Des del precís instant en que es va assabentar de la mort del seu home, a l’ Agnès li va canviar la vida. De mica en mica va substituir la feina en el petit hotel dels pares, per a dirigir el negoci del seu estimat difunt. En poc més d’ un any el taller de rellotgeria de l’ Ernest, va passar a ésser una de les més importants empreses del país, i com a accionista majoritària, feia i desfeia a caprici. Emprenedora, dona moderna i sense cap lligam familiar, durant anys, s’ entregà en cos i ànima al treball. Només de tant en tant, per les festes de Nadal, es permetia un descans. El mur que construïa al seu voltant, es feia gruixut i impenetrable; conversava i es relacionava amb amistats, però no mostrava mai el seu interior, els sentiments se’ls guardava per a ella sola i aviat se la va conèixer com “la dona de ferro”. S’ acostava la data de l’ accident en el que va perdre la vida el seu marit. L únic que havia quedat intacte entre la ferralla, havia estat el rellotge que duia en aquell moment. L’ Agnès, recordava una vegada i una altre, l’ instant en que la policia li tornà; no va perdre ni un segon en posar-se’l convertint-se en quelcom més que una joia, des de llavors va ésser un requisit imprescindible a l’ hora de vestir-se . L’ Ernest, de jovenet, treballava amb el seu pare en la botiga de la rellotgeria, i va ésser allà, on va conèixer l’ amor, en la part posterior del local, en el taller, on s’ amuntegaven els encàrrecs i on, en més d’ una ocasió, s’ hi havia quedat bona part de la nit amb ella. Durant els quatre primers anys de matrimoni, el negoci
Des del precís instant en que es va assabentar de la mort del seu home, a l’ Agnès li va canviar la vida. De mica en mica va substituir la feina en el petit hotel dels pares, per a dirigir el negoci del seu estimat difunt. En poc més d’ un any el taller de rellotgeria de l’ Ernest, va passar a ésser una de les més importants empreses del país, i com a accionista majoritària, feia i desfeia a caprici. Emprenedora, dona moderna i sense cap lligam familiar, durant anys, s’ entregà en cos i ànima al treball. Només de tant en tant, per les festes de Nadal, es permetia un descans. El mur que construïa al seu voltant, es feia gruixut i impenetrable; conversava i es relacionava amb amistats, però no mostrava mai el seu interior, els sentiments se’ls guardava per a ella sola i aviat se la va conèixer com “la dona de ferro”. S’ acostava la data de l’ accident en el que va perdre la vida el seu marit. L únic que havia quedat intacte entre la ferralla, havia estat el rellotge que duia en aquell moment. L’ Agnès, recordava una vegada i una altre, l’ instant en que la policia li tornà; no va perdre ni un segon en posar-se’l convertint-se en quelcom més que una joia, des de llavors va ésser un requisit imprescindible a l’ hora de vestir-se . L’ Ernest, de jovenet, treballava amb el seu pare en la botiga de la rellotgeria, i va ésser allà, on va conèixer l’ amor, en la part posterior del local, en el taller, on s’ amuntegaven els encàrrecs i on, en més d’ una ocasió, s’ hi havia quedat bona part de la nit amb ella. Durant els quatre primers anys de matrimoni, el negoci
va prosperar força, i com a regal de quart aniversari, l’ Agnès li va dissenyar un rellotge personalitzat; des de que el va recuperar, mai no se’l treia en cap circumstància, i quan hi pensava, retenia amb gelosia les imatges d’ aquelles felices estones, tement que el pas del temps els hi robés. Com cada any, va anar al cementiri. No portava flors. Es quedava palplantada davant la tomba com si confiés que d’ un moment a l’ altre en sortís algú. Els anys s’ havien succeït sense que li faltessin declaracions amoroses d’ altres pretendents, però cap superava el seu Ernest; fins que la cort d’ admiradors es va anant diluint al perdre tota esperança d’aconseguir quelcom més que una simple amistat. Al mati següent de Tot Sants, en arribar al despatx, entre el correu l’ esperava una invitació per a un maridatge en un hotel de la costa d’ Emseram; casualitat o no, era el que els pares varen vendre al abandonar ella la gerència. En un primer moment l’ impuls va ésser de rebuig, en canvi, al cap d’ una estona reflexionà que l’oportunitat de tornar a la costa i retrobar vells amics i coneguts en l’ antic hotel familiar, podria estar bé. L’ Agnès, des de que va marxar i els pares es van desfer del negoci, no havia tornat a Enseram, la sorpresa inesperada d’ aquella invitació li colpejà la consciència. No era assídua als esdeveniments socials, però, de sobte, sentia la necessitat de retrobar els amics d’ infantesa i, malgrat la pertorbació que sentia, hi assistiria; dos dies abans del viatge ja tenia l’ equipatge fet. Al sortir de casa, es va observar davant el mirall de l’ entrada; ho duia tot, el rellotge també.
