L’AGENT SECRET Primera part________________________
Mai s’hagués imaginat que ell , llicenciat en filologia catalana i anglesa, lletraferit impenitent i antisistema per autodefinició , acabaria en aquesta feina. De fet ,quan va enviar el seu curriculum , amb fotografia inclosa, ho va fer creient que es tractava d’una broma i, per això, va decidir continuar. El van seleccionar per l’entrevista final i ,seguint el seu propi joc, va decidir presentar-se disfressat de persona normal: camisa, americana, sabates netes, cabell recollit .Sabia que, quan volia ,podia causar una bona impressió. Sense pors i mes aviat divertit, va saludar a les tres persones que l’esperaven per finalitzar el procés de selecció. La primera pregunta el va deixar estabornit:
- Senyor Joan ¿ es vostè racista?
- Collons! - va pensar desprès de recuperar-se - això va en serio.
Ràpid de reflexes, però,va respondre acuradament. La resta de l’entrevista va anar pel mateix camí. Li varen demanar per la seva família, si havia treballat algun cop amb immigrants, si es considerava una persona sociable i amb dó de gens. També li varen preguntar si es veia amb capacitat per resoldre conflictes veïnals i, el més important, si creia en la feina que hauria de fer en el cas que fos seleccionat. Va mentir tant com va poder però amb una seguretat impressionant. Potser els dos anys a l’Escola de Teatre - que el papa havia pagat rondinant- podien, per primer cop, donar els seus fruits.
La música de “Time” va sonar al seu mòbil just quan mirava el rellotge per veure el temps transcorregut. Li havien dit que anés a fer un cafè i que en, menys d’una hora ,el trucarien per informar-lo del resultat del procés de selecció. No feia encara els cinquanta minuts quan , incrèdul va contestar. Era , efectivament, de l ‘ajuntament i li demanaven que tornés , el més aviat possible perquè ,finalment ,havia estat seleccionat per la feina . Tot el que havia entès de la futura feina era que havia de veure amb els immigrants i amb coses que la gent deia sobre ells. Més o menys va copsar que es tractaria d’informar als veïns de la petita ciutat on vivia de quina era la realitat sobre les ajudes socials, la sanitat, els impostos etc. El problema era que mai, en tota la seva vida ,havia parlat amb cap immigrant ; no sabia que eren les ajudes socials, i que dels impostos i de la sanitat pública n’havia sentit parlar , un dia, en un seminari sobre Literatura i Estat. Conscient de les mancances va decidir posar-hi remeia abans que , en pocs dies, comencés el procés de formació. La primera idea va ser la de la discoteca salsera. Després de una profunda reflexió va pensar que no estaria malament començar amb els panchitos – mes aviat amb las panchitas - per tal d’ iniciar el contacte amb els seus futurs protegits. Dit i fet. Cap a les dotze de la nit se’n va anar , amb el seu amic Carles, cap la discoteca Caballo Loco, la mes popular entre la comunitat dels sudacas.
Els van inflar a hòsties. Quan la seva mare li va veure la cara pel matí es va desmaiar. Així, sense mes, un crit d’espant i al terra com un sac de patates. En Joan,després , li va poder explicar el que havia succeït. Que tot havia estat un malentès . Que si “tú ,que estàs mirando !” , que si “yo no miro nada” que si “tú estas mirando a mi chica” que si “ yo no miro a nadie ” i , patapam ! , hòstia que t’entabano. L’experiència el va fer reflexionar. Potser no havia estat una bona pensada la d’anar a la discoteca .Potser hauria de canviar de tàctica i acostar-se als immigrants d’una altre manera, estar mes a prop d’ells en la vida quotidiana, del dia a dia. Després de recuperar-se va iniciar un nou projecte. Durant una setmana aniria a comprar aliments a les tendes dels moros i , així, podria establir un primer contacte amb aquesta comunitat tant estranya que , segons recordava, resava molt sovint i estava un grapat de dies sense menjar. Va dividir les compres entre una carnisseria halal i una pastisseria que va localitzar desprès d’alguns dies d’exploració als extraradis .Sempre amable i amb un somriure, comprava i comprava tot el que veia i intentava parlar amb els comerciants ,abans de llençar-ho tot al primer contenidor del seu barri. Potser va ser el té que no va poder rebutjar el dimecres a la carnisseria o , potser, les galetes que,sense excuses, va haver de provar davant el somrient pastisser magrebí. No ho podia saber però, a casa seva, els tres dies de diarrea continua no els han oblidat mai. No estava preparat. Ho havia de reconèixer :als seus trenta-tres anys no estava preparat per aquesta ni, molt es temia, cap altre feia. Hauria de seguir estudiant masters. Trist , però serè, es va dirigir l’escriptori, es va treure les precioses ulleres de poeta francès i, acostant-se l’ ordinador va començar a escriure:
Sr.Regidor de Serveis Socials.
Hem sap greu haver causat tantes molèsties però , per la present, li faig saber la meva renuncia com a futur Agent Antirumors de...........
NOSTALGIA Era una lluviosa tarde de abril en el que las gotas de agua golpeaban suavemente en las ventanas y en la chimenea el fuego bailaba vivo y alegre. De repente, mis ojos se posaron en la repisa de la chimenea y se fijaron en la fotografía que nos hicimos en París, ¡que felices éramos entonces!, ¿Qué nos pasó?, quizá solo fue el destino. Recuerdo que ese viaje compramos millones de cosas, a mi se me antojó,- ¡ay!, todavía me sonrojo al recordarlo-, comprarme unos zapatos rojo s de tacón altísimo, tú siempre tan práctico, me decías que para que los quería si yo no usaba ese tipo de tacón, yo te decía riendo, que me encantaban y que por favor los comprásemos, tú tan encantador como siempre cedías a mis deseos. Al día siguiente salíamos a cenar a un restaurante que estaba muy de moda, donde iban las personas más elegantes y distinguidas de la ciudad, me vestí con un traje de seda y satén de color negro con motivos rojos y por supuesto, estrené mis estupendos zapatos rojos. Fue una noche maravillosa, cenamos mientras escuchamos una agradable música, de uno de los mejores pianistas de aquellos tiempos, también bailamos, fue una velada muy romántica. Cuando llegó el postre yo te ofrecí un paquete envuelto en un papel de alegres colores. Tú pusiste cara de asombro y yo te anime a abrirlo. Me encanto la tu cara cuando viste lo que se escondía en el interior, un reloj de oro, el cual hacía mucho tiempo habías echado el ojo, yo estaba contentísima de verte así de feliz. Estuvimos unos días más en la ciudad de la luz y del amor, luego nos fuimos al campo a descansar un poquito del ajetreo de la cuidad. Allí paseamos, leímos, hicimos largas excursiones a caballo y disfrutamos de la tranquilidad y el aire puro. Y ahora estoy aquí sola en esta gran casa y tu no estás en ella, nuestras vidas se separaron, el amor se terminó y cada cual, rehízo su vida. Sé que tú te casastes y tuviste hijos, yo en cambio, tuve mis amantes, es cierto, pero nunca logré encontrar a un hombre que me hiciera tan feliz como lo fui contigo. Ahora me levanto de mi sillón preferido y cojo de la estantería un libro de fotos, en el lomo pone, “Vacaciones en París 1940”, me siento de nuevo cojo antes mis gafas y dispuesta a ojear los retratos que nos hicimos tu y yo. Nada más abrir el libro veo un poema precioso que nos escribió aquel poeta mientras tomábamos café en una de las cafeterías más elegantes de la ciudad, está escrito a mano con una letra pequeña y regular, ¿Cómo han cambiado los tiempos?, ahora todo se escribe con un ordenador, que yo no sé utilizar, por cierto, yo sigo escribiendo todo a mano, que se le va hacer, estoy muy mayor ya para aprender. Será por eso, por los tiempos que pasaron y nunca volverán que todavía tengo en la repisa de mi chimenea nuestra foto, no puedo quitarla de ahí y de vez en cuando, me traslado a aquel tiempo feliz, donde era joven y bonita, tenía dinero y muchos amigos, de los cuales algunos han muerto ya y otros se han marchado a vivir con sus familias lejos y no tengo fuerzas para visitarlos y sobretodo me faltas tú, el amor de mi vida. Ahora estoy más vieja, gozando de buena posición económica, pero sola, aguardando que algún día me visite la muerte. Quizá, no obstante, en la otra vida volvamos a encontrarnos y podamos recuperar lo que tuvimos, no le temo a la muerte y poder pensar que posiblemente puede reencontrarme contigo me hace sentir una paz interior y una felicidad completa.
