Hola a tots/es,
Aquí podeu penjar els vostres textos sobre el tema.
5 comentarios:
JORDI
dijo...
LA TOMBA
Era la tercera vegada que algú embellia la tomba del pare. No es tractava, per tant, ni de una casualitat ni d’una errada. Era un acte d’amor. Tot va començar amb una trucada el dia de sant Josep, dia del pare. Era el Robert , el seu germà, que trucava des del cementiri.
- Ei Albert , com estàs?. Escolta que aquí tenim un misteri gros, va dir en to divertit. - Que passa nen? - Al·lucina. Aquest matí em vingut amb la Sandra al cementiri a veure la tomba del papa. Estava plena de flors i neta com una patena. Te’n recordes que una vegada ja t’ho havia comentat que semblava que algú es preocupava de arreglar la seva tomba? Però es que lo de avui es increïble.Com a mínim hi ha dotze flors artificials al gerro .I t’ha asseguro que els del cementiri no són. - Què dius ? - El que dic. No serà que tenim un germà o germana per aquest móns de Deu?, Apa ,ja parlarem. Adéu.
Increïble. Amb la seva dona , l’Agnès, que era al cotxe escoltant la conversa, no donaven crèdit, entre divertits i sorpresos ,el que havien sentit. Totes les hipòtesis imaginables es varen formular ,i poc després esvair, fins arribar a casa. Des que el pare, mort feia dos anys, havia tingut una amant secreta tota la vida , fins al germà o germana perdut o , potser ,algun parent- mes aviat parenta- que secretament s’estimava tots els morts de la família.
Una conversa similar, però encara mes divertida ,es va repetir al cap d’una setmana quan van quedar els quatre per sopar junts. Les mes diverses teories es varen posar en joc, i es rebutjaven davant els fets . Perquè alguns fets eren inapel·lables. El pare, abans de morir, va patir una embòlia que el va fer depenent de la mare durant els darrers deu anys de la seva vida. No podia sortir a carrer sense que algú l’acompanyes, tenia por d’estar sol, i la mare estava al seu costat en tot moment ; des que es llevava fins que anava a dormir. El seu món era la radio, els llibres , la televisió i el telèfon per trucar ,cada dia ,als seus fills per saber si estaven be. I la seva felicitat es reduïa a veure’ls alguns cap de setmana a tots junts a l’hora de dinar. Aquesta era la realitat. La conversa i el sopar varen transcorre entre la diversió i les mes inversemblants especulacions. Des que l’amant secreta era una veïna - i per això ho sabia tot de la família- fins a la mes preciosa de totes: en algun lloc existia un fill que no havia vist el seu pare en els darrers deu anys i que ara, un cop mort , li oferia l’únic que podia donar-li: unes flors. En un moment donat en algun moment del sopar , però, la seva dona va comentar, de manera més seriosa:
- Escolteu , de veritat no voleu saber el que està passant.? Jo , si fos el meu pare, no podria dormir sense esbrinar-ho. Sou un parell d’animals, va dir entre emprenyada i perplexa.
Va sorgir efecte. El to de la conversa va canviar i , després de molt discutir, varen decidir que sí, que intentarien esbrinar qui era la persona que, també, havia estimat al pare. I a la mare ni una paraula.
El Robert es va posar en contacte amb una respectable agència de detectius. La reunió dels dos germans amb el Sr. Martí va ser profitosa. Varen exposar els fets, intercanviar opinions i després valorar els costos ,van decidir iniciar una vigilància discreta. Es tractaria , va exposar el Sr. Martí, que els dies assenyalats en la vida del pare un detectiu de l’agència aniria al cementiri i, si en algun moment ,s’aconseguia un resultat concret , els trucaria per informar-los. L’Albert no n’estava gaire convençut. Ell sempre havia defensat que amb els morts el millor que es podia fer era enterrar-los .I la tristesa i el dolor, s’hi sorgien , ja ho farien pel camí. Sense dates, sense llocs. A diferència de en Robert, mai no havia tornat al cementiri. Ni pel pare ni per cap dels morts que havia estimat. Era necessari deixar-los en pau , als morts,perquè , de fet, venien i marxaven quan volien i quan menys ho esperaves. Un gest , una conversa, una olor o una imatge els podien fer tornar a envair la teva vida. I quan apareixien no sabies, mai ,quan els enterraries de nou. De fet potser perquè ,en el fons, tots sabem que als avis només s’enterren , definitivament, quan moren els nets.
