(Amb les correccions d’en Joan) BARCELONA 31/05/2051 (dimecres) Desprès de la gran crisi econòmica, en segueix una d’ energètica; aquest succés, provoca l’ enuig i la desconfiança de la població vers als polítics. El caòtic començament del segle XXI assota la humanitat; a cada país hi ha accions desesperades per a sobreviure. La seguretat que el Colissionador d’ Hadrons funcioni del tot be, no és requisit imprescindible per posar-lo en marxa altra cop. Al acabar-se els pressupostos destinats a la recerca científica, ningú l’ ha tornat a utilitzar, però, el perill que sotja la ciutat, fa que, com a últim recurs, tres persones del mon científic, intentin rectificar l’ esdevenir de la humanitat. Així doncs, a les acaballes d’ una societat malaltissa i en decadència, la Laia, la Xell i en David, es disposen a irrompre de forma clandestina, en l’edifici del CERN de Barcelona, per a demostrar una teoria que, durant anys han estat elaborant. Es reuneixen a trenc d’ alba per accedir a les instal•lacions ubicades a l’ antic campus universitari de Pedralbes. Amb passes silencioses i respiració ofegada, en David obra la porta de l’ edifici; hi entren amagant-se entre les ombres, accedint allà mateix on, convidats per sorteig quan eren estudiants, van ésser testimonis del darrer assaig sobre la “teoria còsmica de la translació”, que per diferents circumstàncies, no va tenir bon final. Un cop dins i gairebé sense obrir boca, cadascú sap quin lloc ha d’ ocupar. Al pitjar un dels interruptors del panell gris, la Xell, desplega una imatge hologràfica en tres dimensions, que la Laia, modifica introduint algoritmes a l’ ordinador. Absorts en la seva
especialitat, treballen aliens a la tempesta de sorra que està cobrin Barcelona. Aquell projecte, aturat al 2012, comença a prendre forma. L’ experiència i el coratge els ajuda a continuar fins el final. Falta poc per les nou hores del matí de dimecres del 31 de maig del 2051, pràcticament han acabat d’ arranjar el Colissionador i estan a punt per a la marxa. Han decidit fer el viatge junts. Agafats de la mà, entren dins la càmera del transportador; el dispositiu està preparat amb uns segons de retard, i si els càlculs els han fet be, només necessitaran cinc minuts per acomplir l’objectiu i, tot seguit, regressar al present. Els cinc minuts actuals, allà en resultaran trenta, i el desgast psíquic que hauran de patir durant el trajecte a l’ altra dimensió, serà irreversible. La Xell porta el comandament del mecanisme que els farà tornar, integrat en el cinturó, i serà l’ encarregada d’ activar-lo al senyal de’ n David; la Laia disposa de vint minuts per accedir al bloc de notes de la Laia jove, i fer les anotacions correctores pertinents; el cercle en el temps succeirà tant profund i fugisser, que els aspirants a científics del 2012, no s’ han d’ adonar de res. BARCELONA 30/05/2012 (dimecres) Una gran claror inunda el soterrani de la facultat de ciències físiques al campus de Pedralbes. El silenci, en manté impertorbable omplint els passadissos; la lluïssor ha estat curta i intensa, l’ equilibri de la vida continua normal. Els tres amics, situats en un extrem de l’ aula, i superconcentrats en l’ observació de les dades dels ordinadors, no s’adonen del canvi produït en l’ atmosfera. No hi ha ningú més, apart d’ ells tres, en l’ edifici en aquelles hores del matí. Han arribat abans que el personal de manteniment hi entri amb els estris de neteja. Amb un permís del catedràtic de física i el professor de matemàtiques, els nois, han tornat al laboratori on el dia anterior
hi havien estat d’ observadors, en el més gran dels experiments sobre física quàntica i que, per alguna raó, va fallar; ara, només volen polir les darreres dades de l’ informe, per entregar-lo a classe la’ n demà i pujar nota. Absorts en la recerca, els moviments de la Laia, la Xell i en David, es produeixen amb una calma extrema, igual que les imatge d’ una filmació a càmera lenta; ell, apunta en el bloc de notes els resultats obtinguts; les noies, introdueixen algoritmes, que ajusten o afluixen els prototips geomètrics de la pantalla. Durant uns segons, el subministrament del corrent elèctric es talla deixant-los a les fosques de manera quasi imperceptible. Al bell mig de la sala, apareixen tres ombres transparents a l’ull humà; els nouvinguts observen la feina dels joves des d’ una distancia prudencial. Tot seguit, se’ls acosten tenint cura de no mantenir contacte físic. Es l’ hora de la veritat; la Laia acabada d’ arribar, s’ atansa a ella mateixa per accedir al teclat de l’ ordinador; si els càlculs no són erronis, en dos segons la Laia jove l’ obrirà per adjuntar anotacions en una carpeta de l’ arxiu. En David i la Xell científics, es miren i confirmen; la Laia acabada d’ arribar, aprofita per teclejar nous algoritmes, davant l’ extrema parsimònia d’ ella mateixa de jove. Les seves mirades coincideixen sospeses en una mil•lèsima de fracció d’ espaitemps, que sense saber-ho, compartiran la resta de les seves vides. BARCELONA 31/05/2051 (dimecres) Ara, el que il•lumina l’ estança, son els rostres d’ alegria dels científics experts al aconseguir el seu propòsit: congelar el dijous 31 de maig del 2012. Si res no falla, serà el punt de partida per a desencadenar una revolució tecnològica i aturar la cursa desenfrenada d’ alguns dirigents sense escrúpols. Han sortit de la càmera del transportador amb els genolls dèbils , però l’emoció els dibuixa grans somriures als llavis; una