Estimada Júlia, quan llegeixis el que t´explico comprendràs la decissió que he près. Tot va començar al parking al sortir de l´oficina. Es respirava un ambient enrarit, però, com d´altres vegades, creia que era la tensió acumulada, tothom havia anat de corcoll aquella setmana. Estava confiat, això va permetre que l´agressó actués de manera fàcil i ràpid. Desprès, a comissaría, entre les fotografies que m´ensenyaven els mossos, n´hi havia una que va cridar la meva atenció. Les sabates. Les sabates vermelles. Però començaré pel principi. Semblava un cas rutinari, un com els que només s´ha d´omplir l´expedient i la paperassa. L´objectiu era protegir un peix gros de l´ajuntament en l´acte innaugural de l´open de tennis d´aquell any, el nom ja el saps. Vaig organitzar el planning per l´operació. Em van estabornir quan pujava al cotxe per anar al punt de trobada. M´esperaven. Recordo caure a terra. Al despertar sabia en l´embolic on em trobava ficat. Havia de pensar fredament. Els meus subordinats no sabien totes le instruccions. Els aconteixements anaven un pèl massa de pressa. El segrestador em tenia tancat en una habitació petita. Hi havia una cadira al centre, una finestra al fons tapada amb fustes i una làmpara al sostre. Durant un temps indeterminat vaig romandre sense sentit. Al retornar de l´atordiment, jeia a terra amb les mans lligades. No tenia ni idea d´on m´amagaven. No es sentia cap soroll. Nomès la respiració, cada vegada més accelerada i nerviosa. El llum encegador, penjava d´un fil, quiet, impassible, de color groguenc que empastifava l´entorn Arrepenjat a la paret, intentava escoltar algun murmuri, ningú parlava, res de res, ni música. Em vaig posar de peu i m´apropà a la cadira. Tenia el cap adolorit, un formigueig incipient pujava per la cama. Què passarà ara?- pensava. S´acosta la meva hora?. Estava segrestat. Era conscient de la desgràcia. La prioritat consistia en reflexionar i sortir airós del mal tràngol. Més a més de la feina de seguretat, també furgava una altra pista. Un cas d´anys, quan treballava en l´agència de detectius. El tema era complicat i l´investigava conjuntament amb un policia amic meu . No creia que els dos casos tinguèssin relació. M´equivocava. Sense saber-ho estava sobre una pista de l´antic expedient. Però tornem a la història inicial.
M´havien près el rellotge, no tenia noció de l´hora. L´estòmac començava a rondinar, la bufeta apretava. No se l´estona que vaig estar d´aquella manera, va semblar segles. Al menys podia caminar. Ara m´aixecava i donava tres passes a la dreta, ara a l´esquerra. Descansava, tornava a fer quatre passes. La situació era d´allò més extranya, el caçador caçat!, ja veus!, M´estirà a terra. Notava una mica més de fresca, millor!. Allà dins feia calor i l´ansietat no deixava que respirés bé. Era com si les parets s´acostessin lentament, el llum absorbia l´oxígen, el silenci, aclaparador. Vaig aclucar les parpelles. En la desesperació, les imatges s´apropiaren del pensament. Recordava com queia la neu de l´últim hivern, com jugàvem fent ninots!. El cavall de´n Narcís galopava dins el meu record; les passejades per la Vall, l´olor de l´herba molla a la matinada... Les onades del mar a l´estiu... Crec que pel cap vàren passar totes les estacions de l´any. El que succeïa era una traïció, no hi havia cap dubte. Tant sols feia unes hores que feinejava i ja estava fora de circulació. Ningú més sabia les ordres senceres ni l´objectiu. Rebudes directament de gerència, encara no havia tingut prou temps per a distribuir els detalls a tot l´equip. Però això no em preocupava. Sabia que si no apareixia en un temps prudencial, s´activava l´alarma interna i tots els agents estaven entrenats per actuar. El que de veritat em preocupava era no conèixer qui, què i per què del meu segrest. Un sò ensordidor va espavilar els sentits. Tot recordant aquell fet horrorós, hi havia quelcom que vaig visualitzar. Eren les sabates. Les duia posades la directora dies enrere. Vermelles i cridaneres . Ara no tenia cap dubte!. Abans de caure a terra i tancar els ulls, les vaig veure altre cop. Estava implicada!. No m´ho podia creure. I què faria amb mí?. Un seguit d´interrogants van creuar el pensament. Quin interès tenia en l´assumpte?. Se´m va aparèixer la imatge de l´home de les ulleres metàl.liques que em tenia tancat. També el coneixía i no sabía de què. Anava lligant caps. La gerent estava embolicada en un afer. Havia ensopegat pel carrer aquell mateix dia amb ell. Però el coneixía d´un altre cosa. Pensa, pensa!-M´esforçava. Si. Ja ho tinc!.-Assentí. És el conserge de l´agència. -No. S´hi assembla!. Ja ho sé. L´home de les ulleres metal.liques és el nou informàtic del departament. Això ho estàven preparant acuradament a saber des de quan. Tenia una resposta. Ja veus Júlia, un dia de la meva vida d`allò més quiet però intens. Tot plegat era molt senzill. Seguir el fil i deslligar-lo poc a poc.
El torneig de tennis començava al cap de dos dies. Havia molts diners en joc. El contracte que teniem per la seguretat de l´esdeveniment, era molt important, s´havia de protegir els membres de l´organització, els participants i un politic que assistia a l´acte. A mi em tocava el peix gros. Però a algú no li interessava que tot sortís bé, volíen quelcom i m´havien tret del davant. No tenien intenció de matar-me. Només que desapareixés uns dies. Però jo no ho sabía i la por em dominava de mala manera. Estimada amiga, no tenia ni la més remota sospita del que estava passant. Va ésser desprès, cap al final quan vaig descubrir la veritat. Mentalment reconstruia els fets. El contracte signat era per protegir al regidor. I per què?. No em pregunto mai els motius de la feina encomanada. La compleixo i prou. Aquest treball és així. L´home de les ulleres metàl.liques se´m va acostar i amb un drap ronyós, em va tapar els ulls, agafat per un braç m´arrossegava cap algún lloc. Vaig notar l´escalfor del sol i l´aire de fora. No va dir ni una paraula. Què fas?- Preguntava. -T´he vist la cara. Se qui ets. Em mataràs?. Contesta!- Li deia cridant. Però només obtenia silenci com a resposta. Al cap d´un instant vam pujar en un furgó, engegà el motor i ens incorporàrem a la carretera. El vehicle anava bastant ràpid. S´aturà desprès de moltes voltes i vam baixar. Erem en mig d´un descampat, en el no res. No se on. Molt lluny de casa. L´home de les ulleres metàl.liques, em va deslliurar de les manilles i llençà una ampolla d´aigua prop meu. Va donar mitja volta i abans d´allunyar-se expel.lí un objecte. Jo estava astorat. L´aigua me l´acabà en un moment. Em vaig acostar per veure que havia abandonat. Era una màscara de goma. Tant hi feia que li haguès vist la cara. No era qui havia vist i havia vist qui no era. Quan va arribar la patrulla, fosquejava. El localitzador del piercing de la llengua, no es va activar fins estar lliure a l´exterior. M´havia deixat a tres cents kilòmetres de casa. Així que m´ho vaig prendre amb tranquil.litat. Vaig trobar el rellotge a la butxaca de la caçadora. També un sobre dirigit al meu nom. A l´obrir-lo, va aparèixer un rodolí: “Gat confiat, cau al forat”. Era del “poeta”, l´emprempta que sempre deixava al lloc dels fets. Ningú sabia qui era. S´esmunyia com un peix. M´explicava l´estafa comesa les darreres hores, vanagloriant-se de la victòria. Hi havia una ordre de recerca i captura per a mi. Els mossos em prenguèren declaració. El treball conjunt amb el meu amic va ajudar a aclarir els fets. M´havien usurpat la identitat i carregat el mort. Fer-se passar pel cap de seguretat d´un esdeveniment, obra portes. El fet és que van aconseguir de fer l´estafa. La veritat és amiga meva, que quasi s´ensurten amb la seva. Sí. Perque tot estava prou planejat. El que passa és que no vàren comptar amb un petit detall. El suplantador era la mateixa persona, el ”poeta” i l´home de les ulleres metàl.liques. Però el plà era de dues persones. Ell i la gerent de l´empresa. La Mercè. Així que quan vaig veure les fotos de la càmera de seguretat del parking, malgrat la foscor, vaig reconèixer les sabates que duia la còmplice.
Però hi ha una altra cosa, Júlia, que crec em podràs explicar. Per què em vas vendre? Et penses que no se que eres tú la del parking? Duies les sabates iguals que les de la directora. Però no vas pensar que tinc un olfacte molt fi i el perfum que utilitzes et va delatar. Des de quan ets l´amant del poeta?. Els desfalcs que heu arribat a fer t´han valgut la pena? Hi havia una mica de veritat quan deies que m´estimaves? Realment creies que no ho descubriria? Quan penso tot el que et vaig ensenyar de la professió per poder treballar plegats, se´m remou l´estòmac. M´has utilitzat. Però ell també t´ha utilitzat a tu. Fa poc, he enviat una nova declaració als mossos per e-mail des de l´ordinador del despatx. També he preparat la meva dimisió de l´empresa. Me´n vaig amb la Mercè. Que siguis molt feliç amb el teu poeta quan surtis de la presó.! Per cert! L´home de les ulleres metàl.liques feia la teva olor...