Hauria de cridar algú per arreglar la trencadissa de vidres; la tempesta no n’ havia deixat ni un de sencer en les finestres de la façana nord. Els meteoròlegs l’ havien encertat aquesta vegada però, no va arribar a temps de falcar els porticons, així que a darrera hora van haver de córrer per poder obrir l’ hotel en la data prevista. L’ Anselm, era l’ encarregat del manteniment des de que el seu pare es va jubilar, coneixia d’ allò més bé la feina, es podria dir que va créixer amb l’ edifici i quan els nous propietaris el van comprar, ell també hi anava inclòs. Era un home alt i callat, el perfecte majordom; se’ l trobava en el lloc precís quan se’l necessitava. Gaudia de la confiança absoluta, i ell, per la seva banda, corresponia amb lleialtat. Desprès de dos dies de feina, van col•locar quasi tots els vidres nous en les finestres; només faltava una estança per enllestir, la suite de l’ últim pis; als vidriers se’ls havia trencat una peça i no en duien cap de recanvi. Amb la promesa que no trigarien gaire en tornar, el majordom contemplava la posta de sol, davant la finestra apedaçada, mentre els operaris desapareixien avinguda avall. Al girar-se per abandonar la suite, va observar un punt blanc que sobresortia de dins d’ una esquerda, entre la paret i el marc de fusta. Amb la curiositat als dits, va estirar poc a poc per no trencar el que semblava un bocí de paper i se’l guardà a la butxaca. La tempesta d’ aquella setmana li havia donat feina extra a l’ Anselm, però servicial com era, no li importava gaire treballar més del compte. El cas era que no tenia res millor a fer, a banda d’ aprofundir en la disciplina de la meditació. Amb els anys s’ havia convertit en un home metòdic i prudent, gran coneixedor de la filosofia oriental, així que quan va treure de la butxaca el
trosset de paper que havia guardat hores abans i se’ l va mirar, cap expressió li dibuixà el rostre, però un nus li pujà des de l’ estómac fins la gola, produint-li un feble tremolor de cames que només ell va percebre. Un cel estrellat havia rellevat una de les tempestes més fortes dels darrers anys, banyant el jardí d’ un intens perfum de flor de taronger, el majordom contemplava des d’ aquell indret la finestra trencada. L’ edifici s’ alçava davant seu, petit i majestuós; els darrers grills i granotes de la temporada, anunciaven uns dies de calma i l’ home, immers en un somni evocador, va reviure per uns instants uns sentiments de joventut que creia apagats; amb llàgrimes als ulls, tornà a agafar el paper que duia guardat i se’l posà sobre el pit; assegut sota un desmai, contemplà el bocí de fotografia on encara hi podia reconèixer una descolorida fisonomia. La finestra de la suite del tercer pis, havia estat testimoni mut d’ antics sentiments, i ara, el destí li oferia una oportunitat que no podia deixar passar. El maridatge li serviria d’ excusa per a fer retornar antigues amistats; ja ho tenia decidit, la’n demà mateix, els enviaria invitacions i, que passi el que Déu vulgui!, va pensar. L’ Anselm se’n va anar a dormir aquella nit, recordant el dia que l’ Agnès va decidir abandonar-los; va succeir un matí molt fred d’ hivern; ell sense impedir-ho, es va limitar a observar per la mateixa finestra trencada de la suite del tercer pis, com la silueta del cotxe s’ allunyava, emportant-se la seva amiga. Sempre havia estat enamorat d’ ella, secretament, i ara sentia que una petita flama d’ enyorança dins seu. Havien passat anys, si més no, creia que si ella acceptava la invitació, com a mínim la tornaria a veure.
“Retornar. Ben mirat el significat d’ una paraula sense el seu context no vol dir res. Retorn, retornar, jo retorno, retornem... només és un mot ple de sentit si va acompanyat d’ algun fet. Es retorna a algun lloc o a un punt de partida. La gent retorna i retorna allà on vol, o allà on cal; en realitat és una formació de tres síl•labes que te un significat relatiu. Per a tots i cadascú dels convidats al maridatge, aquesta és una oportunitat que n’ obra de noves; a uns, per esmenar errors passats, a d’ altres per a cometre’n de noves. Aliens a una realitat o inconscients? Amb un veritable interès pel que allà s’ ofereix, o per demostrar cadascú les seves grandeses desprès de tants anys? Oportunitats de negoci o simplement estratègia política?” Immers en aquests raonaments, en Ramón intentava descobrir el veritable impuls que l’ havia dut a assistir a l’ esdeveniment com a figura pública que era. L’ Agnès feia molts anys que havia deixat aquella vida enrere. Tornar a l’ hotel desprès de tant de temps i en les circumstàncies en que ho feia ara, li produïa un formigueig a l’ ànima que no reconeixia. Ja no hi tenia cap lligam. Els seus pares se’l van vendre quan els va deixar. Mai l’ havien entès; no comprenien el perquè es va casar amb l’ Ernest. Quina bestiesa!, li deia la seva mare; No tens futur amb aquest noi!, li deia el pare. Però com més els volien separar, més era la força que els unia, a la fi ja no es varen oposar al matrimoni, i vés per on, ell va i es mor al cap de pocs anys. Però l’ Agnès va fugir. Es va refugiar en el temps sense deixà que ningú la consolés. I ara, desprès que els pares ja no hi eren, tornava; tornava a un passat amb regust dolç i amarg a la vegada; reeixia als orígens. Ben segur que per a molts dels assistents, aquella estada a l’ hotel no significava tant com per a ella.
Mentre viatjava feia memòria imaginant possibles coneguts que hi podria trobar; l’ Anselm ben segur que el veuria canviat, havia estat molt amable amb ella al assegurar que la instal•laria en la seva habitació de sempre, la que ara era la suite del tercer pis; també tindria l’ oportunitat de conèixer en persona als nous propietaris. L’ organització del maridatge enllestia els preparatius de manera excel•lent. Un dispositiu de seguretat franquejaria l’ entrada perquè en aquella ocasió hi assistia un considerat nombre de personatges molt coneguts i, més a més, no faltaria la premsa local. En realitat aquella propaganda al voltant de l’ hotel, faria que més d’ un fill pròdig retornés al poble encara que fos per a uns dies. L’ Anselm es va alegrar al rebre la confirmació d’ assistència de tots als qui havia enviat la invitació. El complex de superioritat d’en Ramón era una constant en la seva vida, i encara no s’ havia adonat que a causa d’ això perdia molt més del que guanyava. No s’ esperava trobar vells coneguts en aquell maridatge, encara que en el fons ho desitgés, el que de veritat sí esperava trobar, eren els aduladors de sempre que normalment apareixien en aquestes ocasions. Ell retornava desprès d’ un període d’ absència durant el qual mai va tenir cap record pels vells amics, així que no seria estrany una freda rebuda per part d’ alguns. Els escàndols de joventut d’ en Ramón el perseguiren durant anys; el seu pare, descendent d’una família poderosa, era propietari de mig poble i el va enviar a un internat, lluny de casa amb l’ excusa dels estudis. Es va casar, a l’ estranger amb una noia americana, i la seva carrera política va créixer com l’ escuma. En l’ actualitat era un dels primers personatges polítics de la província i com a tal, estava convidat al maridatge.
