JORDI dijo... ELS CAMPS L’Albert plorava sense llàgrimes, amb el mateix silènci que, tan sols per uns moments, va envair el paisatge quotidià que contemplava per darrera vegada.Va ajustar la tanca del petit jardí de la que ja no era casa seva. Des del dilluns sabia que el seu mon s’havia destruït definitivament. Avui abandonava la darrera ppossessió.Desnonats.La Laura , la seva dona, va decidir deixar-los – a ell i al Pau- feia un nay, just el dia en que també la feina l’havia abandonat.Un any de lluites , d’apropament a la misèria, d’humiliacions davant banquers de mitja bufetada i de parents traïdors i pusil.lànimes..Era el que era, el que desprès de quaranta anys havia trobat en un camí que, ni en el pitjor malson, havia pensat recòrrer.Tan sols tenia al Pau. Ja estaven tots dos sols, malalts de tristesa, amb les escases pertinences que, des de l’organització, els hi havien aconsellat que s’enduguessin. Esperaven , a la petita era del davant, al Joan per què els acompanyés , amb el cotxe , a l’estació de tren.Inclús els paisatge que els envoltava, sempre amable fins ara,semblava que havia decidit acomiadar-los amb rancúnia.Sense descans, hora rere hora durant molts dies, havia estat plovent sobre la terra. I ara, el vent s’enduia a tota velocitat els darrers rastres de núvols, deixant net el cel, d’un blau inversemblant, al temps que arrancava crits sords, i fins i tot llàgrimes, dels arbres sense fulles, negres, mutilats, amenaçadors. Se’n anaven del poble, camí a la gran ciutat
Desprès de la tempesta i els forts vents, tampoc la ciutat no es reconeixia a si mateixa, i a l’Albert li costava orientar-se. Va sortir de la bocana del metro amb la motxilla a l’esquena , la maleta a una ma i el Pau, agafat de l’altre , com si la seva vida en depengués .L’aire gèlid, quasi un enemic ,s’entossudia a impedir el seu camí. Poc a poc s’acostaven a una frígida superfície enquitranada on un edifici estrany – ermós ,però sense anima , blau i curvilini- presidia un espai inhòspit i sempre llunyà que, però , sabia que havien de travessar . Les indicacions que li havien donat eren clares :”Continueu caminant fins un gran porxo amb fredes teulades elèctriques, i dirigiu-vos cap el mar. No cal que us atureu , i aviat veureu tres xemeneies fantasmagòriques a prop de la platja. Aneu cap enllà.”Cansats , van continuar caminant, el pes a l’anima , fins acostar-se a una mena de descampat ,ple de deixalles – fustes, cables, aluminis desgavellats, plàstics i caixes, - de on , com de sorpresa, i naixia un camí .Ho era. Arbres arrenglerats que , com soldats mutilats, mal protegien un passadís de terra ample, brut i humit que s’ encarava cap una amplia entrada on , malgrat, la tempesta del darrers dies, encara podia llegir-se en un cartell gegantí : BENVINGUTS AL CAMP DE REFUGIATS FORUM – SANT ANDREU..aantany.ANY 2013
DANIEL dijo... LA NATURALESA DE LA MALDAT L’any de gràcia de 1942 va fer una calor inaguantable. Recordo que mentre m’entretenia picant amb el martell mirava el cel cada matí. Era d’un blau metàl•lic. Ni un núvol damunt de la muntanya que molestés el sol, més furiós i ardent que mai. Les plantes dels horts i el matolls després varen perdre tot vestigi de color, i la font on anaven a jugar la mainada es va convertir en un rajolinet que just els servia per refrescar-se la cara. A mig juliol de la font tan sols hi queien gotes i el dia dos d’agost, es va assecar del tot. La terra s’esberlava i la pols groga de les eres, restes de la batuda del blat, s’aixecava enterbolint l’aire, provocant la tos i la ira dels habitants del poble. Els pagesos, cada dia aixecaven el cap implorant que la serra aparegués coberta del tèrbol color gris, anunci, segons els vells del lloc, que l’aigua estava a punt d’arribar. Mentre uns miraven al cel buscant les capritxoses figures i colors que formen els núvols, altres estaven més interessats en observar formes més assequibles i arrodonides. L’enardiment de la canícula, la xafogor persistent, el vent i la pluja van tenir molt a veure amb el que va succeir. Els fets, previsibles però, pels que com jo estan convençuts que la natura, degudament interpretada, condiciona la existència dels humans, es van anar encadenant al llarg de tres mesos amb precisa i teatral exactitud. Les úniques plantes que resistien la inclement temperatura eren les ortigues. Arrecerades en racons