Joan Llopart dijo... Partícules. Es pot dir que en Miquel ha patit poques crisis que la seva vida es va esfilagarsant en la rutina diària. Cada dia va a la feina quan encara és de nit i s’està allí moltes hores. Treballa com a comptable en una empresa de I+D+I. El projecte d’incorporar el mètode comptable alemany, és engrescador, li va dir el seu cap i s’hi va posat amb empenta. Ara pensa que com als condemnats a presó, les hores passen lentament, però els anys, de pressa. Quan algú li pregunta “com va, Miquel?” ell sempre contesta “cada dia millor”. Té un company de feina, el Jordi, molt més jove que ell i que ha entrat com a investigador en física de partícules. Tots dos, aprofiten l’hora d’esmorzar per fer la xerrada. Però cal anar per parts, en arribar a la feina sempre intercanvia unes paraules amb la Lluïsa: - Bon dia- intenta fer un somriure. - Bon dia senyor Miquel. - Avui m’he posat la jaqueta perquè sembla que refrescarà. - No ho cregui, farà un bon dia... Es dirigeix al seu lloc de treball, un despatx compartit, de llum somorta que va bé per treballar; el motiva connectar-se a Internet per veure la cotització del dòlar. I després esperarà que arribin els 20 minuts de lleure. Fa ja molts anys va entrar a la empresa com a científic en la branca de I+D i recorda sense entristir-se, que li van canviar la feina per una de més engrescadora. Sí, van fer una reestructuració de la empresa ampliant la investigació i donant-li més redundància. - Hola Jordi, ahir vas marxar corrent darrera aquella noia i no vàrem poder conversar – en Jordi té molt d’èxit amb les dones i per això és l’admiració de tothom – M’has de dir en què estàs treballant avui. - Mira, com ja saps, en el món de les partícules cada força, quan es manifesta, genera una partícula, així la “forta” genera els pions, la ”dèbil” el neutrí, l’electromagnètica el fotó i així amb totes. Doncs ara estem buscant la força generadora de la partícula divina i li farem una fotografia. - Divina, divina, ... –somia en Miquel, subjugat pel tema i no pot menys que allunyar la vista que s’acaba fixant en els tubs fluorescents del sostre. Li semblen vies per on allunyar-se; rails lànguids que el poden portar molt, molt lluny. - T’agrada el tema? És només qüestió d’accelerar les partícules per donar-les energia... - Això em sona com quan estudiava el catecisme del “padre” Victoria que ens deia que “Dios amó con tanta fuerza a su Hijo que creó al Espíritu Santo”. - La vostra generació ha passat del catecisme al “Ralston d’Electrònica” i d’això en dieu la “Transició”. - Si, però m’explicaràs com et va anar ahir amb aquella noia?. - No res,... perquè va resultar que treballa a Direcció i em va avançar que estan a punt de produir-se canvis laborals molt importants... A la passada reestructuració en Jordi va agafar el lloc del Miquel; primer es van discutir, però després va néixer l’amistat. En Miquel, a qui els canvis laborals el posen molt nerviós, demostrarà serenitat i quan arribi a casa, dirà a la dona “tot va millorant”, mentre espera l’arribada d’un nou dia amb la rutina que el tranquil•litza. - Bon dia- intenta fer un somriure. - Bon dia senyor Miquel. - Avui sembla que amenaça tempesta. - Però, si està sortint el sol...Serà un dia lluminós. Per cert el senyor Cap de Personal el demanava al seu despatx. En Miquel sentia música, no havia advertit mai l’aire tebi del migdia a ple sol. Per això mirar directament el cel tan nítid i amb el sol lluent enmig, el va colpir sumint-lo en un dolç mareig, va veure flors, un cavall. -La llum del sol existeix. Però és única? -N´hi ha més a fora que a dintre... -murmurà una dona que passava. I després una voràgine. La sensació de llibertat que havia esperat durant molts anys, ara la podria sentir per tota la pell. Encara que anava carregat amb les capses de les seves pertinences, tenia ganes de saltar i ballar. No sabia com li explicaria a la dona que l’havien despatxat, però això era el de menys. En Miquel va pondre un ou.
UN CAVALL SOTA LA PLUJA El dia que per primera vegada va decidir, sense consultar, quin vestit li esqueia més bé es va sentir incòmoda. Si ella fos aquí... “nena, aquesta faldilla et posaràs? No veus que encara fa fresca. I a més, la brusa tampoc hi fa joc, té un color massa cridaner, però bé, ja ets gran, tu mateixa”. Ara es penedia de haver-la fet enfadar quan alguna vegada es resistia a canviar de vestuari, total, a la seva edat poc importaven els colors. Mentre anés neta digna i endreçada, que era la frase preferida de la mare, la resta és qüestió de gustos i no valia la pena repetir el refrany, “... oi que no nena?” Era tan metòdica i tan previsora que quan es va veure la mort la va cridar per recorda-li el què havia de fer. “Els diners, filla, sobre tot, quan falti ves de seguida al banc i parla amb el director, el Remigi, fa molts anys que ens coneix i et traspassarà tot el que tinc al teu compte. Una dona amb diners, neta i digna sempre serà motiu d’admiració. Guarda’m record i vull que la gent ho vegi en la manera com vesteixes, negra no, que no t’afavoreix, però sigues discreta mantén sempre les formes si veus... Es veia incapaç de recordar els nombrosos consells que va rebre per quan ella no hi fos. L’última nit, quan vetllava aquell rostre que li recordava, no sense un forta càrrega de culpa, una mòmia, va obrir els ulls i li va dirigir, lúcida i estranyament càlida, unes paraules que la van commoure “me’n vaig filla, ja no ens veurem més, –amb un esforç va continuar– tan bé que vivíem... Tan juntes i ben avingudes com estàvem, –un sorprenent somriure li va il•luminar la cara– recordes que a vegades fins i tot es confonien i ens preguntaven si érem germanes? Van ser les darreres paraules. Ella esperava que també li donés les gràcies per totes les hores passades al seu costat, renunciant a la joventut, als amics, a la legítima recerca d’un marit –el Joan estimat– que es va desesperar i ho va deixar córrer davant l’evident hostilitat de la difunta i la seva passivitat, sempre callada. A soles li repetia per assegurar el triomf, no fos cas que tingués la temptació de donar-li esperances. “T’has fixat amb aquest noi? Què vol aquest saltataulells, potser es pensa que tu li faràs cas! És massa poca cosa per a tu. No penses igual nena?” i ella abaixava el cap sense dir res, confiant que potser un dia la mare canviaria i li permetria decidir per si mateixa si el Joan era poca cosa o ja li estava bé. Ara veia que el “dia” era impossible que arribés, i als seixanta anys tots el dies del món havien passat. Ni tan sols li havia deixat renovar el mobiliari, d’omnipresent i majestuosa vitrina amb les innombrables copes que netejaven totes dues ma a ma un cop al més. El despatx del pare, amb les plomes dintre de l’estoig preparades com si les pogués necessitar! Ella tenia disset anys quan va morir. La rutina del menjar seguint un menú inalterable que només variava per Nadal. La influència d’aquella dona havia estat inflexible i constant. Però no era just que en aquell moment, amb la mare tot just enterrada li fes retret mental d’unes situacions sense retorn possible i d’uns desitjos que feia temps s’havien esvaït. Abans de sortir al carrer, després de decidir-se per un vestit gris perla, va mirar una vegada més la fotografia de la difunta. Adéu mare, vaig bé? Què li passava que no es decidia a marxar? Les sabates! Clar! Una vegada més la presència invisible l’advertia “tot ha de ser un conjunt, no hi ha res més desagradable que la falta de gust en les dones, als homes se’ls hi pot perdonar, però a les senyores no. Canvia-te-les!”
