- Però si ès la Júlia! – afirma en Marc, estupefacte -. - Quina Júlia? – pregunta la Laura -. - Júlia Walser… feia anys que no la veia –diu en Marc -. - No se qui ès – respon la Laura -. En Marc li explica a la seva germana que la Júlia era veïna seva quan tenien 10 anys i vivien en un poblet , ella vivia a la casa del costat i van ser molt amics. - Tu en aquella època no havies nascut encara – explica el noi –. - Es veritat, t’agradava viure al poble? – pregunta la Laura -. - Si m’encantava, la casa era molt gran i agradable, el poble molt petit i tots en coneixem i tenia molts amics -, en Marc s’atura pensant amb altres temps -, va ser molt dur per mi marxar – continua explicant -, vaig ser molt feliç allí – acaba en Marc -. Mentre els germans parlen la Júlia s’acosta a ells. - Hola, - comença -, Tu ets en Marc Perkins, oi? – pregunta-. - Si, tu la Júlia Walser -, respon ell -. - Jo soc la Laura, germana d’en Marc -. - Hola, - diu la Júlia -, a tu no et coneixia, - contesta la noia -. - Jo vaig neixa, quan els meus pares i germà van marxar a viure a la ciutat – explica la Laura -, per això no es coneixíem – explica. Les noies es presenten i parlen en Marc mentres mira la Júlia, que bonica esta!, han passat 10 anys d’ençà que no es veian i s’ha convertit en una dona realment guapa, rossa, amb ulls verds i formes ben marcades, però el que no ha perdut es la mirada dolça i encantadora que tenia quan eren petits. - Bé ara que ja ens coneixem, us puc preguntar que feu per aquest poble perdut? Esta força lluny de la vostra ciutat -. - Hem vingut de vacances – diu la Laura -. - Si teniam ganes de perdre la vista la esgotadora vida de la ciutat – continua en Marc -, però i tu que hi fas aquí?-. La Júlia es posa a riure i contesta: - Jo hi visc aquí – diu-. - A si …..– contesten el dos germans alhora -. Torna a riure. - Si, no es tan estrany, no? – pregunta-, Quan vosaltres veu marxar a la ciutat la meva família i jo vam continuar vivint uns anys allí, després al meu pare li van oferir una feina a un poble proper a aquest i fent excursions un dia el vam descobrir i a mi en va encanta i em vaig prometre que quan pogués vindria a viure-hi - . - Es lloc molt bonic, però potser un xic tranquil per a mi!-. - Bè per tu es possible acostumat a la gran ciutat, per a mi no ha sigut tan gran el canvi, jo ja venia d’un poblet, més gran però igualment era un poble. I ara canviant de de tema, vols que hi anem a sopar a aquesta nit? - , pregunta la Júlia - et portaré a un lloc preciós, amb bon menjar, bona música i bona companyia -. - Hi tant que vindré – contesta en Marc. En aquest moment la Laura estossega: - Tú també pots venir, si vols? – diu la Júlia -. - No gràcies, - contesta la Laura -, estic una mica cansada i se també quan estic de mes -, continua la noia. En Marc i la Júlia es miren i somriuen. Així doncs van quedar per sopar, va ser una nit màgica i agradable, van parlar del vells temps, van riure força i van començar una relació, bé de fet en Marc i la Júlia mai més es van separar i van ser molt feliços en aquell poble perdut del mon.
- Però si ès la Júlia! – afirma en Marc, estupefacte -. - Quina Júlia? – pregunta la Laura -. - Júlia Walser… feia anys que no la veia –diu en Marc -. - No se qui ès – respon la Laura -. En Marc li explica a la seva germana que la Júlia era veïna seva quan tenien 10 anys i vivien en un poblet , ella vivia a la casa del costat i van ser molt amics. - Tu en aquella època no havies nascut encara – explica el noi –. - Es veritat, t’agradava viure al poble? – pregunta la Laura -. - Si m’encantava, la casa era molt gran i agradable, el poble molt petit i tots en coneixem i tenia molts amics -, en Marc s’atura pensant amb altres temps -, va ser molt dur per mi marxar – continua explicant -, vaig ser molt feliç allí – acaba en Marc -. Mentre els germans parlen la Júlia s’acosta a ells. - Hola, - comença -, Tu ets en Marc Perkins, oi? – pregunta-. - Si, tu la Júlia Walser -, respon ell -. - Jo soc la Laura, germana d’en Marc -. - Hola, - diu la Júlia -, a tu no et coneixia, - contesta la noia -. - Jo vaig neixa, quan els meus pares i germà van marxar a viure a la ciutat – explica la Laura -, per això no es coneixíem – explica. Les noies es presenten i parlen en Marc mentres mira la Júlia, que bonica esta!, han passat 10 anys d’ençà que no es veian i s’ha convertit en una dona realment guapa, rossa, amb ulls verds i formes ben marcades, però el que no ha perdut es la mirada dolça i encantadora que tenia quan eren petits. - Bé ara que ja ens coneixem, us puc preguntar que feu per aquest poble perdut? Esta força lluny de la vostra ciutat -. - Hem vingut de vacances – diu la Laura -. - Si teniam ganes de perdre la vista la esgotadora vida de la ciutat – continua en Marc -, però i tu que hi fas aquí?-. La Júlia es posa a riure i contesta: - Jo hi visc aquí – diu-. - A si …..– contesten el dos germans alhora -. Torna a riure. - Si, no es tan estrany, no? – pregunta-, Quan vosaltres veu marxar a la ciutat la meva família i jo vam continuar vivint uns anys allí, després al meu pare li van oferir una feina a un poble proper a aquest i fent excursions un dia el vam descobrir i a mi en va encanta i em vaig prometre que quan pogués vindria a viure-hi - . - Es lloc molt bonic, però potser un xic tranquil per a mi!-. - Bè per tu es possible acostumat a la gran ciutat, per a mi no ha sigut tan gran el canvi, jo ja venia d’un poblet, més gran però igualment era un poble. I ara canviant de de tema, vols que hi anem a sopar a aquesta nit? - , pregunta la Júlia - et portaré a un lloc preciós, amb bon menjar, bona música i bona companyia -. - Hi tant que vindré – contesta en Marc. En aquest moment la Laura estossega: - Tú també pots venir, si vols? – diu la Júlia -. - No gràcies, - contesta la Laura -, estic una mica cansada i se també quan estic de mes -, continua la noia. En Marc i la Júlia es miren i somriuen. Així doncs van quedar per sopar, va ser una nit màgica i agradable, van parlar del vells temps, van riure força i van començar una relació, bé de fet en Marc i la Júlia mai més es van separar i van ser molt feliços en aquell poble perdut del mon.
- ¡Pero si es Julia! -afirma Marc, estupefacto-. - ¿Qué Julia? -Pregunta Laura-. - Julia Walser... hacía años que no la veía. - ¿Pero tú conoces a Julia? -pregunta Laura sorprendida- nunca me has hablado de ella. ¿Dónde la ves?, yo no la veo. - Si, la que va detrás de aquellos dos chicos, lleva una blusa roja y una falda gris….¿La ves? - Ahora sí. ¡Oh se ha cortado el pelo! Pero qué buena vista tienes Marc y dime, ¿ desde cuándo la conoces? - Hace unos cinco años realizamos un intercambio para aprender los idiomas respectivos, yo me fui a vivir con sus padres en Brighton y ella se vino a mi casa con los míos, con la particularidad de que coincidimos primero una semana en su casa y al final del intercambio, otra semana en la mía. Da la impresión, de que tú también la conoces y tampoco me habías hablado de ella, te lo comento porque la forma en que lo has dicho sonaba a reproche. - No…siento que te halla sonado así, era más asombro, que otra cosa, porque ya es coincidencia que los dos que hace tan solo cuatro meses que nos conocemos, tengamos una amiga en común que vive en Inglaterra…. Yo la conocí en un viaje organizado a México, éramos las únicas del grupo que viajábamos solas y nos hicimos amigas enseguida. Es uno de los viajes que recuerdo con especial cariño. De eso ya hace casi tres años y desde entonces que seguimos en contacto por e-mail, pero no la había vuelto a ver, ni me habia comentado que venía a España, ¡Qué raro!. Marc y Laura, estaban sentados en la terraza de un bar y cuando Julia llegaba casi a su altura, los dos al unísono se levantaron y fueron a su encuentro pronunciando a la vez su nombre. ¡Julia!. Esta se quedó con sus preciosos ojos azules muy abiertos y sin saber a cuál de los dos mirar. - ¡No me lo puedo creer!. Yo que no dije nada que venía a España para daros una sorpresa por separado y resulta que la sorpresa me la dais los dos juntos a mí. ¡Es verdad que el mundo es un pañuelo
- Però si és la Júlia?- afirma en Marc, estupefacte- - Quina Júlia?- Pregunta la Laura- - Júlia Walser… feia anys que no la veia - No havíeu sortit junts? – pregunta la noia- - Sí. - Què passa?... - Res, res… Anem!-proposa en Marc- - Mmm…! -La Laura intueix quelcom d´angoixa en el seu amic- - Vols que en parlem? - fa amb veu apagada- - Sí, anem al bar i t´ho explico. -respòn- La parella d´amics surten de la bilblioteca i entren ràpidament a la cafetería de la cantonada. S´acomoden al fons . Una música ambiental relaxa els ànims i ja amb aparença més calmada, en Marc comença: - La Júlia i jo vam estar junts durant un any i mig, més o menys. -fent una pausa es passa les mans per la cara-. La Laura se l´escolta amb atenció per no perdre pistonada.
