo no sé si horas o días desperté y la misma cara estaba allí mirándome, esta vez sonreía y me hablo:
- ¿Cómo te sientes Sara?
- ¿Conoces mi nombre?
- Si, la enfermera me lo dijo.
- Por favor cuéntame lo que pasa, estoy mejor de verdad.
- De acuerdo, como te dije antes mi nombre es Marcos Soler, circulaba por el centro de la ciudad con mi coche, cuando en un despiste con el móvil me salte el semáforo y en ese momento tú cruzabas la calle, te atropelle, lo siento mucho – explicó.
- ¿Me atropellaste? – logré decir - ¿Dime como estoy? ¿Es muy grave lo que tengo?
- No tranquila, solo tienes unas cuantas contusiones leves dentro de 1 o 2 días podrás marcharte a casa.
Marcos tenía razón a los 2 días me dieron el alta y me marché del hospital. Me llamaba a diario para preguntar por mi estado, pues, se sentía culpable y esa era su manera de pedirme perdón.
Marcos era un hombre muy apuesto, tenía el pelo moreno, sus ojos de color caramelo y tez morena, era bastante alto y corpulento. Era arqueólogo y estaba trabajando en una expedición en Méjico, había venido a Barcelona en busca de materiales y de ayudantes para su misión allí.

Joan dijo...

ESTHER dijo...
"ACCIDENTE CON BRILLANTE FINAL"
(segunda parte)
Cuando estuve recuperada y pude salir a la calle sin que me doliera todo el cuerpo, quedé para comer con Marcos, estuvimos realmente bien, yo le dije que estaba perdonado que fue un accidente que estuviera tranquilo, él me habló de su trabajo de una manera tan apasionada que parecía que estaba allí trabajando. Nos vimos unos cuantos días y siempre acabamos hablado de su trabajo de los hallazgos que había hecho. Ahora estaban buscando una piedra, que los antiguos libros del lugar catalogaban como la joya más preciada por sus poderes curativos. Me entusiasmó su trabajo de verdad y entones él me propuso:
- Sara, ¿Te gustaría acompañarme?
- ¿Hablas en serio? Yo nunca he hecho nada igual.
- Lo único que necesitas es ilusión y eso si aguantar duras jornadas de trabajo bajo un sol de justicia.
Decidí que me iría con él, necesitaba unas vacaciones y había llegado el momento de hacerlas y ¿Qué mejor en un país desconocido y buscando una joya secreta?
Trabajamos muy duro, el equipo humano con el que contaba Marcos era estupendo, conectamos enseguida y nos hicimos muy amigos. Cuando llegaba la noche estábamos exhaustos, pero siempre había un poco de fuerza para reuniros y echarnos una risas alrededor de una buen fuego. Lo pase genial y aprendí muchas cosa. Un día estaba concentrada buscando cuando mi pala tropezó con algo muy duro, intenté arrastrarlo con las manos pero pesaba mucho, llamé a Marcos que vino en mi ayuda con Ferrán y Pol, entre todos pudimos desenterrar una gran caja dorada, la abrimos conteniendo la respiración, dentro encontramos numerosas joyas y en el fondo la piedra en forma de joya que estábamos buscando, la piedra con poderes curativos.
Todos empezamos a gritar, a saltar, a abrazarnos, nos sentíamos muy felices, yo que nunca había realizado este tipo de trabajo no podía explicar la alegría que sentí por el descubrimiento fue excitante.
Volvimos a Barcelona al cabo de unos días del hallazgo. Marcos me acompaño a casa y me dijo que había sido una de sus mejores ayudantes, que contaba conmigo para la próxima excavación. Le dije que posiblemente iría, pero ahora necesitaba dormir al menos 2 o 3 días seguidos. Se puso a reír y me dijo que eso era normal, después de un viaje tan ajetreado y de tanto trabajo.
Fue una experiencia alucinante a pesar del trabajo me lo pase estupendamente y lo volvería a intentar otra vez, os recomiendo la experiencia. Hoy recuerdo el día de mi accidente y pienso que los primeros días fueron terribles pues, me dolía todo y no podía casi moverme, pero gracia a él conocí a Marcos y su gente y tuve la experiencia más gratificante de mi vida.

Joan dijo...

JOAN LLOPART dijo...
Referències. (primera part)
- Ho veus Manel, ja ens hem tornat a perdre.
La vida del Manel i la Mònica acabava de prendre un gir existencial del que n’havien pogut sortir, no sense petits disgustos. Havien aconseguit fer front a les adversitats d’una manera intel•ligent i audaç i avui cercaven la direcció correcta per una sortida definitiva a la seva problemàtica.
- Val més que preguntem a aquell home d’allí... Perdoni, com es va al Tanatori de Dalt?
- Quasi hi son,.. només han de girar aquell xamfrà a la dreta i el veuran de seguida.
- Gràcies.

