DANIEL dijo... VEURE EL MAR No us ha passat mai que heu conegut una persona excepcional sense adonar-vos que era de veritat única, excepcional? Mai, de veritat? No m’ho crec. No em crec que hi hagi persones tan intel•ligents, tan lúcides que endevinin sempre, sempre, la honradesa, la capacitat de ser feliç, o la bondat de totes les persones que al llarg de la vida coneixen. En tot cas a mi sí que m’ha passat. Em van presentar un noi i no vaig saber veure que davant meu tenia un sant. I no us penseu que jo sigui un babau o una persona poc llegida, ans al contrari, al col•legi era força espavilat i recordo que a més d’un company se li escapaven comentaris elogiosos respecte a la meva capacitat intel•lectual. “El Llibori és molt llest, més que llest; intel•ligent”. Tan van dir-m’ho que al final vaig acabar creient-m’ho, encara que mai no em vantés davant de ningú. Malgrat aquesta qualitat innata, en absolut merescuda, era prudent en els judicis per no destacar d’entre els companys més normals, menys capacitats. No volia avergonyir-los. Ja he dit que acostumo a ser ponderat i prudent en les meves accions. Estàvem parlant de conèixer les persones, però. Tot i el grau de competència que m’atribuïen vaig ser incapaç d’endevinar, a primera vista, la singularitat del personatge. Quan tenia dinou anys, en una reunió de la comissió d’esports de l’ateneu del barri, em van presentar un noi. Tenia poc més o menys la meva edat. De faccions agraciades sempre somreia. Al girar-se per saludar-me va accentuar el somriure. Anava vestit amb senzilla elegància; corbata de ratlles, americana grisa, ulleres fosques i un detall que em va sorprendre, es recolzava en un bastó blanc i gruixut. He de confessar que pel meu sentit de la distinció massa gruixut. No resultava apropiat, segons el meu concepte del que és anar de conjunt. Però no és això el que vull explicar quan parlo de conèixer les persones. El que vull dir-vos, i ja fa estona que us he avançat, és que aquell noi era un sant. Davant meu tenia un sant, un sant de carn i ossos, i jo, ho reconec, vaig ser incapaç de veure-ho. El sant que vaig conèixer saludava, somreia i parlava com qualsevol persona normal. Mentre m’estenia la mà dreta, esperant que jo li retornés la salutació, amb l’esquerra subjectava el bastó blanc i gruixut. El subjectava fermament, sense afectació, no de la manera que ho fan els companys de la universitat que també en porten per fer-se els intel•lectuals. Et saluden aixecant uns bastonets que semblen de joguina; volen assemblar a Lord Byron. Mentre m’estrenyia la mà amb una força i una energia inusuals, amb l’altre ma colpejava el bastó temptejant la vorera. Era cec.
DANIEL dijo... VEURE EL MAR No us ha passat mai que heu conegut una persona excepcional sense adonar-vos que era de veritat única, excepcional? Mai, de veritat? No m’ho crec. No em crec que hi hagi persones tan intel•ligents, tan lúcides que endevinin sempre, sempre, la honradesa, la capacitat de ser feliç, o la bondat de totes les persones que al llarg de la vida coneixen. En tot cas a mi sí que m’ha passat. Em van presentar un noi i no vaig saber veure que davant meu tenia un sant. I no us penseu que jo sigui un babau o una persona poc llegida, ans al contrari, al col•legi era força espavilat i recordo que a més d’un company se li escapaven comentaris elogiosos respecte a la meva capacitat intel•lectual. “El Llibori és molt llest, més que llest; intel•ligent”. Tan van dir-m’ho que al final vaig acabar creient-m’ho, encara que mai no em vantés davant de ningú. Malgrat aquesta qualitat innata, en absolut merescuda, era prudent en els judicis per no destacar d’entre els companys més normals, menys capacitats. No volia avergonyir-los. Ja he dit que acostumo a ser ponderat i prudent en les meves accions. Estàvem parlant de conèixer les persones, però. Tot i el grau de competència que m’atribuïen vaig ser incapaç d’endevinar, a primera vista, la singularitat del personatge. Quan tenia dinou anys, en una reunió de la comissió d’esports de l’ateneu del barri, em van presentar un noi. Tenia poc més o menys la meva edat. De faccions agraciades sempre somreia. Al girar-se per saludar-me va accentuar el somriure. Anava vestit amb senzilla elegància; corbata de ratlles, americana