- Vàrem estar embolicats, -segueix ell- però la nostra història va ser d´allò més extranya. No va acabar gens bé. Mira Laura, aquesta noia, la Júlia-continua narrant – te una personalitat molt possessiva, quasi malalta - - Què vols dir? –amb actitud sorpresa – - Va costar molt acabar la relació . Em persseguia, M´assetjava…- La cambrera serveix el que han demanat a l´ entrada. En Marc fa un glop i reprèn el relat: - Fins i tot va instal.lar un programa espia al meu ordinador -aixugant-se els llavis amb el tovalló de paper-. - No pot ser! Apa! Què dius!-contesta la Laura atònita.- - Tal com ho sents. És una tía molt gelosa. M´havia muntat moltes escenes. I la veritat…que jo sàpiga, mai li he fet res de dolent -conferí el noi.- - Quan feia que no la veies?- s´interessa l´amiga- - Uf! fa molt que he deixat de contar. Crec que prop de dos anys -respòn sense cap emoció- - Saps alguna cosa d´ella ara?- amb poc interés - - Sí. Se que va marxar a Madrid a treballar. Res més. Me la sua, saps! El que vull és evitar-la. La vaig haver d´amenaçar perque em deixés definitivament i s´oblidés de mí. És una mala bèstia! - alterat s´aacava el refresc .
Els ulls vermells delaten una certa tensió. La Laura enllesteix la tassa i li agafa una mà. - Marc!- amb veu dolça -no pateixis tant, no m´agrada veure´t d´aquesta manera. No et reconec. Tot allò va passar. Oblida-ho ja, tío!. - Sí, tens raó -somriu tot apretant les mans de la seva amiga.- - Saps què? - Què!..-contesta la Laura- - Marxem! Et convido al cine.! - Home! Hem d´acabar de preparar l´exàmen de dilluns… En Marc li besa els dits suaument. - No se com ho fas però sempre tens raó -referma-, saps Laura?..crec que m´estic enamorant de tu… - Va Marc! Encara no t´has adonat que jo fa temps que ho estic de tu?-mirant-lo als ulls. - Puc fer-te un petò?- pregunta el noi amb un fil de veu- La Laura li acosta els llavis als seus. En un instant el record de la Júlia queda esborrat. En Marc ressorgeix amb l´ esperit nou. Sense dir res més, surten de la cafetería per tornar a la sala d´estudi. S´asseuen un al davant de l´altra amb un somriure de complicitat. La biblioteca ha començat a quedar buida. Falta poc per tancar i els estudiants van desfilant cap a la sortida. Només queden quatre gats. Un timbre anuncía que en deu minuts tancarant portes i les taules han de quedar buides. En Marc i la Laura es miren tot recollint els apunts. Ja a la sortida, topen amb la Júlia. - Hola! –secament en Marc saluda la seva ex- - Hola!—respòn ella girant-se- - Ai! Perdona! T´he confós amb una altra persona- es disculpa avergonyit- - No hi fa res, em passa sovint.- somrient- Em dic Lidia-es presenta- - Marc, Laura.
- Veniu sovint a aquesta biblo? - A vegades-contesta la Laura- - Només quan hi ha exàmens-rectifica en Marc- - Està bé, oi! Hi ha bon ambient. Jo fa poc que he arribat a ciutat i no conec gaire gent. Sóc d´un poble molt petit de Tarragona.-somriu- - Ah molt bé!- somriu també incòmoda la Laura - La noia els fa dos petons. - Benvinguda siguis a la Capital de l´Imperi!. Si podem ajudar-te…- s´ofereix en Marc- - Home ja que ho dius, m´aniria molt bé que algú m´ensenyés el més important d´aquesta ciutat, saps…! Vaig perduda… - Casualment tinc tota la setmana lliure -sense vacil.lar- La Laura veu com surten plegats sense ella. - Marc!-crida l´oblidada- - El noi es gira. En un instant li cau un cop de puny en l´ull. - Ja veig que tens molt poca memòria. Jo no necessito espiar-te, veus! -cridant- La Lidia, sobtada, fa un pas enrera. L´agressora marxa corrents i desapareix . En Marc, encara desconcertat, es pasa la mà pel front. - Caram amb la teva novia!- exclama la Lidia- - Bah! No és la meva novia, és una companya de classe que és una plasta, si vols t´explico la història…-fent-se el víctim. - Si tens temps, vols entrar a fer un cafetò i m´ho contes?. Et convido - innocentment ella- - Doncs ja veuràs… - comença .- Fa dos mesos…
DANIEL dijo... ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS? (Primera part) –Però si és la Júlia! –afirma en Marc, estupefacte-. –Quina Júlia? –pregunta la Laura-. –Júlia Walser... feia anys que no la veia.
Les frases que li havien enviat li van semblar adients per escriure l’exercici d’escriptura que, junt amb altres companys desconeguts, s’esforçava en presentar cada mes. Podria explicar un succés viscut quan tenia pocs anys. Al tornar a llegir l’inici s’adonà que ja no li agradava tant. Era un diàleg massa clàssic, ple d’acotacions, dues en tres línies. No hi hauria cap més manera d’expressar el que sentien els personatges de la narració? La història era prou potent per necessitar aclariments. En Daniel buscava un llenguatge, unes paraules, que projectessin imatges mentals prou intel•ligibles per eliminar els comentaris. Ell escrivia per a gent adulta, les situacions que volia presentar no se situaven en el món de la fantasia. Eren persones concretes, vivint històries reals, amb les misèries i contradiccions pròpies dels éssers humans. Ell havia estat testimoni d’un incident insòlit contemplant-lo des d’una atalaia privilegiada; la innocència, la falta de malícia, que el pas dels anys arracona i destrueix. Al tornar a veure la Júlia a la portada dels diaris, va recordar com la va conèixer, els fets violents i en certa manera incomprensibles que van desvetllar-li la consciència que les contradiccions en l’ésser humà eren una constant; tan sols així es podia entendre la història; la història en majúscula. Animat per aquests pensaments es va posar a escriure. Intentaria reflectir el succés i les circumstàncies que el van envoltar sense necessitat de comentaris ni acotacions. Sí, ho intentaria altra vegada amb un nou començament.
–Estaves a la plaça l’altre dia Marta? –Per casualitat Maria, i em vaig quedar ben parada. –Si els del poble no ho enteneu! I el que va venir després... Valga’m Déu! S’ha aclarit? –No, de moment no se’n sap res. La colònia de Barcelonins no paren de preguntar per la Júlia. Si la coneixíeu més bé vosaltres que naltres! Tu, que pares a la fonda bé devies tractar-la –Nosaltres! De què? L’havíem vist al menjador i prou. No parlava amb ningú. Creiem que havia arribat per una cura de salut. Feia una cara! –A veure com s’acaba això, fins ara estàvem ben tranquils. Vatua. –En serio, va, tu creus tot el què es diu? –No ho sé, és tot un misteri, per començar; que se n’ha fet del músic? A hores d’ara, què se’n sap de la Júlia? –M’han dit que el músic no hi va arribar a Sant Mur, el van esperar fins a les dotze de la nit i res! Només el tenien a ell per la festa major i una festa sense música, ja diràs tu! –Et penses que estem a Barcelona que tot ho feu a lo grande, aquí ja hi estem fets a ballar amb l’home orquestra. –No us feu els pobres, va, que quan us volem comprar un tros de terra en demaneu un dineral. Però tornem a aquest embolic, ja deus saber que la mula del músic va aparèixer, l’endemà mateix a la plaça del poble i es va plantar davant de la fonda. Potser buscava la Júlia, les besties són agraïdes. –Però la Júlia ja no hi era, va desaparèixer sense deixar rastre. –Quin misteri, oi Marta!
Bé, anava per bon camí. Un diàleg sense cap acotació. Algunes frases tenien poc a veure amb la història, n’era conscient, però no totes les converses de les persones, encara que parlessin d’un cas greu, resultaven transcendents ni interessants. La resta era acceptable? Creia que sí. Interessaria el text per continuar llegint? Difícil d’endevinar-ho, depenia del tipus de lector. El Marc es va concentrar disposat a narrar el nus de la història.