Debatent-se en un mar de dubtes havien intentat donar un nou rumb a la seva vida i de la mateixa manera que es busca l’essència del superhome, en Manel havia pres la determinació d’arribar on fos posant-hi els esforços necessaris per tal d’aconseguir-ho.

- Mira, deu ser allí que aquells homes carreguen la caixa al cotxe mortuori.
- Ja ho veig Mònica, per favor, no m’atabalis.
- Ai! Que el senyor del darrera ha ensopegat i caurà. Manel! Ajuda’ls.

El Manel va aguantar com va poder la caixa, que havia estat en un tris de caure per terra i el tacte amb l’envernissat i la suavitat de la fusta van operar en ell l’efecte que esperava. Desitjava entrar a formar part d’aquell mon que li semblava d’una gran perfecció i que, n’estava segur, tranquil•litzaria la seva ànima.

- Gràcies.-Va dir el senyor amb gorra i trajo gris que semblava l’encarregat.- Ara, si us plau deixi’ns complir la nostra feina.
- No hi ha de què.- Va contestar el Manel, mentre seguia acaronant la caixa.
- Què desitja? –l’encarregat es començava a posar nerviós- Vagin a la recepció i allí els atendran.

Sempre el mateix problema, com si la Humanitat sencera s’hagués conxorxat per retreure els petits moments de plaer del nostre personatge.
- Vol dir el taulell en les sales de vetlla? Però nosaltres no estem aquí per cap difunt. Voldríem veure algú entès en aquest negoci...
- Manel, per favor, explica-li a aquest senyor...
- No cal que m’expliqui res! –S’havia congregat una munió de gent plorosa al voltant i li demanaven que els acompanyés al cementiri.
Una altra vegada apartat bruscament del seu destí, com tantes vegades, sentia la humiliació punyent infringida pels seus semblants. Aquesta vegada, però empassant-se el seu orgull va decidir fer cas al que li havien dit i es va dirigir al taulell de les sales de vetlla a preguntar.

- Aquí el té...- Va dir traient de la butxaca el seu currículum que duia doblegat en molts bocins, mentre li passava la ma per sobre per tal d’allisar-lo.
- “Manel Sanvicens...”-va començar a llegir l’empleat i va mirar a la seva llista- Doncs no. Aquí no tenim a cap persona que es digui així. No s’haurà equivocat de Tanatori?
- No, no, no cal que em busqui a la llista de difunts, només faltaria! Ben viu que estic. El que jo voldria és parlar amb el director.
- Si desitja fer algun ingrés ha de tenir en compte que ara haurà d’esperar dos dies. No donem l’abast, és per la mateixa crisi econòmica.
- El nostre amic Pere Cirera- Va voler explicar la Mònica que s’havia afegit a la conversa- ens va parlar molt bé d’aquest tanatori, dels seues serveis i del tracte tan delicat que donen als difunts. I és que en Pere hi entén...
- Te molta raó, senyora.-va contestar l’empleat- Vagin, vagin a la porta del primer pis on diu admissions.
El Manel avançava pels espais com si fos casa seva, comunicava confiança i seguretat, mentre donava el condol a tort i a dret a les persones amb qui es creuava. Fins hi tot, va pujar més pisos dels que tocava i com si estigués assajant: “va morir amb un somriure als llavis”, “no va patir”, “era el millor que podia passar”. Se’l miraven amb la boca oberta sense contestar, això encoratjava més el nostre personatge que repetia “era un bon home...” Però aviat va sentir la crida del deure i es va adreçar a la porta indicada.

Joan dijo...

- Endavant! –va dir la veu del director des de dintre. –Què se’ls ofereix?
- És que, en Pere Cirera ens ha aconsellat que li demanéssim a vostè feina en aquesta empresa, –desdoblegant el currículum i allisant-lo a la vista del director- on sembla que lliguin els gossos amb llonganisses.
- Feina? Però, com vostè sap, estem en una societat municipalitzada on cal aprovar unes oposicions.
- Ah, doncs apunti’m a les properes. És que vostè comprendrà, des del l’ERO a l’hotel on feia de vigilant, no tinc feina. Però avui estic aquí i això m’ha servit per adonar-me’n que aquest és el meu mon.

Des que un dia va escoltar la “Marxa Funeral de Sigfrid” sabia on era el seu lloc al mon i tal com tothom admetia, era un bon treballador, ho havia demostrat sempre: es treia la feina del damunt amb rapidesa i eficiència, trobaria sense dubtar-ho un bon futur a la funerària.
- Bé, deixi el seu currículum. I de referències, que en te?
- No en porto, miri, jo no me n’he refiat mai d’aquests que ho saben tot i aconsellen i desaconsellen com els ve en gana...