ombrívols, sobrevivien a la calor i l’atac dels nombrosos insectes que les càlides temperatures havien ressuscitat. Jo, pastor sense feina, les collia per bullir-les a la cuina de la cabana, una bona sopa, sí senyor! També, si una ànima caritativa em donava un ou em feia una truita, escollint el brots més tendres. Cuinades així no piquen, però al matoll! Déu nos guardi de tocar-les! Fan una coïssor inaguantable i si et freguen el coll, la cara o qualsevol part del cos que no estigui exposat a l’aire, no us podeu imaginar el desfici i el dolor que causen! El mateix dia que la font va deixar de rajar, un vent molt fort s’abaltí sobre el poble movent els arbres com si fossin plomes. Hi vaig veure el primer senyal. Les ortigues també es retorçaven agitades per les ràfegues d’aire. Les sentia grinyolar entortolligant-se. Això no acabarà bé, vaig dir-me. Fregant-me l’abundosa i negra barba vaig dirigir la mirada amunt i avall del carrer major. El vent, calent i espés, aixecava tota mena d’objectes i enterbolia la vista, convertint els pilons estàtics de les cases en figures animades d’un gris brillant. Això, vaig repetir-me, no acabarà bé.
DANIEL dijo... Entre les figures d’incert moviment s’avançà una de perfils més definits; unes corbes insinuants lluitaven contra la ventolera que volia aixecar-li les faldilles. Les verdes ortigues es van quedar quietes, també albiraven per on pujava l’aguerrida mossa seguida d’una difusa i inquietant ombra masculina. Estàvem, les ortigues i jo, al costat del cementiri, tocant a l’església. Un lloc sagrat per als creients. Vaig esmunyir-me amagant-me a un contrafort de la paret santa. Les dues ombres apressaren el pas i just davant el matoll d’ortigues l’home tocà el cos de la dona, que envoltada d’un polsim daurat semblava fugir. La xafogor era intensa. Poques vegades, al llarg de la meva vida de pastor, havia vist un temps tan propici a la disbauxa. Aquell maleït vent enardia els sentits més primaris. Les ortigues n’eren testimoni. Com el llamp sec, que a les nits d’estiu enlluerna, el gest va despertar en mi fantasies fins aleshores desconegudes. Quan va sentir el contacte la Marta es va girar. Al veure la cara del temerari agressor, va posar les mans com a barrera disposada a no deixar-se abraçar, però el vent no deixava a ningú en pau i l’home, acalorat per la pujada del carrer i la ventada que seguia decidida a voleiar faldilles, la va empènyer contra el mur. Les ortigues alçaren les fulles i la mà de la dona les trobà disposades al sacrifici. D’un cop sec les va arrencar i les refregà amb força contra la cara i el coll del sobtós i calent sàtir. Uns crits ofegats van donar pas a unes terribles malediccions. Mentre la Marta s’esmunyia carrer enllà, el Ramon, l’alcalde –llavors el vaig reconèixer- es fregava la cara i els ulls desesperat, retirant les restes d’ortigues que li havien quedat enganyats als llavis i a les parpelles. Ningú, excepte jo, va veure l’escena. L’home, calmat dels seus anhels eròtics, d’una manera tan ràpida com humiliant, va córrer cap a la font per alleugerir-se la coïssor. En trobar-la seca va bramular com un bou ferit prometent venjança. El vent, que abrivava el seu desfici, s’emportà el jurament més enllà dels camps fins a perdre’s al bosc. Recollint les ortigues que havien sobre viscut a la grapada salvatge vaig tornar a la cabana. Em deia: això no acabarà bé... Fora la cabana, a les nits d’estiu, tinc per costum contemplar el cel. M’agrada pensar que hi ha quelcom allà dalt que regeix el nostre destí. Filosofia barata, d’home sense obligacions ni compromisos com jo, però tot i ser un home enamorat de la natura, aquella vesprada, la volta del cel no aconseguia esborrar la imatge de la mossa perseguida. La càlida fredor de les estrelles m’era indiferent; només recordava les formes voluptuoses que el polsim daurat havia convertit, per uns instants, una dona casada en una princesa oriental. Tots aquests pensaments en la negra nit, els compartia amb els arbres, els matolls i les entranyables ortigues. De dia, però, la necessitat de proveir-me de aliments i les passejades pel poble desplaçaven els meus deliris nocturnals. Jo, de natural discret, m’esforçava per veure la Marta i saludar-la educadament. Quant la salutació era corresposta pel braç que emergia d’una brusa tan vermella com les seves galtes el cor s’accelerava.