UN CAVALL SOTA LA PLUJA El dia que per primera vegada va decidir, sense consultar, quin vestit li esqueia més bé es va sentir incòmoda. Si ella fos aquí... “nena, aquesta faldilla et posaràs? No veus que encara fa fresca. I a més, la brusa tampoc hi fa joc, té un color massa cridaner, però bé, ja ets gran, tu mateixa”. Ara es penedia de haver-la fet enfadar quan alguna vegada es resistia a canviar de vestuari, total, a la seva edat poc importaven els colors. Mentre anés neta digna i endreçada, que era la frase preferida de la mare, la resta és qüestió de gustos i no valia la pena repetir el refrany, “... oi que no nena?” Era tan metòdica i tan previsora que quan es va veure la mort la va cridar per recorda-li el què havia de fer. “Els diners, filla, sobre tot, quan falti ves de seguida al banc i parla amb el director, el Remigi, fa molts anys que ens coneix i et traspassarà tot el que tinc al teu compte. Una dona amb diners, neta i digna sempre serà motiu d’admiració. Guarda’m record i vull que la gent ho vegi en la manera com vesteixes, negra no, que no t’afavoreix, però sigues discreta mantén sempre les formes si veus... Es veia incapaç de recordar els nombrosos consells que va rebre per quan ella no hi fos. L’última nit, quan vetllava aquell rostre que li recordava, no sense un forta càrrega de culpa, una mòmia, va obrir els ulls i li va dirigir, lúcida i estranyament càlida, unes paraules que la van commoure “me’n vaig filla, ja no ens veurem més, –amb un esforç va continuar– tan bé que vivíem... Tan juntes i ben avingudes com estàvem, –un sorprenent somriure li va il•luminar la cara– recordes que a vegades fins i tot es confonien i ens preguntaven si érem germanes? Van ser les darreres paraules. Ella esperava que també li donés les gràcies per totes les hores passades al seu costat, renunciant a la joventut, als amics, a la legítima recerca d’un marit –el Joan estimat– que es va desesperar i ho va deixar córrer davant l’evident hostilitat de la difunta i la seva passivitat, sempre callada. A soles li repetia per assegurar el triomf, no fos cas que tingués la temptació de donar-li esperances. “T’has fixat amb aquest noi? Què vol aquest saltataulells, potser es pensa que tu li faràs cas! És massa poca cosa per a tu. No penses igual nena?” i ella abaixava el cap sense dir res, confiant que potser un dia la mare canviaria i li permetria decidir per si mateixa si el Joan era poca cosa o ja li estava bé. Ara veia que el “dia” era impossible que arribés, i als seixanta anys tots el dies del món havien passat. Ni tan sols li havia deixat renovar el mobiliari, d’omnipresent i majestuosa vitrina amb les innombrables copes que netejaven totes dues ma a ma un cop al més. El despatx del pare, amb les plomes dintre de l’estoig preparades com si les pogués necessitar! Ella tenia disset anys quan va morir. La rutina del menjar seguint un menú inalterable que només variava per Nadal. La influència d’aquella dona havia estat inflexible i constant. Però no era just que en aquell moment, amb la mare tot just enterrada li fes retret mental d’unes situacions sense retorn possible i d’uns desitjos que feia temps s’havien esvaït. Abans de sortir al carrer, després de decidir-se per un vestit gris perla, va mirar una vegada més la fotografia de la difunta. Adéu mare, vaig bé? Què li passava que no es decidia a marxar? Les sabates! Clar! Una vegada més la presència invisible l’advertia “tot ha de ser un conjunt, no hi ha res més desagradable que la falta de gust en les dones, als homes se’ls hi pot perdonar, però a les senyores no. Canvia-te-les!”
L’esperit de la desapareguda era una música constant que no la deixava, eren tants els anys de companyia mútua que quan baixava les escales s’adonà, per primera vegada en molt de temps, que saludava a una veïna sense consultar abans amb la mirada a la mare. Plovia i va obrir el paraigua que sempre duia en previsió. El rellotge assenyalava les quatre de la tarda i va pensar en l’hora del té, en els vint minuts de camí i en la taula que des de feia anys ocupaven ella i la mare, avui no, seuria sola, tota una experiència. Un so inusual, diferent, va fer que girés el cap. Un cavall arrossegant un trist carretó carregat de mobles vells avançava pel carrer. Els cotxes s’apartaven deixant que la bèstia transités pel centre de la calçada. “Temps de crisi Aurèlia, va mussitar la veu invisible, no vulguis ser mai com aquesta pobre gent, estalvia i no malgastis, amb diners sempre et respectaran”. El cavall amb unes ulleres enormes i un risible barret de palla s’atordia amb el brogit del tràfec. El desballestat carretó amb una munió d’estris penjant es balancejava amenaçant la integritat dels vianants. Es va apartar i al fer-ho va posar el peu en un bassal d’aigua tacant-se les sabates. “Vigila, nena! Ja t’has embrutat! No et paris, no se t’acudeixi ajupir-te per netejar-les! No veus que et deuen estar mirant! Enfada’t!” Es va sorprendre a l’observar que el seu moviment d’indignació no fos compartit per la resta de persones, més aviat li va semblar que reien per la relliscada en el toll d’aigua. Altres, després de somriure semblaven que es compadien més del pobre cavall i de l’home que el conduïa, es mostraven indiferents a la brutícia de les seves sabates. La pluja seguia molestant-la i encara més la veu, imperativa i exigent que no parava. Per què no callava? Es va enfadar amb tots el que l’envoltaven. Va arrufar el front mirant altiva, com un repte, la gent que ja s’havia oblidat d’ella i passava indiferent preocupats només per la pluja. Tan sols uns nens la miraven assenyalant el bassal i esclafien de riure de manera exagerada, com ho fan les criatures. L’insignificant incident que havia protagonitzat va obrir una escletxa al cel de l’Aurèlia. Igual que la pluja anava creixent una sensació forta i estranya l’inundava. Havia de resoldre sola una situació, un conflicte banal i estúpid, però que esdevindria crucial pel seu futur. De sobte, s’adonà que feia molt de temps que no reia. No n’havia tingut ocasió? Segur que també hauria vist petits accidents, sense importància, que podien fer, al menys, somriure. “No és de senyores riure com una beneita, riu, si vols, però amb discreció” On li havia estat aquesta observació? Un llampec: a la cafeteria on prenien el té. Quant de temps? Ni ho sabia. Tan sols l’evocació d’una repulsa de la mare que va estar a punt de fer-la plorar.
Assegudes a la taula sentien la conversa d’una cambrera amb una clienta. –Què, fa temps que no has vist el Rocky? –No, uns dos dies, precisament t’ho anava a dir. Per cert que va ser la mar d’emocionant –Ah sí? –Tal com et dic, em vaig quedar parada, més que parada, sorpresa, si t’ho explico! Ella sabia que la seva mare li encantaven les xafarderies, no es perdia detall del diàleg, això sí dissimulava amb l’astúcia que donen els anys . –Per favor diguem-ho, per favor, no em facis patir. –Doncs mira, com et deia va venir, amb la Marta... Amb la Marta imagina’t, i jo, no vegis, una ràbia...! Penso que de seguida s’adonà, perquè es movia com un rei, segur que ho feia només que per donar-me enveja, bellugant la melena, la duia... com un poeta, negra, brillant, una passada tu, estava preciós. –I quina va ser la reacció quan et va veure? –De primer res, es va moure indiferent, com si no coneixes el lloc, es passejava amunt i avall sense ni mirar-me. –I...? –La primera reacció va ser de sorpresa i després d’indignació. Què s’havia cregut, el molt “xuleta”! Al cap d’una estona però, no vaig poder més i el vaig cridar: Rocky, Rocky! –No m’ho puc creure, et vas atrevir a cridar-lo davant de la Marta? –I tant, i no pots imaginar com es va posar de content! Al sentir-me es va girar i va a començar a moure la cua com un boig. La Marta el va subjectar amb la corretja, sinó hagués saltat la barra. Després uns lladrucs d’alegria... Ja pots pensar com estava de content i jo encara més... No va contenir el riure. Parlaven d’un gos! Es va posar les mans a la cara, després les va abaixar sobre l’estómac i es va balancejar amunt i avall com si li fes mal. Es pixava de riure, de veritat. La seva mare amb un cop sobre la taula li va tallar la rissa en sec. “Què és això? No és de senyores riure com una beneita! Aurèlia, nena! Una dona de la teva edat no es comporta com una bleda que riu del primer acudit! Com vols que et respectin si et veuen que et bellugues com... com...” Plantada al mig del carrer no va poder evitar un somriure amarg mentre mantenia enlairat el paraigües. L’aigua queia de costat i li banyava la cara. Lliscava esquena avall i li humitejava les calces com el dia de la cruel reprimenda, sentia les gotes corrent cames avall fredes i segures del seu destí, volien amarar-la tota, de cap a peus, fins que no quedés cap racó sense mullar. Es va estremir presa d’una estranya sensació, barreja de relaxació i confiança en ella mateixa. Un poderós sentiment d’alliberació la va inundar. Quants anys feia que no experimentava la dolça sensació de poder mullar-se sense ser immediatament reprimida? Va abaixar el paraigües poc a poc tement escoltar, encara, la veu autoritària que li manava que l’aixequés,”Què et vols mullar...” Sentia caure la pluja i l’assaboria com una benedicció. Per fi es podia quedar xopa, de dalt a baix, sense que ningú la reptés. El vent, a ràfegues dures, s’emportava el so i el record possessiu que no la volia deixar. “Aurèlia, nena, vols fer el favor...!” Caminant amb decisió va tornar enrere, volia saludar al pobre conductor del carretó, li diria si li feia falta un paraigües nou i també uns mobles de molta qualitat, antics, però ben conservats i copes, vaixelles senceres, i un despatx amb plomes i llibres, i...., ara no tenia temps d’explicar-li tot el que estava disposada a cedir-li gratuïtament; ell mateix, podria triar. Aprendria a fer servir l’ordinador i escriuria, escriuria que sense que ningú li dictés el què havia de dir. Tal vegada el Joan estigués lliure. No en sabia l’adreça, però era igual, el destinatari seria; al Joan estimat. Al món n’hi devia haver molts Joans que volien ser estimats, com ella, l’Aurèlia, la nena, que gràcies a un pobre cavall sota la pluja i a uns nens que reien, s’havia fet gran. DANIEL
14 comentarios:
L’AGENT SECRET
Primera part________________________
Mai s’hagués imaginat que ell , llicenciat en filologia catalana i anglesa, lletraferit impenitent i antisistema per autodefinició , acabaria en aquesta feina. De fet ,quan va enviar el seu curriculum , amb fotografia inclosa, ho va fer creient que es tractava d’una broma i, per això, va decidir continuar. El van seleccionar per l’entrevista final i ,seguint el seu propi joc, va decidir presentar-se disfressat de persona normal: camisa, americana, sabates netes, cabell recollit .Sabia que, quan volia ,podia causar una bona impressió. Sense pors i mes aviat divertit, va saludar a les tres persones que l’esperaven per finalitzar el procés de selecció. La primera pregunta el va deixar estabornit:
- Senyor Joan ¿ es vostè racista?