A vegades, el Manel es perd en les complicacions del tràmits del nostre mon. Si bé això no ha estat mai un problema seu, sinó d’un ensenyament massa confiat i permissiu. Per a ell, la ètica ho és tot, i, amb aquestes premisses, no li cal demostrar res.

- ...Hi ha uns personatges –va seguir el seu fil en Manel- que coneixen el passat, el present i el futur, “omniscients”, en diuen, i llavors cada home és només un ninot en les seves mans. Però jo no hi confio gens, així va el mon!.

És evident que en Manel s’ha begut l’enteniment i val més no esperar res d’un personatge tan curt de gambals i al que només li queda rebre els presents que el seu miserable destí li portarà.

- I vostè què faria si treballés aquí? Com ajudaria els nostres hostes a entrar al Paradís?
- “No conec altre Paradís que no sigui veure el Mediterrani cada dia”, com deia el poeta Kavafis. –Va respondre en Manel.- Posaria tothom a mirar pel balcó.
- Bé, bé, deixi’m els papers que porta i espero poder avisar-lo aviat. Passi-ho bé i sigui feliç, pensi que aquesta és la casa de la Felicitat.
JOAN LLOPART dijo...
REFERÈNCIES. (segona part)
-Passi-ho bé.- Mentre se n’anava a casa amb la Mònica, saludava: “el meu condol”, “era de fusta de cirerer”, “el meu condol més sincer” i adreçant-se a la Mònica- Ho veus com ens en hem sortit, i és que fent el bé em sento realitzat. Ens queda alguna cerveseta al frigorífic? Avui hi ha partit del Barça.

Joan dijo...

ESTHER dijo..
BARRIO RICO – BARRIO POBRE (primera parte)
Regresaba a casa después de tres semanas en el Caribe, tres semanas de fiestas, alcohol, chicas, en fin, de desenfreno y descontrol. En mi cabeza sólo pensaba en llegar a casa y dormir al menos una semana entera. El taxi enfilo por fin la gran avenida de árboles y se detuvo frente a la verja y llamó:
- ¿Quién es? – la voz de Alfredo el mayordomo sonó atronadoramente.
- Traigo al Señor Pablo Molins.
- De acuerdo, le abro.
El coche siguió adelante por la ancha carretera asfaltada y rodeada de flores y árboles. Por fin estaba en casa.

Al otro lado de la ciudad Aina rebuscaba en la nevera algo para comer, sólo encontró un trozo de queso rancio y un trocito de pan duro. Aina soltó:
- ¿Qué voy a hacer? ¿De qué voy a vivir?
Aina pasaba por un momento muy duro en su vida, no tenía trabajo, ni dinero, ni ningún familiar al que pedir ayuda. Hacía más de un mes que la habían despedido de su último trabajo en una tienda de comestibles, el dueño no podía mantener más trabajadores le había dicho y se vio en la calle. No encontró a nadie que le diera un empleo y sus provisiones tanto comestibles como en monetarias se estaban agotando.
Pablo pagó al taxista mientras Alfredo se hacía cargo de su equipaje, entró en casa y antes de que pudiera escabullirse apareció su madre:
- Pero bueno, ¿Se puede saber de dónde sales tú? – Empezó, - No sé nada de ti desde hace semanas y ahora te presentas aquí y de qué manera, pareces un pordiosero hijo.
- Mamá, no empieces son tus sermones, he estado de viaje por ahí – contestó él -.
- ¿Por ahí?- añadió - ¿Y te quedas tan fresco?
- Por favor, déjame ir a dormir después si quieres te lo cuento todo.
- Si claro, dejemos descansar al señorito… No faltaba más, ¿Desea Ud. alguna cosa más? – ella estaba muy indignada – No sé cómo puedes tener tanta cara dura hijo, no sabes lo que me has hecho sufrir estos días.
- Vale mamá perdona, voy a estirarme un rato y luego seguimos, se buena por favor.

- Ya veo que no voy a sacar nada claro ahora, será mejor que te acuestes, ya hablaremos luego.
Acabaron con la discusión.
Aina acabó su escaso desayuno y se vistió con unos raidos vaqueros y una camiseta algo descolorida por el uso, decidió patear la ciudad en busca de un empleo, lo necesitaba como el aire que respiraba. Pero antes visitaría a su amiga Berta, la peluquera del barrio, igual ella sabía de algún trabajillo. Estaba en lo cierto pues, su amiga le dijo que le habían llegado voces que en unas de las mansiones del barrio alto necesitaban una niñera, Aina le pidió la dirección para ir allí enseguida, pero Berta no la dejo marchar hasta que la peino, maquilló y vistió correctamente, no podía presentarse – le dijo -, a una entrevista de trabajo con esas pintas.
Después de un largo recorrido en autobús por fin dio con la casa, llamó al timbre y después de dar las explicaciones al mayordomo la hicieron pasar a una confortable salita, la cual, toda su decoración era de color azul. Una elegante señora vestida con un traje chaqueta color beige y zapatos de salón del mismo tono entro en la habitación y suave olor a perfume de flores embargó toda la estancia, la miro y le dijo:

Joan dijo...