Sempre que entrava pel camí que enllaça amb la gran avinguda, li passava el mateix, caminava badant a cada pas; ja quan encara no estaven asfaltats, aquells carrers tenien un encant especial. No sabia què era, potser el flaire que desprenien els eucaliptus o l’intens olor a mar. La proximitat dels arbres a la platja, li donava un encís especial a la costa. Un petit paradís dins d’ un altre, deia el seu avi; i la veritat, era que mai s’ hi havia trobat tant bé allà com en cap altre lloc, per això, l’ Agnès baixà del vehicle i va continuar passejant fins l’ hotel. Estacionats en el petit pàrking, es refredaven els motors dels automòbils que arribaven a última hora; una tanca que anunciava “reservat”, impedia l’ accés a la plaça situada més a prop de l’ entrada de l’ hotel. L’ Anselm a l’ aguait durant tot el dia, observava com apareixien per l’ avinguda dels eucaliptus, un rere l’ altre els luxosos cotxes . Fet i fet semblava que el temps reculava per instants. En segons, una juxtaposició d’ imatges van envair el pensament del majordom en el que els fantasmes del passat, a l’ edat de criatures, corrien avinguda avall jugant a cuit i amagar per a retornant tot seguit en forma d’ adults. L’ Anselm havia posat totes les esperances en aquella primera edició de maridatge al tenir carta blanca dels propietaris. De fet ell era el responsable de la moguda. Havent contractat el servei necessari par a l’ ocasió, es concentrà en els petits detalls que sempre faltaven a última hora.
Començava el compte enrere i els convidats anaven arribant. La gran avinguda adquiria llum pròpia i combinava a la perfecció els colors verds i ocres. Mentre tant, l’ Agnès s’ impregnava de les sensacions del passeig tot i que els vehicles l’ avançaven pels costats. Per uns segons es deixà anar i un somriure li adornà el semblant. Als cinc-cents metres abans d’ arribar al final del passeig, anys enrere havien canviat uns eucaliptus malalts per mitja dotzena de xiprers banda i banda del camí; perfilaven un petit revolt perfectament encarat a l’ edifici. Va ésser en el primer xiprer, on l’ Agnès es va aturar. Mai li havien agradat aquests arbres, eren de cementiri, encara que per a les civilitzacions antigues fossin de benvinguda, tant li era, no li agradaven, i punt! A qui se li ha acudit plantar això? Murmurà en veu baixa. Com qui es posa una capa, la seva imatge va canviar d’ aspecte en segons. Els darrers metres fins l’ hotel els va caminar distant i freda deixant al seu pas una estela de records. En Ramón va ésser el darrer en arribar, i com de costum, anava envoltat del seu seguici. Coincidint amb altres hostes a les escales de la recepció, no va escatimar paraules d’ admiració i falagueries per a les senyores que l’ aturaven al pas. Era una disciplina que dominava molt bé, el seductor perfecte, la seva fama el precedia, i l’ Agnès ho sabia molt bé.
De la mateixa manera que els assistents al maridatge havien arribat, poc desprès de la cloenda, van anar deixant l’ allotjament; només rondaven quatre estrangers per l’edifici fent ús de les instal•lacions. La retribució a la feina extra de l’ Anselm, va ésser suculenta i per aquest motiu, estava d’ allò més content. S’ havien superat amb escreix les previsions de les reserves, i els propietaris ja pensaven en nous projectes. S’ha de dir que els deus afavoriren el clima desprès de la darrera tempesta i els dies successius varen esdevenir un regal pels amants del sol. Durant gran part del dia, l’ edifici restava buit d’ hostes, moments en que l’ exèrcit de cambreres i personal de neteja aprofitaven per esmenar-se en la feina. S’ acostava l’ hora de marxar i l’ Agnès caminava pels passadissos cercant alguna antiga traça familiar. Tot estava igual però diferent a la vegada; era obvia la renovació dels objectes, l’ estat d’ abandonament en que ho tenien els pares era insostenible. Estava contenta; amb un ample somriure es dirigí al vestíbul quan es creuà amb en Ramón. Encara vagareja per aquí, aquest! Va pensar. Gairebé no s’ havien dit res en aquelles hores, però és que tampoc tenien res a dir-se. Ni quan de joves anaven amb la mateixa colla, no coincidien en cap de les aficions. Cadascú havia fet la seva i la veritat era que no en sabien res un de l’ altre. Però en el que encara coincidien i no havien canviat era en la seva actitud altiva. En Ramón tenia l’ equipatge a recepció. Es va acomiadar amb afecte de l’ Anselm. L’ Agnès se’l mirava de reüll des de les escales de l’ entrada. La poca simpatia que li tenia, però, no impedí que s’ acostés per a acomiadar-se. De fet tenien un
caràcter més semblant del que creien, fet que sempre els va complicar l’ amistat. Els seus ulls reposaren uns instants dins dels d’ ell. El color verd de l’ iris d’en Ramón, es fixà en la pupila de l’ Agnès. Una antiga emoció es va apoderar de llurs sentiments; mil•lèsimes de segons durà el mut estremiment en les cames de la dona; ell, colpejat en l’ estómac, va intentar dissimular un lleu i trèmul somriure. L’ Anselm s’ adonà de la situació i com un bon conserge, portà ràpidament les maletes d’en Ramón al cotxe que esperava a l’ entrada. L’ home d’ aspecte altiu, va sortir per la porta principal de l’ hotel emportant-se antigues sensacions. L’ edifici s’ havia convertit en un gran paraigua que aixoplugava els records de l’ Agnès, les parets, tornaven a convertir-se en muts testimonis. El vehicle desapareixia entre els xiprers, una última mirada cap a l’ hotel, va fer reflexionar l’ home que dubtà en recular, però, per alguna raó no ho va fer. La imatge de l’ edifici es feia fonedissa mentre se li extraviava dins el pensament. L’ Anselm es posà la ma a la butxaca i va treure la fotografia masegada que encara hi duia. Era al costat de l’ Agnès quan ella, amb una sorprenent rialla, li preguntà quan de temps havia trigat a trobar-la, i girant-se sense esperar contesta, sortí de l’ hotel en direcció a la platja. Una brisa càlida va abraçar l’ Agnès. La dona es tragué la roba deixant-la en la sorra mullada, i nua, només amb el rellotge de l’ Ernest posat, es quedà dempeus observant les onades d’ aquella estimada costa d’ Emseram; l’ aigua li llepava els peus, suaument convidant-la a entrar; d’ allà estant, distingia la teulada de l’ hotel, va ésser l’ últim de veure abans de submergir-se en la freda aigua. JORDINA
La familia no se escoge, te toca. Pero tengo la opción de tratarla o no.