- Collons! - va pensar desprès de recuperar-se - això va en serio.
Ràpid de reflexes, però,va respondre acuradament. La resta de l’entrevista va anar pel mateix camí. Li varen demanar per la seva família, si havia treballat algun cop amb immigrants, si es considerava una persona sociable i amb dó de gens. També li varen preguntar si es veia amb capacitat per resoldre conflictes veïnals i, el més important, si creia en la feina que hauria de fer en el cas que fos seleccionat. Va mentir tant com va poder però amb una seguretat impressionant. Potser els dos anys a l’Escola de Teatre - que el papa havia pagat rondinant- podien, per primer cop, donar els seus fruits.
La música de “Time” va sonar al seu mòbil just quan mirava el rellotge per veure el temps transcorregut. Li havien dit que anés a fer un cafè i que en, menys d’una hora ,el trucarien per informar-lo del resultat del procés de selecció. No feia encara els cinquanta minuts quan , incrèdul va contestar. Era , efectivament, de l ‘ajuntament i li demanaven que tornés , el més aviat
possible perquè ,finalment ,havia estat seleccionat per la feina .
Tot el que havia entès de la futura feina era que havia de veure amb els immigrants i amb coses que la gent deia sobre ells. Més o menys va copsar que es tractaria d’informar als veïns de la petita ciutat on vivia de quina era la realitat sobre les ajudes socials, la sanitat, els impostos etc. El problema era que mai, en tota la seva vida ,havia parlat amb cap immigrant ; no sabia que eren les ajudes socials, i que dels impostos i de la sanitat pública n’havia sentit parlar , un dia, en un seminari sobre Literatura i Estat. Conscient de les mancances va decidir posar-hi remeia abans que , en pocs dies, comencés el procés de formació.
La primera idea va ser la de la discoteca salsera. Després de una profunda reflexió va pensar que no estaria malament començar amb els panchitos – mes aviat amb las panchitas - per tal d’ iniciar el contacte amb els seus futurs protegits. Dit i fet. Cap a les dotze de la nit se’n va anar , amb el seu amic Carles, cap la discoteca Caballo Loco, la mes popular entre la comunitat dels sudacas.
SEGONA PART
Els van inflar a hòsties. Quan la seva mare li va veure la cara pel matí es va desmaiar. Així, sense mes, un crit d’espant i al terra com un sac de patates. En Joan,després , li va poder explicar el que havia succeït. Que tot havia estat un malentès . Que si “tú ,que estàs mirando !” , que si “yo no miro nada” que si “tú estas mirando a mi chica” que si “ yo no miro a nadie ” i , patapam ! , hòstia que t’entabano.
L’experiència el va fer reflexionar. Potser no havia estat una bona pensada la d’anar a la discoteca .Potser hauria de canviar de tàctica i acostar-se als immigrants d’una altre manera, estar mes a prop d’ells en la vida quotidiana, del dia a dia.
Després de recuperar-se va iniciar un nou projecte. Durant una setmana aniria a comprar aliments a les tendes dels moros i , així, podria establir un primer contacte amb aquesta comunitat tant estranya que , segons recordava, resava molt sovint i estava un grapat de dies sense menjar. Va dividir les compres entre una carnisseria halal i una pastisseria que va localitzar desprès d’alguns dies d’exploració als extraradis .Sempre amable i amb un somriure, comprava i comprava tot el que veia i intentava parlar amb els comerciants ,abans de llençar-ho tot al primer contenidor del seu barri. Potser va ser el té que no va poder rebutjar el dimecres a la carnisseria o , potser, les galetes que,sense excuses, va haver de provar davant el somrient pastisser magrebí. No ho podia saber però, a casa seva, els tres dies de diarrea continua no els han oblidat mai.
No estava preparat. Ho havia de reconèixer :als seus trenta-tres anys no estava preparat per aquesta ni, molt es temia, cap altre feia. Hauria de seguir estudiant masters. Trist , però serè, es va dirigir l’escriptori, es va treure les precioses ulleres de poeta francès i, acostant-se l’ ordinador va començar a escriure:
Sr.Regidor de Serveis Socials.
Hem sap greu haver causat tantes molèsties però , per la present, li faig saber la meva renuncia com a futur Agent Antirumors de...........
NOSTALGIA
Era una lluviosa tarde de abril en el que las gotas de agua golpeaban suavemente en las ventanas y en la chimenea el fuego bailaba vivo y alegre. De repente, mis ojos se posaron en la repisa de la chimenea y se fijaron en la fotografía que nos hicimos en París, ¡que felices éramos entonces!, ¿Qué nos pasó?, quizá solo fue el destino. Recuerdo que ese viaje compramos millones de cosas, a mi se me antojó,- ¡ay!, todavía me sonrojo al recordarlo-, comprarme unos zapatos rojo s de tacón altísimo, tú siempre tan práctico, me decías que para que los quería si yo no usaba ese tipo de tacón, yo te decía riendo, que me encantaban y que por favor los comprásemos, tú tan encantador como siempre cedías a mis deseos. Al día siguiente salíamos a cenar a un restaurante que estaba muy de moda, donde iban las personas más elegantes y distinguidas de la ciudad, me vestí con un traje de seda y satén de color negro con motivos rojos y por supuesto, estrené mis estupendos zapatos rojos. Fue una noche maravillosa, cenamos mientras escuchamos una agradable música, de uno de los mejores pianistas de aquellos tiempos, también bailamos, fue una velada muy romántica. Cuando llegó el postre yo te ofrecí un paquete envuelto en un papel de alegres colores. Tú pusiste cara de asombro y yo te anime a abrirlo. Me encanto la tu cara cuando viste lo que se escondía en el interior, un reloj de oro, el cual hacía mucho tiempo habías echado el ojo, yo estaba contentísima de verte así de feliz. Estuvimos unos días más en la ciudad de la luz y del amor, luego nos fuimos al campo a descansar un poquito del ajetreo de la cuidad. Allí paseamos, leímos, hicimos largas excursiones a caballo y disfrutamos de la tranquilidad y el aire puro. Y ahora estoy aquí sola en esta gran casa y tu no estás en ella, nuestras vidas se separaron, el amor se terminó y cada cual, rehízo su vida. Sé que tú te casastes y tuviste hijos, yo en cambio, tuve mis amantes, es cierto, pero nunca logré encontrar a un hombre que me hiciera tan feliz como lo fui contigo. Ahora me levanto de mi sillón preferido y cojo de la estantería un libro de fotos, en el lomo pone, “Vacaciones en París 1940”, me siento de nuevo cojo antes mis gafas y dispuesta a ojear los retratos que nos hicimos tu y yo. Nada más abrir el libro veo un poema precioso que nos escribió aquel poeta mientras tomábamos café en una de las cafeterías más elegantes de la ciudad, está escrito a mano con una letra pequeña y regular, ¿Cómo han cambiado los tiempos?, ahora todo se escribe con un ordenador, que yo no sé utilizar, por cierto, yo sigo escribiendo todo a mano, que se le va hacer, estoy muy mayor ya para aprender. Será por eso, por los tiempos que pasaron y nunca volverán que todavía tengo en la repisa de mi chimenea nuestra foto, no puedo quitarla de ahí y de vez en cuando, me traslado a aquel tiempo feliz, donde era joven y bonita, tenía dinero y muchos amigos, de los cuales algunos han muerto ya y otros se han marchado a vivir con sus familias lejos y no tengo fuerzas para visitarlos y sobretodo me faltas tú, el amor de mi vida. Ahora estoy más vieja, gozando de buena posición económica, pero sola, aguardando que algún día me visite la muerte. Quizá, no obstante, en la otra vida volvamos a encontrarnos y podamos recuperar lo que tuvimos, no le temo a la muerte y poder pensar que posiblemente puede reencontrarme contigo me hace sentir una paz interior y una felicidad completa.
Sospita
(amb les correccions)
Estimada Júlia, quan llegeixis el que t´explico comprendràs la decissió que he près. Tot va començar al parking al sortir de l´oficina. Es respirava un ambient enrarit, però, com d´altres vegades, creia que era la tensió acumulada, tothom havia anat de corcoll aquella setmana.
Estava confiat, això va permetre que l´agressó actués de manera fàcil i ràpid.
Desprès, a comissaría, entre les fotografies que m´ensenyaven els mossos, n´hi havia una que va cridar la meva atenció. Les sabates. Les sabates vermelles.
Però començaré pel principi. Semblava un cas rutinari, un com els que només s´ha d´omplir l´expedient i la paperassa.