ESTHER dijo...
BARRIO RICO - BARRIO POBRE (segunda parte)
- Hola soy la señora Molins, ¿Viene por lo del empleo?
- Si señora, mi nombre es Aina Prats.
- Muy bien Aina, el trabajo consiste en cuidar de mis dos nietos Álvaro de 5 años y Laura de 3, mientras estén en casa, llevarlos al colegio, etc. Sus padres han tenido que ausentarse por temas de trabajo y familiares y no sabemos el tiempo que estarán fuera. ¿Tienes experiencia en este tipo de trabajo, querida?
- Pues verá, no he trabajado nunca en esto, pero soy la mayor de 5 hermanos y siempre cuidaba de ellos mientras mis padres trabajaban.
- Ah!, perfecto y tu familia ¿Vive en la ciudad?
- No, desgraciadamente toda mi familia murió en un accidente aéreo, me he quedé sola y intento salir adelante como puedo.
- Oh, niña que desgracia, y tu…. ¿No ibas con ellos?
- No, el viaje lo habíamos organizado desde hacía un tiempo y justamente dos semanas antes de nuestra marcha me salió un buen trabajo y mis padres y yo decidimos que lo mejor sería que me quedara a trabajar y no perder esa buena oportunidad, que ya habría más viajes pero…
- Vale, no hace falta que sigas, no quiero hacerte sufrir.
No sé si a la señora Molins mi desgracia le ablandó el corazón, pero la cuestión es que me dio el trabajo, según me dijo estas eran las condiciones:
- Vivirás aquí en nuestra casa – explicó -, los domingos los tendrás libres y te encargaras de todo lo relacionado con los niños ¿estás de acuerdo?
- Si señora – dije -.
Bueno ya tenía empleo y además no tendría que preocuparme de mi vivienda ni de mi alimentación.
Los niños resultaron encantadores, estaban muy bien educados, eran cariñosos y enseguida congeniamos. Cuando volvían de la escuela jugábamos un rato en el jardín. Un día cuando jugábamos al escondite apareció Pablo Molins, el tío de los niños, ellos corrieron hacia él, le saltaron encima y se revolcaron por la hierba rodando y riendo, Pablo preguntó quién era yo y yo lo expliqué lo que hacía allí. Desde aquel día Pablo aparecía alguna tarde y se quedaba a jugar un ratito con nosotros, hasta que cuando pasaron unas semanas venia cada tarde. Nos hicimos muy amigos nos divertíamos mucho juntos. Un domingo cuando me disponía a salir par ira a mi barrio a ver a unas amigas, Pablo estaba en la puerta esperando y me dijo que si me podía acompañar que quería ver el barrio en donde yo había vivido, le dije que claro que podía pero que era un barrio pobre y trabajador, él me dijo que no le importaba. Estuvimos toda la tarde visitando las calle en donde me había criado, la casa donde había vivido, él se quedó bastante impresionado de que existiera en la ciudad un lugar como aquel.
Poco a poco nuestra amistad fue algo más, hasta que descubrimos que nos habíamos enamorado. Estábamos una tarde en el jardín cuando Pablo me soltó:
- Aina, estoy locamente enamorado de ti, me gustaría que formalizáramos nuestra relación y que lo contáramos a mi familia y a nuestros amigos.
- Pero Pablo, lo nuestro no puede ser, yo no tengo nada, vengo del barrio más pobre de la ciudad, no tengo nada que ofrecerte, en cambio tú….
- Calla – contestó él -, no me importa de dónde vengas ni tu dinero ni tu barrio, ni nada de eso, te quiero a ti y con eso me basta ¿A ti no?
- Sí, pero que dirá tu familia, tus amigos, tengo miedo de perderte Pablo.
Así pues me convenció y habló con sus padres, les contó lo nuestro, su madre nos aceptó enseguida pues la verdad es que nos habías cogido un cariño mutuo, su padre al principio puso algunos reparos por ser yo una chica de barrio y todo eso, pero la señora le dijo que todo esos eran estupideces y que lo que realmente importa era el amor y que se notaba que nos queríamos.
Aquí os dejo pues la historia de esta chica de barrio sin recursos, a la que por una vez la suerte le sonrió y encontró el amor de su vida, con él fue muy feliz y estuvieron juntos para siempre.