El cert es que tots quasi s’havien oblidat del tema fins que, a finals del mes d’abril ,el Sr. Martí el va trucar.
- Sr. Poblet, hauríem de trobar-nos perquè tenim noticies importants sobre la vigilància al cementiri. Els hi va be la propera setmana?.
Va avisar al seu germà i el divendres següent es varen trobar, de nou, a la seu de l’agència. El Sr. Martí, un home agradable , pacient i tranquil semblava preocupat.
- Senyors, se que els fets que els hi explicaré semblen impossibles de creure però els asseguro que son certs.Com havíem acordat , els dies propers a dates assenyalades vàrem indicar a un del nostres detectius que exercís una vigilància discreta al cementiri i, amb més cura ,als voltants d’on està la tomba del seu pare. Així es va fer els dies vint-i-dos i el dia de Sant Jordi , data de l’ aniversari del seu pare. El nostre home va instal·lar una petita vídeo-camera de televisió i amb el monitor portàtil podia, dins del seu vehicle, i sense aixecar sospites ,vigilar a totes les persones que s’apropessin. Ho va fer sense cap resultat. Però al dia següent , el vint-i-quatre ,quan va tornar al matí, va veure que algú havia , de nou, netejat acuradament la tomba del seu pare i comprat unes flors que omplien un gerro nou. La petita pausa que es va produir, va semblar eterna.
-Se que creuran ,com jo al principi ho vaig fer, que en algun moment el nostre detectiu va deixar de exercir la feina que li havíem encomanat, però els hi asseguro que no es així. És un excel·lent professional i, a més , tenim les cintes de vídeo de tot el dia, fins l’hora en que varen tancar el cementiri. Ningú va visitar la tomba del seu pare.
En Robert i l’Albert no entenien el que els estava dient. Si tot era cert , si en cap moment s’havia deixat de vigilar la tomba, només hi ha una explicació raonable: alguna persona, de nit, el dia vint-i-tres ,l’aniversari del seu pare , havia entrat al cementiri i , un cop mes, dipositat unes flors en el seu record.
Tot era excessivament increïble. Res no semblava tenir sentit, i alguna cosa similar a la por els envaïa .En Robert, però, al cap d’uns moments va fer una proposta:
-Sr. Martí , sóc el primer en no comprendre rés del que està passant però , crec, que hem de continuar. No sé si per nosaltres o pel pare, però hem de continuar. Escolti’m, ja sé que no és molt legal ,però podríem posar una camera de nit?. Perquè esta clar que si confiem en el que vostè ens ha dit, i les cintes així ho corroboren, només hi ha una possibilitat ,no creu?
La conversa va ser llarga i complexa. El Sr. Martí dubtava entre la dubtosa legalitat del que li proposaven i la curiositat professional. Hi havia riscos :no era senzill ocultar una camera de visió nocturna a prop de la tomba i, si algú la descobria, els problemes s’agreujarien. Al final , però, el varen convèncer .Ells assumiren qualsevol problema amb la justícia i pagarien , generosament, les despeses de la nova vigilància. De nou, es va acordar posar-se en contacte quan sorgissin nous aconteixements.
No va passar gaire temps. A finals de juny , tres dies desprès de Sant Lluís, el Sr. Martí el va trucar:
-Sr. Poblet, hi ha novetats importants ,però li agrairia, si es possible, que vingués tot sol a parlar amb mi. Després ,si ho creu convenient ,podem trucar el seu germà.
L’Albert es va preocupar. No era gens normal aquesta petició .Era cert que tot el tema resultava complexa i difícil d’entendre ,però demanar-li que anés ell sol només podia significar una cosa .I no li agradava gens.