expressió d’ esperança ha substituït l’ angoixa i, abraçats com una pinya, ofeguen un plor que els neix de manera espontània. La tempesta de sorra ha anat disminuint fins no deixar cap rastre a la ciutat. La llum torna a prendre el cel i vesteix l’ ambient amb els colors propis de l’ estació. Dins el laboratori de física, tres científics es recuperen d’ una gesta que, poc a poc, se’ls va esborrant de la memòria, al igual que alguns records de la vida passada. Però abans que acabi aquest procés, que és el preu del viatge, introdueixen un virus que destruirà part del programa de l’ ordinador. L’ escalfor del matí entra pels vidres de l’ edifici i comença a funcionar l’ engranatge de la quotidianitat. Els primers alumnes accedeixen a les aules. La Laia, en David i la Xell surten del soterrani, s’ encamina cadascú al seu despatx, deixant a l’ oblit vells sentiments. Alheshores, units per una forta empatia, s’ atansen a les seves respectives finestres i contemplen amb serenor el campus universitari; amb la vista vagant pel no res, reprenen les activitats. No recorden, no saben què, però en algun recó de l’ ànima, tenen la certesa que no només l’ entorn ha canviat... BARCELONA 31/05/2012 (dijous) Com més voluntat hi posa, més profund és el son; vol despertar però ho fa en un altre somni. Els llençols l’ emboliquen com un entrepà i no para d’ estirar i arronsar les cames com un cuc. Sembla tant real que fins i tot comença a suar. Son les dotze del migdia; avui no anirà a classe, el desconcert l’ aclapara. El despertador no ha sonat, vol obrir els ulls fent un esforç titànic, no pot; està atrapada en un mon oníric del que no pot deslliurar-se; camina, corre, salta al buit, cau, tic-tac, tic-tac... l’ entorn gira i gira cada cop més de pressa. Sona per fi l’ alarma i obra les parpelles. Nota el cos alleugerit. Es lleva i s’ encamina al lavabo, es mulla la cara i s’ observa al mirall les bosses de sota les
ulleres. Era tant real aquell somni! Pensa, que juraria que havia passat de veritat! Seu a la vora del llit i mira l’ agenda del mòbil: divendres 01/06/2012; una fiblada li traspassa el cor. He dormit tot el dia? Es pregunta. Busca en el memoràndum del dia anterior, no hi ha res. Intenta recordar. El so d’ un timbre penetrant la desvetlla de nou, ara sí, obra els ulls, se’ls toca, es mira les mans i es lleva. Arrossegant els peus, la Laia entra a la dutxa amb el pijama i es deixa amarar per l’ aigua. Aquest despertar és autèntic. La Lluna continua il•luminant la foscor d’una nit llarga i pesada en la que, per algun motiu, no pot dormir tranquil•la. Però, sap que aquells somnis no han estat en va. La creixent intuïció d’ una sospita, contribueix a cercar, de manera meticulosa, qualsevol indici del que ha succeït entre els apunts de la universitat. Pensa que el temps juga i fuig escolant-se entre les escletxes de la vida, aturant tot allò bo i dolent que hi forma part, cada element és essencial, cada partícula del cosmos participa de manera activa de l’ ordre i del caos. Vint i quatre hores inexistents, donen llum a qui la vulgui veure, i la Laia la veu entre les estranyes equacions que troba apuntades per ella mateixa, seguides d’ una correlació de números que, desprès d’ una bona estona, s’ adona que indiquen una data futura, exactament d’ aquí a trenta nou anys. No hi ha pressa, aquesta batalla s’ ha guanyat. Sí, dijous hem guanyat temps al temps, però la gran guerra, encara està per lliurar...
Identidad Y una mierda me voy a casa. ¿A qué casa? Que sí, que ya estoy curada, que he recuperado mi identidad, que el tratamiento ha ido muy bien y que, como el siempre había dicho, al final yo seria normal. ¿Al final? ¿Después de todos estos años? ¿Normalidad ?.Este medico es un imbécil. Ese no se ha enterado de nada. Cuando le dije que yo no quería irme, que mi única casa era el hospital, me miró sonriendo y, con esos ojos de buey degollado contestó: pero ya hablas conmigo ¿no crees que ya estas curada ? Estúpido: ¿curada después de diez años? Si hablo, imbécil, es porque me sale de los ovarios, porque si, porque me dio la gana de volver a hablar. ¡Que terapia ni que ostias! ¡Que coño sabe el! Hablo porque Daniel me lo pidió. Daniel, Daniel, Daniel, ¡oh mi amor! Quieren echarnos de nuestra casa, de nuestro hogar, de todos los espacios que hemos compartido con nuestro silencio hasta que me pediste que pronunciara tu nombre. Dicen que hemos recuperado nuestra identidad, que Marta, Sol, Ana i Juanma ya están bien, que la terapia conjunta asociativa ha dado unos resultados extraordinarios y que ya debemos prepararnos para regresar al mundo exterior. Hijos de puta.¿Sabes lo que de verdad ha ocurrido , amor? Que estos cabrones han vendido el hospital, nuestra casa común .Así de sencillo. Me lo dijo Aura, la enfermera jefe el dia que la despidieron.¿Que haremos ahora, mi vida, donde iremos? No, no, a casa con mamá .no. por favor. No puedo volver a aquella casa, te lo suplico. Si, claro que quiero a mamá pero tu sabes que no puedo volver.¿Mamá? ¿Estas ahí?¿Has venido de nuevo a verme? Si, ya se que le médico te ha dicho que estoy curada, y que he volver a casa, pero no puedo mamá, de verdad que no puedo. Por favor no llores, no te preocupes. Si claro que te perdono. No llores mama, por favor no llores mas. Claro, mamá, claro, que te entiendo, ¿como no ibas a ingresarme?, ¿que ibas a hacer tu sola con una adolescente que de repente se vuelve muda? Claro mamá ¿que sabias tu de las visitas de papá a las doce de la noche?