Jordina Farré dijo...

CAS ARXIVAT (part 1)
Diuen que la cara és el reflex de l´ànima. Si això és veritat, la gent que es dedica a la tanatoplàstia ha d´èsser artista per a maquillar rostres de tota mena. El que potser costa més, és haver de canviar les darreres expresions, sobretot si son ganyotes espantoses com l´últim ingrès que hi va haver aquella tarda a la sala d´autòpsies. Mai havia vist un cadàver amb una expresiò tant esperpèntica. D´entrada, no va reconèixer la fesomía; va ésser llegint l´informe policial quan s´adonà de la identitat del difunt. Era l´Alfred Vallès Puigdomènech, el líder de l´institut. Desprès de tants anys sense veure´s, havien coincidit en extranyes circumstàncies lluny de casa. Ella emigrada per quèstions de feina i éll, vés a saber perque. Potser estava de viatge de negocis, o estava de vacances…El fet era que havia anat a parar allà. A la nit, desprès del torn, la forense sentí la necessitat urgent de treure´s l´olor a hèter que l´havia empaitat tot el dia. La dutxa va ésser més llarga que de costum, el cos rebia l´aigua amb avidesa i els seus membres es vàren deixar anar poc a poc. Per fi es relaxà. El silenci tant sols trencat pel xipolleig de les gotes, donava pas a diverses elucubracions sobre el que li havia pogut passar a aquella despulla. Es fregava la pell volent esborrar l´emprempta que la impressió li havia deixat. Què s´anava a pensar la Laia que tornaria a veure a un dels seus companys de classe?, i d´aquella manera!. Oh, el destí! Quines voltes dóna! . L´inspector li havia dit que podría ésser un cas de suicidi.
L´Alfred suicidat?. No s´ho podía creure. El noi més intel.ligent, alegre i guapo de la colla?. Des de l´estiu del 88 no en sabia res, només de tant en tant, alguna notícia per la premsa, perque com a home de negocis, havia triomfat ben aviat en el món empresarial arribant a fites molt altes. En realitat ja no el coneixia. Massa anys havien passat per poder dir que encara eren amics. Hores d´ara li era un perfecte desconegut. Estirada ja al llit, quan tancava els ulls li apareixia la imatge del cadàver sobreposada amb el record que en tenia. No podía rendir-se al son. La nit es presentava llarga i feixuga. Es va llevar i sortí amb cautela de l´habitació

Jordina Farré dijo...

(part 2)
No necesitava llum, amb la claror de la Lluna n´hi havia prou. Decidí buscar l´antic àlbum de fotos. Sola amb aquella idea, el pensament no parava de furgar per la memòria obrint portes amagades i trobant recons oblidats. En mig del laberint sorgiren escènes divertides del passat, d´altres, no tant, però en tot cas eren les seves vivències.
En Joan roncava profundament aliè a la inquietud de la dona; començava molt aviat la feina a la redacció del diari i molts dies anava a dormir sense esperar-la. Tenía un càrrec de responsabilitat en un país que no era el seu. La Laia treballava fent torns rotatoris en un dels hospitals de la ciutat, així que coincidien poques vegades desperts a casa, malgrat això, gaudien d´una excel.lent relació. Quan li expliquès a l´an demà, ben segur que també quedaría bocabadat. Potser recordaría alguna de les anècdotes que li havia comentat de l´època de joventut!. Respirant profundament, notà com una sensaciò nova li pujava per l´esquena. Per primera vegada hauria de practicar una autòpsia a una persona coneguda. No havia dit res als companys, al cap i a la fi era la seva feina per enutjós que fos. La casualitat l´havia portat a la seva taula. Era una broma del destí. Aquest fet li provocà una curiositat irresistible. Cap dels indicis semblaven el que li va dir l´inspector. Però hi havia quelcom que l´ inquietava. El temps canvía la gent, ja ho sabia, i ells en feia molt que no es veien, un home com aquell, no es suicidava. Tampoc semblava que l´haguèssin matat. Què li devia haver passat?
Va trovar l´ àlbum dins la maleta dels objectes vells, les marques d´ humitat i el pas del temps havien fet feina. El va obrir pel centre passejant la vista. Mostrava quatre imatges d´una excursió amb els pares quan tenia deu anys. Un viatge molt interessant! - va pensar. Al girar tres pàgines de cop, aparaguèren les que buscava. Allà estava, en quasi totes. Va passar la mà per damunt com volent-li arrencar un últim alè de vida. Sense adonar-se´n una llàgrima rodà galta avall. Va tancar el llibre i s´arraulí com una bola en mig dels coixins del sofà. Es va adormir plàcidament.

Jordina Farré dijo...