Al despatx del Sr. Martí hi havia instal·lat un monitor de televisió de unes dimensions considerables. Amb amabilitat el Sr. Martí li va dir:
-Sr. Poblet , abans de que cap de nosaltres digui res , li agrairia que mirés amb atenció la cinta de vídeo que ara posarem .Correspon al dia vint-i-un de juny, el dia del sant del pare. Recull el que va passar entre les dues i les quatre de la matinada. Sisplau, segui.
El silenci era absolut. Les llums del despatx es varen apagar i va començar la projecció. Era d ‘excel·lent qualitat i es podia veure la tomba del pare a un distància raonable. Els primers minuts no succeïa res mes .De sobte, però ,una persona apareixia en la imatge, s’acostava , com insegur ,a la tomba. L’Albert es va apropar al monitor just abans de començar a cridar de forma desesperada. Era ell, astorat, amb la mirada perduda, com un somnàmbul, agenollat, embellint amorosament la tomba del pare.
EL NEN DOLENT QUE HI HA EN MI Llegint un poema d’una escriptora jueva, Lea Goldberg, que parlava d’un nen que sense cap raó aparent obrava com una persona dolenta, malvada,– empenyia un altre nen que anava en bicicleta, maltractava de paraula a una venerable àvia–, amb una falta de lògica tal que la seva mare, sorpresa i avergonyida, plorava tot demanant disculpes als presents, el Llorenç es va reconèixer. Una remor interior, un somni insistent i pesat cobrava sentit. Imatges d’una infància oblidada apareixien ara amb nitidesa. Una paraula, un poema i tota la defensa que el subconscient havia organitzat amb tanta cura per protegir-lo, es desfeia com les muralles de Jericó sense necessitat del so de les trompetes. El poema es titulava “El nen dolent” i la criatura, protagonista de les malifetes, es defensava dient que un nen dolent s’havia ficat dintre seu, que ell prou que lluitava per fer-lo fora, però que el nen malvat es resistia i no volia marxar. Això sí, confiava que amb els anys l’abandonaria per sempre deixant-lo en pau. Rellegint el poema Llorenç va deduir, per un obscur presagi, que més que fer fora el nen dolent, el que desitjava el personatge del conte era que els records no l’atormentessin, o que la vida restes importància al fet d’empènyer un nen o insultar una àvia, o... jugar amb un ganivet clavant-lo a l’entrecuix d’un company o encara un acte més cruel, llençar un gat, amb un cop de colze inesperat, a la llar de foc. A la nit, en somnis, el Llorenç escoltava la veu esfereïda de la propietària del gat cridant-li “què has fet Llorenç, què has fet!!” mentre rescatava la bèstia que miolava desesperadament entre les brases, o revivia l’escena de l’amic sagnant d’un cop de ganivet quan de petit ell intentava emular la lluita d’un heroi enfrontat a un enemic traïdor i covard. Ho revivia amb total fredor, perquè no era ell, tan sols l’ombra desfigurada d’un Llorenç infant en un somni persistent i aterrador. Com a molt acceptava que el culpable era el nen dolent que havia vingut sense avisar i que no volia marxar. Cada nit la perversa criatura el visitava per recordar-li que estava llest per cometre qualsevol dolenteria a condició, això sí, de quedar oblidada en el pou de l’insconcient, amb l’esperança que amb els anys ningú, ni ell tan sols, es recordés del mal causat de manera absurda i gratuïta. No es podia penedir de les maldats comeses perquè eren alienes a la seva intenció. No havia obtingut cap plaer com els sàdics, ni cap benefici com els egoistes, tal vegada, només tal vegada, una certa complaença en veure la sorpresa, l’estupor reflectit a les cares i el balbuceig incoherent de les persones que observaven les accions gratuïtament perverses; res més. La força inqüestionable del nazisme no havia estat en la indiferència que mostraven les multituds davant les barbaritats que es feien en públic? La gent acudia a la feina rutinària de cada dia enmig de la trencadissa de vidres i detencions arbitràries dels indefensos jueus i no hi veien res d’estrany, ho acceptaven com un fet habitual, sense cap indici d’anormalitat. En certa manera, en somnis, o records, -no ho tenia clar–, era hereu d’aquest terrible desinterès pel sofriment dels altres. Aquella nit el malson, –els miols del gat i l’amic sagnant–, puntual i inexorable, va tornar. Per primera vegada, a causa, potser, del poema de Lea Goldberg? va sentir pena i remordiment. Ja no era una figuració fantasmagòrica, indiferent per repetida, més aviat li va semblar l’evocació llunyana d’una realitat amagada, per incòmoda, durant anys