grisa, ulleres fosques i un detall que em va sorprendre, es recolzava en un bastó blanc i gruixut. He de confessar que pel meu sentit de la distinció massa gruixut. No resultava apropiat, segons el meu concepte del que és anar de conjunt. Però no és això el que vull explicar quan parlo de conèixer les persones. El que vull dir-vos, i ja fa estona que us he avançat, és que aquell noi era un sant. Davant meu tenia un sant, un sant de carn i ossos, i jo, ho reconec, vaig ser incapaç de veure-ho. El sant que vaig conèixer saludava, somreia i parlava com qualsevol persona normal. Mentre m’estenia la mà dreta, esperant que jo li retornés la salutació, amb l’esquerra subjectava el bastó blanc i gruixut. El subjectava fermament, sense afectació, no de la manera que ho fan els companys de la universitat que també en porten per fer-se els intel•lectuals. Et saluden aixecant uns bastonets que semblen de joguina; volen assemblar a Lord Byron. Mentre m’estrenyia la mà amb una força i una energia inusuals, amb l’altre ma colpejava el bastó temptejant la vorera. Era cec Instintivament se les va treure per eixugar-les amb un mocador, blanc com l’escuma que ens mullava. Quan ho recordo m’emociono. Va ser un instant màgic, malgrat que jo no fos conscient de la sublim bellesa de l’instant que tenia el privilegi de viure.
DANIEL dijo... Ell sabia que les ulleres estaven plenes de gotes d’aigua. Ho sabia, sense veure-les! Encara que notés l’aigua a la cara li molestava tenir les ulleres entelades, li molestaven les minúscules gotes d’aigua. Ell volia veure el mar. Sentia el mar amb una força molt superior a les persones que ens envoltaven. El mar, per a ell, no era una massa d’aigua inquieta que es movia abraonant-se sobre els blocs de pedra. No sé dir-vos què veia darrere les ulleres fosques, però estic segur que anava més lluny del que jo podia imaginar. He de confessar, però, que aleshores, vint anys enrere, era massa prudent, massa pràctic. No tenia gaire imaginació, ni capacitat per endevinar que estava veient un succés, al meu entendre, extraordinari. El mar va ser per a ell un descobriment. Les visions interiors donen una pau transcendent, –ara ho veig- tenen una altra dimensió, poc a veure amb les fantasies o entusiasmes que duren el que duren. Cal edat i experiència per entendre-ho. L’Álvaro seguia immòbil front a les onades, absort amb un paisatge interior inimaginable. No tenia el destorb d’imatges de parelles passejant o dels atabaladors vailets que xisclaven perseguint crancs entre les pedres mullades. Restava concentrat, quiet, diferent però, de la immobilitat sense ànima de les imatges que veiem a les esglésies. La seva quietud era dinàmica, plena de vida. Jo també vaig mirar-me el mar d’una altra manera. Potser era la primera vegada que ho feia amb atenció, atent als colors, al constant moviment de les onades, al rebuf sorollós que ens arribava mentre s’esmunyia per les coves artificials que el trencaones havia creat. Tancant els ulls, vaig intentar comprendre, imaginar què passava pel cor i la ment de l’amic cec. Nostàlgia potser d’un temps passat? Dolor de no poder veure la grandiositat del mar? Temença d’un devenir sense visió? La sensacions eren massa fortes per suporta-les en silenci i sense obrir els ulls vaig preguntar-li: -Què penses Álvaro? -No t’ho creuràs, pensava en el dia que vaig perdre la vista. Un accident. Un cop de colze en un salt... disputant una pilota, em va fer caure i... no recordo res més. Quan em vaig despertar estava a l’hospital rodejat de tot l’equip de bàsquet, amb l’entrenador al davant. “Ens has donat un ensurt noi...” Jo ho veia tot borrós, em pensava que era l’efecte de la caiguda, i els metges no li van concedir cap importància, “ja et passarà, descansa i d’aquí dos dies hi veuràs com sempre” i ja ho veus ara, dos anys després, miro el mar des de dins del meu cor, i, t’ho juro, és meravellós. No pots imaginar el goig que sento. El mar és incomparablement més bell i misteriós que tots el quadres i estampes que he vist en tota la meva vida. L’imagino amb una força que és difícil d’explicar; s’ha de veure des de dins. Sóc feliç Llibori, sóc feliç”. –Mentre deia aquestes paraules, que ara em semblem meravelloses, es colpejava el pit suament amb el mànec del bastó.
