Què us ha semblat? Espero els vostres comentaris sobre el llibre.
5 comentarios:
jordi
dijo...
PEDRO PARAMO
I ha frases que mereixen la lectura de un llibre. No és inaudit però , evidentment, tampoc és usual. A Pedro Páramo en només cent pagines ni ha per arruïnar-te. Un exemple : “un llanto suave, delgado (per morir-te), que quizás por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos. ( per ressuscitar i tornar a morir-te) Per cert , parlant del tema , com ells, com els habitants de Comala , morts i vius, tots junts amb la més extraordinària de les normalitats. I de ben segur que és cert. Mi jugo el que vulgueu que Juan Rulfo va estar tota la seva vida acompanyat per aquells que , jugant a l’amagatall, després de l’enterrament , apareixien al costat dels vius que l’envoltaven. Perquè sinó és impossible que ningú, cap escriptor , per molt bo que sigui -i ni han molt pocs al vertader panteon del deus - sigui capaç de transmetre amb aquesta facilitat, elegància i perfecció la absoluta comunió de un món on nosaltres, i els nostres morts ,ens seguim estimant i odiant amb la cotidianitat de un esmorzar compartit. Però hi mes , es clar .No tan sols els morts, també els vius d’ un Mèxic on no saps ,o no pots, separar la realitat ,el somni i el desig . Cacics com Pedro Paràmo que fan i desfan la vida de Comala amb la seva voluntat sense limit, Dones extraordinàries que accepten i rebutgen als mascles amb la resignació i la saviesa de qui ha de sobreviure. Dones que oloren la mort - “ con razón me olió a muerto”- amb la naturalitat del llevar-se al matí. I , envaint-ho tot, la religió de la ma d’un sagristà angoixat i dubtós capaç de dir-li a Deu, quan mora el fill de Pedro Paramo;
Comentarios sobre el libro de Pedro Páramo (Maite)
El libro de Pedro Páramo lo intenté leer de joven y no pude con él, ahora, animada por Joan Cardona, lo he conseguido acabar y he de decir que me ha parecido sensacional. Creo que a pesar de que el lugar y el tiempo donde ocurre la trama están muy alejados de nosotros, la historia tal y como está escrita engancha. Un pueblo de Hispanoamérica con clima, vegetación, fauna y costumbres tan diferentes a las de aquí, unos personajes que utilizan algunos vocablos propio del lugar que entiendes sólo por el contexto, un tiempo pasado y lejano (no hay fechas, pero dedujo que la acción ocurre a principios o mediados del siglo veinte), una sociedad en la que la religión tiene tanta fuerza y la dependencia de la mujer hacia el hombre y del pueblo hacia el patrón parece tan arcaica, en realidad no aburre al contrario está escrito de tal manera que te sientes dentro de la historia, vives su penas, sus odios y su preocupaciones. En cierto modo hay cosas en el libro que son extrapolables el poder sin límites de Pedro Páramo sobre todo el pueblo me recuerda el momento de crisis actual en que hay un capitalismo todopoderoso que nadie puede cambiar y que es egoísmo puro, quiere su beneficio sin importarle para nada las consecuencias o las penurias que pueda producir en los demás. La novela no sólo es una muestra de la destrucción y la muerte, empezando con la descripción de un pueblo inhabitado invadido por la hierba y siguiendo con unos personajes muertos que cuentan cómo se han ido, es además la historia de una sociedad injusta, en la que todos están atrapados sin salida. Me han quedado dudas y cosas sin entender, ¿es posible que desde el inicio Juan Preciado esté muerto como los demás personajes que hablan en Comala? O ¿ha ido al pueblo de su padre y oye el eco de los muertos que cuentan quien era Pedro? El libro empieza siendo una narración en primera persona de Juan Preciado y después pasa a ser la narración de los muertos que habían vivido en Comala y no vuelve a aparecer Juan Preciado, ¿qué ha pasado con él? No sé si soy yo que no lo he entendido o me hago muchas preguntas que no necesitan interpretación. Si queréis darme vuestra opinión os lo agradeceré. Por último destacaría la hermosura de las prosopopeyas que crea Juan Rulfo y que son muchas, por poner un ejemplo: “el sol se bebía el agua de la tierra, jugaba con el aire dándole brillo a las hojas con que jugaba el aire”, “ un pájaro burlón soltó un hipo y luego una risotada” y muchas más.