(part 3)
L´Alfred Vallès Puigdomènech tenía un curriculum d´allò més impressionant. Amb la millor nota de carrera i doctorat de la promoció de 1985. Havia obtingut un càrrec de responsabilitat en una important entitat financera del país. En pocs anys el seu ascens va ésser prodigiós i l´èxit el va capturar del tot. Embriagat per les excel.lències que cada dia trobava al pas, no va escatimar res per envoltar-se d´una vida plena de comoditats i privilegis. Com més amunt pujava, més amunt volia pujar.
(Cap d´any 1989)
Estava preparada per rebre el nou any. Hi anirien plegats, però eren les onze de la nit i encara no l´havia anat a buscar. Furiosa en un principi i preocupada desprès, l´Anna telefonà als amics, fins i tot als pares d´ell. Ni rastre. Però ón dimonis estava aquell home?.. No era un comportament habitual. Faltava tant sols una hora per les campanades quan trucà a la porta. Ja havia arribat. - Per fi nen! Es molt tard! – El renyà. - Es pot saber per què has desaparegut tot el dia?, vinga!, anem!. Just començaven a sonar els quarts quan arribaven a la discoteca. L´Alfred, que duia els ulls vermells, no havia badat boca durant el trajecte. Ella, indignada, no parava de preguntar. L´actitud del noi era desconcertant. Bevent en excés i amb rialles sorolloses, es posava en evidència davant de tothom. En el moment més àlgid de la nit, la novia el reprobà abocant-los a una ruptura irremeiable. Ja res seria igual des de llavors. El canvi evident de l´Alfred, no va agradar gens als amics de sempre, l´allunyament d´aquests va donar pas a d´altres. Aquella mateixa tarda, havia començat una nova vida. Fent ús del poder, havia implicat un dels seus subordinats en una operació poc ètica. Per primera vegada havia fet xantatge a algú obtenint un gran plaer en el fet. El noi, davant l´implacable actitud d´ell, es desmoronà fins a accedir fer el que li manava. L´Alfred, dominant, el va utilitzar al marge de la moral. De mica en mica havia entrat en negocis foscos convertint-se en temerari i sense escrúpols. Al pobre xantatjat, el vàren trovar l´an demà esclafat en la vorera. Havia saltat nou pisos de l´edifici de l´empresa. Cas arxivat

Jordina Farré dijo...

(part 4)
La Laia li explicà al seu home qui li havien portat . En Joan accedí a fer unes petites investigacions servint-se del càrrec que gaudia al diari. Li va semblar interessant, va buscar pels arxius notícies relacionades amb l´Alfred. El que va trobar va ésser prou curiós: durant un any havia estat allunyat dels negocis. Segons l´article de l´època, es recuperava a Sudamèrica d´un accident de trànsit. Quan va tornar, l´esperava una citació a l´Audiència ón el requerien com a testimoni en el cas de desaparició d´una persona. Es va veure involucrat, posteriorment, en una trama de tràfic d´òrgans, però la policía mai va poder aportar proves suficients per a processar-lo. Els cassos es vàren arxivar i passats uns mesos ja ningú en parlava.
La causa de la mort de l´Alfred V. Puigdomènech, certificada per la forense, va ésser d´infart i no suicidi. Però què o qui li havia produït?. Tantmateix, el cos mostrava evidents signes d´antigues ferides i tatuatges extranys, dels quals desconeixia el significat. Es va endinsar en el llenguatge dels simbols fins a descubrir la part més oculta del seu difunt “amic”. Mentres tant, en Joan, amb una bona història per a escriure, donà la informació que havia obtingut a la seva dona. Quan va acabar de llegir l´informe, l´entorn començà a rodar. Aquell personatge no era el mateix que havia conegut anys enrere. Entre un fet i un altre descobria petits fets que li feien mal, i com més en sabia més intrigada quedava.
L´Alfred no tenia familia. Ningú aniría a l´enterrament ni reclamaríen el cadàver. Més a més estaven lluny de la Pàtria. En certa manera, la Laia es veia obligada a ocupar-se´n. El 31 de desembre del 89, aquell home havia signat un pacte amb la mateixa perversió. S´iniciava la metamorfosi que la forense mai hauría de conèixer en persona. Va ésser a través de la recerca en els diaris i amb l´estudi meticulós del seu cos, que lligaria caps i s´adonaria de la mena d´home en que s´havia convertit. S´havia allunyat dels qui l´estimaven fins quedar sol. Les conclusions de la Laia eren molt encertades, però es quedava curta, hi havía molt més. El seu “amic” havia començat a pujar en l´escala social i a envoltar-se amb la flor i nata de la delinqüència feia molts anys.

Jordina Farré dijo...