Anónimo.
El reloj
Cada día de Reyes era especial. Una jornada para disfrutar de los regalos y reunirse con la familia.
Desde pequeños, Carlota y su hermano Tobías habían vivido esa fecha pletóricos. La víspera, después de asistir con sus padres a la Cabalgata, tras una cena frugal y preparar los zapatos con las galletas y una botella de jerez, que colocaban en el balcón de la casa, se acostaban con una ansiedad que casi no les dejaba dormir. Sabían que sus Majestades no tardarían en llegar y comerían los presentes que les habían dejado, al descargar los regalos que traían para ellos.
- Niños, los Reyes pasarán de largo. Ya sabéis que si ven a los niños levantados pasan de largo.
Esa era la frase de su madre cuando ellos se hacían los remolones y no acababan de marchar a su cuarto.
Poco sospechaban que sus padres, cuando cerraban los ojos y el sueño les vencía, emprendían una frenética lucha contra el reloj. Desde hacía días Maria y Nicolás habían comprado aquellos juguetes y regalos que los niños habían pedido en sus cartas. Bueno no todos, ya que el resto de la familia también participaba en el evento.
Los abuelos y los tíos formaban parte del entramado y así, de esa forma, la cosa quedaba repartida.
Mientras la mamá iba empaquetando con diferentes papeles de colores las muñecas, los soldaditos, los trenes, los puzzles y también las chucherías, papá escribía aquellas notitas que firmaban Melchor, Gaspar y Baltasar, dando alguna que otra recomendación, para que durante el resto del año, los niños aprendieran más en el colegio, fueran obedientes y no regañaran entre ellos.
Cuando cansados, pero con los deberes hechos, se acostaban, la alegría y la impaciencia habían hecho mella. Les quedaban pocas horas de sueño. Todavía sería de noche cuando, invariablemente, aparecían chillando:
- ¡Mami, papi, venid al comedor! No hemos abierto la luz, pero se ven muchos paquetes por todas partes. ¡Corred, corred!
Aunque en honor a la verdad, muchas veces era Nicolás el que, como un niño más, era el primero en despertar e ir a buscarles.
La mañana transcurría entre los gritos de alborozo, el sonido de los juguetes, y las llamadas telefónicas.
- Carmen, ¿que os han traído los Reyes?
Carmen y Gustavo eran sus primos y, al igual que ellos, ya estaban levantados, excitados y enumeraban de forma atropellada, los regalos recibidos.
- Pues a mi una muñeca con muchos vestidos y una cocina y a Gustavo un Scalextric que ya está montando y a mis padres una tele con una pantalla muy grande. Ah, y para vosotros también hay cosas. Dice mamá que cuándo vais a venir, que luego hemos de ir a casa los abuelos. Me ha dicho la “abu” que hay muchos paquetes. ¡No tardéis!
Han pasado los años, los niños son adultos, y aunque la esencia de la fiesta sigue siendo la misma, también es cierto que algunas cosas han cambiado. Los abuelos ya no están y en el aire flota un ambiente algo distinto y melancólico.
Tras el intercambio de regalos y la comida los cuatro primos deciden marchar al cine, mientras sus padres siguen con la tertulia:
- Gustavo el año próximo empezará la Universidad. Estaba un poco desorientado, pero creo que al final se decidirá por Económicas. Es lo que digo yo, que al menos sea algo práctico – comenta Pedro- y a la chica ya le he aconsejado que se dedique a Farmacia. ¡Ganan un pastón!
Susana menea la cabeza, parece que no está muy de acuerdo con su marido. María la observa.
- Yo creo que se les tiene que orientar pero dejarles hacer lo que les guste. Al menos que disfruten mientras estudian, que luego ya veremos a qué se dedicarán.
- Pues yo pienso como Pedro – contesta Nicolás-. Con los tiempos que corren se ha de ser listo y hacer lo que tenga más salida en el mundo laboral. Carlota estudiará Magisterio y el chico creo que acabará haciendo Derecho. Siempre está leyendo libros de Abogados y las series de televisión que más ve son las de Leyes. Digo yo que por algo será – sonríe-.
Poco a poco la tarde va cayendo y fuera el aire sopla con fuerza. Parece que descargará una buena tormenta. Las gotas empiezan a repicar en las ventanas.
- Tendremos que marcharnos ya, antes de que arrecie más la lluvia. Hemos dejado el coche un poco apartado y quedaremos empapados.
La avenida
Al subir al automóvil, Maria está pensativa.
- Qué te pasa, pregunta él-.
- Pues que me ha parecido que tu hermana y su marido no estaban muy de acuerdo con los estudios de sus hijos.
- Bueno, discrepar de vez en cuando tampoco es malo. No siempre se puede tener la misma opinión, aunque te digo que yo pienso que tiene razón él. No se puede andar uno con tonterías.
Mientras el coche va avanzando por la larga avenida que les conduce hasta casa, repasa las múltiples vivencias que han compartido juntos. Los buenos momentos en vacaciones, cuando todos juntos se instalaban en el camping, cerca del mar, y pasaban las horas charlando, mientras los niños no paraban de bañarse, hasta que tenían que sacarlos a la fuerza, con las manos y los pies arrugados. Las fiestas de cumpleaños, las comidas en el campo...
También hubo malos, como cuando los abuelos enfermaron y requerían sus cuidados y atenciones. Alguna que otra discusión, aunque siempre por temas banales y que no menguaron en ningún momento su capacidad de comprensión y su complicidad, tanto en ellos como en sus hijos. Han sido tantos años...
Se siente un poco triste y no sabe bien por qué. Quizá el paso del tiempo va dejando un poso en las personas que a veces tira hacía abajo. Los hijos son mayores, las fiestas que antes eran habituales ya solo son un recuerdo de aquellos días, las vacaciones no son ahora un lugar de encuentro. Toco cambia y es normal – se dice- pero a veces no se está preparado para ello. Piensa si ésto ha de ser así o puede variar. Es lógico que cada uno necesite su espacio, pero también puede existir un lugar común.