Sota la capa d’una persona educada, respectable, però desapassionada, sense emoció ni empatia, el Llorenç amagava un nen dolent que no volia marxar. Un personatge diminut, sinistre, que si no el foragitava de manera decidida es quedaria dintre per sempre més. Entre llençols rebregats per l’angoixa del somni que el martellejava cada nit, s’adonà que no tenia veritables amics i que quan faltés deixaria un buit, un buit que ningú desitjaria omplir, ni tan sols els fills i la dona, més indiferent que ell mateix, el trobarien a faltar. Volia canviar, no desitjava la fama, tampoc passar sense deixar cap empremta o al contrari, que el recordessin com una persona freda, insensible. Es va imaginar que acaronava el gatet a la vora del foc i que la curiositat malsana per veure que passava si l’indefens animal queia entre brases, es va convertir en un gest amorós, amb els colzes protegint-lo dels troncs que cremaven. Ho va desitjar amb totes les forces i va aconseguir que el nen dolent no aparegués amb el seu somriure indiferent i malèfic. Ho va intentar amb l’amic del col•legi, tot demanant-li disculpes per l’agressió estúpida que li havia causat imitant un heroi de pega i també va funcionar; el nen dolent que s’havia ficat, sense avisar, dintre seu no va fer acte de presència. Era veritat que quan un es fa gran, les maldats d’infantesa desapareixien? No ho creia, no s’evaporaven mai del tot, deixen un rastre que turmenta, angunieja i dóna malsons. Malsons que arriben a modificar la percepció de la realitat. Per què, eren reals les absurdes idees del nen pervers que habitava al seu subconscient? Ja no sabia si estava despert o encara somiava. El poema existia? Ho havia llegit no feia gaire... o això creia. Què li passava? No aconseguia coordinar els pensaments de manera lògica. Una altra volta al llit arrossegant llençols. Estava despert o encara dormia? De sobte, el cervell va detectar un soroll anòmal. Sobresaltat es va incorporar del llit. La dona ni adonar-se’n. Tenia el pijama moll, els ulls oberts de bat a bat i el cor li percudia com un tambor. Un miol suau va delatar l’intrús. El gat havia entrat a l’habitació. “Maleïda bestia! Vaja ensurt que m’has donat! De bona gana et fotria dalt a baix de la finestra, a l’infern hauries d’estar gat del dimoni, saps que no m’agrada que et passegis per l’habitació, tot ho embrutes vine... acosta’t... que et donaré un bon cop de peu”, va cridar el nen dolent. El gat espantat per la cridòria i el gestos amenaçadors d’en Llorenç, va sortir de la cambra i es va amagar sota una cadira, al costat de la llar de foc que, sota les cendres, mantenia les brases vives. Atabalat encara pel succés va gitar-se i provà de dormir altra vegada, però l’enuig pel brusc despertar i l’angunia del somni monòton i opressiu no deixaven que s’apoderés d’ell la dolça somnolència que de tan de temps enyorava, i de nou, com un fantasma malèvol aparegué el nen dolent. Ja no era la curiositat malaltissa que l’empenyia a fer experiments escabrosos amb el gat, ara l’ira movia els peus de la sàdica criatura que no havia marxat del tot i esperava amb paciència el moment d’aparèixer de nou. El gat, refugiat sota la cadira, havia trobat un motiu per distreure’s. Amb les urpes estripava un llibre de poemes. D’una pàgina mig desfeta es podia llegir un títol “El nen dolent que tots portem a dins”. Jugant amb els trossos de paper el gat no s’adonava que, en somnis, algú l’empenyia violentament cap al foc.