Identidad Y una mierda me voy a casa. ¿A qué casa? Que sí, que ya estoy curada, que he recuperado mi identidad, que el tratamiento ha ido muy bien y que, como el siempre había dicho, al final yo seria normal. ¿Al final? ¿Después de todos estos años? ¿Normalidad ?.Este medico es un imbécil. Ese no se ha enterado de nada. Cuando le dije que yo no quería irme, que mi única casa era el hospital, me miró sonriendo y, con esos ojos de buey degollado contestó: pero ya hablas conmigo ¿no crees que ya estas curada ? Estúpido: ¿curada después de diez años? Si hablo, imbécil, es porque me sale de los ovarios, porque si, porque me dio la gana de volver a hablar. ¡Que terapia ni que ostias! ¡Que coño sabe el! Hablo porque Daniel me lo pidió. Daniel, Daniel, Daniel, ¡oh mi amor! Quieren echarnos de nuestra casa, de nuestro hogar, de todos los espacios que hemos compartido con nuestro silencio hasta que me pediste que pronunciara tu nombre. Dicen que hemos recuperado nuestra identidad, que Marta, Sol, Ana i Juanma ya están bien, que la terapia conjunta asociativa ha dado unos resultados extraordinarios y que ya debemos prepararnos para regresar al mundo exterior. Hijos de puta.¿Sabes lo que de verdad ha ocurrido , amor? Que estos cabrones han vendido el hospital, nuestra casa común .Así de sencillo. Me lo dijo Aura, la enfermera jefe el dia que la despidieron.¿Que haremos ahora, mi vida, donde iremos? No, no, a casa con mamá .no. por favor. No puedo volver a aquella casa, te lo suplico. Si, claro que quiero a mamá pero tu sabes que no puedo volver.¿Mamá? ¿Estas ahí?¿Has venido de nuevo a verme? Si, ya se que le médico te ha dicho que estoy curada, y que he volver a casa, pero no puedo mamá, de verdad que no puedo. Por favor no llores, no te preocupes. Si claro que te perdono. No llores mama, por favor no llores mas. Claro, mamá, claro, que te entiendo, ¿como no ibas a ingresarme?, ¿que ibas a hacer tu sola con una adolescente que de repente se vuelve muda? Claro mamá ¿que sabias tu de las visitas de papá a las doce de la noche?
EL CAMÍ DE LES PAPALLONES Quan la nena va néixer se sentiren les frases habituals d’admiració. En privat però, ningú no es captenia de dir que, al contrari de la mare, era lletja amb ganes. Li van posar Margarida perquè el pare, gran afeccionat a la jardineria, volia que els descendents fossin l’expressió de l’amor que sentia vers les flors. Així que als noms de Rosa i Hortènsia s’hi va afegir el de Margarideta, aquella criatura de moment tan poc agraciada. Protegida amb excés pels seus progenitors, propietaris d’una empresa familiar que, gràcies a l’habilitat del pare havia sobreviscut al gran desastre de la guerra civil, va ser educada en un col•legi de monges. Va aprendre les nocions bàsiques de coneixements que a l’època es donaven a les noies. Com que Margarideta era aplicada, va assimilar, amb profit i convicció, el comportament i la modèstia corporal que s’esqueia a una senyoreta d’una família benestant. Va aprendre a caminar pel carrer amb dignitat, les passes ni curtes ni massa llargues, el cap sempre dret, sense mirar a ningú en particular, les cames juntes, res de moviments exagerats, ni cap gest que cridés l’atenció. Ella era d’una classe social acostumada a uns luxes i comoditats que la majoria de ciutadans no disposaven, aquesta difusa però sòlida consciència, reforçada per les insistents indicacions de la mare, l’obligava a ser reservada i distant amb la resta de veïns. I així va créixer, mantenint sempre una actitud excessivament seriosa, molt propera a l’arrogància, impròpia de la seva edat. A l’arribar als disset anys, la nena eruga, com li deien les companyes, pel borrissol que fins feia poc li cobria els braços i les cames, s’havia convertit amb una atractiva joveneta que havia aprés els secrets del maquillatge i la depilació. Margarideta va començar a sentir, com un pes agradable de suportar, les mirades embadalides del homes. Encara no distingia la malícia de l’esguard entre meravellat i maliciós de la gent del carrer. Fora del col•legi, on l’uniforme la feia igual a la resta de companyes, vestia amb l’elegància apresa des de petita i millorada pel anys. Provocava, sense adonar-se’n, més d’un comentari agressiu. Sovint canviava de vestuari, els colors vius alegres els preferia als altres més discrets que les monges aconsellaven. Despreciant els consells seguia vestint faldilles i bruses força acolorides. Era com una flor ufanosa i seductora, que atreia a abelles, papallones i altres insectes desitjosos d’apropiar-se de la fragància que desprenia. Ignorant del canvi sofert Margarida –que ja no permetia que li diguessin Margarideta-– es dedicava a estudiar amb la il•lusió de convertir-se en una noia cultivada que millorés el nivell, que ara veia baix, de la família i en particular de la seva mare. Al mateix temps que pensava, de manera fantasiosa, en un futur prometatge amb un xicot de bona família, elegant i que la fes volar encara més amunt.
Era la petita, i per un estrany i romàntic contrast amb la indiferència que mostraven les germanes vers la situació del país, participava, d’una manera ingènua i il•lusionada de les inquietuds socials gràcies a una monja vinguda d’Extremadura. És deia Felisa, la germana Felisa filla d’un guàrdia civil represaliat no podia oblidar les penúries i desgràcies que havia vist durant i després de la guerra. El seu interès era despertar la consciència i la compassió activa de les alumnes vers els més necessitats, els vençuts per la força dels poderosos. Un petit homenatge al pobre home que des de la presó li enviava cartes que eren censurades per por que la seva filla pogués saber com de malament s’ho passava al penal de Burgos. Un dia, al final de curs, els va proposar una activitat estranya i atrevida. Una idea que va ser molt criticada per la resta de la comunitat, sempre aferrades a iniciatives més conservadores. Aniríem a visitar el Turó de la Rovira. –On cau el Turò de la Rovira? No n’he sentit a parlar mai d’aquest indret. –Al barri del Guinardó, a l’altra banda de la ciutat, un lloc que podria ser molt bonic, però que ara està ple de barraques. Les han construït els immigrats que vénen a Barcelona i no tenen lloc per a dormir. A Barcelona hi havia persones que no tenien lloc per a dormir? Com podia ser? Clar que pel cine italià sabia el que eren les barraques. Li va venir a la memòria el film “Il tetto”. En les últimes escenes havia plorat. Recordava la seqüència amb nitidesa; el municipal, encarregat d’enderrocar-la, dóna voltes i voltes a la barraca a mig construir, al final veu per la finestra la dona amb una criatura als braços que el mira implorant i aleshores decideix que no pot ser tan cruel i fa un gest perquè la brigada, que amb els pics a la mà esperava l’ordre per tirar-la a terra, marxi i deixi a la pobre família posar-li el sostre. Però el cine era el cine i Itàlia quedava en un imaginari molt a prop de la misèria que havia deixat la segona guerra mundial. Els noticiaris espanyols no es veien gent tan desastrada, més aviat presentaven famílies senceres que somreien felices quan ensenyaven les claus d’un pis que, en un miraculós sorteig, els havia tocat. L’oposició paterna va ser vençuda sense massa dificultat. Margarida mereixia confiança i la germana Felisa, encara que una mica massa avançada pel seu gust, tenia autoritat i criteri per no posar les noies en situacions complicades. L’idea de visitar, sense estar acompanyada pels pares un barri tan llunyà, amb unes connotacions tan cinematogràfiques no la va deixar dormir. El dia assenyalat es va llevar pensant en el vestuari. Els hi havien indicat que s’oblidessin de l’uniforme. Volia anar d’acord amb el lloc que anaven a visitar. Neta i senzilla. Es va decidir per unes faldilles amples de color blanc, un cinturó marró i per no anar amb el braços a l’aire es va posar una brusa de fil d’un blau suau amb les mànigues ribetejades de negre. Alegres i emocionades es van aplegar al voltant de la monja que havia substituït l’hàbit per un vestit gris a ratlles. Semblava una noia gran de l’hospici, d’aquelles que al col•legi estudiaven sense pagar a canvi de fer petites tasques per a la comunitat. Un autobús lent i atrotinat els va portar fins al començament de la muntanya del Carmel.