DANIEL dijo... ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS? (Segona part) Era veritat, el succés, la desaparició del músic i de la Júlia, tots dos al mateix dia, va fer parlar molt. El músic, un home gras, panxut, vermell de cara, amb un barret, tipus bombín enclastat entre les orelles, va arribar al poble muntat en una mula. Un animal fort i llustrós, d’aspecte rebel, d’un negre intens, que desprenia una forta olor de palla i fems. Als dos costats portava unes alforges amb un bombo i un acordió que sobresortia mig tapat per un sac. En Marc, un vailet de pocs anys, al veure’l es va preguntar com s’ho devia fer per tocar l’acordió i el bombo. O és que primer el colpejava per anunciar-se? Es va aturar davant de la fonda per refrescar-se la gola i de pas preguntar quantes hores de camí li faltaven per arribar a Sant Mur; l’esperaven per començar al festa major. “Unes dues hores. Vagi en compte, el camí és estret i va arran del precipici molta estona”. Al sortir la mula instintivament es va apartar. Al fer-ho va colpejar el bombo contra un pal. L’home va cridar: –Carbó, prou! –però l’animal, inquiet, insistia en arrambar-se al pal. De la mateix manera que es desferma una tempesta d’estiu, la boca del músic va rugir vomitant les paraules més horroroses que el Marc, noi de ciutat, havia sentit mai. Les malediccions contra els antecessors de l’animal van resseguir els portals de la plaça mentre la mula retrocedia movent el cap i les cames amb violència, espantada pels crits i els renecs del seu amo. El músic va treure un fuet que duia a la faixa disposat a castigar-la. La mula fora de si intentava fugir però es movia traçant un arc lligada a una anella clavada a la paret. El bombo ressonava a l’ensopegar una i una altra vegada contra la fusta. –Mala puta de Carbó, ara veuràs! Aleshores, darrere d’ell aparegué la Júlia. Una dona jove i menuda, d’un rostre pàl•lid, malaltís, vestida amb un vestit llarg i blanc. La fragilitat de la noia i el color blanc li donava una aparença de princesa de conte de fades. Com si empunyés una espasa l’assenyalava amb el braç dret. –Pari! Pari li dic! El músic semblava una persona acostumada a obeir perquè es va quedar quiet., però al girar-se i veure de qui sortia aquella veu tan autoritària, va aixecar el fuet altra vegada renegant. –Cony de mocosa...Aquesta maleïda mula me les pagarà! –Li he dit que pari! No veu que la bèstia està espantada! Te por! De vostè! Deixi el fuet! La gent del poble, encuriosida havia fet un petit cercle. No entenia l’actitud d’aquella noia, fins aleshores gairebé una desconeguda. Maltractar animals era el parenostre de cada dia. –I tu qui ets per manar-me, la mula és meva i faig el que vull! –No en aquest poble, mentre jo hi sigui. No la tornarà a maltractar. –Ah no! i per què? qui m’ho impedirà, tu? La Júlia sense contestar-li es va apropar i quan va estar a un pam aixecant la barbeta per posar-se a la seva alçada li va dir: –Sí, jo ho impediré, perquè és un covard i només s’atreveix amb un pobre animal que no es pot defensar. –La p... mare que em va fer! Ara sabràs qui és en... –Val més que calli i deixi en pau la seva mare que prou pena deu tenir si és que encara no l’ha matat a disgustos. –Vols veure com...! Amb el cap aixecat i amb els ulls clavats als del músic l’havia fet emmudir de cop. La mà esquerra empenyia contra la seva panxa un ganivet de cuina capaç d’arribar al centre d’aquell univers de grassa. –No es mogui i deixi el fuet. Ara demani perdó a la seva estimada mula. Ja! –Jo mai... no, no apreti, no veu que... –Demani perdó. –Escolti senyoreta jo... –Demani perdó, la mula està esperant. –Mula, jo no... –He dit amb carinyo, pel seu nom –El ganivet penetrava dintre la faixa, mil•límetre a mil•límetre. –Carbó, bonica, vine, vine, no t’espantis que el teu amo no et farà mal, lo Ramon no ho volia fer... No tornarà a passar... Bonica t’ho prometo, va acosta’t...
DANIEL dijo... ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS?(Tercera part) El cercle de gent, entre espantada i sorpresa, reia i el Ramon, que havia substituït el vermell de la ràbia pel blanc de la por, va sentir alleugerit com la pressió del ganivet s’afluixava. La noia va fer un pas enrere. DANIEL dijo... –Ho veu home, no ha estat pas tan difícil. Ara tracti bé al Carbó, s’ho mereix. Enmig de les rialles amagades de la gent, l’home, fent un gest de dolor es va palpar la panxa, va recollir la brida de l’animal que s’havia calmat i remugant entre dents va enfilar el camí de Sant Mur desapareixent entre els arbres, abans però, va colpejar amb el fuet les anques de la mula Carbó que inicià un lleuger trot.
Mig i mig. Narració i diàleg amb un sol comentari, estava raonablement satisfet. Mereixeria un aprovat? Tenia curiositat per saber que opinarien els companys i companyes si és que algú llegia el seu text. Ara calia escriure el desenllaç... Fins on ell recordava.
–Marc, ho vas veure tu de veritat o és una història inventada? –Laura, jo no t’enganyo, era petit, i quan tens pocs anys els records et queden gravats per sempre i quan més gran et fas més recordes els detalls. –I doncs, que va passar amb la Júlia? I el músic? El Marc va dubtar, el que venia a continuació eren apreciacions i comentaris que havien quedat guardats en la memòria oculta que tothom té. Al veure el retrat de la Júlia el records sorgien amb força, envoltats de la pàtina misteriosa dels anys d’infantesa. –En Ramon era un home senzill, solter i renegaire. Es guanyava la vida tocant de poble en poble. Tenia afició a la beguda i a vegades s’excedia. Cruel amb els animals? No ho sé. Que la mula li tenia por? Penso que sí, però els animals, les mules en particular, tenen fama de ser tossudes i espantadisses. Els amos les tenen per carregar... el que sigui, per anar més descansats i arribar més ràpid als llocs. No podem perdre massa el temps esperant que la bèstia els hi vulgui fer cas. El problema del músic va ser ensopegar amb la Júlia. –I la Júlia? –De la Júlia se’n sabia poca cosa. Una dona trista, amb cara de malalta que havia arribat al poble sense que ningú la coneixes. Tenia una habitació llogada a l’hostal. De fet tothom s’adonà que vivia al poble quan va amenaçar i humiliar al desafortunat Ramon. –L’endemà de la desaparició del músic, amb la mula sense guarniments plantada al davant de l’hostal alguns van pensar la Júlia sortiria a veure-la. De la manera com l’havia defensat! Qui no s’ho esperava! –I no va sortir? –No Laura, no podia sortir perquè no hi era. Al misteri de l’aparició de la mula es va afegir la sobtada marxa de la Júlia. Va pagar, i, segons diuen, a la nit va llogar una egua i uns pocs la van veure que seguia el mateix camí del músic. Direcció a Sant Mur. –Per acabar, perquè a partir d’aquell moment tot han estat especulacions, el músic el van trobar, dies després, mort, arremolinat entre els matolls al fons d’un barranc. La sella i els instruments estaven espargits al seu costat. Un accident, semblava. Potser la brida que subjectava la sella es va afluixar amb els cops contra aquell pal i l’home, alterat com estava, va cometre una imprudència i l’animal el va tirar... Endevina! La guàrdia Civil no hi va trobar cap indici sospitós. De la Júlia no en vaig saber mai més res, fins avui, quan l’he vista al diari, acusada d’atacar amb un ganivet un home que maltractava un cavall. –Diuen que el passat és sòlid, no es pot modificar, però jo també penso que és mal•leable i s’adapta a la veritat segons qui ho veu i com ho explica. Era tan bàrbar el músic? Era tan compassiva la Júlia?
Per fi! s’havia acabat. El diàleg proposat li havia servit per explicar una vivència real, amagada molt de temps en el seu subconscient. Els diàlegs estaven ben construïts? La història estava explicada de manera creïble? Ho havia intentat. Mereixeria una valoració que li permetés continuar el curs? La solució d’aquí uns dies.
EL FEMUR ____________________________________________________________
- Però si és la Júlia! –afirma en Marc, estupefacte-. - Quina Júlia? –pregunta la Laura-. - Júlia Martí... feia anys que no la veia. - Ah! Marc, però no ho sabies?. Be, tampoc és tan estrany . La Júlia ha estat cinc anys treballant a Anglaterra. Va tornar la setmana passada i, com si no hagués passat res, ja la tens aquí de nou, treballant amb nosaltres. - Ostres, quina sorpresa!. Me n'alegro. És una excel·lent infermera i molt bona persona. A la Residència necessitem gent com ella - És cert. Escolta’m , Marc ,perdona però he de deixar-te, m’estan esperant
La Laura va sortir de la cafeteria per dirigir-se als ascensors. No era un bon dia per a ella. Malgrat el seu caràcter sempre animós i alegre, el cert és que estava realment preocupada. Les diverses caigudes que des del llit s’havien produït els darrers mesos a la residéncia , havien esdevingut un vertader problema . Inclús l’Àngels Gomà , la supervisora de tota l’àrea, ho havia comentat a la darrera reunió d’infermeria “Ja sé que no és responsabilitat vostra, que mes aviat correspon als auxiliars, però, sisplau, intenteu vigilar una mica mes. En alguna cosa ens estem equivocant. Son masses caigudes en molt poc temps”
- Hola Laura, que ja no saludes?- - Ostres Maria, disculpem, estava capficada, ho sento. - No et preocupis dona, no ho deia seriosament. Cap on vas ara? - A la planta deu, a veure al senyor Martí. El van operar fa tres dies i volia veure com es troba- - Un altre? També va caure del llit?. Sembla una epidèmia això. - Si Maria, ni que ho juris, com una maledicció. Pobres avis. Be, me’n vaig, ja en veurem desprès.