5 comentarios:
LA TOMBA
Era la tercera vegada que algú embellia la tomba del pare. No es tractava, per tant, ni de una casualitat ni d’una errada. Era un acte d’amor.
Tot va començar amb una trucada el dia de sant Josep, dia del pare. Era el Robert , el seu germà, que trucava des del cementiri.
- Ei Albert , com estàs?. Escolta que aquí tenim un misteri gros, va dir en to divertit.
- Que passa nen?
- Al·lucina. Aquest matí em vingut amb la Sandra al cementiri a veure la tomba del papa. Estava plena de flors i neta com una patena. Te’n recordes que una vegada ja t’ho havia comentat que semblava que algú es preocupava de arreglar la seva tomba? Però es que lo de avui es increïble.Com a mínim hi ha dotze flors artificials al gerro .I t’ha asseguro que els del cementiri no són.
- Què dius ?
- El que dic. No serà que tenim un germà o germana per aquest móns de Deu?, Apa ,ja parlarem. Adéu.
Increïble. Amb la seva dona , l’Agnès, que era al cotxe escoltant la conversa, no donaven crèdit, entre divertits i sorpresos ,el que havien sentit. Totes les hipòtesis imaginables es varen formular ,i poc després esvair, fins arribar a casa. Des que el pare, mort feia dos anys, havia tingut una amant secreta tota la vida , fins al germà o germana perdut o , potser ,algun parent- mes aviat parenta- que secretament s’estimava tots els morts de la família.
Una conversa similar, però encara mes divertida ,es va repetir al cap d’una setmana quan van quedar els quatre per sopar junts. Les mes diverses teories es varen posar en joc, i es rebutjaven davant els fets . Perquè alguns fets eren inapel·lables. El pare, abans de morir, va patir una embòlia que el va fer depenent de la mare durant els darrers deu anys de la seva vida. No podia sortir a carrer sense que algú l’acompanyes, tenia por d’estar sol, i la mare estava al seu costat en tot moment ; des que es llevava fins que anava a dormir. El seu món era la radio, els llibres , la televisió i el telèfon per trucar ,cada dia ,als seus fills per saber si estaven be. I la seva felicitat es reduïa a veure’ls alguns cap de setmana a tots junts a l’hora de dinar. Aquesta era la realitat.
La conversa i el sopar varen transcorre entre la diversió i les mes inversemblants especulacions. Des que l’amant secreta era una veïna - i per això ho sabia tot de la família- fins a la mes preciosa de totes: en algun lloc existia un fill que no havia vist el seu pare en els darrers deu anys i que ara, un cop mort , li oferia l’únic que podia donar-li: unes flors.
En un moment donat en algun moment del sopar , però, la seva dona va comentar, de manera més seriosa:
- Escolteu , de veritat no voleu saber el que està passant.? Jo , si fos el meu pare, no podria dormir sense esbrinar-ho. Sou un parell d’animals, va dir entre emprenyada i perplexa.
Va sorgir efecte. El to de la conversa va canviar i , després de molt discutir, varen decidir que sí, que intentarien esbrinar qui era la persona que, també, havia estimat al pare. I a la mare ni una paraula.
El Robert es va posar en contacte amb una respectable agència de detectius. La reunió dels dos germans amb el Sr. Martí va ser profitosa. Varen exposar els fets, intercanviar opinions i després valorar els costos ,van decidir iniciar una vigilància discreta. Es tractaria , va exposar el Sr. Martí, que els dies assenyalats en la vida del pare un detectiu de l’agència aniria al cementiri i, si en algun moment ,s’aconseguia un resultat concret , els trucaria per informar-los.
L’Albert no n’estava gaire convençut. Ell sempre havia defensat que amb els morts el millor que es podia fer era enterrar-los .I la tristesa i el dolor, s’hi sorgien , ja ho farien pel camí. Sense dates, sense llocs. A diferència de en Robert, mai no havia tornat al cementiri. Ni pel pare ni per cap dels morts que havia estimat. Era necessari deixar-los en pau , als morts,perquè , de fet, venien i marxaven quan volien i quan menys ho esperaves. Un gest , una conversa, una olor o una imatge els podien fer tornar a envair la teva vida. I quan apareixien no sabies, mai ,quan els enterraries de nou. De fet potser perquè ,en el fons, tots sabem que als avis només s’enterren , definitivament, quan moren els nets.