DANIEL dijo... Els ulls li brillaven. No sé si plorava o si era la humitat del mar que li mullava el rostre i provocava l’efecte d’unes llàgrimes contingudes. Però no eren llàgrimes de desesper que hom pot imaginar, eren llàgrimes de serenor, de placidesa, de felicitat i de pau, que jo només puc atribuir als gran homes; als sants. No havia sortit dels seus llavis cap retret cap l’adversari culpable involuntari de la pèrdua de visió, ni cap plany per la seva mala sort, ni per l’incert i difícil futur que l’esperava. Només havia fet una breu, brevíssima descripció de l’accident i les paraules més emocionades havien estat d’alabances vers la meravella d’un mar revoltat. Al nostre voltant bullia la vida, matrimonis, parelles, infants, cotxes demanat pas, enrenou, rialles, crits d’esglai quan un nen feia tentines sobre les pedres mullades que semblaven bullir enmig de l’escuma, i al meu amic se li humitejaven els ulls quan parlava del mar, de la meravella que tenia al davant sense veure-la, i que nomes quatre diminutes gotes, que li humitejaven el rostre n’eren el testimoni del mar que teníem davant , d’un mar que ell veia amb la força insuperable que dóna la bondat i la pau al cor. Encara que em faci avorrit de llegir he de repetir el que he escrit al principi; vaig conèixer un sant; L’Álvaro, el noi cec.
4 comentarios:
DANIEL dijo...
VEURE EL MAR
No us ha passat mai que heu conegut una persona excepcional sense adonar-vos que era de veritat única, excepcional? Mai, de veritat? No m’ho crec. No em crec que hi hagi persones tan intel•ligents, tan lúcides que endevinin sempre, sempre, la honradesa, la capacitat de ser feliç, o la bondat de totes les persones que al llarg de la vida coneixen.
En tot cas a mi sí que m’ha passat. Em van presentar un noi i no vaig saber veure que davant meu tenia un sant. I no us penseu que jo sigui un babau o una persona poc llegida, ans al contrari, al col•legi era força espavilat i recordo que a més d’un company se li escapaven comentaris elogiosos respecte a la meva capacitat intel•lectual. “El Llibori és molt llest, més que llest; intel•ligent”. Tan van dir-m’ho que al final vaig acabar creient-m’ho, encara que mai no em vantés davant de ningú. Malgrat aquesta qualitat innata, en absolut merescuda, era prudent en els judicis per no destacar d’entre els companys més normals, menys capacitats. No volia avergonyir-los. Ja he dit que acostumo a ser ponderat i prudent en les meves accions.
Estàvem parlant de conèixer les persones, però. Tot i el grau de competència que m’atribuïen vaig ser incapaç d’endevinar, a primera vista, la singularitat del personatge. Quan tenia dinou anys, en una reunió de la comissió d’esports de l’ateneu del barri, em van presentar un noi. Tenia poc més o menys la meva edat. De faccions agraciades sempre somreia. Al girar-se per saludar-me va accentuar el somriure. Anava vestit amb senzilla elegància; corbata de ratlles, americana grisa, ulleres fosques i un detall que em va sorprendre, es recolzava en un bastó blanc i gruixut. He de confessar que pel meu sentit de la distinció massa gruixut. No resultava apropiat, segons el meu concepte del que és anar de conjunt. Però no és això el que vull explicar quan parlo de conèixer les persones. El que vull dir-vos, i ja fa estona que us he avançat, és que aquell noi era un sant. Davant meu tenia un sant, un sant de carn i ossos, i jo, ho reconec, vaig ser incapaç de veure-ho.