BIOGRAFIA. DADES ESSENCIALS. 1918: Juan Rulfo neix a Pulco, Mèxic, el tercer de cinc germans en el si d’una família acomodada i en el marc del Mèxic post revolucionari de Pancho Villa i Victoriano, encara molt marcat per la violència. Ell mateix deia sobre el seu poble alguna cosa que ja fa pensar en la “Comala” de Pedro Páramo: “Pulco és un poble que no apareix en els mapes.” 1926–29: Anys d’infantesa on viu una guerra de tipus religiós anomenada “la rebel•lió dels cristers”, la qual va ser provocada per l’enfrontament entre església i estat laic, quan l’estat diu que només cal un sol capellà per cada 10.000 habitants. Moltes revoltes en petits pobles, on les dones impulsen a marits i germans “a lluitar per la santa causa de Déu” al crit de: “¡Viva Cristo Rey!”. El pare i l’avi de Rulfo moren per aquesta època i la mare sis anys després. Es farà càrrec de Rulfo una àvia i després entra en un orfenat de la ciutat de Guadalajara. Això serà sempre un record terrible per a ell, a causa de la dura disciplina del centre i amb unes depressions que mai no podrà curar. 1933–34: Marxa a Mèxic D.F., on estudia comptabilitat, fa molts treballs per guanyar-se la vida i estudia literatura a la universitat. 1938–40: Escriu la seva primera novel•la (Los hijos del desaliento) que va cremar perquè, segons ell, tenia tots els pecats de la joventut: hipersensible i molts adjectius. 1942–53: Comença a publicar contes en algunes revistes i a interessar-se per la fotografia. El 1953 es publica El llano en llamas, que aleshores constava de quinze contes. Les primeres edicions no es venien i les regalava (quasi 25 anys després s’havien venut mig milió d’exemplars d’aquest llibre). 1955: Publicació de Pedro Páramo. 1956–86: I a partir d’aquí (1956), la sorpresa: com si fos un Bartleby del segle XX, Rulfo deixa d’escriure i, excepte algun que altre conte i alguns guions pel cinema, mai no publica res més. Abans de morir el 1986 a Mèxic D.F., Rulfo va rebre alguns guardons importants: el Premio Nacional de Literatura de México (1970) i el Premi Príncep d’Astúries a Espanya (1983). Pocs autors de tots els temps han aconseguit tanta fama amb una obra tan escassa (les seves obres completes no tenen més de 400 pàgines).
ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA SEVA OBRA. Aquestes característiques no són específiques de Pedro Páramo, sinó que també són aplicables a El llano en llamas.
- En un primer pla els seus escrits es nodreixen d’elements regionals (quasi sempre a partir d’una visió tràgica de la vida rural mexicana) que, gràcies a la seva ploma, adquireixen una significació universal. - Per què aquesta significació universal? Per l’elecció dels temes: la violència, la crueltat, l´incest, el fracàs, la religiositat tergiversada, el remordiment. - En les situacions que retrata, les coses solen anar de mal en pitjor. Diu Juan Rulfo: “En el mundo que describo no hay justicia, no hay bondad, no hay esperanza, no hay perdón.” - Els extraviats personatges de Rulfo viuen en un món sense sortides: semblen condemnats, sense cap futur, afligits sempre per pecats i culpes. L’única certesa que tenen els seus personatges és que algun dia la venjança els hi ha de tocar a tots. - El moment històric on Rulfo ambienta les seves obres és el que va de la revolució mexicana (que va costar la mort a un milió de persones i que no va assolir les reformes promeses, especialment la reforma agrària) a la rebel•lió dels cristers. - Rulfo no és un escriptor realista, entre d’altres coses perquè fa parlar els seus personatges a la seva manera i recrea els fets i la història, així com per l’aspecte mític que dóna als seus personatges (el Juan Preciado de Pedro Páramo sembla un Telemac a la recerca del seu pare). - Ús, per tant, de mites clàssics per part de Juan Rulfo: mites grecollatins, bíblics o precolombins. - Una altra característica important de Rulfo és l’estil conversacional (col•loquial) que dóna a gran part de la seva obra, estil que es pot veure en els diàlegs entre personatges i en el títol d’algun dels seus contes: “Es que somos muy pobres”, “Díles que no me maten”, “No oyes ladrar los perros”. - Senzillesa i economia del llenguatge, on sembla descriure sense voler i usa molt pocs adjectius. - Molts personatges de Rulfo (en especial a El llano en llamas) no tenen noms i això contribueix no només al seu anonimat sinó a amplificar un context d’ambigüitat general i d’universalitat. - Varietat de tipologies de narrador en una mateixa obra, on destaquen el narrador en tercera persona i el narrador protagonista. - Ús portentós de les figures retòriques, molt sovint utilitzades en la seva literatura. Les figures retòriques són recursos o manipulacions del llenguatge amb finalitats persuasives, expressives o estètiques. Alguns exemples: a) Al•literacions: repetició d’un mateix fonema o lletra ocupant qualsevol posició en les paraules. Exemple: “Yo me iba mi madre a la romería” b) Símils: comparacions. Exemple: “Había príncipes que eran como leopardos.” c) Anàfores: repetició d’una o més paraules a l’inici de diverses seqüències de frases. Exemple: “No me importa lo que diga, no me importa lo que haga.” d) Prosopopeies: (també anomenades personificacions) es tracta d’atribució de llenguatge a éssers irracionals o inanimats (els morts a Pedro Páramo).