(part 5)
L´ambició i l´ànsia de poder el va transformar en un ésser sense escrúpuls fins a convertir-lo en un altre i teixint al seu voltant una teranyina on quedaría atrapat. Havia empès la seva primera víctima al suicidi i això li va alimentar l´ego. En cada fet delictiu, es sentía més poderós. Però quan s´adonava, quedava en un estat de perplexitat, com si no tinguès res a veure amb ell i ho recordava com un mal sòn. La nova personalitat agafava més força dia a dia fins anular l´altra definitivament. El temps que havia estat a l´extranger, havia après moltes coses sobre màgia negra fins a convertir-se en un expert. Els símbols i tatuatges que duia marcats a la carn eren una clara evidència. Quan la forense s´adonà del significat d´algunes marques, va caure en la desesperança. Ara sí que tenía una teoría, i no li feia cap gràcia.
Això no era tot. L´Alfred havia entrat en un món obscur i vertiginós. El seu cos ensenyava molt sofriment, les cicatrius i els tatuatges indicaven pràctiques de rituals màgics. Però el que ningú sabia ni sabria mai, era que la seva transformació no va ésser només de carácter i actitud. Cada vegada que delinquía, el seu aspecte canviava una mica, ningú ho veia, nomès ell. El seu reflex era cada vegada més abominable desprès de fer el mal. Amb els anys, va arribar un punt que no podía mirar-se. Finalment, en un rampell, va trencar tots els miralls de casa, va comprar un bitllet d´avió i es disposà a disfrutar d´unes vacances. Va ésser en els lavabos de l´aeroport quan no va poder defugir la darrera imatge. Ja no estava al seu país. El monstre que se li mostrà li va donar una estocada mortal, l´horror el va anar ofegant, es podría dir que va morir de por. La Laia i el seu home vàren donar sepultura a aquell cos turmentat. En Joan va decidir destruir l´informe. Cas arxivat.

conxa dijo...

LA EQUIVOCACION

1.
Desde su mas tierna infancia Roberto había crecido oyendo lo mismo de boca de su madre: “es guapo, muy guapo”, decía con orgullo. A la menor ocasión Adela no dudaba en manifestarlo:

- Ha salido igualito a mi padre, con esos ojos negros y grandes, en mi familia siempre hemos sido bien parecidos, aunque en el tipo es más parecido a Julio, mi marido.

Luego las amigas reían a sus espaldas

- ¡Mira que es tonta, siempre con el cuento del niño guapísimo. Pero que se ha creído!
- Pues será muy guapo, pero es más tonto que un zapato. Vamos un zoquete.
- -decía otra-.
- No me extraña, con la madre que tiene y el calzonazos de su padre.

Esto influyó de forma considerable en el chaval, hasta tal punto que se pasaba las horas mirándose al espejo, probándose ropa y poniendo caritas.

- ¡Mamá, he visto una camisa preciosa, tienes que comprármela, porfa. Seguro que me quedará chulisima!

Adela, no dejaba de cumplir todos sus deseos, con tal de que luciera por encima de los demás. El padre discrepaba, pero no podía hacer nada ante la coalición que formaban su hijo y su mujer.

Era tan altivo, engreído y estúpido que desdeñaba a sus compañeros, sin darse cuenta que iban dejándolo de lado y que nada compartían con él.

Pasaron los años y llegó la adolescencia, ese periodo en que el deseo se desata, y donde chicos y chicas experimentan con los primeros besos, caricias y arrumacos.

Roberto pensó que le iba a ser fácil con las chicas, no en vano tenía todo aquello que las chicas querían: era guapo, apuesto y siempre vestía a la última..., no contaba con que aquellas niñas a las que había menospreciado durante años, ahora convertidas en mujeres iban a pasar de él, mientras se lo montaban con sus colegas

Siguió quedándose sólo sin entender los motivos. De pequeño pensaba que era culpa de sus compañeros y tampoco fue muy consciente de ese desapego, pero ahora se devanaba los sesos en busca de una explicación.

-No te preocupes, le decía su madre, te mereces algo mejor que esa pandilla de horteras que no saben ni arreglarse, ni qué ponerse. Tú les das mil vueltas a todos. Además este curso termináis y cada uno de vosotros emprenderá un nuevo camino. Conocerás gente guapa como tu.

conxa dijo...

2.Pero pese a los augurios de Adela, su hijo no conseguía nada. Cada vez estaba más solo y empezó a pensar que el problema residía en él. Dejó de salir, se encerró en su habitación, dormitaba y no se relacionaba con nadie.

Sus padres empezaron a preocuparse seriamente. Nunca lo habían visto de este modo. Las palabras de ánimo de su madre, ahora le parecían vacías. Fue su padre, ese hombre que había enmudecido durante tantos años, frente a las fantasías de su mujer y su hijo, quien decidió tomar cartas en el asunto.