El sant que vaig conèixer saludava, somreia i parlava com qualsevol persona normal. Mentre m’estenia la mà dreta, esperant que jo li retornés la salutació, amb l’esquerra subjectava el bastó blanc i gruixut. El subjectava fermament, sense afectació, no de la manera que ho fan els companys de la universitat que també en porten per fer-se els intel•lectuals. Et saluden aixecant uns bastonets que semblen de joguina; volen assemblar a Lord Byron. Mentre m’estrenyia la mà amb una força i una energia inusuals, amb l’altre ma colpejava el bastó temptejant la vorera. Era cec.
DANIEL dijo...
VEURE EL MAR
No us ha passat mai que heu conegut una persona excepcional sense adonar-vos que era de veritat única, excepcional? Mai, de veritat? No m’ho crec. No em crec que hi hagi persones tan intel•ligents, tan lúcides que endevinin sempre, sempre, la honradesa, la capacitat de ser feliç, o la bondat de totes les persones que al llarg de la vida coneixen.
En tot cas a mi sí que m’ha passat. Em van presentar un noi i no vaig saber veure que davant meu tenia un sant. I no us penseu que jo sigui un babau o una persona poc llegida, ans al contrari, al col•legi era força espavilat i recordo que a més d’un company se li escapaven comentaris elogiosos respecte a la meva capacitat intel•lectual. “El Llibori és molt llest, més que llest; intel•ligent”. Tan van dir-m’ho que al final vaig acabar creient-m’ho, encara que mai no em vantés davant de ningú. Malgrat aquesta qualitat innata, en absolut merescuda, era prudent en els judicis per no destacar d’entre els companys més normals, menys capacitats. No volia avergonyir-los. Ja he dit que acostumo a ser ponderat i prudent en les meves accions.
Estàvem parlant de conèixer les persones, però. Tot i el grau de competència que m’atribuïen vaig ser incapaç d’endevinar, a primera vista, la singularitat del personatge. Quan tenia dinou anys, en una reunió de la comissió d’esports de l’ateneu del barri, em van presentar un noi. Tenia poc més o menys la meva edat. De faccions agraciades sempre somreia. Al girar-se per saludar-me va accentuar el somriure. Anava vestit amb senzilla elegància; corbata de ratlles, americana grisa, ulleres fosques i un detall que em va sorprendre, es recolzava en un bastó blanc i gruixut. He de confessar que pel meu sentit de la distinció massa gruixut. No resultava apropiat, segons el meu concepte del que és anar de conjunt. Però no és això el que vull explicar quan parlo de conèixer les persones. El que vull dir-vos, i ja fa estona que us he avançat, és que aquell noi era un sant. Davant meu tenia un sant, un sant de carn i ossos, i jo, ho reconec, vaig ser incapaç de veure-ho.
El sant que vaig conèixer saludava, somreia i parlava com qualsevol persona normal. Mentre m’estenia la mà dreta, esperant que jo li retornés la salutació, amb l’esquerra subjectava el bastó blanc i gruixut. El subjectava fermament, sense afectació, no de la manera que ho fan els companys de la universitat que també en porten per fer-se els intel•lectuals. Et saluden aixecant uns bastonets que semblen de joguina; volen assemblar a Lord Byron. Mentre m’estrenyia la mà amb una força i una energia inusuals, amb l’altre ma colpejava el bastó temptejant la vorera. Era cec
Instintivament se les va treure per eixugar-les amb un mocador, blanc com l’escuma que ens mullava. Quan ho recordo m’emociono. Va ser un instant màgic, malgrat que jo no fos conscient de la sublim bellesa de l’instant que tenia el privilegi de viure.
DANIEL dijo...