Va pujar fins el desè pis. Abans,d'anar cap a l’habitació , però, es va apropar als amples finestrals que, al costat de la sala de jocs, emmarcaven una imatge neta, viva i impressionat de tota la ciutat, en les primeres hores de la nit. Als seus peus, com una catifa elèctrica plena de llums juganeres, la contemplació de la ciutat la va fer somriure i, mes animada, es dirigí cap a l’habitació.
-Bona nit Sr Martí, com es troba avui?- va dir somrient obrint poc a poc la porta . -Anem fent , anem fent Laura- va respondre amb tristesa mentre intentava moure’s en un llit rodejat de tubs i baranes. - Vinga , ànim Sr Martí , però deixim renyar-lo una mica .Com se li va ocorre voler llevar-se del llit tot sol?. Perquè no va avisar a l’Anna o la Mireia? Ja sap que l’aprecien molt i de segur haguessin vingut a ajudar-lo ,si volia anar al lavabo. Sempre ho han fet ,no ?
EL FEMUR 2 - No Laura; no va ser així – la veu s’enfosquia com un murmuri desesperat
- Com diu que no?, però si m’ho ha dit la pròpia Mireia. Que estava dormint, que es volia llevar tot sol i, és clar, va caure del llit. Miri que és tossut vostè, Albert. Quantes vegades li hem de dir que no es pot llevar sol? - Per uns moments es va fer un silenci profund, dens i glaçat. L’Albert Martí, amb la mirada perduda semblava no voler parlar mes. La Laura, insegura , ja es girava per deixar l’habitació quan una veu, que quasi no va reconèixer , una veu com sortida de la pròpia mort , deia:
- És la tercera vegada Laura, la tercera vegada que ho intento. I no volia anar enlloc , el que volia era acostar-me a la finestra , obrir-la i saltar des d’aquest desè pis. No vaig poguer : aquest maleïts llits semblen presons. Però no en tingui cap dubte Laura,la propera vegada , quan m’hagi recuperat, hi arribaré. I serà la darrera. Li juro.
La Laura va mirar amb tristesa i por al senyor Martí. Les llàgrimes començaven a néixer als seus ulls quan va decidir sortir, sense dir res mes, sense acomiadar-se per por a què el plor la traís. Quan ja era a prop de la porta ,va sentir ,de nou la veu tremolosa però ara enèrgica, i una mica burleta de l’Albert
- Per cert Laura, tinc entès que ens aquests darrers mesos en som uns quants amb el fèmur trencat oi?
Joan Llopart dijo... Paral•laxi (primera part) - Mestre savi, és lícit per un home fer ús complert de les seves facultats intel•lectuals? - Per què em preguntes això?. Saps que no soc rabí. - El mestre Ibn Migash de Sevilla creu que és millor consultar a un savi que llegir el Talmut i, per això, us ho pregunto. - Permeteu que us expliqui una història molt aclaridora. Hi havia una vegada un metge... - No intentareu explicar una història en la que jo sigui protagonista? - No, això passava en un país molt remot. Escolteu la història: aquest jove metge, vivia turmentat per la persecució d’uns assassins. Un dia, perseguit per les seves tribulacions, va fugir corrents del palau i passant entre la multitud, sortí de la ciutat; corrent esbojarradament, va prendre el camí dels horts, cap al riu. Fugia i fugia quan, passades les xumberes, en arribar als canyissars va veure venir una noia carregada amb un cistell de fruita. Anava tapada, només ensenyava els ulls que en creuar-se frec a frec, van espurnejar en una mirada sostinguda uns instants. Això va ser suficient perquè, el nostre metge, s’aturés de cop. Alguna cosa l’havia colpit. Es va oblidar de la mort i va decidir tornar castell, havia de preparar molts antídots al verí suposat o real que tothom, al palau es temia. Aquella nit no va poder dormir, i no va ser per por dels assassins, ni per la calor, sinó per la visió una i altra vegada dels ulls de la noia de la tarda. - I què va passar? - Doncs que tot el seu desfici era esperar l’hora per tornar a veure aquells ulls. Quan va ser l’hora, va emprendre el camí dels horts i va esperar l’encontre que ja desitjava amb totes les seves forces. Va tardar, però es va produir: la noia va passar neguitosa per la mirada del jove, sense ni atrevir-se a aixecar els ulls de terra lleugerament, mentre l’altre, en contra del seu desig, s’havia quedat petrificat i no va gosar ni moure un sol dit ni dir la més mínima paraula. La noia, pudorosa va passar apressant el pas. Mil vegades es va maleir, mil es va repetir la seva covardia. Fet un mar de nervis va traçar plans i plans, els castells a l’aire d’un home al que, sabia de cert, els fanàtics l’haurien assassinat com a molts altres, si no fos per la seva utilitat com a metge. Al dia següent ho va intentar de nou, a la mateixa hora. Inacabables minuts anaven passant, desfent l’ànim i els plans del jove que per fi va veure venir la noia, en el moment que va sentir el galop d’uns cavalls baixant des del poble i acostant-se a tota velocitat. “Els assassins! No podien ser altres”. Va mirar els ulls de la noia i hi va veure el seu mateix terror. “Era també una fugitiva”. D’una revolada, la va prendre per la cintura, la va empènyer a través del canyissar i es van estirar a terra fets un manyoc, amagant-se com van poder fins que van passar els genets. Assassins de mirada amenaçadora, amb les seves capes fosques i turbants cenyits.
Joan Llopart dijo... Paral•laxi (segona part) La noia terroritzada volia cridar o moure’s però les mans del jove li ho van impedir, primer tapant-li la boca i després abraçant el seu cos. La noia va anar afluixant la seva força i cedint i, d’aquesta manera, sense deixar de mirar-se van tastar i assaborir amb avidesa la fruita més dolça mai coneguda per ningú: els dàtils i les figues, el raïm i el préssec. En el moment, en que ella es va convertir en gasela als seus braços van perdre la por i entrar per les portes de la felicitat. Com diu el poeta: Conquerir i assaborir el menjar i el vi de la terra, El perill, el secret, la felicitat, la temença I, si arribés la fi Renéixer de nou amb l’amor secret I esperat, No voler altra cosa que un carmen Petit, On s’hi faci l’alfàbrega i la menta La farigola, el romaní I es vegi un tros de cel, el Cel i les estrelles.
-Sí però, què li va passar al jove metge i a la noia?. -Doncs, el jove, simplement, va morir poc temps després emmetzinat pels antídots que es prenia, tement un enverinament. - Però això és un fet verídic: Tashufin Ibn Alí de Marrakesh va ser enverinat amb gran triaca, que era l’antídot de molts verins. - Verídic o fictici, què importa? Un notable escriptor dirà: “cada home viu dues vides: la real que és la dels seus somnis i esperances i la virtual que és la quotidiana”. - Digueu-me, què vol dir la història? - La història vol dir que a vegades treballem i patim per alguna cosa i quan l’aconseguim i ens dona felicitat, ens en creiem els amos i senyors. Ens creiem els reis de la natura i, en realitat, només som com el jove tremolós esperant la noia. - No podrem gaudir del resultat del nostre esforç? - Jo no he dit això. Voldria que entre nosaltres dos, amb els nostres punts de vista diferents, fem una paral•laxi sobre aquests fets per observar-los millor. - Hi ha quelcom de cert en el vostre raonament, els homes creient-se senyors, amb la seva força han exterminat espècies animals, han arruïnat rius i camps. Han esgotat els recursos, atribuint-se drets sobre tot el que els envolta. Però, no m’heu contestat a la meva primera pregunta: ens és lícit usar tota la nostra intel•ligència?. - Us contestaré, deixeble avançat del gran metge Ibn Sina, mireu, només podeu usar a fons els dons que Déu us ha donat si els valoreu i obteniu alguna cosa a canvi. - Mestre! Em deixeu perplex! - És obvi que necessiteu una guia.
14 comentarios:
AMICS
- Però si ès la Júlia! – afirma en Marc, estupefacte -.
- Quina Júlia? – pregunta la Laura -.
- Júlia Walser… feia anys que no la veia –diu en Marc -.
- No se qui ès – respon la Laura -.
En Marc li explica a la seva germana que la Júlia era veïna seva quan tenien 10 anys i vivien en un poblet , ella vivia a la casa del costat i van ser molt amics.