Van pujar, en fila india, per un camí flanquejat per grans figueres bordes empolsinades i plenes d’espines que, tot i així, embellien el dur paisatge. El territori de barraques era immens, col•lapsava la vista. Les teulades d’uralita, les planxes de zenc, col•locades per assegurar portes i embans, els sacs d’arpillera i unes parets inacabades de totxanes amagaven, amb l’exotisme que dóna la misèria, la indubtable bellesa d’una part de la Barcelona més desconeguda. Per evitar el pas entre les dèbils construccions es van enfilar per un sender cobert d’herbes trepitjades. Malgrat la indigència extrema que colpia l’ànima, una vida insòlita, cridanera i espontània, desconeguda per a la Margarida, es descobria per tot arreu. Dones arrossegant carros improvisats amb garrafes d’aigua, criatures descalces que corrien entre les plantes, nois i noies en edat d’estudiar pujaven i baixaven aparentment sense motiu i uns homes amb el tors nu s’esforçaven, arriant totxos i sacs de ciment, per aixecar parets d’una pecaria construcció. Així que les barraques no eren una ficció d’un director socialista i ateu. I que a la Barcelona que estava a punt d’inaugurar un estadi de futbol que deixaria el món bocabadat, existien barriades on l’aigua s’havia d’anar a buscar amb bidons a una font llunyana, la llum era un luxe i no existien clavegueres. Gairebé no s’ho creia, però res és tan tossut com la realitat i el que contemplava li semblava vertader a força d’estrany i desagradable. Buscant com protegir-se del sol que les molestava van travessar un torrent cobert de matolls i flors silvestres. Al seu pas un estol de papallones es van aixecar, la Margarida es va sorprendre. Mai n’havia vist tantes de juntes. Volaven lleugeres i silencioses rodejant el grup esperant que passessin per tornar a les flors. La germana Felisa les va advertir, “no les toqueu, són molt delicades, tenen una vida curta, molt curta, efímera, la bellesa i el seu aletejar graciós no els dura gaire, deixeu-les que tornin al seu paradís particular”. Despertant les mirades encuriosides dels vianants van arribar al dalt del Turó de la Rovira. Tenien als seus peus Barcelona. Els va semblar, vista dels de dalt, enorme, i atapeïda com mai havien imaginat. Al fons, el mar destacava imposant el color majestuós del blau inquiet. De la ciutat, immersa dins d’un gris diluït, hi destacaven uns quans carrers, les quatre torres de la Sagrada Familia, i la tèrmica de Sant Adrià, de la resta res, ni tan sols es van posar-se d’acord per on podia estar el col•legi on estudiaven. No reconeixien l’urbe on des de sempre hi tenien la vivenda. La majoria de persones de “baix” vivien ignorants, d’esquena a la realitat colpidora, per inimaginable, del turó. Què diria la seva mare, tan meticulosa, tan ordenada, si veies la immensitat d’aquell anàrquic guirigall de teulades, del desordenats carrerons, de la vida que allí hi bullia i del festiu ambient que s’hi respirava? Segur que li agafaria un atac de nervis!
Un cop dalt del turó, encara sorpreses per l’espectacle van seure en un marge. La monja, dreta, assenyalava l’entorn per explicar que les cases de formigó, invisibles des de baix i a tocar d’on eren hi vivien famílies. Abans havien estat les casernes del soldats que vigilaven els canons antiaeris, instal•lats per defensar la ciutat dels avions que venien a bombardejar-la. Ara estaven ocupades i eren les úniques que quan plovia no tenien goteres. Amb un gest circular del braç, marcant els límits, afegí que les barraques que omplien el paisatge les havien construït els immigrants que, des de tot Espanya es traslladaven a Barcelona, intentant trobar un lloc per treballar i poder guanyar-se la vida. A causa del desgavell de la guerra, la falta de justícia, la miserables condicions socials que una oligarquia latifundista imposava, la ineficàcia i la insensibilitat del govern, havien buidat de futur i esperança als naturals d’aquelles terres, i sense esperança les persones no poden viure; per això marxaven, fugien, abandonant cases, animals i camps; tot. No els va dir res més. No va caure en la temptació d’afegir cap cita bíblica que els estalviés la reflexió. Mentre la religiosa encara parlava, una papallona magnífica, de cos marró i ales blanques i blaves que acabaven en un negre intens a les puntes, va travessar el grup perseguida per un abellot que brunzia amenaçador. Mirant com l’inoportú insecte empaitava la bella i delicada papallona de colors nets i brillants, Margarida es va distreure i les paraules de la monja es van anar apagant, fins a convertir-se en una remor inaudible, en una veu distant fosca i incomoda, massa semblant, per una estranya simbiosi, a les crues imatges de la pel•lícula italiana que, al cine, l’havien fet plorar.