DANIEL dijo... La represàlia anunciada a crits va trigar un mes a fer-se visible. Un dos de setembre una columna de fum s’aixecà a un extrem del bosc que rodeja el poble. L’esverament de la Marta i el seu marit, propietaris del terreny van ser notables. De seguida els homes es van mobilitzar. Mentre uns buscaven les rústiques eines per apagar-lo, bàsicament destrals, pics i pales, altres, com el Ramon, l’alcalde, organitzava les accions més urgents. “Miquel, el tros de bosc on hi ha foc és vostre, et pertoca a tu posar-te al davant de la colla. Ja els diràs quins arbres vols sacrificar i els que vols salvar. Coneixes els viaranys més bé que ningú. Tots t’ajudarem, però has de fer de guia. No deixis que la Marta t’acompanyi, les dones, en aquestes situacions, fan més nosa que servei”. I els homes, coberts amb sacs, destrals a la mà, van marxar amb pas decidit, cap al bosc que després de la gran sequera s’havia encès de manera sobtada. A mi també em van venir a buscar. “Jo sóc massa gran –els vaig dir– de poc us serviré... més aviat seré un destorb... m’haureu de vigilar perquè no prengui mal... en fi... si tant insistiu...” Em veure’m tan poc disposat a jugar-me el físic van deixar-me en pau. A un pastor ocasional, sense lligams ni interessos, no se’l pot pressionar! M’agrada llegir la Bíblia. No és que sigui massa creient, però del llibre dels llibres se’n treuen sempre ensenyances. Recordeu la història del rei David? Desitjava l’esposa d’un general del seu exèrcit. Com que en aquell temps sempre estaven embolicats en batalles, buscant un pretext molt enraonat el va enviar al lloc més perillós, on tenia més possibilitats de perdre la vida... i la va perdre i el rei David va guanyar la batalla i... la dona. Aquesta és la lectura que vaig fer, però resultà equivocada, perquè el Miquel al dia següent va aparèixer, brut i socarrimat, però sa i estalvi. Quan l’endemà m’hi vaig acostar per veure la desgràcia només es veien unes tíbies fumaroles. Havia estat provocat? No se’n va parlar... en públic. En la foscor de les cases, al costat de la llar, sí que sorgien comentaris. Fins i tot a mi em van posar a la llista de sospitosos! Però si els matolls eren palla blanca de tanta sequera! Una cigarreta, un tros de vidre i ja tenim el bosc en flames. Davant de la Marta vaig advertir al seu home, “tot cremarà de nou si no es prenen precaucions”. El Miquel no sé si va entendre l’indirecta, és home de poques llums, gairebé illetrat. Em vaig preguntar com una dona tan bonica s’havia enamorat d’un talòs com ell, incapaç d’interpretar el que era evident. Un més després, el dos d’octubre per ser precís, la muntanya no es veia, uns meravellosos núvols negres la cobrien de tot. Va començar a ploure de manera intermitent primer, després amb fúria continguda. Des de la meva cabana, veient el cel tan enrabiat vaig preveure, sense dubtar-ho ni un segon, el que passaria.