L´objectiu era protegir un peix gros de l´ajuntament en l´acte innaugural de l´open de tennis d´aquell any, el nom ja el saps. Vaig organitzar el planning per l´operació. Em van estabornir quan pujava al cotxe per anar al punt de trobada. M´esperaven. Recordo caure a terra. Al despertar sabia en l´embolic on em trobava ficat. Havia de pensar fredament. Els meus subordinats no sabien totes le instruccions. Els aconteixements anaven un pèl massa de pressa.
El segrestador em tenia tancat en una habitació petita. Hi havia una cadira al centre, una finestra al fons tapada amb fustes i una làmpara al sostre. Durant un temps indeterminat vaig romandre sense sentit.
Al retornar de l´atordiment, jeia a terra amb les mans lligades. No tenia ni idea d´on m´amagaven. No es sentia cap soroll. Nomès la respiració, cada vegada més accelerada i nerviosa. El llum encegador, penjava d´un fil, quiet, impassible, de color groguenc que empastifava l´entorn
Arrepenjat a la paret, intentava escoltar algun murmuri, ningú parlava, res de res, ni música. Em vaig posar de peu i m´apropà a la cadira. Tenia el cap adolorit, un formigueig incipient pujava per la cama. Què passarà ara?- pensava. S´acosta la meva hora?. Estava segrestat. Era conscient de la desgràcia. La prioritat consistia en reflexionar i sortir airós del mal tràngol. Més a més de la feina de seguretat, també furgava una altra pista. Un cas d´anys, quan treballava en l´agència de detectius. El tema era complicat i l´investigava conjuntament amb un policia amic meu .
No creia que els dos casos tinguèssin relació. M´equivocava. Sense saber-ho estava sobre una pista de l´antic expedient. Però tornem a la història inicial.
M´havien près el rellotge, no tenia noció de l´hora. L´estòmac començava a rondinar, la bufeta apretava. No se l´estona que vaig estar d´aquella manera, va semblar segles. Al menys podia caminar. Ara m´aixecava i donava tres passes a la dreta, ara a l´esquerra. Descansava, tornava a fer quatre passes. La situació era d´allò més extranya, el caçador caçat!, ja veus!,
M´estirà a terra. Notava una mica més de fresca, millor!. Allà dins feia calor i l´ansietat no deixava que respirés bé. Era com si les parets s´acostessin lentament, el llum absorbia l´oxígen, el silenci, aclaparador. Vaig aclucar les parpelles. En la desesperació, les imatges s´apropiaren del pensament. Recordava com queia la neu de l´últim hivern, com jugàvem fent ninots!. El cavall de´n Narcís galopava dins el meu record; les passejades per la Vall, l´olor de l´herba molla a la matinada... Les onades del mar a l´estiu... Crec que pel cap vàren passar totes les estacions de l´any.
El que succeïa era una traïció, no hi havia cap dubte. Tant sols feia unes hores que feinejava i ja estava fora de circulació. Ningú més sabia les ordres senceres ni l´objectiu. Rebudes directament de gerència, encara no havia tingut prou temps per a distribuir els detalls a tot l´equip. Però això no em preocupava. Sabia que si no apareixia en un temps prudencial, s´activava l´alarma interna i tots els agents estaven entrenats per actuar. El que de veritat em preocupava era no conèixer qui, què i per què del meu segrest.
Un sò ensordidor va espavilar els sentits. Tot recordant aquell fet horrorós, hi havia quelcom que vaig visualitzar. Eren les sabates. Les duia posades la directora dies enrere. Vermelles i cridaneres . Ara no tenia cap dubte!. Abans de caure a terra i tancar els ulls, les vaig veure altre cop. Estava implicada!. No m´ho podia creure. I què faria amb mí?. Un seguit d´interrogants van creuar el pensament. Quin interès tenia en l´assumpte?.
Se´m va aparèixer la imatge de l´home de les ulleres metàl.liques que em tenia tancat. També el coneixía i no sabía de què. Anava lligant caps. La gerent estava embolicada en un afer. Havia ensopegat pel carrer aquell mateix dia amb ell. Però el coneixía d´un altre cosa. Pensa, pensa!-M´esforçava. Si. Ja ho tinc!.-Assentí. És el conserge de l´agència. -No. S´hi assembla!. Ja ho sé. L´home de les ulleres metal.liques és el nou informàtic del departament. Això ho estàven preparant acuradament a saber des de quan. Tenia una resposta.
Ja veus Júlia, un dia de la meva vida d`allò més quiet però intens. Tot plegat era molt senzill. Seguir el fil i deslligar-lo poc a poc.
El torneig de tennis començava al cap de dos dies. Havia molts diners en joc. El contracte que teniem per la seguretat de l´esdeveniment, era molt important, s´havia de protegir els membres de l´organització, els participants i un politic que assistia a l´acte. A mi em tocava el peix gros. Però a algú no li interessava que tot sortís bé, volíen quelcom i m´havien tret del davant. No tenien intenció de matar-me. Només que desapareixés uns dies. Però jo no ho sabía i la por em dominava de mala manera. Estimada amiga, no tenia ni la més remota sospita del que estava passant. Va ésser desprès, cap al final quan vaig descubrir la veritat.
Mentalment reconstruia els fets. El contracte signat era per protegir al regidor. I per què?. No em pregunto mai els motius de la feina encomanada. La compleixo i prou. Aquest treball és així.
L´home de les ulleres metàl.liques se´m va acostar i amb un drap ronyós, em va tapar els ulls, agafat per un braç m´arrossegava cap algún lloc. Vaig notar l´escalfor del sol i l´aire de fora. No va dir ni una paraula. Què fas?- Preguntava. -T´he vist la cara. Se qui ets. Em mataràs?. Contesta!- Li deia cridant. Però només obtenia silenci com a resposta.
Al cap d´un instant vam pujar en un furgó, engegà el motor i ens incorporàrem a la carretera. El vehicle anava bastant ràpid. S´aturà desprès de moltes voltes i vam baixar. Erem en mig d´un descampat, en el no res. No se on. Molt lluny de casa.
L´home de les ulleres metàl.liques, em va deslliurar de les manilles i llençà una ampolla d´aigua prop meu. Va donar mitja volta i abans d´allunyar-se expel.lí un objecte. Jo estava astorat. L´aigua me l´acabà en un moment. Em vaig acostar per veure que havia abandonat. Era una màscara de goma. Tant hi feia que li haguès vist la cara. No era qui havia vist i havia vist qui no era.
Quan va arribar la patrulla, fosquejava. El localitzador del piercing de la llengua, no es va activar fins estar lliure a l´exterior. M´havia deixat a tres cents kilòmetres de casa. Així que m´ho vaig prendre amb tranquil.litat.
Vaig trobar el rellotge a la butxaca de la caçadora. També un sobre dirigit al meu nom. A l´obrir-lo, va aparèixer un rodolí: “Gat confiat, cau al forat”. Era del “poeta”, l´emprempta que sempre deixava al lloc dels fets. Ningú sabia qui era. S´esmunyia com un peix. M´explicava l´estafa comesa les darreres hores, vanagloriant-se de la victòria.
Hi havia una ordre de recerca i captura per a mi. Els mossos em prenguèren declaració. El treball conjunt amb el meu amic va ajudar a aclarir els fets. M´havien usurpat la identitat i carregat el mort. Fer-se passar pel cap de seguretat d´un esdeveniment, obra portes. El fet és que van aconseguir de fer l´estafa.
La veritat és amiga meva, que quasi s´ensurten amb la seva. Sí. Perque tot estava prou planejat. El que passa és que no vàren comptar amb un petit detall.
El suplantador era la mateixa persona, el ”poeta” i l´home de les ulleres metàl.liques. Però el plà era de dues persones. Ell i la gerent de l´empresa. La Mercè. Així que quan vaig veure les fotos de la càmera de seguretat del parking, malgrat la foscor, vaig reconèixer les sabates que duia la còmplice.
Però hi ha una altra cosa, Júlia, que crec em podràs explicar. Per què em vas vendre? Et penses que no se que eres tú la del parking? Duies les sabates iguals que les de la directora. Però no vas pensar que tinc un olfacte molt fi i el perfum que utilitzes et va delatar. Des de quan ets l´amant del poeta?. Els desfalcs que heu arribat a fer t´han valgut la pena? Hi havia una mica de veritat quan deies que m´estimaves? Realment creies que no ho descubriria?
Quan penso tot el que et vaig ensenyar de la professió per poder treballar plegats, se´m remou l´estòmac. M´has utilitzat. Però ell també t´ha utilitzat a tu.
Fa poc, he enviat una nova declaració als mossos per e-mail des de l´ordinador del despatx. També he preparat la meva dimisió de l´empresa.
Me´n vaig amb la Mercè.
Que siguis molt feliç amb el teu poeta quan surtis de la presó.!
Per cert! L´home de les ulleres metàl.liques feia la teva olor...
Adéu.
Joan Llopart dijo...
Partícules.