- Adela, creo que nos hemos equivocado los dos. Yo el primero por permitir que llenaras la cabeza de pájaros a nuestro hijo. Una persona no puede ser solo una fachada y no puse remedio. Me era más cómodo no enfrentarme a vosotros y no querías escucharme. Ahora Roberto es una persona que no sabe hacer frente a las dificultades, no tiene amigos, no sabe relacionarse. Debemos ayudarle.

- ¿Me estás echando la culpa de querer lo mejor para él?


- Pero mujer, no entiendes que las personas somos algo más que un cuerpo y una cara bonita. Quieres a tu hijo, pero ni tú ni yo hemos sabido hacerlo bien. Te repito que debemos ayudarle.



Han pasado 6 meses y las cosas empiezan a cambiar. Está siendo muy duro. La familia al completo decidió visitar un profesional. Una terapia familiar – les dijeron- era lo más conveniente.

Cada miembro ha tenido que hacer una profunda y total introspección, ahondando en su interior, conociéndose a si mismo para poder comprender al otro.

Roberto está estudiando de nuevo. Ha aprendido a no dar sólo importancia a lo externo y, poco a poco, participa en las conversaciones con los demás, escuchando y no alardeando de nada. En su tiempo libre forma parte de un grupo que dedica sus esfuerzos e inquietudes ayudando a los más desfavorecidos del barrio. La gente empieza a conocerle y estimarlo por lo que hace. Se siente bien.

Adela y Julio lo escuchan embobados cuando les cuenta que ha estado pintando el piso de la Sra. Engracia, una abuelita que vive sola y que ha acompañado a Eusebio al mercado, que el fin de semana se marcha de acampada con los amigos y que...

Ellos también han cambiado. Su matrimonio está madurando porque han aprendido a escuchar las opiniones del otro y valorarlas, a intercambiar ideas y ponderarlas e intentar ir al unísono para ayudar Roberto. De ese modo también se enriquecen.

Y es que ya lo dice el refrán:“rectificar es de sabios”.

Conxa
14-6-12

conxa dijo...

Pero pese a los augurios de Adela, su hijo no conseguía nada. Cada vez estaba más solo y empezó a pensar que el problema residía en él. Dejó de salir, se encerró en su habitación, dormitaba y no se relacionaba con nadie.

Sus padres empezaron a preocuparse seriamente. Nunca lo habían visto de este modo. Las palabras de ánimo de su madre, ahora le parecían vacías. Fue su padre, ese hombre que había enmudecido durante tantos años, frente a las fantasías de su mujer y su hijo, quien decidió tomar cartas en el asunto.

- Adela, creo que nos hemos equivocado los dos. Yo el primero por permitir que llenaras la cabeza de pájaros a nuestro hijo. Una persona no puede ser solo una fachada y no puse remedio. Me era más cómodo no enfrentarme a vosotros y no querías escucharme. Ahora Roberto es una persona que no sabe hacer frente a las dificultades, no tiene amigos, no sabe relacionarse. Debemos ayudarle.

- ¿Me estás echando la culpa de querer lo mejor para él?


- Pero mujer, no entiendes que las personas somos algo más que un cuerpo y una cara bonita. Quieres a tu hijo, pero ni tú ni yo hemos sabido hacerlo bien. Te repito que debemos ayudarle.



Han pasado 6 meses y las cosas empiezan a cambiar. Está siendo muy duro. La familia al completo decidió visitar un profesional. Una terapia familiar – les dijeron- era lo más conveniente.

Cada miembro ha tenido que hacer una profunda y total introspección, ahondando en su interior, conociéndose a si mismo para poder comprender al otro.

Roberto está estudiando de nuevo. Ha aprendido a no dar sólo importancia a lo externo y, poco a poco, participa en las conversaciones con los demás, escuchando y no alardeando de nada. En su tiempo libre forma parte de un grupo que dedica sus esfuerzos e inquietudes ayudando a los más desfavorecidos del barrio. La gente empieza a conocerle y estimarlo por lo que hace. Se siente bien.

Adela y Julio lo escuchan embobados cuando les cuenta que ha estado pintando el piso de la Sra. Engracia, una abuelita que vive sola y que ha acompañado a Eusebio al mercado, que el fin de semana se marcha de acampada con los amigos y que...

Ellos también han cambiado. Su matrimonio está madurando porque han aprendido a escuchar las opiniones del otro y valorarlas, a intercambiar ideas y ponderarlas e intentar ir al unísono para ayudar Roberto. De ese modo también se enriquecen.

Y es que ya lo dice el refrán:“rectificar es de sabios”.

Conxa
14-6-12