Navidad está cerca. Las fiestas vuelven de nuevo. Reuniones otra vez donde comer los típicos canelones que cada año hace Susana, la “escudella” con la que Maria los deleita y el tan aplaudido pollo de corral. Mazapanes, turrones, y un buen cava para regarlo.
Pero algo lleva de cabeza a Maria. Una idea que no ha comentado con nadie, ni siquiera con su marido. El regalo de Reyes será distinto. Quiere que sea especial.
Cuando él ha querido tratar el tema de los regalos, sólo le ha respondido que en esta ocasión quiere hacerlo sin su ayuda. Será una sorpresa.
Lleva días buscando y por fin ha podido dar con lo que desea. Un hotelito rural para toda la familia. No habrá los típicos regalos de siempre: las camisas, los bolsos, los pañuelos, que siempre se agradecen pero que luego quedan en un rincón.
El montaje será perfecto, ya lo tiene todo dispuesto. Los sobres preparados con el nombre de cada persona, todos de un color diferente, como aquellos famosos paquetes de antaño. Siente la ilusión renacer. Es necesario un cambio y va a producirse.
Además, casualidades de la vida, el hotel se llama “El Encuentro”. No puede fallar. El próximo fin de semana será diferente.
El regreso
16 de enero. Caravana para rato. Eso es lo que parece cuando enfilan la carretera de vuelta a casa.
Los semblantes están alegres, parece que tampoco les importa hacer unas horas de más, mientras ríen y charlan abiertamente. De un coche al otro se van comunicando a través del whatsapp. ¡Cosas de la tecnología¡ Este fin de semana ha sido una experiencia tan agradable que están deseando repetirla.
Cuando el día de Reyes abrieron los respectivos sobres, María iba observando sus reacciones. Sólo ver los rostros ya fue una fiesta. Todos, sin excepción, se sintieron agradecidos y entusiasmados.
Ahora, cuando ya de vuelta y por unanimidad, han decidido repetir la experiencia, vuelve a sentir aquello que durante tanto tiempo había añorado. Compartir el gozo con su familia y preparar ya aquellos momentos que han de venir.
LA CAIGUDA Sempre m’havien dit que les paraules se les emporta el vent. Vaig deduir, erròniament, que la seva vàlua era relativa, però més endavant vaig tenir ocasió de comprovar que no era així, perquè les paraules atrapen, fixen un tros de la realitat. El llenguatge defineix situacions i engoleix, com un forat negre, la vida. Si un fos capaç d’entrar dins del cosmos desconegut de les paraules, descobriria com l’existència de les persones poden ser captives d’uns mots en aparença sense importància i de faisó sense cap mena de lligam visible. Per exemple paraules com: rellotge, finestra, retorn, avinguda, hotel...
EL RELLOTGE Era una persona disciplinada i metòdica, poc propensa a iniciatives i improvisacions. Característiques adients per la missió que la veu anònima li havia encomanat. “A les nou en punt el cotxe el passa a recollir, sempre fa el mateix itinerari, no porta escorta. És un home confiat. Un malparit que es creu segur, avui ha de descobrir com n’és de falsa la seva posició”. –La veu ronca va continuar– “No et refiïs, és un bon actor i et pot semblar que l’has mort. És ràpid de reflex i el paper de difunt l’ha fet moltes vegades a escena, t’has d’assegurar que no en surti viu. Quan hagis acomplert la feina cobraràs”. El telèfon va fer un clik apagat, semblant al soroll del despertador que està bloquejat i vol avisar de l’hora que és. A l’actor famós també li havia arribat l’hora, també es bloquejarien els ulls que amb tanta passió movia quan interpretava el paper de malvat. Ajupit dins del cotxe va moure les espatlles per alleugerir el dolor que de manera intermitent el molestava. La ferida no s’havia cicatritzat del tot i quan s’ajupia o baixava el cap d’una manera brusca, la pell sense curar el renyia recordant-li que no era superman. Es passà els dits pel cabell negre i espès. N’estava orgullós, res no el satisfeia més que acariciar-se la sedosa cabellera. Quan s’exigia una concentració màxima, un gest mecànic, involuntari li movia la mà buscant la pelussa fosca. Les busques del rellotge assenyalaven les nou menys cinc. Va treure el fiador de la pistola mentre que donà un cop d’ull al portal de la casa situada en una ampla avinguda. Si la informació era certa, el personatge que havia d’interpretar l’últim paper no trigaria a aparèixer. Aleshores sortiria del vehicle i abans que la víctima pogués de reaccionar, el somriure matinal del gran actor seria un record mortuori per omplir les portades dels diaris. Al rellotge li sobrava temps per arribar a les nou. Uns minuts que es farien molt llargs pel sicari d’espessa melena.