11 comentarios:
(Amb les correccions d’en Joan)
BARCELONA 31/05/2051 (dimecres)
Desprès de la gran crisi econòmica, en segueix una d’ energètica; aquest succés, provoca l’ enuig i la desconfiança de la població vers als polítics. El caòtic començament del segle XXI assota la humanitat; a cada país hi ha accions desesperades per a sobreviure.
La seguretat que el Colissionador d’ Hadrons funcioni del tot be, no és requisit imprescindible per posar-lo en marxa altra cop. Al acabar-se els pressupostos destinats a la recerca científica, ningú l’ ha tornat a utilitzar, però, el perill que sotja la ciutat, fa que, com a últim recurs, tres persones del mon científic, intentin rectificar l’ esdevenir de la humanitat.
Així doncs, a les acaballes d’ una societat malaltissa i en decadència, la Laia, la Xell i en David, es disposen a irrompre de forma clandestina, en l’edifici del CERN de Barcelona, per a demostrar una teoria que, durant anys han estat elaborant. Es reuneixen a trenc d’ alba per accedir a les instal•lacions ubicades a l’ antic campus universitari de Pedralbes. Amb passes silencioses i respiració ofegada, en David obra la porta de l’ edifici; hi entren amagant-se entre les ombres, accedint allà mateix on, convidats per sorteig quan eren estudiants, van ésser testimonis del darrer assaig sobre la “teoria còsmica de la translació”, que per diferents circumstàncies, no va tenir bon final.
Un cop dins i gairebé sense obrir boca, cadascú sap quin lloc ha d’ ocupar. Al pitjar un dels interruptors del panell gris, la Xell, desplega una imatge hologràfica en tres dimensions, que la Laia, modifica introduint algoritmes a l’ ordinador. Absorts en la seva
especialitat, treballen aliens a la tempesta de sorra que està cobrin Barcelona.
Aquell projecte, aturat al 2012, comença a prendre forma. L’ experiència i el coratge els ajuda a continuar fins el final. Falta poc per les nou hores del matí de dimecres del 31 de maig del 2051, pràcticament han acabat d’ arranjar el Colissionador i estan a punt per a la marxa. Han decidit fer el viatge junts. Agafats de la mà, entren dins la càmera del transportador; el dispositiu està preparat amb uns segons de retard, i si els càlculs els han fet be, només necessitaran cinc minuts per acomplir l’objectiu i, tot seguit, regressar al present. Els cinc minuts actuals, allà en resultaran trenta, i el desgast psíquic que hauran de patir durant el trajecte a l’ altra dimensió, serà irreversible. La Xell porta el comandament del mecanisme que els farà tornar, integrat en el cinturó, i serà l’ encarregada d’ activar-lo al senyal de’ n David; la Laia disposa de vint minuts per accedir al bloc de notes de la Laia jove, i fer les anotacions correctores pertinents; el cercle en el temps succeirà tant profund i fugisser, que els aspirants a científics del 2012, no s’ han d’ adonar de res.
BARCELONA 30/05/2012 (dimecres)
Una gran claror inunda el soterrani de la facultat de ciències físiques al campus de Pedralbes. El silenci, en manté impertorbable omplint els passadissos; la lluïssor ha estat curta i intensa, l’ equilibri de la vida continua normal.
Els tres amics, situats en un extrem de l’ aula, i superconcentrats en l’ observació de les dades dels ordinadors, no s’adonen del canvi produït en l’ atmosfera. No hi ha ningú més, apart d’ ells tres, en l’ edifici en aquelles hores del matí. Han arribat abans que el personal de manteniment hi entri amb els estris de neteja. Amb un permís del catedràtic de física i el professor de matemàtiques, els nois, han tornat al laboratori on el dia anterior
hi havien estat d’ observadors, en el més gran dels experiments sobre física quàntica i que, per alguna raó, va fallar; ara, només volen polir les darreres dades de l’ informe, per entregar-lo a classe la’ n demà i pujar nota.
Absorts en la recerca, els moviments de la Laia, la Xell i en David, es produeixen amb una calma extrema, igual que les imatge d’ una filmació a càmera lenta; ell, apunta en el bloc de notes els resultats obtinguts; les noies, introdueixen algoritmes, que ajusten o afluixen els prototips geomètrics de la pantalla. Durant uns segons, el subministrament del corrent elèctric es talla deixant-los a les fosques de manera quasi imperceptible. Al bell mig de la sala, apareixen tres ombres transparents a l’ull humà; els nouvinguts observen la feina dels joves des d’ una distancia prudencial. Tot seguit, se’ls acosten tenint cura de no mantenir contacte físic. Es l’ hora de la veritat; la Laia acabada d’ arribar, s’ atansa a ella mateixa per accedir al teclat de l’ ordinador; si els càlculs no són erronis, en dos segons la Laia jove l’ obrirà per adjuntar anotacions en una carpeta de l’ arxiu. En David i la Xell científics, es miren i confirmen; la Laia acabada d’ arribar, aprofita per teclejar nous algoritmes, davant l’ extrema parsimònia d’ ella mateixa de jove. Les seves mirades coincideixen sospeses en una mil•lèsima de fracció d’ espaitemps, que sense saber-ho, compartiran la resta de les seves vides.
BARCELONA 31/05/2051 (dimecres)
Ara, el que il•lumina l’ estança, son els rostres d’ alegria dels científics experts al aconseguir el seu propòsit: congelar el dijous 31 de maig del 2012. Si res no falla, serà el punt de partida per a desencadenar una revolució tecnològica i aturar la cursa desenfrenada d’ alguns dirigents sense escrúpols.
Han sortit de la càmera del transportador amb els genolls dèbils , però l’emoció els dibuixa grans somriures als llavis; una
expressió d’ esperança ha substituït l’ angoixa i, abraçats com una pinya, ofeguen un plor que els neix de manera espontània.
La tempesta de sorra ha anat disminuint fins no deixar cap rastre a la ciutat. La llum torna a prendre el cel i vesteix l’ ambient amb els colors propis de l’ estació. Dins el laboratori de física, tres científics es recuperen d’ una gesta que, poc a poc, se’ls va esborrant de la memòria, al igual que alguns records de la vida passada. Però abans que acabi aquest procés, que és el preu del viatge, introdueixen un virus que destruirà part del programa de l’ ordinador.