El cert es que tots quasi s’havien oblidat del tema fins que, a finals del mes d’abril ,el Sr. Martí el va trucar.
- Sr. Poblet, hauríem de trobar-nos perquè tenim noticies importants sobre la vigilància al cementiri. Els hi va be la propera setmana?.
Va avisar al seu germà i el divendres següent es varen trobar, de nou, a la seu de l’agència. El Sr. Martí, un home agradable , pacient i tranquil semblava preocupat.
- Senyors, se que els fets que els hi explicaré semblen impossibles de creure però els asseguro que son certs.Com havíem acordat , els dies propers a dates assenyalades vàrem indicar a un del nostres detectius que exercís una vigilància discreta al cementiri i, amb més cura ,als voltants d’on està la tomba del seu pare. Així es va fer els dies vint-i-dos i el dia de Sant Jordi , data de l’ aniversari del seu pare. El nostre home va instal·lar una petita vídeo-camera de televisió i amb el monitor portàtil podia, dins del seu vehicle, i sense aixecar sospites ,vigilar a totes les persones que s’apropessin. Ho va fer sense cap resultat. Però al dia següent , el vint-i-quatre ,quan va tornar al matí, va veure que algú havia , de nou, netejat acuradament la tomba del seu pare i comprat unes flors que omplien un gerro nou.
La petita pausa que es va produir, va semblar eterna.
-Se que creuran ,com jo al principi ho vaig fer, que en algun moment el nostre detectiu va deixar de exercir la feina que li havíem encomanat, però els hi asseguro que no es així. És un excel·lent professional i, a més , tenim les cintes de vídeo de tot el dia, fins l’hora en que varen tancar el cementiri. Ningú va visitar la tomba del seu pare.
En Robert i l’Albert no entenien el que els estava dient. Si tot era cert , si en cap moment s’havia deixat de vigilar la tomba, només hi ha una explicació raonable: alguna persona, de nit, el dia vint-i-tres ,l’aniversari del seu pare , havia entrat al cementiri i , un cop mes, dipositat unes flors en el seu record.
Tot era excessivament increïble. Res no semblava tenir sentit, i alguna cosa similar a la por els envaïa .En Robert, però, al cap d’uns moments va fer una proposta:
-Sr. Martí , sóc el primer en no comprendre rés del que està passant però , crec, que hem de continuar. No sé si per nosaltres o pel pare, però hem de continuar. Escolti’m, ja sé que no és molt legal ,però podríem posar una camera de nit?. Perquè esta clar que si confiem en el que vostè ens ha dit, i les cintes així ho corroboren, només hi ha una possibilitat ,no creu?
La conversa va ser llarga i complexa. El Sr. Martí dubtava entre la dubtosa legalitat del que li proposaven i la curiositat professional. Hi havia riscos :no era senzill ocultar una camera de visió nocturna a prop de la tomba i, si algú la descobria, els problemes s’agreujarien. Al final , però, el varen convèncer .Ells assumiren qualsevol problema amb la justícia i pagarien , generosament, les despeses de la nova vigilància. De nou, es va acordar posar-se en contacte quan sorgissin nous aconteixements.
No va passar gaire temps. A finals de juny , tres dies desprès de Sant Lluís, el Sr. Martí el va trucar:
-Sr. Poblet, hi ha novetats importants ,però li agrairia, si es possible, que vingués tot sol a parlar amb mi. Després ,si ho creu convenient ,podem trucar el seu germà.
L’Albert es va preocupar. No era gens normal aquesta petició .Era cert que tot el tema resultava complexa i difícil d’entendre ,però demanar-li que anés ell sol només podia significar una cosa .I no li agradava gens.