Es pot dir que en Miquel ha patit poques crisis que la seva vida es va esfilagarsant en la rutina diària. Cada dia va a la feina quan encara és de nit i s’està allí moltes hores. Treballa com a comptable en una empresa de I+D+I. El projecte d’incorporar el mètode comptable alemany, és engrescador, li va dir el seu cap i s’hi va posat amb empenta. Ara pensa que com als condemnats a presó, les hores passen lentament, però els anys, de pressa. Quan algú li pregunta “com va, Miquel?” ell sempre contesta “cada dia millor”. Té un company de feina, el Jordi, molt més jove que ell i que ha entrat com a investigador en física de partícules. Tots dos, aprofiten l’hora d’esmorzar per fer la xerrada.
Però cal anar per parts, en arribar a la feina sempre intercanvia unes paraules amb la Lluïsa:
- Bon dia- intenta fer un somriure.
- Bon dia senyor Miquel.
- Avui m’he posat la jaqueta perquè sembla que refrescarà.
- No ho cregui, farà un bon dia...
Es dirigeix al seu lloc de treball, un despatx compartit, de llum somorta que va bé per treballar; el motiva connectar-se a Internet per veure la cotització del dòlar. I després esperarà que arribin els 20 minuts de lleure. Fa ja molts anys va entrar a la empresa com a científic en la branca de I+D i recorda sense entristir-se, que li van canviar la feina per una de més engrescadora. Sí, van fer una reestructuració de la empresa ampliant la investigació i donant-li més redundància.
- Hola Jordi, ahir vas marxar corrent darrera aquella noia i no vàrem poder conversar – en Jordi té molt d’èxit amb les dones i per això és l’admiració de tothom – M’has de dir en què estàs treballant avui.
- Mira, com ja saps, en el món de les partícules cada força, quan es manifesta, genera una partícula, així la “forta” genera els pions, la ”dèbil” el neutrí, l’electromagnètica el fotó i així amb totes. Doncs ara estem buscant la força generadora de la partícula divina i li farem una fotografia.
- Divina, divina, ... –somia en Miquel, subjugat pel tema i no pot menys que allunyar la vista que s’acaba fixant en els tubs fluorescents del sostre. Li semblen vies per on allunyar-se; rails lànguids que el poden portar molt, molt lluny.
- T’agrada el tema? És només qüestió d’accelerar les partícules per donar-les energia...
- Això em sona com quan estudiava el catecisme del “padre” Victoria que ens deia que “Dios amó con tanta fuerza a su Hijo que creó al Espíritu Santo”.
- La vostra generació ha passat del catecisme al “Ralston d’Electrònica” i d’això en dieu la “Transició”.
- Si, però m’explicaràs com et va anar ahir amb aquella noia?.
- No res,... perquè va resultar que treballa a Direcció i em va avançar que estan a punt de produir-se canvis laborals molt importants...
A la passada reestructuració en Jordi va agafar el lloc del Miquel; primer es van discutir, però després va néixer l’amistat. En Miquel, a qui els canvis laborals el posen molt nerviós, demostrarà serenitat i quan arribi a casa, dirà a la dona “tot va millorant”, mentre espera l’arribada d’un nou dia amb la rutina que el tranquil•litza.
- Bon dia- intenta fer un somriure.
- Bon dia senyor Miquel.
- Avui sembla que amenaça tempesta.
- Però, si està sortint el sol...Serà un dia lluminós. Per cert el senyor Cap de Personal el demanava al seu despatx.
En Miquel sentia música, no havia advertit mai l’aire tebi del migdia a ple sol. Per això mirar directament el cel tan nítid i amb el sol lluent enmig, el va colpir sumint-lo en un dolç mareig, va veure flors, un cavall.
-La llum del sol existeix. Però és única?
-N´hi ha més a fora que a dintre... -murmurà una dona que passava.
I després una voràgine. La sensació de llibertat que havia esperat durant molts anys, ara la podria sentir per tota la pell. Encara que anava carregat amb les capses de les seves pertinences, tenia ganes de saltar i ballar. No sabia com li explicaria a la dona que l’havien despatxat, però això era el de menys.
En Miquel va pondre un ou.
UN CAVALL SOTA LA PLUJA
El dia que per primera vegada va decidir, sense consultar, quin vestit li esqueia més bé es va sentir incòmoda. Si ella fos aquí... “nena, aquesta faldilla et posaràs? No veus que encara fa fresca. I a més, la brusa tampoc hi fa joc, té un color massa cridaner, però bé, ja ets gran, tu mateixa”. Ara es penedia de haver-la fet enfadar quan alguna vegada es resistia a canviar de vestuari, total, a la seva edat poc importaven els colors. Mentre anés neta digna i endreçada, que era la frase preferida de la mare, la resta és qüestió de gustos i no valia la pena repetir el refrany, “... oi que no nena?”
Era tan metòdica i tan previsora que quan es va veure la mort la va cridar per recorda-li el què havia de fer. “Els diners, filla, sobre tot, quan falti ves de seguida al banc i parla amb el director, el Remigi, fa molts anys que ens coneix i et traspassarà tot el que tinc al teu compte. Una dona amb diners, neta i digna sempre serà motiu d’admiració. Guarda’m record i vull que la gent ho vegi en la manera com vesteixes, negra no, que no t’afavoreix, però sigues discreta mantén sempre les formes si veus...
Es veia incapaç de recordar els nombrosos consells que va rebre per quan ella no hi fos. L’última nit, quan vetllava aquell rostre que li recordava, no sense un forta càrrega de culpa, una mòmia, va obrir els ulls i li va dirigir, lúcida i estranyament càlida, unes paraules que la van commoure “me’n vaig filla, ja no ens veurem més, –amb un esforç va continuar– tan bé que vivíem... Tan juntes i ben avingudes com estàvem, –un sorprenent somriure li va il•luminar la cara– recordes que a vegades fins i tot es confonien i ens preguntaven si érem germanes?
Van ser les darreres paraules. Ella esperava que també li donés les gràcies per totes les hores passades al seu costat, renunciant a la joventut, als amics, a la legítima recerca d’un marit –el Joan estimat– que es va desesperar i ho va deixar córrer davant l’evident hostilitat de la difunta i la seva passivitat, sempre callada. A soles li repetia per assegurar el triomf, no fos cas que tingués la temptació de donar-li esperances. “T’has fixat amb aquest noi? Què vol aquest saltataulells, potser es pensa que tu li faràs cas! És massa poca cosa per a tu. No penses igual nena?” i ella abaixava el cap sense dir res, confiant que potser un dia la mare canviaria i li permetria decidir per si mateixa si el Joan era poca cosa o ja li estava bé. Ara veia que el “dia” era impossible que arribés, i als seixanta anys tots el dies del món havien passat.
Ni tan sols li havia deixat renovar el mobiliari, d’omnipresent i majestuosa vitrina amb les innombrables copes que netejaven totes dues ma a ma un cop al més. El despatx del pare, amb les plomes dintre de l’estoig preparades com si les pogués necessitar! Ella tenia disset anys quan va morir. La rutina del menjar seguint un menú inalterable que només variava per Nadal.
La influència d’aquella dona havia estat inflexible i constant. Però no era just que en aquell moment, amb la mare tot just enterrada li fes retret mental d’unes situacions sense retorn possible i d’uns desitjos que feia temps s’havien esvaït.
Abans de sortir al carrer, després de decidir-se per un vestit gris perla, va mirar una vegada més la fotografia de la difunta. Adéu mare, vaig bé? Què li passava que no es decidia a marxar? Les sabates! Clar! Una vegada més la presència invisible l’advertia “tot ha de ser un conjunt, no hi ha res més desagradable que la falta de gust en les dones, als homes se’ls hi pot perdonar, però a les senyores no. Canvia-te-les!”
UN CAVALL SOTA LA PLUJA
El dia que per primera vegada va decidir, sense consultar, quin vestit li esqueia més bé es va sentir incòmoda. Si ella fos aquí... “nena, aquesta faldilla et posaràs? No veus que encara fa fresca. I a més, la brusa tampoc hi fa joc, té un color massa cridaner, però bé, ja ets gran, tu mateixa”. Ara es penedia de haver-la fet enfadar quan alguna vegada es resistia a canviar de vestuari, total, a la seva edat poc importaven els colors. Mentre anés neta digna i endreçada, que era la frase preferida de la mare, la resta és qüestió de gustos i no valia la pena repetir el refrany, “... oi que no nena?”
Era tan metòdica i tan previsora que quan es va veure la mort la va cridar per recorda-li el què havia de fer. “Els diners, filla, sobre tot, quan falti ves de seguida al banc i parla amb el director, el Remigi, fa molts anys que ens coneix i et traspassarà tot el que tinc al teu compte. Una dona amb diners, neta i digna sempre serà motiu d’admiració. Guarda’m record i vull que la gent ho vegi en la manera com vesteixes, negra no, que no t’afavoreix, però sigues discreta mantén sempre les formes si veus...