L’ escalfor del matí entra pels vidres de l’ edifici i comença a funcionar l’ engranatge de la quotidianitat. Els primers alumnes accedeixen a les aules. La Laia, en David i la Xell surten del soterrani, s’ encamina cadascú al seu despatx, deixant a l’ oblit vells sentiments. Alheshores, units per una forta empatia, s’ atansen a les seves respectives finestres i contemplen amb serenor el campus universitari; amb la vista vagant pel no res, reprenen les activitats. No recorden, no saben què, però en algun recó de l’ ànima, tenen la certesa que no només l’ entorn ha canviat...
BARCELONA 31/05/2012 (dijous)
Com més voluntat hi posa, més profund és el son; vol despertar però ho fa en un altre somni. Els llençols l’ emboliquen com un entrepà i no para d’ estirar i arronsar les cames com un cuc. Sembla tant real que fins i tot comença a suar. Son les dotze del migdia; avui no anirà a classe, el desconcert l’ aclapara. El despertador no ha sonat, vol obrir els ulls fent un esforç titànic, no pot; està atrapada en un mon oníric del que no pot deslliurar-se; camina, corre, salta al buit, cau, tic-tac, tic-tac... l’ entorn gira i gira cada cop més de pressa. Sona per fi l’ alarma i obra les parpelles. Nota el cos alleugerit. Es lleva i s’ encamina al lavabo, es mulla la cara i s’ observa al mirall les bosses de sota les
ulleres. Era tant real aquell somni! Pensa, que juraria que havia passat de veritat! Seu a la vora del llit i mira l’ agenda del mòbil: divendres 01/06/2012; una fiblada li traspassa el cor. He dormit tot el dia? Es pregunta. Busca en el memoràndum del dia anterior, no hi ha res. Intenta recordar. El so d’ un timbre penetrant la desvetlla de nou, ara sí, obra els ulls, se’ls toca, es mira les mans i es lleva. Arrossegant els peus, la Laia entra a la dutxa amb el pijama i es deixa amarar per l’ aigua. Aquest despertar és autèntic.
La Lluna continua il•luminant la foscor d’una nit llarga i pesada en la que, per algun motiu, no pot dormir tranquil•la. Però, sap que aquells somnis no han estat en va. La creixent intuïció d’ una sospita, contribueix a cercar, de manera meticulosa, qualsevol indici del que ha succeït entre els apunts de la universitat. Pensa que el temps juga i fuig escolant-se entre les escletxes de la vida, aturant tot allò bo i dolent que hi forma part, cada element és essencial, cada partícula del cosmos participa de manera activa de l’ ordre i del caos.
Vint i quatre hores inexistents, donen llum a qui la vulgui veure, i la Laia la veu entre les estranyes equacions que troba apuntades per ella mateixa, seguides d’ una correlació de números que, desprès d’ una bona estona, s’ adona que indiquen una data futura, exactament d’ aquí a trenta nou anys.
No hi ha pressa, aquesta batalla s’ ha guanyat. Sí, dijous hem guanyat temps al temps, però la gran guerra, encara està per lliurar...
Jordina
Identidad
Y una mierda me voy a casa. ¿A qué casa? Que sí, que ya estoy curada, que he recuperado mi identidad, que el tratamiento ha ido muy bien y que, como el siempre había dicho, al final yo seria normal. ¿Al final? ¿Después de todos estos años? ¿Normalidad ?.Este medico es un imbécil. Ese no se ha enterado de nada. Cuando le dije que yo no quería irme, que mi única casa era el hospital, me miró sonriendo y, con esos ojos de buey degollado contestó: pero ya hablas conmigo ¿no crees que ya estas curada ? Estúpido: ¿curada después de diez años? Si hablo, imbécil, es porque me sale de los ovarios, porque si, porque me dio la gana de volver a hablar. ¡Que terapia ni que ostias! ¡Que coño sabe el! Hablo porque Daniel me lo pidió. Daniel, Daniel, Daniel, ¡oh mi amor! Quieren echarnos de nuestra casa, de nuestro hogar, de todos los espacios que hemos compartido con nuestro silencio hasta que me pediste que pronunciara tu nombre. Dicen que hemos recuperado nuestra identidad, que Marta, Sol, Ana i Juanma ya están bien, que la terapia conjunta asociativa ha dado unos resultados extraordinarios y que ya debemos prepararnos para regresar al mundo exterior. Hijos de puta.¿Sabes lo que de verdad ha ocurrido , amor? Que estos cabrones han vendido el hospital, nuestra casa común .Así de sencillo. Me lo dijo Aura, la enfermera jefe el dia que la despidieron.¿Que haremos ahora, mi vida, donde iremos? No, no, a casa con mamá .no. por favor. No puedo volver a aquella casa, te lo suplico. Si, claro que quiero a mamá pero tu sabes que no puedo volver.¿Mamá? ¿Estas ahí?¿Has venido de nuevo a verme? Si, ya se que le médico te ha dicho que estoy curada, y que he volver a casa, pero no puedo mamá, de verdad que no puedo. Por favor no llores, no te preocupes. Si claro que te perdono. No llores mama, por favor no llores mas. Claro, mamá, claro, que te entiendo, ¿como no ibas a ingresarme?, ¿que ibas a hacer tu sola con una adolescente que de repente se vuelve muda? Claro mamá ¿que sabias tu de las visitas de papá a las doce de la noche?