DANIEL dijo... Sense descans, hora rere hora durant molts dies, va estar plovent sobre la terra. I ara, el vent s’enduia a tota velocitat els darrers rastres de núvols, deixant net el cel, d’un blau inversemblant, al temps que arrancava crits sords, i fins i tot llàgrimes, dels arbres sense fulles, negres, mutilats, amenaçadors. Els bancals que escalaven la muntanya estaven coberts de matolls i branques ennegrides pel incendi. La torrentada s’havia endut la capa de cendra que tapava el sotabosc. Dissolta entre la terra, l’aigua havia arrossegat fins als camps restes de troncs calcinats i nombroses pedres que els pagesos van retirar maleint entre dents. Els reguerols tenyits de plata, encara lliscaven pels costeruts camins cobrint els marges de curioses figures ondulades. Deixant un rastre de substancia amorfa i grisa, l’aigua seguia avançant amb tossuderia i s’havia precipitat sobre les cases del poble que ara semblaven més netes sota aquell cel tan blau. Tranquil i constant, el petit afluent baixava pel camí costerut del carrer major, omplia sots i rases d’una brutícia fosca, gairebé negra. Per això no va estranyar a ningú que uns dies més tard un cavall, propietat d’en Ramon, va aparèixer sense vida a la quadra. El veterinari, després d’examinar-lo, va diagnosticar la causa de la mort; enverinament “Les cendres són dolces i sovint amaguen elements tòxics... La bèstia n’ha menjat i ja ho veieu... mala sort, noi! A uns se’ls hi crema el bosc i tu has perdut un cavall, que hi farem!” “De tot vaig ser testimoni. De la calor inclement, del vent abassegador, de l’incendi que ja vaig preveure, de la pluja i del canvi de temps tan celebrat. També vaig veure la desesperació del Ramon en veure el cavall mort, i la feinada del Miquel i la Marta per retirar els arbres cremats... i què més? ah sí, gairebé era davant quan van trobar l’objecte culpable de l‘incendi. Que van trobar? No m’ho recordi. Va ser un descuit, una badada estúpida, imperdonable.
Una vella llauna d’oli va aparèixer en un bancal, sota el bosc cremat. Portava gravada el nom el propietari. De seguida va córrer la veu, “sabeu què hi ha indicis que ha estat el Rossend” “No pot ser, perquè carai ho havia de fer?” “Escolta, qui del poble passa les hores mortes picant llaunes?”.
Comissari, heu fullejat mai la Bíblia? En les històries que s’expliquen hi trobareu tots els defectes i misèries del ésser humà. Sota l’omnipresència de un Déu justicier, els habitats del poble jueu cometien tota mena de malifetes. Oblidaven que aquell Déu era un jutge i els podia castigar. Fitxeu-vos, per exemple, en la vida de Jacob. Volia aconseguir no sé ben bé què, una herència, un ramat d’ovelles... tan se val, quelcom de profit. Però hi havia un inconvenient, tenia un rival davant seu, un germà em penso. Clar que en aquells temps vés a saber què volia dir germà, potser es tractava d’un veí o un parent llunya. I què va fer? aprofitant que no hi era es va vestir com ell per enganyar el seu pare que no hi veia gaire, i el vell patriarca el va anomenar hereu! I ara ve el més gros! Déu no el va maleir! I va viure molts anys!
DANIEL dijo... Jo no tinc germans, ni parents, ni herències a la vista, però vaig pensar que podia disfressar la realitat per aconseguir el que no era meu, com Jacob. Sóc un pastor sense recursos, però il•lustrat. Perquè no havia de lluitar, amb les meves pobres armes, per una dona que tothom desitjava? Qui sap si per atzar, o tal vegada per uns obscurs sentiments aquella dona podia arribar a sentir-se atreta cap un home que cull ortigues, –a mi no em faria res que me les passegés per la cara– però que és mig poeta, coneix com ningú els secrets de la natura i, sobre tot, preveu el comportament de les persones. Pensi que vaig proporcionar a un amant frustrat l’ocasió per desfer-se del marit sense aixecar sospites. La mort del cavall? una mala pensada, un sacrifici inútil. El Ramon, només va plorar de ràbia. Cap sentiment de venjança. No m’ho creia. Arreu on he passejat ramats, l’enveja i el pensar malament era el costum, la norma. No ha sentit a dir mai “pensa mal i no erraràs”?, els d’aquest poble potser estan fets d’una altra pasta, encara que no ho crec, més aviat el Miquel i el Ramon són l’excepció... com ara la família de Lot... si home, els que vivien a Sodoma. Cregui’m comissari, ha de llegir la Bíblia. Som a dos de novembre. Fa tres mesos que la font va deixar anar l’última gota. Qui sap el que hagués passat si l’aigua... si el vent... si la pols daurada ... Potser ara no em trobaria en aquesta situació. La natura no és sabia, però si que és responsable d’accions dissortades. Les ortigues em trobaran a faltar; ho sento per elles. Van ser les primeres en sentir les paraules premonitòries: Rossend, això no acabarà bé.
6 comentarios:
JORDI dijo...