EL RELLOTGE Era una persona disciplinada i metòdica, poc propensa a iniciatives i improvisacions. Característiques adients per la missió que la veu anònima li havia encomanat. “A les nou en punt el cotxe el passa a recollir, sempre fa el mateix itinerari, no porta escorta. És un home confiat. Un malparit que es creu segur, avui ha de descobrir com n’és de falsa la seva posició”. –La veu ronca va continuar– “No et refiïs, és un bon actor i et pot semblar que l’has mort. És ràpid de reflex i el paper de difunt l’ha fet moltes vegades a escena, t’has d’assegurar que no en surti viu. Quan hagis acomplert la feina cobraràs”. El telèfon va fer un clik apagat, semblant al soroll del despertador que està bloquejat i vol avisar de l’hora que és. A l’actor famós també li havia arribat l’hora, també es bloquejarien els ulls que amb tanta passió movia quan interpretava el paper de malvat. Ajupit dins del cotxe va moure les espatlles per alleugerir el dolor que de manera intermitent el molestava. La ferida no s’havia cicatritzat del tot i quan s’ajupia o baixava el cap d’una manera brusca, la pell sense curar el renyia recordant-li que no era superman. Es passà els dits pel cabell negre i espès. N’estava orgullós, res no el satisfeia més que acariciar-se la sedosa cabellera. Quan s’exigia una concentració màxima, un gest mecànic, involuntari li movia la mà buscant la pelussa fosca. Les busques del rellotge assenyalaven les nou menys cinc. Va treure el fiador de la pistola mentre que donà un cop d’ull al portal de la casa situada en una ampla avinguda. Si la informació era certa, el personatge que havia d’interpretar l’últim paper no trigaria a aparèixer. Aleshores sortiria del vehicle i abans que la víctima pogués de reaccionar, el somriure matinal del gran actor seria un record mortuori per omplir les portades dels diaris. Al rellotge li sobrava temps per arribar a les nou. Uns minuts que es farien molt llargs pel sicari d’espessa melena
LA FINESTRA La nit abans havia tingut un malson. Reincident i dolorós com els mal de cap que l’assetjaven. S’enfilava a una cadira per mirar el carrer des de la finestra i de “sobte” es veia penjant sobre el marc, abocat al buit. Amb les mans, s’aferrava a un sortint del pedrís intentant no caure. Veia amb foscor nítida les mans com si fossin separades del cos manotejant a l’aire. Al desvetllar-se i a l’intentar conciliar el son, l’escena es repetia una i altra vegada. S’havia llevat amb una disposició poc adequada per complir l’encàrrec amb eficàcia, però era un home disciplinat, i malgrat el malestar que sentia, allí estava, dalt del cotxe amb l’arma a punt per resoldre el problema d’un desconegut. Per això el pagaven, la feina no es podia deixar de fer per un incipient atac de migranya, encara que anés progressant en proporció geomètrica a mida que s’acostava el moment de l’acció. Abaixà la vista per comprovar la posició del canvi de marxes. Estava en punt mort i el fre sense posar. Era important revisar tots el detalls perquè el vehicle no es bloquegés quan hagués d’escapar. La preocupació sovint li alleugeria el mal de cap. Avui no era el cas. La migranya li enfosquia el rostre i l’obligava a tancar els ulls amb força, aleshores la visió de la finestra recobrava actualitat. Queia sense remei cap al buit.
EL RETORN Què no donaria ara per prendre’s un calmant! Un martelleig sonor sota la mata de pèl l’impedia concentrar-se i posava en perill el treball... i la recompensa. Arribat a aquest punt, i potser degut al univers de dolor que, com una boira cridanera l’envoltava, es va preguntar com podia considerar l’assassinat com un treball. De quina manera s’havia endurit fins al punt d’ignorar el sofriment dels altres! Potser –reflexionava– només tens pietat per les persones que no coneixes quan hi ha un dolor que t’afecta a tu, i l’efecte dura poc, molt poc. El què trigués a passar-li la migranya, perquè el dolor de la nuca passaria; unes hores amb una cambra a les fosques, una aspirina, un cafè fort i de nou en plena forma, per la futura víctima, el dolor seria infinit, definitiu, sense possible curació. Això sí, li quedaria el consol de representar, sense haver assajat, un magnífic paper, el que interpretaria amb més naturalitat; “la mort d’un assassí”, un del seus millors treballs. De la resta res, mai més no tindria maldecaps, ni hauria d’aguantar cap crítica adversa que el fes reflexionar si l’actuació era prou convincent, o si la gent l’aclamava amb prou entusiasme per justificar una altra salutació. Tal vegada, com afirmaven els científics, li vindrien imatges instantànies de la seva vida. Retornaria a la infància, als temps feliços... Va fer un gest de dolor forçant les parpelles que amagaven centenars d’estrelles de colors vermell i groc i se li aparegueren imatges passades. La infància no va ser la millor època. Els records li queien a trossos envoltats d’una patina fosca i sorollosa. El pare cridava, i ho feia amb un to sec i autoritari; era militar i volia convertir el seu fill en un home disciplinat, auster i dur, acostumat a obeir ordres sense preguntar res. “Un bon soldat es quadra i compleix, no espera ni explicacions ni es qüestiona la finalitat dels seus actes. Els que manen n’assumeixen la responsabilitat. El teu pare, que va fer la guerra, sempre va actuar sota aquestes premises; pren exemple. La satisfacció del deure acomplert t’ha de servir per oblidar el dolor i suportar els sacrificis”. I així va créixer, amb el deure i l’honor com a divisa, admirant la fermesa i les conviccions inalterables del seu maldestre progenitor. Home fidel al regim, fascinat pel Caudillo i les consignes que inspirava, enemic dels comunistes, mesons i capellans abduïts per la doctrina marxista. Per això, quan el dictador va morir considerà que havia de demostrar, d’una manera visible, el compromís i la fidelitat vers l’ídol de la família. Es va vestir amb el vell uniforme d’alferes provisional, l’ombrívola herència que havia rebut, i es va posar a la fila per veure l’home que feia quatre dies semblava immortal. Més de vuit hores s’hi va passar. Amb actitud marcial i la gorra de plat a la mà va anar avançant, pas a pas sense perdre la gallardia, enmig de dones amb mantellina i homes que se’l miraven amb estranya indiferència. No entenia com la gent no veia el sacrifici que representava anar en posició ferma sense variar l’actitud ni un instant. Una postura incomoda, però alhora respectuosa i esvelta. Va ser el primer desengany, el començament de la desfeta moral. Quan van passar per televisió, una i altra vegada, les imatges de les llargues cues per acomiadar al cabdill difunt i es veié a la petita pantalla amb cara de pal, ridículament plantat, avançant com un autòmata entre mig de civils va comprendre que la seva risible gallardia semblava, quan es mirava des de fora, més aviat una farsa. La ràpida i canviant opinió de la gent respecte a la bondat del règim i el seu màxim mandatari el va retornar a la realitat... I a la rancúnia.
Home solitari , sense poder compartir criteris ni fer comparances, de sobte s’adona de com n’era de feble davant d’una societat en procés de transformació. Ara el poble no entendria privilegis derivats d’un passat falangista. I ell no estava preparat per acceptar les conseqüències que se’n derivarien. Manca de diners, reputació sota mínims, haver de treballar en oficis mal remunerats... I tot això amb sort, perquè encara podria ser pitjor. Que li demanessin comptes Ho va veure clar, el retorn al passat era impossible. Com deia el jovent d’ara, s’hauria de buscar la vida.