Abans de comentar Pedro Páramo, us recomanaria que llegíssiu “Anacleto Morones”, un conte breu de Juan Rulfo que es troba en el recull de contes El llano en llamas. És un enllaç perfecte entre les dues obres.
Que suerte poder entrar de la mano de Juan Rulfo a Comala, pasearme por La Media Luna, sentirme inmersa en una neblina, en la que almas asustadas, confusas comparten caminos, pensamientos, dolores, presentes y pasados; porque en ese espacio no existe el tiempo, y si existe, se enreda, como los pensamientos de Juan Preciado. Veinte páginas del libro y ya es imposible no sentirse en ese sueño turbio que el autor ha creado. Yo también había leído Pedro Páramo hace unos lustros, me gustó por el estilo conciso y pleno; por recrear un Méjico rural lleno de magia, pero entonces no llegué a captar tantos matices como esta vez. Hay en él frases que por si solas merecen la lectura del libro: “Mi pueblo…., como una alcancía donde hemos guardado nuestros recuerdos”…”donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida…” Comparto la opinión de Jordi, de que Rulfo debía ser uno de esos seres que acompañan a otros en sus tránsitos, pues la sabiduría con la que narra este espacio entre dos mundos es asombrosa, ahí va un ejemplo: “Sentí cuando cayo en mis manos el hilito de sangre con que estaba amarrada a mi corazón”. A mí es lo que más me ha impresionado de su lectura. Llegó un momento en el que dejó de importarme quien era quien y cual era su pena. Me sentí invitada, como un alma más, que deambula por la historia sin orden, sin lógica, soñando.
5 comentarios:
PEDRO PARAMO
I ha frases que mereixen la lectura de un llibre. No és inaudit però , evidentment, tampoc és usual. A Pedro Páramo en només cent pagines ni ha per arruïnar-te. Un exemple : “un llanto suave, delgado (per morir-te), que quizás por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos. ( per ressuscitar i tornar a morir-te)
Per cert , parlant del tema , com ells, com els habitants de Comala , morts i vius, tots junts amb la més extraordinària de les normalitats. I de ben segur que és cert. Mi jugo el que vulgueu que Juan Rulfo va estar tota la seva vida acompanyat per aquells que , jugant a l’amagatall, després de l’enterrament , apareixien al costat dels vius que l’envoltaven. Perquè sinó és impossible que ningú, cap escriptor , per molt bo que sigui -i ni han molt pocs al vertader panteon del deus - sigui capaç de transmetre amb aquesta facilitat, elegància i perfecció la absoluta comunió de un món on nosaltres, i els nostres morts ,ens seguim estimant i odiant amb la cotidianitat de un esmorzar compartit.
Però hi mes , es clar .No tan sols els morts, també els vius d’ un Mèxic on no saps ,o no pots, separar la realitat ,el somni i el desig . Cacics com Pedro Paràmo que fan i desfan la vida de Comala amb la seva voluntat sense limit, Dones extraordinàries que accepten i rebutgen als mascles amb la resignació i la saviesa de qui ha de sobreviure. Dones que oloren la mort - “ con razón me olió a muerto”- amb la naturalitat del llevar-se al matí. I , envaint-ho tot, la religió de la ma d’un sagristà angoixat i dubtós capaç de dir-li a Deu, quan mora el fill de Pedro Paramo;
- Por mi condenalo , Señor.
Extraordinari.
Comentarios sobre el libro de Pedro Páramo
(Maite)
El libro de Pedro Páramo lo intenté leer de joven y no pude con él, ahora, animada por Joan Cardona, lo he conseguido acabar y he de decir que me ha parecido sensacional.