Al despatx del Sr. Martí hi havia instal·lat un monitor de televisió de unes dimensions considerables. Amb amabilitat el Sr. Martí li va dir:
-Sr. Poblet , abans de que cap de nosaltres digui res , li agrairia que mirés amb atenció la cinta de vídeo que ara posarem .Correspon al dia vint-i-un de juny, el dia del sant del pare. Recull el que va passar entre les dues i les quatre de la matinada. Sisplau, segui.
El silenci era absolut. Les llums del despatx es varen apagar i va començar la projecció. Era d ‘excel·lent qualitat i es podia veure la tomba del pare a un distància raonable. Els primers minuts no succeïa res mes .De sobte, però ,una persona apareixia en la imatge, s’acostava , com insegur ,a la tomba.
L’Albert es va apropar al monitor just abans de començar a cridar de forma desesperada. Era ell, astorat, amb la mirada perduda, com un somnàmbul, agenollat, embellint amorosament la tomba del pare.
EL NEN DOLENT QUE HI HA EN MI
Llegint un poema d’una escriptora jueva, Lea Goldberg, que parlava d’un nen que sense cap raó aparent obrava com una persona dolenta, malvada,– empenyia un altre nen que anava en bicicleta, maltractava de paraula a una venerable àvia–, amb una falta de lògica tal que la seva mare, sorpresa i avergonyida, plorava tot demanant disculpes als presents, el Llorenç es va reconèixer. Una remor interior, un somni insistent i pesat cobrava sentit. Imatges d’una infància oblidada apareixien ara amb nitidesa. Una paraula, un poema i tota la defensa que el subconscient havia organitzat amb tanta cura per protegir-lo, es desfeia com les muralles de Jericó sense necessitat del so de les trompetes.
El poema es titulava “El nen dolent” i la criatura, protagonista de les malifetes, es defensava dient que un nen dolent s’havia ficat dintre seu, que ell prou que lluitava per fer-lo fora, però que el nen malvat es resistia i no volia marxar. Això sí, confiava que amb els anys l’abandonaria per sempre deixant-lo en pau.
Rellegint el poema Llorenç va deduir, per un obscur presagi, que més que fer fora el nen dolent, el que desitjava el personatge del conte era que els records no l’atormentessin, o que la vida restes importància al fet d’empènyer un nen o insultar una àvia, o... jugar amb un ganivet clavant-lo a l’entrecuix d’un company o encara un acte més cruel, llençar un gat, amb un cop de colze inesperat, a la llar de foc.
A la nit, en somnis, el Llorenç escoltava la veu esfereïda de la propietària del gat cridant-li “què has fet Llorenç, què has fet!!” mentre rescatava la bèstia que miolava desesperadament entre les brases, o revivia l’escena de l’amic sagnant d’un cop de ganivet quan de petit ell intentava emular la lluita d’un heroi enfrontat a un enemic traïdor i covard.
Ho revivia amb total fredor, perquè no era ell, tan sols l’ombra desfigurada d’un Llorenç infant en un somni persistent i aterrador. Com a molt acceptava que el culpable era el nen dolent que havia vingut sense avisar i que no volia marxar. Cada nit la perversa criatura el visitava per recordar-li que estava llest per cometre qualsevol dolenteria a condició, això sí, de quedar oblidada en el pou de l’insconcient, amb l’esperança que amb els anys ningú, ni ell tan sols, es recordés del mal causat de manera absurda i gratuïta.
No es podia penedir de les maldats comeses perquè eren alienes a la seva intenció. No havia obtingut cap plaer com els sàdics, ni cap benefici com els egoistes, tal vegada, només tal vegada, una certa complaença en veure la sorpresa, l’estupor reflectit a les cares i el balbuceig incoherent de les persones que observaven les accions gratuïtament perverses; res més.
La força inqüestionable del nazisme no havia estat en la indiferència que mostraven les multituds davant les barbaritats que es feien en públic? La gent acudia a la feina rutinària de cada dia enmig de la trencadissa de vidres i detencions arbitràries dels indefensos jueus i no hi veien res d’estrany, ho acceptaven com un fet habitual, sense cap indici d’anormalitat. En certa manera, en somnis, o records, -no ho tenia clar–, era hereu d’aquest terrible desinterès pel sofriment dels altres.