L’AVINGUDA Faltaven dos minuts per les nou i l’avinguda s’anava poblant per moments de criatures que es dirigien a l’escola. No ho tenia previst. Un inconvenient amb el que no hi comptava. I l’home no apareixia, ni cap cotxe s’havia estacionat esperant que algú hi pugés. Només una població infantil que corria, reia, s’empaitava xisclant i mares que carregaven motxilles pròpies d’expedicions a l’Himalaia, seguint, amb esforç titànic, als seus fills, lliures com ocells. L’ample arteria urbana s’omplia de soroll amable i entabanador, però per l’assassí hi mancava un de ben particular; el so dur i sec d’un tret que s’emportaria el dolor, el d’ell i el d’un altre que, en la seva imaginació, ja estava mort. Era increïble com el temps pogués córrer amb tanta mansuetud, no podia ser! Les busques es movien, els ulls no l’enganyaven! I si mentre mirava el rellotge, l’actor, fent un mutis sensacional, hagués sortit de l’escena del crim? Els nervis, tan poc usuals en ell, van aparèixer i el dolor de la nuca li alterà el pols. Baixant del cotxe es va passar la mà pel cap vàries vegades i dirigí una mirada a la llarga avinguda.
Com havia estat la primera vegada del seu debut com assassí a sou? Mentre examinava la maleïda escala per on sortiria el maleït actor, una il•lusió òptica, pròpia d’un estat febril, el va confondre i no va aconseguir recordar-ho. Tan sols li va venir a la memòria un passat gris, ple d’un odi contingut, reprimit per la escandalosa necessitat de sobreviure en un món que ja no era el seu. Els ideals durament apressos de fèrria disciplina, autoritat inqüestionable i clara divisió entre la gent que mana i la gent que obeeix, no li van servir per a res, i quan es va instal•lar la democràcia de manera definitiva, es va trobar marginat entremig de gent que cridava consignes llibertàries sense cap mena de pudor. El seu pare li deia “La llibertat sense control és parenta directa del llibertinatge. S’ha de combatre, amb les eines que tinguem a l’abast, si cal amb les armes. No seria la primera vegada”. La vergonya que va passar en veure la indiferència de la gent davant la desfeta del règim, el poc respecte pels que havien donat la vida per restablir l’ordre i la jerarquia, el va convèncer que l’hora de lluitar havia arribat, i quan a la convicció l’acompanyà la magnífica i real possibilitat de cobrar una bona quantitat de diners no va dubtar en acceptar-ho. Cap remordiment el mortificava quan li proposaven de cometre un atemptat, ans al contrari, li assegurava l’economia per una llarga temporada. No ho feien els de l’IRA i el de la ETA per una impossible aventura separatista? Doncs ell estava disposat a convertir-se en un assassí per una causa triomfalment fracassada si li pagaven bé. Ara, amb una ma a la pistola i l’altre entre mig de la cabellera, només desitjava que aparegués un actor, que es burlava de tot, i travesses la vorera per fer-li saber, amb un tret a la nuca, que la comèdia era finita.
L’HOTEL Concentrat al màxim com estava l’incomodà la sobtada detonació d’un tub d’escapament que feu tombar la vista a més d’una mare que no podia amb la motxilla. La sorpresa li va fer moure instintivament l’espatlla i la ferida s’obrí de nou supurant sang que li embrutà la camisa. S’encongí fins a tocar amb el cap el capó del cotxe. Entre la migranya i la cicatriu oberta el dolor el colpejava amb duresa. Mai havia patit de manera tan salvatge per matar a un desconegut.
A l’hotel, repassant des de la finestra de l’apartament el lloc del atemptat i l’itinerari de fugida, al tirar-se enrere per tancar-la, una forta tibada de la pell l’havia alertat de la necessitat de controlar els gestos sobtats per evitar les hemorràgies. Servituds de la feina, l’última víctima no estava tan desprevinguda com semblava i abans de caure abatut havia disparat ferint-lo a l’espatlla quan s’escapava. Res de greu, però durant una temporada, va guardar repòs i es tancà a casa. Descans que va interrompre la trucada amb l’encàrrec que, després d’estudiar-ho, com el professional que era, es disposava complir.
L’avinguda, sense motiu aparent havia absorbit el tràfec i, a l’aixecar el cap després de l’impacte, un tros de vorera li va semblar estranyament deserta, en canvi, més enllà, la gent s’arremolinava darrere unes cintes, com si haguessin barrat el pas per evitar que les persones envaïssin el carrer.
On estava? Ah sí, a l’hotel. La condemnada finestra no es volia tancar. El lleu impuls no era suficient per ajustar-la. La ferida no li havia permès donar-li un cop prou fort per fer girar la frontissa. Tenia por que si no arribava a temps de lligar el baldó la caiguda al buit seria inevitable. Malgrat les previsions la cicatriu rajava de nou. Era un imprudent! Penicil•lina en pols, cinta d’esparadrap i... Aguantar, que la recompensa s’ho valia.
S’enlluernava cada vegada amb més facilitat. Les estrelles vermelles i grogues eren d’un color carmesí brillant. Va treure el dits del cabell per tocar-se la ferida que havia canviat de lloc, ara la sang, viscosa i calenta, li sortia del pit embrutant-li els pantalons les gotes omplien amb suavitat el dibuix de les rajoles. I just aleshores va observar com l’actor apareixia a l’escena representant un paper nou; el d’un policia que s’enfronta a un assassí despietat i li dispara fins veure’l caure mort.
21 comentarios:
A LA COSTA D’ EMSERAM
EL RELLOTGE
Des del precís instant en que es va assabentar de la mort del seu home, a l’ Agnès li va canviar la vida. De mica en mica va substituir la feina en el petit hotel dels pares, per a dirigir el negoci del seu estimat difunt. En poc més d’ un any el taller de rellotgeria de l’ Ernest, va passar a ésser una de les més importants empreses del país, i com a accionista majoritària, feia i desfeia a caprici. Emprenedora, dona moderna i sense cap lligam familiar, durant anys, s’ entregà en cos i ànima al treball. Només de tant en tant, per les festes de Nadal, es permetia un descans. El mur que construïa al seu voltant, es feia gruixut i impenetrable; conversava i es relacionava amb amistats, però no mostrava mai el seu interior, els sentiments se’ls guardava per a ella sola i aviat se la va conèixer com “la dona de ferro”.