Creo que a pesar de que el lugar y el tiempo donde ocurre la trama están muy alejados de nosotros, la historia tal y como está escrita engancha. Un pueblo de Hispanoamérica con clima, vegetación, fauna y costumbres tan diferentes a las de aquí, unos personajes que utilizan algunos vocablos propio del lugar que entiendes sólo por el contexto, un tiempo pasado y lejano (no hay fechas, pero dedujo que la acción ocurre a principios o mediados del siglo veinte), una sociedad en la que la religión tiene tanta fuerza y la dependencia de la mujer hacia el hombre y del pueblo hacia el patrón parece tan arcaica, en realidad no aburre al contrario está escrito de tal manera que te sientes dentro de la historia, vives su penas, sus odios y su preocupaciones.
En cierto modo hay cosas en el libro que son extrapolables el poder sin límites de Pedro Páramo sobre todo el pueblo me recuerda el momento de crisis actual en que hay un capitalismo todopoderoso que nadie puede cambiar y que es egoísmo puro, quiere su beneficio sin importarle para nada las consecuencias o las penurias que pueda producir en los demás.
La novela no sólo es una muestra de la destrucción y la muerte, empezando con la descripción de un pueblo inhabitado invadido por la hierba y siguiendo con unos personajes muertos que cuentan cómo se han ido, es además la historia de una sociedad injusta, en la que todos están atrapados sin salida.
Me han quedado dudas y cosas sin entender, ¿es posible que desde el inicio Juan Preciado esté muerto como los demás personajes que hablan en Comala? O ¿ha ido al pueblo de su padre y oye el eco de los muertos que cuentan quien era Pedro? El libro empieza siendo una narración en primera persona de Juan Preciado y después pasa a ser la narración de los muertos que habían vivido en Comala y no vuelve a aparecer Juan Preciado, ¿qué ha pasado con él? No sé si soy yo que no lo he entendido o me hago muchas preguntas que no necesitan interpretación. Si queréis darme vuestra opinión os lo agradeceré.
Por último destacaría la hermosura de las prosopopeyas que crea Juan Rulfo y que son muchas, por poner un ejemplo: “el sol se bebía el agua de la tierra, jugaba con el aire dándole brillo a las hojas con que jugaba el aire”, “ un pájaro burlón soltó un hipo y luego una risotada” y muchas más.
PEDRO PÁRAMO
de
Juan Rulfo
BIOGRAFIA. DADES ESSENCIALS.
1918: Juan Rulfo neix a Pulco, Mèxic, el tercer de cinc germans en el si d’una família acomodada i en el marc del Mèxic post revolucionari de Pancho Villa i Victoriano, encara molt marcat per la violència. Ell mateix deia sobre el seu poble alguna cosa que ja fa pensar en la “Comala” de Pedro Páramo: “Pulco és un poble que no apareix en els mapes.”
1926–29: Anys d’infantesa on viu una guerra de tipus religiós anomenada “la rebel•lió dels cristers”, la qual va ser provocada per l’enfrontament entre església i estat laic, quan l’estat diu que només cal un sol capellà per cada 10.000 habitants. Moltes revoltes en petits pobles, on les dones impulsen a marits i germans “a lluitar per la santa causa de Déu” al crit de: “¡Viva Cristo Rey!”. El pare i l’avi de Rulfo moren per aquesta època i la mare sis anys després. Es farà càrrec de Rulfo una àvia i després entra en un orfenat de la ciutat de Guadalajara. Això serà sempre un record terrible per a ell, a causa de la dura disciplina del centre i amb unes depressions que mai no podrà curar.
1933–34: Marxa a Mèxic D.F., on estudia comptabilitat, fa molts treballs per guanyar-se la vida i estudia literatura a la universitat.
1938–40: Escriu la seva primera novel•la (Los hijos del desaliento) que va cremar perquè, segons ell, tenia tots els pecats de la joventut: hipersensible i molts adjectius.
1942–53: Comença a publicar contes en algunes revistes i a interessar-se per la fotografia. El 1953 es publica El llano en llamas, que aleshores constava de quinze contes. Les primeres edicions no es venien i les regalava (quasi 25 anys després s’havien venut mig milió d’exemplars d’aquest llibre).
1955: Publicació de Pedro Páramo.
1956–86: I a partir d’aquí (1956), la sorpresa: com si fos un Bartleby del segle XX, Rulfo deixa d’escriure i, excepte algun que altre conte i alguns guions pel cinema, mai no publica res més. Abans de morir el 1986 a Mèxic D.F., Rulfo va rebre alguns guardons importants: el Premio Nacional de Literatura de México (1970) i el Premi Príncep d’Astúries a Espanya (1983). Pocs autors de tots els temps han aconseguit tanta fama amb una obra tan escassa (les seves obres completes no tenen més de 400 pàgines).
ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA SEVA OBRA.
Aquestes característiques no són específiques de Pedro Páramo, sinó que també són aplicables a El llano en llamas.