Ell sabia que les ulleres estaven plenes de gotes d’aigua. Ho sabia, sense veure-les! Encara que notés l’aigua a la cara li molestava tenir les ulleres entelades, li molestaven les minúscules gotes d’aigua. Ell volia veure el mar. Sentia el mar amb una força molt superior a les persones que ens envoltaven. El mar, per a ell, no era una massa d’aigua inquieta que es movia abraonant-se sobre els blocs de pedra. No sé dir-vos què veia darrere les ulleres fosques, però estic segur que anava més lluny del que jo podia imaginar. He de confessar, però, que aleshores, vint anys enrere, era massa prudent, massa pràctic. No tenia gaire imaginació, ni capacitat per endevinar que estava veient un succés, al meu entendre, extraordinari.
El mar va ser per a ell un descobriment. Les visions interiors donen una pau transcendent, –ara ho veig- tenen una altra dimensió, poc a veure amb les fantasies o entusiasmes que duren el que duren. Cal edat i experiència per entendre-ho.
L’Álvaro seguia immòbil front a les onades, absort amb un paisatge interior inimaginable. No tenia el destorb d’imatges de parelles passejant o dels atabaladors vailets que xisclaven perseguint crancs entre les pedres mullades. Restava concentrat, quiet, diferent però, de la immobilitat sense ànima de les imatges que veiem a les esglésies. La seva quietud era dinàmica, plena de vida.
Jo també vaig mirar-me el mar d’una altra manera. Potser era la primera vegada que ho feia amb atenció, atent als colors, al constant moviment de les onades, al rebuf sorollós que ens arribava mentre s’esmunyia per les coves artificials que el trencaones havia creat. Tancant els ulls, vaig intentar comprendre, imaginar què passava pel cor i la ment de l’amic cec. Nostàlgia potser d’un temps passat? Dolor de no poder veure la grandiositat del mar? Temença d’un devenir sense visió? La sensacions eren massa fortes per suporta-les en silenci i sense obrir els ulls vaig preguntar-li:
-Què penses Álvaro?
-No t’ho creuràs, pensava en el dia que vaig perdre la vista. Un accident. Un cop de colze en un salt... disputant una pilota, em va fer caure i... no recordo res més. Quan em vaig despertar estava a l’hospital rodejat de tot l’equip de bàsquet, amb l’entrenador al davant. “Ens has donat un ensurt noi...” Jo ho veia tot borrós, em pensava que era l’efecte de la caiguda, i els metges no li van concedir cap importància, “ja et passarà, descansa i d’aquí dos dies hi veuràs com sempre” i ja ho veus ara, dos anys després, miro el mar des de dins del meu cor, i, t’ho juro, és meravellós. No pots imaginar el goig que sento. El mar és incomparablement més bell i misteriós que tots el quadres i estampes que he vist en tota la meva vida. L’imagino amb una força que és difícil d’explicar; s’ha de veure des de dins. Sóc feliç Llibori, sóc feliç”. –Mentre deia aquestes paraules, que ara em semblem meravelloses, es colpejava el pit suament amb el mànec del bastó.
DANIEL dijo...
Els ulls li brillaven. No sé si plorava o si era la humitat del mar que li mullava el rostre i provocava l’efecte d’unes llàgrimes contingudes. Però no eren llàgrimes de desesper que hom pot imaginar, eren llàgrimes de serenor, de placidesa, de felicitat i de pau, que jo només puc atribuir als gran homes; als sants. No havia sortit dels seus llavis cap retret cap l’adversari culpable involuntari de la pèrdua de visió, ni cap plany per la seva mala sort, ni per l’incert i difícil futur que l’esperava. Només havia fet una breu, brevíssima descripció de l’accident i les paraules més emocionades havien estat d’alabances vers la meravella d’un mar revoltat.
Al nostre voltant bullia la vida, matrimonis, parelles, infants, cotxes demanat pas, enrenou, rialles, crits d’esglai quan un nen feia tentines sobre les pedres mullades que semblaven bullir enmig de l’escuma, i al meu amic se li humitejaven els ulls quan parlava del mar, de la meravella que tenia al davant sense veure-la, i que nomes quatre diminutes gotes, que li humitejaven el rostre n’eren el testimoni del mar que teníem davant , d’un mar que ell veia amb la força insuperable que dóna la bondat i la pau al cor. Encara que em faci avorrit de llegir he de repetir el que he escrit al principi; vaig conèixer un sant; L’Álvaro, el noi cec.
Publicar un comentario