Identidad
Y una mierda me voy a casa. ¿A qué casa? Que sí, que ya estoy curada, que he recuperado mi identidad, que el tratamiento ha ido muy bien y que, como el siempre había dicho, al final yo seria normal. ¿Al final? ¿Después de todos estos años? ¿Normalidad ?.Este medico es un imbécil. Ese no se ha enterado de nada. Cuando le dije que yo no quería irme, que mi única casa era el hospital, me miró sonriendo y, con esos ojos de buey degollado contestó: pero ya hablas conmigo ¿no crees que ya estas curada ? Estúpido: ¿curada después de diez años? Si hablo, imbécil, es porque me sale de los ovarios, porque si, porque me dio la gana de volver a hablar. ¡Que terapia ni que ostias! ¡Que coño sabe el! Hablo porque Daniel me lo pidió. Daniel, Daniel, Daniel, ¡oh mi amor! Quieren echarnos de nuestra casa, de nuestro hogar, de todos los espacios que hemos compartido con nuestro silencio hasta que me pediste que pronunciara tu nombre. Dicen que hemos recuperado nuestra identidad, que Marta, Sol, Ana i Juanma ya están bien, que la terapia conjunta asociativa ha dado unos resultados extraordinarios y que ya debemos prepararnos para regresar al mundo exterior. Hijos de puta.¿Sabes lo que de verdad ha ocurrido , amor? Que estos cabrones han vendido el hospital, nuestra casa común .Así de sencillo. Me lo dijo Aura, la enfermera jefe el dia que la despidieron.¿Que haremos ahora, mi vida, donde iremos? No, no, a casa con mamá .no. por favor. No puedo volver a aquella casa, te lo suplico. Si, claro que quiero a mamá pero tu sabes que no puedo volver.¿Mamá? ¿Estas ahí?¿Has venido de nuevo a verme? Si, ya se que le médico te ha dicho que estoy curada, y que he volver a casa, pero no puedo mamá, de verdad que no puedo. Por favor no llores, no te preocupes. Si claro que te perdono. No llores mama, por favor no llores mas. Claro, mamá, claro, que te entiendo, ¿como no ibas a ingresarme?, ¿que ibas a hacer tu sola con una adolescente que de repente se vuelve muda? Claro mamá ¿que sabias tu de las visitas de papá a las doce de la noche?
EL CAMÍ DE LES PAPALLONES
Quan la nena va néixer se sentiren les frases habituals d’admiració. En privat però, ningú no es captenia de dir que, al contrari de la mare, era lletja amb ganes. Li van posar Margarida perquè el pare, gran afeccionat a la jardineria, volia que els descendents fossin l’expressió de l’amor que sentia vers les flors. Així que als noms de Rosa i Hortènsia s’hi va afegir el de Margarideta, aquella criatura de moment tan poc agraciada.
Protegida amb excés pels seus progenitors, propietaris d’una empresa familiar que, gràcies a l’habilitat del pare havia sobreviscut al gran desastre de la guerra civil, va ser educada en un col•legi de monges. Va aprendre les nocions bàsiques de coneixements que a l’època es donaven a les noies. Com que Margarideta era aplicada, va assimilar, amb profit i convicció, el comportament i la modèstia corporal que s’esqueia a una senyoreta d’una família benestant. Va aprendre a caminar pel carrer amb dignitat, les passes ni curtes ni massa llargues, el cap sempre dret, sense mirar a ningú en particular, les cames juntes, res de moviments exagerats, ni cap gest que cridés l’atenció. Ella era d’una classe social acostumada a uns luxes i comoditats que la majoria de ciutadans no disposaven, aquesta difusa però sòlida consciència, reforçada per les insistents indicacions de la mare, l’obligava a ser reservada i distant amb la resta de veïns.
I així va créixer, mantenint sempre una actitud excessivament seriosa, molt propera a l’arrogància, impròpia de la seva edat. A l’arribar als disset anys, la nena eruga, com li deien les companyes, pel borrissol que fins feia poc li cobria els braços i les cames, s’havia convertit amb una atractiva joveneta que havia aprés els secrets del maquillatge i la depilació.
Margarideta va començar a sentir, com un pes agradable de suportar, les mirades embadalides del homes. Encara no distingia la malícia de l’esguard entre meravellat i maliciós de la gent del carrer. Fora del col•legi, on l’uniforme la feia igual a la resta de companyes, vestia amb l’elegància apresa des de petita i millorada pel anys. Provocava, sense adonar-se’n, més d’un comentari agressiu. Sovint canviava de vestuari, els colors vius alegres els preferia als altres més discrets que les monges aconsellaven. Despreciant els consells seguia vestint faldilles i bruses força acolorides. Era com una flor ufanosa i seductora, que atreia a abelles, papallones i altres insectes desitjosos d’apropiar-se de la fragància que desprenia.
Ignorant del canvi sofert Margarida –que ja no permetia que li diguessin Margarideta-– es dedicava a estudiar amb la il•lusió de convertir-se en una noia cultivada que millorés el nivell, que ara veia baix, de la família i en particular de la seva mare. Al mateix temps que pensava, de manera fantasiosa, en un futur prometatge amb un xicot de bona família, elegant i que la fes volar encara més amunt.
Era la petita, i per un estrany i romàntic contrast amb la indiferència que mostraven les germanes vers la situació del país, participava, d’una manera ingènua i il•lusionada de les inquietuds socials gràcies a una monja vinguda d’Extremadura. És deia Felisa, la germana Felisa filla d’un guàrdia civil represaliat no podia oblidar les penúries i desgràcies que havia vist durant i després de la guerra. El seu interès era despertar la consciència i la compassió activa de les alumnes vers els més necessitats, els vençuts per la força dels poderosos. Un petit homenatge al pobre home que des de la presó li enviava cartes que eren censurades per por que la seva filla pogués saber com de malament s’ho passava al penal de Burgos.
Un dia, al final de curs, els va proposar una activitat estranya i atrevida. Una idea que va ser molt criticada per la resta de la comunitat, sempre aferrades a iniciatives més conservadores. Aniríem a visitar el Turó de la Rovira.
–On cau el Turò de la Rovira? No n’he sentit a parlar mai d’aquest indret.
–Al barri del Guinardó, a l’altra banda de la ciutat, un lloc que podria ser molt bonic, però que ara està ple de barraques. Les han construït els immigrats que vénen a Barcelona i no tenen lloc per a dormir.
A Barcelona hi havia persones que no tenien lloc per a dormir? Com podia ser? Clar que pel cine italià sabia el que eren les barraques. Li va venir a la memòria el film “Il tetto”. En les últimes escenes havia plorat. Recordava la seqüència amb nitidesa; el municipal, encarregat d’enderrocar-la, dóna voltes i voltes a la barraca a mig construir, al final veu per la finestra la dona amb una criatura als braços que el mira implorant i aleshores decideix que no pot ser tan cruel i fa un gest perquè la brigada, que amb els pics a la mà esperava l’ordre per tirar-la a terra, marxi i deixi a la pobre família posar-li el sostre.