Aquella nit el malson, –els miols del gat i l’amic sagnant–, puntual i inexorable, va tornar. Per primera vegada, a causa, potser, del poema de Lea Goldberg? va sentir pena i remordiment. Ja no era una figuració fantasmagòrica, indiferent per repetida, més aviat li va semblar l’evocació llunyana d’una realitat amagada, per incòmoda, durant anys
Sota la capa d’una persona educada, respectable, però desapassionada, sense emoció ni empatia, el Llorenç amagava un nen dolent que no volia marxar. Un personatge diminut, sinistre, que si no el foragitava de manera decidida es quedaria dintre per sempre més.
Entre llençols rebregats per l’angoixa del somni que el martellejava cada nit, s’adonà que no tenia veritables amics i que quan faltés deixaria un buit, un buit que ningú desitjaria omplir, ni tan sols els fills i la dona, més indiferent que ell mateix, el trobarien a faltar.
Volia canviar, no desitjava la fama, tampoc passar sense deixar cap empremta o al contrari, que el recordessin com una persona freda, insensible. Es va imaginar que acaronava el gatet a la vora del foc i que la curiositat malsana per veure que passava si l’indefens animal queia entre brases, es va convertir en un gest amorós, amb els colzes protegint-lo dels troncs que cremaven. Ho va desitjar amb totes les forces i va aconseguir que el nen dolent no aparegués amb el seu somriure indiferent i malèfic. Ho va intentar amb l’amic del col•legi, tot demanant-li disculpes per l’agressió estúpida que li havia causat imitant un heroi de pega i també va funcionar; el nen dolent que s’havia ficat, sense avisar, dintre seu no va fer acte de presència.
Era veritat que quan un es fa gran, les maldats d’infantesa desapareixien? No ho creia, no s’evaporaven mai del tot, deixen un rastre que turmenta, angunieja i dóna malsons. Malsons que arriben a modificar la percepció de la realitat. Per què, eren reals les absurdes idees del nen pervers que habitava al seu subconscient? Ja no sabia si estava despert o encara somiava. El poema existia? Ho havia llegit no feia gaire... o això creia. Què li passava? No aconseguia coordinar els pensaments de manera lògica. Una altra volta al llit arrossegant llençols. Estava despert o encara dormia? De sobte, el cervell va detectar un soroll anòmal.
Sobresaltat es va incorporar del llit. La dona ni adonar-se’n. Tenia el pijama moll, els ulls oberts de bat a bat i el cor li percudia com un tambor. Un miol suau va delatar l’intrús. El gat havia entrat a l’habitació. “Maleïda bestia! Vaja ensurt que m’has donat! De bona gana et fotria dalt a baix de la finestra, a l’infern hauries d’estar gat del dimoni, saps que no m’agrada que et passegis per l’habitació, tot ho embrutes vine... acosta’t... que et donaré un bon cop de peu”, va cridar el nen dolent. El gat espantat per la cridòria i el gestos amenaçadors d’en Llorenç, va sortir de la cambra i es va amagar sota una cadira, al costat de la llar de foc que, sota les cendres, mantenia les brases vives.
Atabalat encara pel succés va gitar-se i provà de dormir altra vegada, però l’enuig pel brusc despertar i l’angunia del somni monòton i opressiu no deixaven que s’apoderés d’ell la dolça somnolència que de tan de temps enyorava, i de nou, com un fantasma malèvol aparegué el nen dolent. Ja no era la curiositat malaltissa que l’empenyia a fer experiments escabrosos amb el gat, ara l’ira movia els peus de la sàdica criatura que no havia marxat del tot i esperava amb paciència el moment d’aparèixer de nou.
El gat, refugiat sota la cadira, havia trobat un motiu per distreure’s. Amb les urpes estripava un llibre de poemes. D’una pàgina mig desfeta es podia llegir un títol “El nen dolent que tots portem a dins”.
Jugant amb els trossos de paper el gat no s’adonava que, en somnis, algú l’empenyia violentament cap al foc.
Publicar un comentario