ELS CAMPS
L’Albert plorava sense llàgrimes, amb el mateix silènci que, tan sols per uns moments, va envair el paisatge quotidià que contemplava per darrera vegada.Va ajustar la tanca del petit jardí de la que ja no era casa seva. Des del dilluns sabia que el seu mon s’havia destruït definitivament. Avui abandonava la darrera ppossessió.Desnonats.La Laura , la seva dona, va decidir deixar-los – a ell i al Pau- feia un nay, just el dia en que també la feina l’havia abandonat.Un any de lluites , d’apropament a la misèria, d’humiliacions davant banquers de mitja bufetada i de parents traïdors i pusil.lànimes..Era el que era, el que desprès de quaranta anys havia trobat en un camí que, ni en el pitjor malson, havia pensat recòrrer.Tan sols tenia al Pau.
Ja estaven tots dos sols, malalts de tristesa, amb les escases pertinences que, des de l’organització, els hi havien aconsellat que s’enduguessin. Esperaven , a la petita era del davant, al Joan per què els acompanyés , amb el cotxe , a l’estació de tren.Inclús els paisatge que els envoltava, sempre amable fins ara,semblava que havia decidit acomiadar-los amb rancúnia.Sense descans, hora rere hora durant molts dies, havia estat plovent sobre la terra. I ara, el vent s’enduia a tota velocitat els darrers rastres de núvols, deixant net el cel, d’un blau inversemblant, al temps que arrancava crits sords, i fins i tot llàgrimes, dels arbres sense fulles, negres, mutilats, amenaçadors. Se’n anaven del poble, camí a la gran ciutat
Desprès de la tempesta i els forts vents, tampoc la ciutat no es reconeixia a si mateixa, i a l’Albert li costava orientar-se. Va sortir de la bocana del metro amb la motxilla a l’esquena , la maleta a una ma i el Pau, agafat de l’altre , com si la seva vida en depengués .L’aire gèlid, quasi un enemic ,s’entossudia a impedir el seu camí. Poc a poc s’acostaven a una frígida superfície enquitranada on un edifici estrany – ermós ,però sense anima , blau i curvilini- presidia un espai inhòspit i sempre llunyà que, però , sabia que havien de travessar . Les indicacions que li havien donat eren clares :”Continueu caminant fins un gran porxo amb fredes teulades elèctriques, i dirigiu-vos cap el mar. No cal que us atureu , i aviat veureu tres xemeneies fantasmagòriques a prop de la platja. Aneu cap enllà.”Cansats , van continuar caminant, el pes a l’anima , fins acostar-se a una mena de descampat ,ple de deixalles – fustes, cables, aluminis desgavellats, plàstics i caixes, - de on , com de sorpresa, i naixia un camí .Ho era. Arbres arrenglerats que , com soldats mutilats, mal protegien un passadís de terra ample, brut i humit que s’ encarava cap una amplia entrada on , malgrat, la tempesta del darrers dies, encara podia llegir-se en un cartell gegantí :
BENVINGUTS AL CAMP DE REFUGIATS FORUM – SANT ANDREU..aantany.ANY 2013
DANIEL dijo...
LA NATURALESA DE LA MALDAT
L’any de gràcia de 1942 va fer una calor inaguantable. Recordo que mentre m’entretenia picant amb el martell mirava el cel cada matí. Era d’un blau metàl•lic. Ni un núvol damunt de la muntanya que molestés el sol, més furiós i ardent que mai. Les plantes dels horts i el matolls després varen perdre tot vestigi de color, i la font on anaven a jugar la mainada es va convertir en un rajolinet que just els servia per refrescar-se la cara.
A mig juliol de la font tan sols hi queien gotes i el dia dos d’agost, es va assecar del tot. La terra s’esberlava i la pols groga de les eres, restes de la batuda del blat, s’aixecava enterbolint l’aire, provocant la tos i la ira dels habitants del poble.
Els pagesos, cada dia aixecaven el cap implorant que la serra aparegués coberta del tèrbol color gris, anunci, segons els vells del lloc, que l’aigua estava a punt d’arribar.
Mentre uns miraven al cel buscant les capritxoses figures i colors que formen els núvols, altres estaven més interessats en observar formes més assequibles i arrodonides. L’enardiment de la canícula, la xafogor persistent, el vent i la pluja van tenir molt a veure amb el que va succeir.