- Tu en aquella època no havies nascut encara – explica el noi –.
- Es veritat, t’agradava viure al poble? – pregunta la Laura -.
- Si m’encantava, la casa era molt gran i agradable, el poble molt petit i tots en coneixem i tenia molts amics -, en Marc s’atura pensant amb altres temps -, va ser molt dur per mi marxar – continua explicant -, vaig ser molt feliç allí – acaba en Marc -.
Mentre els germans parlen la Júlia s’acosta a ells.
- Hola, - comença -, Tu ets en Marc Perkins, oi? – pregunta-.
- Si, tu la Júlia Walser -, respon ell -.
- Jo soc la Laura, germana d’en Marc -.
- Hola, - diu la Júlia -, a tu no et coneixia, - contesta la noia -.
- Jo vaig neixa, quan els meus pares i germà van marxar a viure a la ciutat – explica la Laura -, per això no es coneixíem – explica.
Les noies es presenten i parlen en Marc mentres mira la Júlia, que bonica esta!, han passat 10 anys d’ençà que no es veian i s’ha convertit en una dona realment guapa, rossa, amb ulls verds i formes ben marcades, però el que no ha perdut es la mirada dolça i encantadora que tenia quan eren petits.
- Bé ara que ja ens coneixem, us puc preguntar que feu per aquest poble perdut? Esta força lluny de la vostra ciutat -.
- Hem vingut de vacances – diu la Laura -.
- Si teniam ganes de perdre la vista la esgotadora vida de la ciutat – continua en Marc -, però i tu que hi fas aquí?-.
La Júlia es posa a riure i contesta:
- Jo hi visc aquí – diu-.
- A si …..– contesten el dos germans alhora -.
Torna a riure.
- Si, no es tan estrany, no? – pregunta-, Quan vosaltres veu marxar a la ciutat la meva família i jo vam continuar vivint uns anys allí, després al meu pare li van oferir una feina a un poble proper a aquest i fent excursions un dia el vam descobrir i a mi en va encanta i em vaig prometre que quan pogués vindria a viure-hi - .
- Es lloc molt bonic, però potser un xic tranquil per a mi!-.
- Bè per tu es possible acostumat a la gran ciutat, per a mi no ha sigut tan gran el canvi, jo ja venia d’un poblet, més gran però igualment era un poble. I ara canviant de de tema, vols que hi anem a sopar a aquesta nit? - , pregunta la Júlia - et portaré a un lloc preciós, amb bon menjar, bona música i bona companyia -.
- Hi tant que vindré – contesta en Marc.
En aquest moment la Laura estossega:
- Tú també pots venir, si vols? – diu la Júlia -.
- No gràcies, - contesta la Laura -, estic una mica cansada i se també quan estic de mes -, continua la noia.
En Marc i la Júlia es miren i somriuen.
Així doncs van quedar per sopar, va ser una nit màgica i agradable, van parlar del vells temps, van riure força i van començar una relació, bé de fet en Marc i la Júlia mai més es van separar i van ser molt feliços en aquell poble perdut del mon.
AMICS
- Però si ès la Júlia! – afirma en Marc, estupefacte -.
- Quina Júlia? – pregunta la Laura -.
- Júlia Walser… feia anys que no la veia –diu en Marc -.
- No se qui ès – respon la Laura -.
En Marc li explica a la seva germana que la Júlia era veïna seva quan tenien 10 anys i vivien en un poblet , ella vivia a la casa del costat i van ser molt amics.
- Tu en aquella època no havies nascut encara – explica el noi –.
- Es veritat, t’agradava viure al poble? – pregunta la Laura -.
- Si m’encantava, la casa era molt gran i agradable, el poble molt petit i tots en coneixem i tenia molts amics -, en Marc s’atura pensant amb altres temps -, va ser molt dur per mi marxar – continua explicant -, vaig ser molt feliç allí – acaba en Marc -.
Mentre els germans parlen la Júlia s’acosta a ells.
- Hola, - comença -, Tu ets en Marc Perkins, oi? – pregunta-.
- Si, tu la Júlia Walser -, respon ell -.
- Jo soc la Laura, germana d’en Marc -.
- Hola, - diu la Júlia -, a tu no et coneixia, - contesta la noia -.
- Jo vaig neixa, quan els meus pares i germà van marxar a viure a la ciutat – explica la Laura -, per això no es coneixíem – explica.
Les noies es presenten i parlen en Marc mentres mira la Júlia, que bonica esta!, han passat 10 anys d’ençà que no es veian i s’ha convertit en una dona realment guapa, rossa, amb ulls verds i formes ben marcades, però el que no ha perdut es la mirada dolça i encantadora que tenia quan eren petits.
- Bé ara que ja ens coneixem, us puc preguntar que feu per aquest poble perdut? Esta força lluny de la vostra ciutat -.
- Hem vingut de vacances – diu la Laura -.
- Si teniam ganes de perdre la vista la esgotadora vida de la ciutat – continua en Marc -, però i tu que hi fas aquí?-.
La Júlia es posa a riure i contesta:
- Jo hi visc aquí – diu-.
- A si …..– contesten el dos germans alhora -.
Torna a riure.
- Si, no es tan estrany, no? – pregunta-, Quan vosaltres veu marxar a la ciutat la meva família i jo vam continuar vivint uns anys allí, després al meu pare li van oferir una feina a un poble proper a aquest i fent excursions un dia el vam descobrir i a mi en va encanta i em vaig prometre que quan pogués vindria a viure-hi - .
- Es lloc molt bonic, però potser un xic tranquil per a mi!-.
- Bè per tu es possible acostumat a la gran ciutat, per a mi no ha sigut tan gran el canvi, jo ja venia d’un poblet, més gran però igualment era un poble. I ara canviant de de tema, vols que hi anem a sopar a aquesta nit? - , pregunta la Júlia - et portaré a un lloc preciós, amb bon menjar, bona música i bona companyia -.
- Hi tant que vindré – contesta en Marc.
En aquest moment la Laura estossega:
- Tú també pots venir, si vols? – diu la Júlia -.
- No gràcies, - contesta la Laura -, estic una mica cansada i se també quan estic de mes -, continua la noia.
En Marc i la Júlia es miren i somriuen.
Així doncs van quedar per sopar, va ser una nit màgica i agradable, van parlar del vells temps, van riure força i van començar una relació, bé de fet en Marc i la Júlia mai més es van separar i van ser molt feliços en aquell poble perdut del mon.
ENCUENTRO INESPERADO
- ¡Pero si es Julia! -afirma Marc, estupefacto-.
- ¿Qué Julia? -Pregunta Laura-.
- Julia Walser... hacía años que no la veía.
- ¿Pero tú conoces a Julia? -pregunta Laura sorprendida- nunca me has hablado de ella.
¿Dónde la ves?, yo no la veo.
- Si, la que va detrás de aquellos dos chicos, lleva una blusa roja y una falda gris….¿La ves?
- Ahora sí. ¡Oh se ha cortado el pelo! Pero qué buena vista tienes Marc y dime, ¿ desde cuándo la conoces?
- Hace unos cinco años realizamos un intercambio para aprender los idiomas respectivos, yo me fui a vivir con sus padres en Brighton y ella se vino a mi casa con los míos, con la particularidad de que coincidimos primero una semana en su casa y al final del intercambio, otra semana en la mía.
Da la impresión, de que tú también la conoces y tampoco me habías hablado de ella, te lo comento porque la forma en que lo has dicho sonaba a reproche.
- No…siento que te halla sonado así, era más asombro, que otra cosa, porque ya es coincidencia que los dos que hace tan solo cuatro meses que nos conocemos, tengamos una amiga en común que vive en Inglaterra…. Yo la conocí en un viaje organizado a México, éramos las únicas del grupo que viajábamos solas y nos hicimos amigas enseguida. Es uno de los viajes que recuerdo con especial cariño. De eso ya hace casi tres años y desde entonces que seguimos en contacto por e-mail, pero no la había vuelto a ver, ni me habia comentado que venía a España, ¡Qué raro!.
Marc y Laura, estaban sentados en la terraza de un bar y cuando Julia llegaba casi a su altura, los dos al unísono se levantaron y fueron a su encuentro pronunciando a la vez su nombre. ¡Julia!. Esta se quedó con sus preciosos ojos azules muy abiertos y sin saber a cuál de los dos mirar.
- ¡No me lo puedo creer!. Yo que no dije nada que venía a España para daros una sorpresa por separado y resulta que la sorpresa me la dais los dos juntos a mí.
¡Es verdad que el mundo es un pañuelo
HOMES…!
- Però si és la Júlia?- afirma en Marc, estupefacte-
- Quina Júlia?- Pregunta la Laura-
- Júlia Walser… feia anys que no la veia
- No havíeu sortit junts? – pregunta la noia-
- Sí.
- Què passa?...