- En un primer pla els seus escrits es nodreixen d’elements regionals (quasi sempre a partir d’una visió tràgica de la vida rural mexicana) que, gràcies a la seva ploma, adquireixen una significació universal.
- Per què aquesta significació universal? Per l’elecció dels temes: la violència, la crueltat, l´incest, el fracàs, la religiositat tergiversada, el remordiment.
- En les situacions que retrata, les coses solen anar de mal en pitjor. Diu Juan Rulfo: “En el mundo que describo no hay justicia, no hay bondad, no hay esperanza, no hay perdón.”
- Els extraviats personatges de Rulfo viuen en un món sense sortides: semblen condemnats, sense cap futur, afligits sempre per pecats i culpes. L’única certesa que tenen els seus personatges és que algun dia la venjança els hi ha de tocar a tots.
- El moment històric on Rulfo ambienta les seves obres és el que va de la revolució mexicana (que va costar la mort a un milió de persones i que no va assolir les reformes promeses, especialment la reforma agrària) a la rebel•lió dels cristers.
- Rulfo no és un escriptor realista, entre d’altres coses perquè fa parlar els seus personatges a la seva manera i recrea els fets i la història, així com per l’aspecte mític que dóna als seus personatges (el Juan Preciado de Pedro Páramo sembla un Telemac a la recerca del seu pare).
- Ús, per tant, de mites clàssics per part de Juan Rulfo: mites grecollatins, bíblics o precolombins.
- Una altra característica important de Rulfo és l’estil conversacional (col•loquial) que dóna a gran part de la seva obra, estil que es pot veure en els diàlegs entre personatges i en el títol d’algun dels seus contes: “Es que somos muy pobres”, “Díles que no me maten”, “No oyes ladrar los perros”.
- Senzillesa i economia del llenguatge, on sembla descriure sense voler i usa molt pocs adjectius.
- Molts personatges de Rulfo (en especial a El llano en llamas) no tenen noms i això contribueix no només al seu anonimat sinó a amplificar un context d’ambigüitat general i d’universalitat.
- Varietat de tipologies de narrador en una mateixa obra, on destaquen el narrador en tercera persona i el narrador protagonista.
- Ús portentós de les figures retòriques, molt sovint utilitzades en la seva literatura. Les figures retòriques són recursos o manipulacions del llenguatge amb finalitats persuasives, expressives o estètiques. Alguns exemples:
a) Al•literacions: repetició d’un mateix fonema o lletra ocupant qualsevol posició en les paraules. Exemple: “Yo me iba mi madre a la romería”
b) Símils: comparacions. Exemple: “Había príncipes que eran como leopardos.”
c) Anàfores: repetició d’una o més paraules a l’inici de diverses seqüències de frases. Exemple: “No me importa lo que diga, no me importa lo que haga.”
d) Prosopopeies: (també anomenades personificacions) es tracta d’atribució de llenguatge a éssers irracionals o inanimats (els morts a Pedro Páramo).
Abans de comentar Pedro Páramo, us recomanaria que llegíssiu “Anacleto Morones”, un conte breu de Juan Rulfo que es troba en el recull de contes El llano en llamas. És un enllaç perfecte entre les dues obres.
Espero que us agradi!
Que suerte poder entrar de la mano de Juan Rulfo a Comala, pasearme por La Media Luna, sentirme inmersa en una neblina, en la que almas asustadas, confusas comparten caminos, pensamientos, dolores, presentes y pasados; porque en ese espacio no existe el tiempo, y si existe, se enreda, como los pensamientos de Juan Preciado. Veinte páginas del libro y ya es imposible no sentirse en ese sueño turbio que el autor ha creado.
Yo también había leído Pedro Páramo hace unos lustros, me gustó por el estilo conciso y pleno; por recrear un Méjico rural lleno de magia, pero entonces no llegué a captar tantos matices como esta vez. Hay en él frases que por si solas merecen la lectura del libro: “Mi pueblo…., como una alcancía donde hemos guardado nuestros recuerdos”…”donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida…”
Comparto la opinión de Jordi, de que Rulfo debía ser uno de esos seres que acompañan a otros en sus tránsitos, pues la sabiduría con la que narra este espacio entre dos mundos es asombrosa, ahí va un ejemplo: “Sentí cuando cayo en mis manos el hilito de sangre con que estaba amarrada a mi corazón”. A mí es lo que más me ha impresionado de su lectura. Llegó un momento en el que dejó de importarme quien era quien y cual era su pena. Me sentí invitada, como un alma más, que deambula por la historia sin orden, sin lógica, soñando.
Publicar un comentario