Els fets, previsibles però, pels que com jo estan convençuts que la natura, degudament interpretada, condiciona la existència dels humans, es van anar encadenant al llarg de tres mesos amb precisa i teatral exactitud.
Les úniques plantes que resistien la inclement temperatura eren les ortigues. Arrecerades en racons ombrívols, sobrevivien a la calor i l’atac dels nombrosos insectes que les càlides temperatures havien ressuscitat.
Jo, pastor sense feina, les collia per bullir-les a la cuina de la cabana, una bona sopa, sí senyor! També, si una ànima caritativa em donava un ou em feia una truita, escollint el brots més tendres. Cuinades així no piquen, però al matoll! Déu nos guardi de tocar-les! Fan una coïssor inaguantable i si et freguen el coll, la cara o qualsevol part del cos que no estigui exposat a l’aire, no us podeu imaginar el desfici i el dolor que causen!
El mateix dia que la font va deixar de rajar, un vent molt fort s’abaltí sobre el poble movent els arbres com si fossin plomes. Hi vaig veure el primer senyal. Les ortigues també es retorçaven agitades per les ràfegues d’aire. Les sentia grinyolar entortolligant-se.
Això no acabarà bé, vaig dir-me. Fregant-me l’abundosa i negra barba vaig dirigir la mirada amunt i avall del carrer major. El vent, calent i espés, aixecava tota mena d’objectes i enterbolia la vista, convertint els pilons estàtics de les cases en figures animades d’un gris brillant. Això, vaig repetir-me, no acabarà bé.
DANIEL dijo...
Entre les figures d’incert moviment s’avançà una de perfils més definits; unes corbes insinuants lluitaven contra la ventolera que volia aixecar-li les faldilles. Les verdes ortigues es van quedar quietes, també albiraven per on pujava l’aguerrida mossa seguida d’una difusa i inquietant ombra masculina. Estàvem, les ortigues i jo, al costat del cementiri, tocant a l’església. Un lloc sagrat per als creients. Vaig esmunyir-me amagant-me a un contrafort de la paret santa. Les dues ombres apressaren el pas i just davant el matoll d’ortigues l’home tocà el cos de la dona, que envoltada d’un polsim daurat semblava fugir.
La xafogor era intensa. Poques vegades, al llarg de la meva vida de pastor, havia vist un temps tan propici a la disbauxa. Aquell maleït vent enardia els sentits més primaris. Les ortigues n’eren testimoni. Com el llamp sec, que a les nits d’estiu enlluerna, el gest va despertar en mi fantasies fins aleshores desconegudes.
Quan va sentir el contacte la Marta es va girar. Al veure la cara del temerari agressor, va posar les mans com a barrera disposada a no deixar-se abraçar, però el vent no deixava a ningú en pau i l’home, acalorat per la pujada del carrer i la ventada que seguia decidida a voleiar faldilles, la va empènyer contra el mur. Les ortigues alçaren les fulles i la mà de la dona les trobà disposades al sacrifici. D’un cop sec les va arrencar i les refregà amb força contra la cara i el coll del sobtós i calent sàtir. Uns crits ofegats van donar pas a unes terribles malediccions. Mentre la Marta s’esmunyia carrer enllà, el Ramon, l’alcalde –llavors el vaig reconèixer- es fregava la cara i els ulls desesperat, retirant les restes d’ortigues que li havien quedat enganyats als llavis i a les parpelles.
Ningú, excepte jo, va veure l’escena.
L’home, calmat dels seus anhels eròtics, d’una manera tan ràpida com humiliant, va córrer cap a la font per alleugerir-se la coïssor. En trobar-la seca va bramular com un bou ferit prometent venjança. El vent, que abrivava el seu desfici, s’emportà el jurament més enllà dels camps fins a perdre’s al bosc.
Recollint les ortigues que havien sobre viscut a la grapada salvatge vaig tornar a la cabana. Em deia: això no acabarà bé...
Fora la cabana, a les nits d’estiu, tinc per costum contemplar el cel. M’agrada pensar que hi ha quelcom allà dalt que regeix el nostre destí. Filosofia barata, d’home sense obligacions ni compromisos com jo, però tot i ser un home enamorat de la natura, aquella vesprada, la volta del cel no aconseguia esborrar la imatge de la mossa perseguida. La càlida fredor de les estrelles m’era indiferent; només recordava les formes voluptuoses que el polsim daurat havia convertit, per uns instants, una dona casada en una princesa oriental.