- Res, res… Anem!-proposa en Marc-
- Mmm…! -La Laura intueix quelcom d´angoixa en el seu amic-
- Vols que en parlem? - fa amb veu apagada-
- Sí, anem al bar i t´ho explico. -respòn-
La parella d´amics surten de la bilblioteca i entren ràpidament a la cafetería de la cantonada. S´acomoden al fons . Una música ambiental relaxa els ànims i ja amb aparença més calmada, en Marc comença:
- La Júlia i jo vam estar junts durant un any i mig, més o menys. -fent una pausa es passa les mans per la cara-. La Laura se l´escolta amb atenció per no perdre pistonada.
- Vàrem estar embolicats, -segueix ell- però la nostra història va ser d´allò més extranya. No va acabar gens bé. Mira Laura, aquesta noia, la Júlia-continua narrant – te una personalitat molt possessiva, quasi malalta -
- Què vols dir? –amb actitud sorpresa –
- Va costar molt acabar la relació . Em persseguia, M´assetjava…-
La cambrera serveix el que han demanat a l´ entrada. En Marc fa un glop i reprèn el relat:
- Fins i tot va instal.lar un programa espia al meu ordinador -aixugant-se els llavis amb el tovalló de paper-.
- No pot ser! Apa! Què dius!-contesta la Laura atònita.-
- Tal com ho sents. És una tía molt gelosa. M´havia muntat moltes escenes. I la veritat…que jo sàpiga, mai li he fet res de dolent -conferí el noi.-
- Quan feia que no la veies?- s´interessa l´amiga-
- Uf! fa molt que he deixat de contar. Crec que prop de dos anys -respòn sense cap emoció-
- Saps alguna cosa d´ella ara?- amb poc interés -
- Sí. Se que va marxar a Madrid a treballar. Res més. Me la sua, saps! El que vull és evitar-la. La vaig haver d´amenaçar perque em deixés definitivament i s´oblidés de mí. És una mala bèstia! - alterat s´aacava el refresc .
Els ulls vermells delaten una certa tensió.
La Laura enllesteix la tassa i li agafa una mà.
- Marc!- amb veu dolça -no pateixis tant, no m´agrada veure´t d´aquesta manera. No et reconec. Tot allò va passar. Oblida-ho ja, tío!.
- Sí, tens raó -somriu tot apretant les mans de la seva amiga.-
- Saps què?
- Què!..-contesta la Laura-
- Marxem! Et convido al cine.!
- Home! Hem d´acabar de preparar l´exàmen de dilluns…
En Marc li besa els dits suaument.
- No se com ho fas però sempre tens raó -referma-, saps Laura?..crec que m´estic enamorant de tu…
- Va Marc! Encara no t´has adonat que jo fa temps que ho estic de tu?-mirant-lo als ulls.
- Puc fer-te un petò?- pregunta el noi amb un fil de veu-
La Laura li acosta els llavis als seus. En un instant el record de la Júlia queda esborrat. En Marc ressorgeix amb l´ esperit nou. Sense dir res més, surten de la cafetería per tornar a la sala d´estudi. S´asseuen un al davant de l´altra amb un somriure de complicitat.
La biblioteca ha començat a quedar buida. Falta poc per tancar i els estudiants van desfilant cap a la sortida. Només queden quatre gats. Un timbre anuncía que en deu minuts tancarant portes i les taules han de quedar buides. En Marc i la Laura es miren tot recollint els apunts. Ja a la sortida, topen amb la Júlia.
- Hola! –secament en Marc saluda la seva ex-
- Hola!—respòn ella girant-se-
- Ai! Perdona! T´he confós amb una altra persona- es disculpa avergonyit-
- No hi fa res, em passa sovint.- somrient- Em dic Lidia-es presenta-
- Marc, Laura.
- Veniu sovint a aquesta biblo?
- A vegades-contesta la Laura-
- Només quan hi ha exàmens-rectifica en Marc-
- Està bé, oi! Hi ha bon ambient. Jo fa poc que he arribat a ciutat i no conec gaire gent. Sóc d´un poble molt petit de Tarragona.-somriu-
- Ah molt bé!- somriu també incòmoda la Laura -
La noia els fa dos petons.
- Benvinguda siguis a la Capital de l´Imperi!. Si podem ajudar-te…- s´ofereix en Marc-
- Home ja que ho dius, m´aniria molt bé que algú m´ensenyés el més important d´aquesta ciutat, saps…! Vaig perduda…
- Casualment tinc tota la setmana lliure -sense vacil.lar-
La Laura veu com surten plegats sense ella.
- Marc!-crida l´oblidada-
- El noi es gira. En un instant li cau un cop de puny en l´ull.
- Ja veig que tens molt poca memòria. Jo no necessito espiar-te, veus! -cridant-
La Lidia, sobtada, fa un pas enrera. L´agressora marxa corrents i desapareix . En Marc, encara desconcertat, es pasa la mà pel front.
- Caram amb la teva novia!- exclama la Lidia-
- Bah! No és la meva novia, és una companya de classe que és una plasta, si vols t´explico la història…-fent-se el víctim.
- Si tens temps, vols entrar a fer un cafetò i m´ho contes?. Et convido
- innocentment ella-
- Doncs ja veuràs… - comença .- Fa dos mesos…
DANIEL dijo...
ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS? (Primera part)
–Però si és la Júlia! –afirma en Marc, estupefacte-.
–Quina Júlia? –pregunta la Laura-.
–Júlia Walser... feia anys que no la veia.
Les frases que li havien enviat li van semblar adients per escriure l’exercici d’escriptura que, junt amb altres companys desconeguts, s’esforçava en presentar cada mes. Podria explicar un succés viscut quan tenia pocs anys. Al tornar a llegir l’inici s’adonà que ja no li agradava tant. Era un diàleg massa clàssic, ple d’acotacions, dues en tres línies.
No hi hauria cap més manera d’expressar el que sentien els personatges de la narració? La història era prou potent per necessitar aclariments. En Daniel buscava un llenguatge, unes paraules, que projectessin imatges mentals prou intel•ligibles per eliminar els comentaris.
Ell escrivia per a gent adulta, les situacions que volia presentar no se situaven en el món de la fantasia. Eren persones concretes, vivint històries reals, amb les misèries i contradiccions pròpies dels éssers humans. Ell havia estat testimoni d’un incident insòlit contemplant-lo des d’una atalaia privilegiada; la innocència, la falta de malícia, que el pas dels anys arracona i destrueix.
Al tornar a veure la Júlia a la portada dels diaris, va recordar com la va conèixer, els fets violents i en certa manera incomprensibles que van desvetllar-li la consciència que les contradiccions en l’ésser humà eren una constant; tan sols així es podia entendre la història; la història en majúscula. Animat per aquests pensaments es va posar a escriure. Intentaria reflectir el succés i les circumstàncies que el van envoltar sense necessitat de comentaris ni acotacions. Sí, ho intentaria altra vegada amb un nou començament.
–Estaves a la plaça l’altre dia Marta?
–Per casualitat Maria, i em vaig quedar ben parada.
–Si els del poble no ho enteneu! I el que va venir després... Valga’m Déu! S’ha aclarit?
–No, de moment no se’n sap res. La colònia de Barcelonins no paren de preguntar per la Júlia. Si la coneixíeu més bé vosaltres que naltres! Tu, que pares a la fonda bé devies tractar-la
–Nosaltres! De què? L’havíem vist al menjador i prou. No parlava amb ningú. Creiem que havia arribat per una cura de salut. Feia una cara!
–A veure com s’acaba això, fins ara estàvem ben tranquils. Vatua.
–En serio, va, tu creus tot el què es diu?
–No ho sé, és tot un misteri, per començar; que se n’ha fet del músic? A hores d’ara, què se’n sap de la Júlia?
–M’han dit que el músic no hi va arribar a Sant Mur, el van esperar fins a les dotze de la nit i res! Només el tenien a ell per la festa major i una festa sense música, ja diràs tu!
–Et penses que estem a Barcelona que tot ho feu a lo grande, aquí ja hi estem fets a ballar amb l’home orquestra.
–No us feu els pobres, va, que quan us volem comprar un tros de terra en demaneu un dineral. Però tornem a aquest embolic, ja deus saber que la mula del músic va aparèixer, l’endemà mateix a la plaça del poble i es va plantar davant de la fonda. Potser buscava la Júlia, les besties són agraïdes.
–Però la Júlia ja no hi era, va desaparèixer sense deixar rastre.
–Quin misteri, oi Marta!
Bé, anava per bon camí. Un diàleg sense cap acotació. Algunes frases tenien poc a veure amb la història, n’era conscient, però no totes les converses de les persones, encara que parlessin d’un cas greu, resultaven transcendents ni interessants. La resta era acceptable? Creia que sí. Interessaria el text per continuar llegint? Difícil d’endevinar-ho, depenia del tipus de lector.
El Marc es va concentrar disposat a narrar el nus de la història.
DANIEL dijo...
ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS?
(Segona part)
Era veritat, el succés, la desaparició del músic i de la Júlia, tots dos al mateix dia, va fer parlar molt.