Es veia incapaç de recordar els nombrosos consells que va rebre per quan ella no hi fos. L’última nit, quan vetllava aquell rostre que li recordava, no sense un forta càrrega de culpa, una mòmia, va obrir els ulls i li va dirigir, lúcida i estranyament càlida, unes paraules que la van commoure “me’n vaig filla, ja no ens veurem més, –amb un esforç va continuar– tan bé que vivíem... Tan juntes i ben avingudes com estàvem, –un sorprenent somriure li va il•luminar la cara– recordes que a vegades fins i tot es confonien i ens preguntaven si érem germanes?
Van ser les darreres paraules. Ella esperava que també li donés les gràcies per totes les hores passades al seu costat, renunciant a la joventut, als amics, a la legítima recerca d’un marit –el Joan estimat– que es va desesperar i ho va deixar córrer davant l’evident hostilitat de la difunta i la seva passivitat, sempre callada. A soles li repetia per assegurar el triomf, no fos cas que tingués la temptació de donar-li esperances. “T’has fixat amb aquest noi? Què vol aquest saltataulells, potser es pensa que tu li faràs cas! És massa poca cosa per a tu. No penses igual nena?” i ella abaixava el cap sense dir res, confiant que potser un dia la mare canviaria i li permetria decidir per si mateixa si el Joan era poca cosa o ja li estava bé. Ara veia que el “dia” era impossible que arribés, i als seixanta anys tots el dies del món havien passat.
Ni tan sols li havia deixat renovar el mobiliari, d’omnipresent i majestuosa vitrina amb les innombrables copes que netejaven totes dues ma a ma un cop al més. El despatx del pare, amb les plomes dintre de l’estoig preparades com si les pogués necessitar! Ella tenia disset anys quan va morir. La rutina del menjar seguint un menú inalterable que només variava per Nadal.
La influència d’aquella dona havia estat inflexible i constant. Però no era just que en aquell moment, amb la mare tot just enterrada li fes retret mental d’unes situacions sense retorn possible i d’uns desitjos que feia temps s’havien esvaït.
Abans de sortir al carrer, després de decidir-se per un vestit gris perla, va mirar una vegada més la fotografia de la difunta. Adéu mare, vaig bé? Què li passava que no es decidia a marxar? Les sabates! Clar! Una vegada més la presència invisible l’advertia “tot ha de ser un conjunt, no hi ha res més desagradable que la falta de gust en les dones, als homes se’ls hi pot perdonar, però a les senyores no. Canvia-te-les!”
L’esperit de la desapareguda era una música constant que no la deixava, eren tants els anys de companyia mútua que quan baixava les escales s’adonà, per primera vegada en molt de temps, que saludava a una veïna sense consultar abans amb la mirada a la mare.
Plovia i va obrir el paraigua que sempre duia en previsió. El rellotge assenyalava les quatre de la tarda i va pensar en l’hora del té, en els vint minuts de camí i en la taula que des de feia anys ocupaven ella i la mare, avui no, seuria sola, tota una experiència. Un so inusual, diferent, va fer que girés el cap. Un cavall arrossegant un trist carretó carregat de mobles vells avançava pel carrer. Els cotxes s’apartaven deixant que la bèstia transités pel centre de la calçada. “Temps de crisi Aurèlia, va mussitar la veu invisible, no vulguis ser mai com aquesta pobre gent, estalvia i no malgastis, amb diners sempre et respectaran”. El cavall amb unes ulleres enormes i un risible barret de palla s’atordia amb el brogit del tràfec. El desballestat carretó amb una munió d’estris penjant es balancejava amenaçant la integritat dels vianants. Es va apartar i al fer-ho va posar el peu en un bassal d’aigua tacant-se les sabates. “Vigila, nena! Ja t’has embrutat! No et paris, no se t’acudeixi ajupir-te per netejar-les! No veus que et deuen estar mirant! Enfada’t!”
Es va sorprendre a l’observar que el seu moviment d’indignació no fos compartit per la resta de persones, més aviat li va semblar que reien per la relliscada en el toll d’aigua. Altres, després de somriure semblaven que es compadien més del pobre cavall i de l’home que el conduïa, es mostraven indiferents a la brutícia de les seves sabates.
La pluja seguia molestant-la i encara més la veu, imperativa i exigent que no parava. Per què no callava? Es va enfadar amb tots el que l’envoltaven. Va arrufar el front mirant altiva, com un repte, la gent que ja s’havia oblidat d’ella i passava indiferent preocupats només per la pluja. Tan sols uns nens la miraven assenyalant el bassal i esclafien de riure de manera exagerada, com ho fan les criatures.
L’insignificant incident que havia protagonitzat va obrir una escletxa al cel de l’Aurèlia. Igual que la pluja anava creixent una sensació forta i estranya l’inundava. Havia de resoldre sola una situació, un conflicte banal i estúpid, però que esdevindria crucial pel seu futur.
De sobte, s’adonà que feia molt de temps que no reia. No n’havia tingut ocasió? Segur que també hauria vist petits accidents, sense importància, que podien fer, al menys, somriure. “No és de senyores riure com una beneita, riu, si vols, però amb discreció”
On li havia estat aquesta observació? Un llampec: a la cafeteria on prenien el té. Quant de temps? Ni ho sabia. Tan sols l’evocació d’una repulsa de la mare que va estar a punt de fer-la plorar.
Assegudes a la taula sentien la conversa d’una cambrera amb una clienta.
–Què, fa temps que no has vist el Rocky?
–No, uns dos dies, precisament t’ho anava a dir. Per cert que va ser la mar d’emocionant
–Ah sí?
–Tal com et dic, em vaig quedar parada, més que parada, sorpresa, si t’ho explico!
Ella sabia que la seva mare li encantaven les xafarderies, no es perdia detall del diàleg, això sí dissimulava amb l’astúcia que donen els anys .
–Per favor diguem-ho, per favor, no em facis patir.
–Doncs mira, com et deia va venir, amb la Marta... Amb la Marta imagina’t, i jo, no vegis, una ràbia...! Penso que de seguida s’adonà, perquè es movia com un rei, segur que ho feia només que per donar-me enveja, bellugant la melena, la duia... com un poeta, negra, brillant, una passada tu, estava preciós.
–I quina va ser la reacció quan et va veure?
–De primer res, es va moure indiferent, com si no coneixes el lloc, es passejava amunt i avall sense ni mirar-me.
–I...?
–La primera reacció va ser de sorpresa i després d’indignació. Què s’havia cregut, el molt “xuleta”! Al cap d’una estona però, no vaig poder més i el vaig cridar: Rocky, Rocky!
–No m’ho puc creure, et vas atrevir a cridar-lo davant de la Marta?
–I tant, i no pots imaginar com es va posar de content! Al sentir-me es va girar i va a començar a moure la cua com un boig. La Marta el va subjectar amb la corretja, sinó hagués saltat la barra. Després uns lladrucs d’alegria... Ja pots pensar com estava de content i jo encara més...
No va contenir el riure. Parlaven d’un gos! Es va posar les mans a la cara, després les va abaixar sobre l’estómac i es va balancejar amunt i avall com si li fes mal. Es pixava de riure, de veritat. La seva mare amb un cop sobre la taula li va tallar la rissa en sec. “Què és això? No és de senyores riure com una beneita! Aurèlia, nena! Una dona de la teva edat no es comporta com una bleda que riu del primer acudit! Com vols que et respectin si et veuen que et bellugues com... com...”
Plantada al mig del carrer no va poder evitar un somriure amarg mentre mantenia enlairat el paraigües. L’aigua queia de costat i li banyava la cara. Lliscava esquena avall i li humitejava les calces com el dia de la cruel reprimenda, sentia les gotes corrent cames avall fredes i segures del seu destí, volien amarar-la tota, de cap a peus, fins que no quedés cap racó sense mullar. Es va estremir presa d’una estranya sensació, barreja de relaxació i confiança en ella mateixa.
Un poderós sentiment d’alliberació la va inundar. Quants anys feia que no experimentava la dolça sensació de poder mullar-se sense ser immediatament reprimida? Va abaixar el paraigües poc a poc tement escoltar, encara, la veu autoritària que li manava que l’aixequés,”Què et vols mullar...” Sentia caure la pluja i l’assaboria com una benedicció. Per fi es podia quedar xopa, de dalt a baix, sense que ningú la reptés. El vent, a ràfegues dures, s’emportava el so i el record possessiu que no la volia deixar. “Aurèlia, nena, vols fer el favor...!”
Caminant amb decisió va tornar enrere, volia saludar al pobre conductor del carretó, li diria si li feia falta un paraigües nou i també uns mobles de molta qualitat, antics, però ben conservats i copes, vaixelles senceres, i un despatx amb plomes i llibres, i...., ara no tenia temps d’explicar-li tot el que estava disposada a cedir-li gratuïtament; ell mateix, podria triar.
Aprendria a fer servir l’ordinador i escriuria, escriuria que sense que ningú li dictés el què havia de dir. Tal vegada el Joan estigués lliure. No en sabia l’adreça, però era igual, el destinatari seria; al Joan estimat. Al món n’hi devia haver molts Joans que volien ser estimats, com ella, l’Aurèlia, la nena, que gràcies a un pobre cavall sota la pluja i a uns nens que reien, s’havia fet gran.
DANIEL
Publicar un comentario