Però el cine era el cine i Itàlia quedava en un imaginari molt a prop de la misèria que havia deixat la segona guerra mundial. Els noticiaris espanyols no es veien gent tan desastrada, més aviat presentaven famílies senceres que somreien felices quan ensenyaven les claus d’un pis que, en un miraculós sorteig, els havia tocat.
L’oposició paterna va ser vençuda sense massa dificultat. Margarida mereixia confiança i la germana Felisa, encara que una mica massa avançada pel seu gust, tenia autoritat i criteri per no posar les noies en situacions complicades.
L’idea de visitar, sense estar acompanyada pels pares un barri tan llunyà, amb unes connotacions tan cinematogràfiques no la va deixar dormir.
El dia assenyalat es va llevar pensant en el vestuari. Els hi havien indicat que s’oblidessin de l’uniforme. Volia anar d’acord amb el lloc que anaven a visitar. Neta i senzilla. Es va decidir per unes faldilles amples de color blanc, un cinturó marró i per no anar amb el braços a l’aire es va posar una brusa de fil d’un blau suau amb les mànigues ribetejades de negre.
Alegres i emocionades es van aplegar al voltant de la monja que havia substituït l’hàbit per un vestit gris a ratlles. Semblava una noia gran de l’hospici, d’aquelles que al col•legi estudiaven sense pagar a canvi de fer petites tasques per a la comunitat. Un autobús lent i atrotinat els va portar fins al començament de la muntanya del Carmel.
Van pujar, en fila india, per un camí flanquejat per grans figueres bordes empolsinades i plenes d’espines que, tot i així, embellien el dur paisatge. El territori de barraques era immens, col•lapsava la vista. Les teulades d’uralita, les planxes de zenc, col•locades per assegurar portes i embans, els sacs d’arpillera i unes parets inacabades de totxanes amagaven, amb l’exotisme que dóna la misèria, la indubtable bellesa d’una part de la Barcelona més desconeguda. Per evitar el pas entre les dèbils construccions es van enfilar per un sender cobert d’herbes trepitjades. Malgrat la indigència extrema que colpia l’ànima, una vida insòlita, cridanera i espontània, desconeguda per a la Margarida, es descobria per tot arreu. Dones arrossegant carros improvisats amb garrafes d’aigua, criatures descalces que corrien entre les plantes, nois i noies en edat d’estudiar pujaven i baixaven aparentment sense motiu i uns homes amb el tors nu s’esforçaven, arriant totxos i sacs de ciment, per aixecar parets d’una pecaria construcció.
Així que les barraques no eren una ficció d’un director socialista i ateu. I que a la Barcelona que estava a punt d’inaugurar un estadi de futbol que deixaria el món bocabadat, existien barriades on l’aigua s’havia d’anar a buscar amb bidons a una font llunyana, la llum era un luxe i no existien clavegueres. Gairebé no s’ho creia, però res és tan tossut com la realitat i el que contemplava li semblava vertader a força d’estrany i desagradable.
Buscant com protegir-se del sol que les molestava van travessar un torrent cobert de matolls i flors silvestres. Al seu pas un estol de papallones es van aixecar, la Margarida es va sorprendre. Mai n’havia vist tantes de juntes. Volaven lleugeres i silencioses rodejant el grup esperant que passessin per tornar a les flors.
La germana Felisa les va advertir, “no les toqueu, són molt delicades, tenen una vida curta, molt curta, efímera, la bellesa i el seu aletejar graciós no els dura gaire, deixeu-les que tornin al seu paradís particular”.
Despertant les mirades encuriosides dels vianants van arribar al dalt del Turó de la Rovira. Tenien als seus peus Barcelona. Els va semblar, vista dels de dalt, enorme, i atapeïda com mai havien imaginat. Al fons, el mar destacava imposant el color majestuós del blau inquiet. De la ciutat, immersa dins d’un gris diluït, hi destacaven uns quans carrers, les quatre torres de la Sagrada Familia, i la tèrmica de Sant Adrià, de la resta res, ni tan sols es van posar-se d’acord per on podia estar el col•legi on estudiaven. No reconeixien l’urbe on des de sempre hi tenien la vivenda.
La majoria de persones de “baix” vivien ignorants, d’esquena a la realitat colpidora, per inimaginable, del turó. Què diria la seva mare, tan meticulosa, tan ordenada, si veies la immensitat d’aquell anàrquic guirigall de teulades, del desordenats carrerons, de la vida que allí hi bullia i del festiu ambient que s’hi respirava? Segur que li agafaria un atac de nervis!
Un cop dalt del turó, encara sorpreses per l’espectacle van seure en un marge. La monja, dreta, assenyalava l’entorn per explicar que les cases de formigó, invisibles des de baix i a tocar d’on eren hi vivien famílies. Abans havien estat les casernes del soldats que vigilaven els canons antiaeris, instal•lats per defensar la ciutat dels avions que venien a bombardejar-la.
Ara estaven ocupades i eren les úniques que quan plovia no tenien goteres. Amb un gest circular del braç, marcant els límits, afegí que les barraques que omplien el paisatge les havien construït els immigrants que, des de tot Espanya es traslladaven a Barcelona, intentant trobar un lloc per treballar i poder guanyar-se la vida. A causa del desgavell de la guerra, la falta de justícia, la miserables condicions socials que una oligarquia latifundista imposava, la ineficàcia i la insensibilitat del govern, havien buidat de futur i esperança als naturals d’aquelles terres, i sense esperança les persones no poden viure; per això marxaven, fugien, abandonant cases, animals i camps; tot.
No els va dir res més. No va caure en la temptació d’afegir cap cita bíblica que els estalviés la reflexió.
Mentre la religiosa encara parlava, una papallona magnífica, de cos marró i ales blanques i blaves que acabaven en un negre intens a les puntes, va travessar el grup perseguida per un abellot que brunzia amenaçador. Mirant com l’inoportú insecte empaitava la bella i delicada papallona de colors nets i brillants, Margarida es va distreure i les paraules de la monja es van anar apagant, fins a convertir-se en una remor inaudible, en una veu distant fosca i incomoda, massa semblant, per una estranya simbiosi, a les crues imatges de la pel•lícula italiana que, al cine, l’havien fet plorar.
Publicar un comentario