El músic, un home gras, panxut, vermell de cara, amb un barret, tipus bombín enclastat entre les orelles, va arribar al poble muntat en una mula. Un animal fort i llustrós, d’aspecte rebel, d’un negre intens, que desprenia una forta olor de palla i fems. Als dos costats portava unes alforges amb un bombo i un acordió que sobresortia mig tapat per un sac. En Marc, un vailet de pocs anys, al veure’l es va preguntar com s’ho devia fer per tocar l’acordió i el bombo. O és que primer el colpejava per anunciar-se?
Es va aturar davant de la fonda per refrescar-se la gola i de pas preguntar quantes hores de camí li faltaven per arribar a Sant Mur; l’esperaven per començar al festa major. “Unes dues hores. Vagi en compte, el camí és estret i va arran del precipici molta estona”.
Al sortir la mula instintivament es va apartar. Al fer-ho va colpejar el bombo contra un pal. L’home va cridar: –Carbó, prou! –però l’animal, inquiet, insistia en arrambar-se al pal. De la mateix manera que es desferma una tempesta d’estiu, la boca del músic va rugir vomitant les paraules més horroroses que el Marc, noi de ciutat, havia sentit mai. Les malediccions contra els antecessors de l’animal van resseguir els portals de la plaça mentre la mula retrocedia movent el cap i les cames amb violència, espantada pels crits i els renecs del seu amo. El músic va treure un fuet que duia a la faixa disposat a castigar-la. La mula fora de si intentava fugir però es movia traçant un arc lligada a una anella clavada a la paret. El bombo ressonava a l’ensopegar una i una altra vegada contra la fusta.
–Mala puta de Carbó, ara veuràs!
Aleshores, darrere d’ell aparegué la Júlia. Una dona jove i menuda, d’un rostre pàl•lid, malaltís, vestida amb un vestit llarg i blanc. La fragilitat de la noia i el color blanc li donava una aparença de princesa de conte de fades.
Com si empunyés una espasa l’assenyalava amb el braç dret.
–Pari! Pari li dic!
El músic semblava una persona acostumada a obeir perquè es va quedar quiet., però al girar-se i veure de qui sortia aquella veu tan autoritària, va aixecar el fuet altra vegada renegant.
–Cony de mocosa...Aquesta maleïda mula me les pagarà!
–Li he dit que pari! No veu que la bèstia està espantada! Te por! De vostè! Deixi el fuet!
La gent del poble, encuriosida havia fet un petit cercle. No entenia l’actitud d’aquella noia, fins aleshores gairebé una desconeguda. Maltractar animals era el parenostre de cada dia.
–I tu qui ets per manar-me, la mula és meva i faig el que vull!
–No en aquest poble, mentre jo hi sigui. No la tornarà a maltractar.
–Ah no! i per què? qui m’ho impedirà, tu?
La Júlia sense contestar-li es va apropar i quan va estar a un pam aixecant la barbeta per posar-se a la seva alçada li va dir: –Sí, jo ho impediré, perquè és un covard i només s’atreveix amb un pobre animal que no es pot defensar.
–La p... mare que em va fer! Ara sabràs qui és en...
–Val més que calli i deixi en pau la seva mare que prou pena deu tenir si és que encara no l’ha matat a disgustos.
–Vols veure com...!
Amb el cap aixecat i amb els ulls clavats als del músic l’havia fet emmudir de cop. La mà esquerra empenyia contra la seva panxa un ganivet de cuina capaç d’arribar al centre d’aquell univers de grassa.
–No es mogui i deixi el fuet. Ara demani perdó a la seva estimada mula. Ja!
–Jo mai... no, no apreti, no veu que...
–Demani perdó.
–Escolti senyoreta jo...
–Demani perdó, la mula està esperant.
–Mula, jo no...
–He dit amb carinyo, pel seu nom –El ganivet penetrava dintre la faixa, mil•límetre a mil•límetre.
–Carbó, bonica, vine, vine, no t’espantis que el teu amo no et farà mal, lo Ramon no ho volia fer... No tornarà a passar... Bonica t’ho prometo, va acosta’t...
DANIEL dijo...
ELS RECORDS SÓN SÒLIDS O LÌQUIDS?(Tercera part)
El cercle de gent, entre espantada i sorpresa, reia i el Ramon, que havia substituït el vermell de la ràbia pel blanc de la por, va sentir alleugerit com la pressió del ganivet s’afluixava. La noia va fer un pas enrere.
DANIEL dijo...
–Ho veu home, no ha estat pas tan difícil. Ara tracti bé al Carbó, s’ho mereix.
Enmig de les rialles amagades de la gent, l’home, fent un gest de dolor es va palpar la panxa, va recollir la brida de l’animal que s’havia calmat i remugant entre dents va enfilar el camí de Sant Mur desapareixent entre els arbres, abans però, va colpejar amb el fuet les anques de la mula Carbó que inicià un lleuger trot.
Mig i mig. Narració i diàleg amb un sol comentari, estava raonablement satisfet. Mereixeria un aprovat? Tenia curiositat per saber que opinarien els companys i companyes si és que algú llegia el seu text.
Ara calia escriure el desenllaç... Fins on ell recordava.
–Marc, ho vas veure tu de veritat o és una història inventada?
–Laura, jo no t’enganyo, era petit, i quan tens pocs anys els records et queden gravats per sempre i quan més gran et fas més recordes els detalls.
–I doncs, que va passar amb la Júlia? I el músic?
El Marc va dubtar, el que venia a continuació eren apreciacions i comentaris que havien quedat guardats en la memòria oculta que tothom té. Al veure el retrat de la Júlia el records sorgien amb força, envoltats de la pàtina misteriosa dels anys d’infantesa.
–En Ramon era un home senzill, solter i renegaire. Es guanyava la vida tocant de poble en poble. Tenia afició a la beguda i a vegades s’excedia. Cruel amb els animals? No ho sé. Que la mula li tenia por? Penso que sí, però els animals, les mules en particular, tenen fama de ser tossudes i espantadisses. Els amos les tenen per carregar... el que sigui, per anar més descansats i arribar més ràpid als llocs. No podem perdre massa el temps esperant que la bèstia els hi vulgui fer cas. El problema del músic va ser ensopegar amb la Júlia.
–I la Júlia?
–De la Júlia se’n sabia poca cosa. Una dona trista, amb cara de malalta que havia arribat al poble sense que ningú la coneixes. Tenia una habitació llogada a l’hostal. De fet tothom s’adonà que vivia al poble quan va amenaçar i humiliar al desafortunat Ramon.
–L’endemà de la desaparició del músic, amb la mula sense guarniments plantada al davant de l’hostal alguns van pensar la Júlia sortiria a veure-la. De la manera com l’havia defensat! Qui no s’ho esperava!
–I no va sortir?
–No Laura, no podia sortir perquè no hi era. Al misteri de l’aparició de la mula es va afegir la sobtada marxa de la Júlia. Va pagar, i, segons diuen, a la nit va llogar una egua i uns pocs la van veure que seguia el mateix camí del músic. Direcció a Sant Mur.
–Per acabar, perquè a partir d’aquell moment tot han estat especulacions, el músic el van trobar, dies després, mort, arremolinat entre els matolls al fons d’un barranc. La sella i els instruments estaven espargits al seu costat. Un accident, semblava. Potser la brida que subjectava la sella es va afluixar amb els cops contra aquell pal i l’home, alterat com estava, va cometre una imprudència i l’animal el va tirar... Endevina! La guàrdia Civil no hi va trobar cap indici sospitós. De la Júlia no en vaig saber mai més res, fins avui, quan l’he vista al diari, acusada d’atacar amb un ganivet un home que maltractava un cavall.
–Diuen que el passat és sòlid, no es pot modificar, però jo també penso que és mal•leable i s’adapta a la veritat segons qui ho veu i com ho explica. Era tan bàrbar el músic? Era tan compassiva la Júlia?
Per fi! s’havia acabat. El diàleg proposat li havia servit per explicar una vivència real, amagada molt de temps en el seu subconscient.
Els diàlegs estaven ben construïts? La història estava explicada de manera creïble? Ho havia intentat. Mereixeria una valoració que li permetés continuar el curs? La solució d’aquí uns dies.
EL FEMUR. 1
EL FEMUR
____________________________________________________________
- Però si és la Júlia! –afirma en Marc, estupefacte-.
- Quina Júlia? –pregunta la Laura-.
- Júlia Martí... feia anys que no la veia.
- Ah! Marc, però no ho sabies?. Be, tampoc és tan estrany . La Júlia ha estat cinc anys treballant a Anglaterra. Va tornar la setmana passada i, com si no hagués passat res, ja la tens aquí de nou, treballant amb nosaltres.