Tots aquests pensaments en la negra nit, els compartia amb els arbres, els matolls i les entranyables ortigues. De dia, però, la necessitat de proveir-me de aliments i les passejades pel poble desplaçaven els meus deliris nocturnals. Jo, de natural discret, m’esforçava per veure la Marta i saludar-la educadament. Quant la salutació era corresposta pel braç que emergia d’una brusa tan vermella com les seves galtes el cor s’accelerava.
DANIEL dijo...
La represàlia anunciada a crits va trigar un mes a fer-se visible. Un dos de setembre una columna de fum s’aixecà a un extrem del bosc que rodeja el poble. L’esverament de la Marta i el seu marit, propietaris del terreny van ser notables. De seguida els homes es van mobilitzar. Mentre uns buscaven les rústiques eines per apagar-lo, bàsicament destrals, pics i pales, altres, com el Ramon, l’alcalde, organitzava les accions més urgents.
“Miquel, el tros de bosc on hi ha foc és vostre, et pertoca a tu posar-te al davant de la colla. Ja els diràs quins arbres vols sacrificar i els que vols salvar. Coneixes els viaranys més bé que ningú. Tots t’ajudarem, però has de fer de guia. No deixis que la Marta t’acompanyi, les dones, en aquestes situacions, fan més nosa que servei”.
I els homes, coberts amb sacs, destrals a la mà, van marxar amb pas decidit, cap al bosc que després de la gran sequera s’havia encès de manera sobtada. A mi també em van venir a buscar. “Jo sóc massa gran –els vaig dir– de poc us serviré... més aviat seré un destorb... m’haureu de vigilar perquè no prengui mal... en fi... si tant insistiu...” Em veure’m tan poc disposat a jugar-me el físic van deixar-me en pau. A un pastor ocasional, sense lligams ni interessos, no se’l pot pressionar!
M’agrada llegir la Bíblia. No és que sigui massa creient, però del llibre dels llibres se’n treuen sempre ensenyances. Recordeu la història del rei David? Desitjava l’esposa d’un general del seu exèrcit. Com que en aquell temps sempre estaven embolicats en batalles, buscant un pretext molt enraonat el va enviar al lloc més perillós, on tenia més possibilitats de perdre la vida... i la va perdre i el rei David va guanyar la batalla i... la dona.
Aquesta és la lectura que vaig fer, però resultà equivocada, perquè el Miquel al dia següent va aparèixer, brut i socarrimat, però sa i estalvi. Quan l’endemà m’hi vaig acostar per veure la desgràcia només es veien unes tíbies fumaroles.
Havia estat provocat? No se’n va parlar... en públic. En la foscor de les cases, al costat de la llar, sí que sorgien comentaris. Fins i tot a mi em van posar a la llista de sospitosos! Però si els matolls eren palla blanca de tanta sequera! Una cigarreta, un tros de vidre i ja tenim el bosc en flames.
Davant de la Marta vaig advertir al seu home, “tot cremarà de nou si no es prenen precaucions”. El Miquel no sé si va entendre l’indirecta, és home de poques llums, gairebé illetrat. Em vaig preguntar com una dona tan bonica s’havia enamorat d’un talòs com ell, incapaç d’interpretar el que era evident.
Un més després, el dos d’octubre per ser precís, la muntanya no es veia, uns meravellosos núvols negres la cobrien de tot. Va començar a ploure de manera intermitent primer, després amb fúria continguda. Des de la meva cabana, veient el cel tan enrabiat vaig preveure, sense dubtar-ho ni un segon, el que passaria.
DANIEL dijo...
Sense descans, hora rere hora durant molts dies, va estar plovent sobre la terra. I ara, el vent s’enduia a tota velocitat els darrers rastres de núvols, deixant net el cel, d’un blau inversemblant, al temps que arrancava crits sords, i fins i tot llàgrimes, dels arbres sense fulles, negres, mutilats, amenaçadors.
Els bancals que escalaven la muntanya estaven coberts de matolls i branques ennegrides pel incendi. La torrentada s’havia endut la capa de cendra que tapava el sotabosc. Dissolta entre la terra, l’aigua havia arrossegat fins als camps restes de troncs calcinats i nombroses pedres que els pagesos van retirar maleint entre dents.