- Ostres, quina sorpresa!. Me n'alegro. És una excel·lent infermera i molt bona persona. A la Residència necessitem gent com ella
- És cert. Escolta’m , Marc ,perdona però he de deixar-te, m’estan esperant
La Laura va sortir de la cafeteria per dirigir-se als ascensors. No era un bon dia per a ella. Malgrat el seu caràcter sempre animós i alegre, el cert és que estava realment preocupada. Les diverses caigudes que des del llit s’havien produït els darrers mesos a la residéncia , havien esdevingut un vertader problema . Inclús l’Àngels Gomà , la supervisora de tota l’àrea, ho havia comentat a la darrera reunió d’infermeria “Ja sé que no és responsabilitat vostra, que mes aviat correspon als auxiliars, però, sisplau, intenteu vigilar una mica mes. En alguna cosa ens estem equivocant. Son masses caigudes en molt poc temps”
- Hola Laura, que ja no saludes?-
- Ostres Maria, disculpem, estava capficada, ho sento.
- No et preocupis dona, no ho deia seriosament. Cap on vas ara?
- A la planta deu, a veure al senyor Martí. El van operar fa tres dies i volia veure com es troba-
- Un altre? També va caure del llit?. Sembla una epidèmia això.
- Si Maria, ni que ho juris, com una maledicció. Pobres avis. Be, me’n vaig, ja en veurem desprès.
Va pujar fins el desè pis. Abans,d'anar cap a l’habitació , però, es va apropar als amples finestrals que, al costat de la sala de jocs, emmarcaven una imatge neta, viva i impressionat de tota la ciutat, en les primeres hores de la nit. Als seus peus, com una catifa elèctrica plena de llums juganeres, la contemplació de la ciutat la va fer somriure i, mes animada, es dirigí cap a l’habitació.
-Bona nit Sr Martí, com es troba avui?- va dir somrient obrint poc a poc la porta .
-Anem fent , anem fent Laura- va respondre amb tristesa mentre intentava moure’s en un llit rodejat de tubs i baranes.
- Vinga , ànim Sr Martí , però deixim renyar-lo una mica .Com se li va ocorre voler llevar-se del llit tot sol?. Perquè no va avisar a l’Anna o la Mireia? Ja sap que l’aprecien molt i de segur haguessin vingut a ajudar-lo ,si volia anar al lavabo. Sempre ho han fet ,no ?
EL FEMUR 2
- No Laura; no va ser així – la veu s’enfosquia com un murmuri desesperat
- Com diu que no?, però si m’ho ha dit la pròpia Mireia. Que estava dormint, que es volia llevar tot sol i, és clar, va caure del llit. Miri que és tossut vostè, Albert. Quantes vegades li hem de dir que no es pot llevar sol?
-
Per uns moments es va fer un silenci profund, dens i glaçat. L’Albert Martí, amb la mirada perduda semblava no voler parlar mes. La Laura, insegura , ja es girava per deixar l’habitació quan una veu, que quasi no va reconèixer , una veu com sortida de la pròpia mort , deia:
- És la tercera vegada Laura, la tercera vegada que ho intento. I no volia anar enlloc , el que volia era acostar-me a la finestra , obrir-la i saltar des d’aquest desè pis. No vaig poguer : aquest maleïts llits semblen presons. Però no en tingui cap dubte Laura,la propera vegada , quan m’hagi recuperat, hi arribaré. I serà la darrera. Li juro.
La Laura va mirar amb tristesa i por al senyor Martí. Les llàgrimes començaven a néixer als seus ulls quan va decidir sortir, sense dir res mes, sense acomiadar-se per por a què el plor la traís. Quan ja era a prop de la porta ,va sentir ,de nou la veu tremolosa però ara enèrgica, i una mica burleta de l’Albert
- Per cert Laura, tinc entès que ens aquests darrers mesos en som uns quants amb el fèmur trencat oi?
Joan Llopart dijo...
Paral•laxi (primera part)
- Mestre savi, és lícit per un home fer ús complert de les seves facultats intel•lectuals?
- Per què em preguntes això?. Saps que no soc rabí.
- El mestre Ibn Migash de Sevilla creu que és millor consultar a un savi que llegir el Talmut i, per això, us ho pregunto.
- Permeteu que us expliqui una història molt aclaridora. Hi havia una vegada un metge...
- No intentareu explicar una història en la que jo sigui protagonista?
- No, això passava en un país molt remot. Escolteu la història: aquest jove metge, vivia turmentat per la persecució d’uns assassins. Un dia, perseguit per les seves tribulacions, va fugir corrents del palau i passant entre la multitud, sortí de la ciutat; corrent esbojarradament, va prendre el camí dels horts, cap al riu. Fugia i fugia quan, passades les xumberes, en arribar als canyissars va veure venir una noia carregada amb un cistell de fruita. Anava tapada, només ensenyava els ulls que en creuar-se frec a frec, van espurnejar en una mirada sostinguda uns instants. Això va ser suficient perquè, el nostre metge, s’aturés de cop. Alguna cosa l’havia colpit. Es va oblidar de la mort i va decidir tornar castell, havia de preparar molts antídots al verí suposat o real que tothom, al palau es temia.
Aquella nit no va poder dormir, i no va ser per por dels assassins, ni per la calor, sinó per la visió una i altra vegada dels ulls de la noia de la tarda.
- I què va passar?
- Doncs que tot el seu desfici era esperar l’hora per tornar a veure aquells ulls. Quan va ser l’hora, va emprendre el camí dels horts i va esperar l’encontre que ja desitjava amb totes les seves forces. Va tardar, però es va produir: la noia va passar neguitosa per la mirada del jove, sense ni atrevir-se a aixecar els ulls de terra lleugerament, mentre l’altre, en contra del seu desig, s’havia quedat petrificat i no va gosar ni moure un sol dit ni dir la més mínima paraula. La noia, pudorosa va passar apressant el pas.
Mil vegades es va maleir, mil es va repetir la seva covardia. Fet un mar de nervis va traçar plans i plans, els castells a l’aire d’un home al que, sabia de cert, els fanàtics l’haurien assassinat com a molts altres, si no fos per la seva utilitat com a metge.
Al dia següent ho va intentar de nou, a la mateixa hora. Inacabables minuts anaven passant, desfent l’ànim i els plans del jove que per fi va veure venir la noia, en el moment que va sentir el galop d’uns cavalls baixant des del poble i acostant-se a tota velocitat. “Els assassins! No podien ser altres”. Va mirar els ulls de la noia i hi va veure el seu mateix terror. “Era també una fugitiva”.
D’una revolada, la va prendre per la cintura, la va empènyer a través del canyissar i es van estirar a terra fets un manyoc, amagant-se com van poder fins que van passar els genets. Assassins de mirada amenaçadora, amb les seves capes fosques i turbants cenyits.
Joan Llopart dijo...
Paral•laxi (segona part)
La noia terroritzada volia cridar o moure’s però les mans del jove li ho van impedir, primer tapant-li la boca i després abraçant el seu cos. La noia va anar afluixant la seva força i cedint i, d’aquesta manera, sense deixar de mirar-se van tastar i assaborir amb avidesa la fruita més dolça mai coneguda per ningú: els dàtils i les figues, el raïm i el préssec. En el moment, en que ella es va convertir en gasela als seus braços van perdre la por i entrar per les portes de la felicitat. Com diu el poeta:
Conquerir i assaborir el menjar i el vi de la terra,
El perill, el secret, la felicitat, la temença
I, si arribés la fi
Renéixer de nou amb l’amor secret
I esperat,
No voler altra cosa que un carmen
Petit,
On s’hi faci l’alfàbrega i la menta
La farigola, el romaní
I es vegi un tros de cel, el Cel i les estrelles.
-Sí però, què li va passar al jove metge i a la noia?.
-Doncs, el jove, simplement, va morir poc temps després emmetzinat pels antídots que es prenia, tement un enverinament.
- Però això és un fet verídic: Tashufin Ibn Alí de Marrakesh va ser enverinat amb gran triaca, que era l’antídot de molts verins.
- Verídic o fictici, què importa? Un notable escriptor dirà: “cada home viu dues vides: la real que és la dels seus somnis i esperances i la virtual que és la quotidiana”.
- Digueu-me, què vol dir la història?
- La història vol dir que a vegades treballem i patim per alguna cosa i quan l’aconseguim i ens dona felicitat, ens en creiem els amos i senyors. Ens creiem els reis de la natura i, en realitat, només som com el jove tremolós esperant la noia.
- No podrem gaudir del resultat del nostre esforç?
- Jo no he dit això. Voldria que entre nosaltres dos, amb els nostres punts de vista diferents, fem una paral•laxi sobre aquests fets per observar-los millor.
- Hi ha quelcom de cert en el vostre raonament, els homes creient-se senyors, amb la seva força han exterminat espècies animals, han arruïnat rius i camps. Han esgotat els recursos, atribuint-se drets sobre tot el que els envolta.
Però, no m’heu contestat a la meva primera pregunta: ens és lícit usar tota la nostra intel•ligència?.
- Us contestaré, deixeble avançat del gran metge Ibn Sina, mireu, només podeu usar a fons els dons que Déu us ha donat si els valoreu i obteniu alguna cosa a canvi.
- Mestre! Em deixeu perplex!
- És obvi que necessiteu una guia.
Publicar un comentario