Els reguerols tenyits de plata, encara lliscaven pels costeruts camins cobrint els marges de curioses figures ondulades. Deixant un rastre de substancia amorfa i grisa, l’aigua seguia avançant amb tossuderia i s’havia precipitat sobre les cases del poble que ara semblaven més netes sota aquell cel tan blau. Tranquil i constant, el petit afluent baixava pel camí costerut del carrer major, omplia sots i rases d’una brutícia fosca, gairebé negra.
Per això no va estranyar a ningú que uns dies més tard un cavall, propietat d’en Ramon, va aparèixer sense vida a la quadra. El veterinari, després d’examinar-lo, va diagnosticar la causa de la mort; enverinament “Les cendres són dolces i sovint amaguen elements tòxics... La bèstia n’ha menjat i ja ho veieu... mala sort, noi! A uns se’ls hi crema el bosc i tu has perdut un cavall, que hi farem!”
“De tot vaig ser testimoni. De la calor inclement, del vent abassegador, de l’incendi que ja vaig preveure, de la pluja i del canvi de temps tan celebrat. També vaig veure la desesperació del Ramon en veure el cavall mort, i la feinada del Miquel i la Marta per retirar els arbres cremats... i què més? ah sí, gairebé era davant quan van trobar l’objecte culpable de l‘incendi. Que van trobar? No m’ho recordi. Va ser un descuit, una badada estúpida, imperdonable.
Una vella llauna d’oli va aparèixer en un bancal, sota el bosc cremat. Portava gravada el nom el propietari. De seguida va córrer la veu, “sabeu què hi ha indicis que ha estat el Rossend” “No pot ser, perquè carai ho havia de fer?” “Escolta, qui del poble passa les hores mortes picant llaunes?”.
Comissari, heu fullejat mai la Bíblia? En les històries que s’expliquen hi trobareu tots els defectes i misèries del ésser humà. Sota l’omnipresència de un Déu justicier, els habitats del poble jueu cometien tota mena de malifetes. Oblidaven que aquell Déu era un jutge i els podia castigar. Fitxeu-vos, per exemple, en la vida de Jacob. Volia aconseguir no sé ben bé què, una herència, un ramat d’ovelles... tan se val, quelcom de profit. Però hi havia un inconvenient, tenia un rival davant seu, un germà em penso. Clar que en aquells temps vés a saber què volia dir germà, potser es tractava d’un veí o un parent llunya. I què va fer? aprofitant que no hi era es va vestir com ell per enganyar el seu pare que no hi veia gaire, i el vell patriarca el va anomenar hereu! I ara ve el més gros! Déu no el va maleir! I va viure molts anys!
DANIEL dijo...
Jo no tinc germans, ni parents, ni herències a la vista, però vaig pensar que podia disfressar la realitat per aconseguir el que no era meu, com Jacob. Sóc un pastor sense recursos, però il•lustrat. Perquè no havia de lluitar, amb les meves pobres armes, per una dona que tothom desitjava? Qui sap si per atzar, o tal vegada per uns obscurs sentiments aquella dona podia arribar a sentir-se atreta cap un home que cull ortigues, –a mi no em faria res que me les passegés per la cara– però que és mig poeta, coneix com ningú els secrets de la natura i, sobre tot, preveu el comportament de les persones. Pensi que vaig proporcionar a un amant frustrat l’ocasió per desfer-se del marit sense aixecar sospites.
La mort del cavall? una mala pensada, un sacrifici inútil. El Ramon, només va plorar de ràbia. Cap sentiment de venjança. No m’ho creia. Arreu on he passejat ramats, l’enveja i el pensar malament era el costum, la norma. No ha sentit a dir mai “pensa mal i no erraràs”?, els d’aquest poble potser estan fets d’una altra pasta, encara que no ho crec, més aviat el Miquel i el Ramon són l’excepció... com ara la família de Lot... si home, els que vivien a Sodoma. Cregui’m comissari, ha de llegir la Bíblia.
Som a dos de novembre. Fa tres mesos que la font va deixar anar l’última gota. Qui sap el que hagués passat si l’aigua... si el vent... si la pols daurada ... Potser ara no em trobaria en aquesta situació. La natura no és sabia, però si que és responsable d’accions dissortades. Les ortigues em trobaran a faltar; ho sento per elles. Van ser les primeres en sentir les paraules premonitòries: Rossend, això no acabarà bé.
Publicar un comentario