S’ acostava la data de l’ accident en el que va perdre la vida el seu marit. L únic que havia quedat intacte entre la ferralla, havia estat el rellotge que duia en aquell moment. L’ Agnès, recordava una vegada i una altre, l’ instant en que la policia li tornà; no va perdre ni un segon en posar-se’l convertint-se en quelcom més que una joia, des de llavors va ésser un requisit imprescindible a l’ hora de vestir-se .
L’ Ernest, de jovenet, treballava amb el seu pare en la botiga de la rellotgeria, i va ésser allà, on va conèixer l’ amor, en la part posterior del local, en el taller, on s’ amuntegaven els encàrrecs i on, en més d’ una ocasió, s’ hi havia quedat bona part de la nit amb ella. Durant els quatre primers anys de matrimoni, el negoci
A LA COSTA D’ EMSERAM
EL RELLOTGE
Des del precís instant en que es va assabentar de la mort del seu home, a l’ Agnès li va canviar la vida. De mica en mica va substituir la feina en el petit hotel dels pares, per a dirigir el negoci del seu estimat difunt. En poc més d’ un any el taller de rellotgeria de l’ Ernest, va passar a ésser una de les més importants empreses del país, i com a accionista majoritària, feia i desfeia a caprici. Emprenedora, dona moderna i sense cap lligam familiar, durant anys, s’ entregà en cos i ànima al treball. Només de tant en tant, per les festes de Nadal, es permetia un descans. El mur que construïa al seu voltant, es feia gruixut i impenetrable; conversava i es relacionava amb amistats, però no mostrava mai el seu interior, els sentiments se’ls guardava per a ella sola i aviat se la va conèixer com “la dona de ferro”.
S’ acostava la data de l’ accident en el que va perdre la vida el seu marit. L únic que havia quedat intacte entre la ferralla, havia estat el rellotge que duia en aquell moment. L’ Agnès, recordava una vegada i una altre, l’ instant en que la policia li tornà; no va perdre ni un segon en posar-se’l convertint-se en quelcom més que una joia, des de llavors va ésser un requisit imprescindible a l’ hora de vestir-se .
L’ Ernest, de jovenet, treballava amb el seu pare en la botiga de la rellotgeria, i va ésser allà, on va conèixer l’ amor, en la part posterior del local, en el taller, on s’ amuntegaven els encàrrecs i on, en més d’ una ocasió, s’ hi havia quedat bona part de la nit amb ella. Durant els quatre primers anys de matrimoni, el negoci
va prosperar força, i com a regal de quart aniversari, l’ Agnès li va dissenyar un rellotge personalitzat; des de que el va recuperar, mai no se’l treia en cap circumstància, i quan hi pensava, retenia amb gelosia les imatges d’ aquelles felices estones, tement que el pas del temps els hi robés.
Com cada any, va anar al cementiri. No portava flors. Es quedava palplantada davant la tomba com si confiés que d’ un moment a l’ altre en sortís algú. Els anys s’ havien succeït sense que li faltessin declaracions amoroses d’ altres pretendents, però cap superava el seu Ernest; fins que la cort d’ admiradors es va anant diluint al perdre tota esperança d’aconseguir quelcom més que una simple amistat.
Al mati següent de Tot Sants, en arribar al despatx, entre el correu l’ esperava una invitació per a un maridatge en un hotel de la costa d’ Emseram; casualitat o no, era el que els pares varen vendre al abandonar ella la gerència. En un primer moment l’ impuls va ésser de rebuig, en canvi, al cap d’ una estona reflexionà que l’oportunitat de tornar a la costa i retrobar vells amics i coneguts en l’ antic hotel familiar, podria estar bé.
L’ Agnès, des de que va marxar i els pares es van desfer del negoci, no havia tornat a Enseram, la sorpresa inesperada d’ aquella invitació li colpejà la consciència. No era assídua als esdeveniments socials, però, de sobte, sentia la necessitat de retrobar els amics d’ infantesa i, malgrat la pertorbació que sentia, hi assistiria; dos dies abans del viatge ja tenia l’ equipatge fet. Al sortir de casa, es va observar davant el mirall de l’ entrada; ho duia tot, el rellotge també.
LA FINESTRA
Hauria de cridar algú per arreglar la trencadissa de vidres; la tempesta no n’ havia deixat ni un de sencer en les finestres de la façana nord. Els meteoròlegs l’ havien encertat aquesta vegada però, no va arribar a temps de falcar els porticons, així que a darrera hora van haver de córrer per poder obrir l’ hotel en la data prevista. L’ Anselm, era l’ encarregat del manteniment des de que el seu pare es va jubilar, coneixia d’ allò més bé la feina, es podria dir que va créixer amb l’ edifici i quan els nous propietaris el van comprar, ell també hi anava inclòs. Era un home alt i callat, el perfecte majordom; se’ l trobava en el lloc precís quan se’l necessitava. Gaudia de la confiança absoluta, i ell, per la seva banda, corresponia amb lleialtat.
Desprès de dos dies de feina, van col•locar quasi tots els vidres nous en les finestres; només faltava una estança per enllestir, la suite de l’ últim pis; als vidriers se’ls havia trencat una peça i no en duien cap de recanvi. Amb la promesa que no trigarien gaire en tornar, el majordom contemplava la posta de sol, davant la finestra apedaçada, mentre els operaris desapareixien avinguda avall. Al girar-se per abandonar la suite, va observar un punt blanc que sobresortia de dins d’ una esquerda, entre la paret i el marc de fusta. Amb la curiositat als dits, va estirar poc a poc per no trencar el que semblava un bocí de paper i se’l guardà a la butxaca.
La tempesta d’ aquella setmana li havia donat feina extra a l’ Anselm, però servicial com era, no li importava gaire treballar més del compte. El cas era que no tenia res millor a fer, a banda d’ aprofundir en la disciplina de la meditació. Amb els anys s’ havia convertit en un home metòdic i prudent, gran coneixedor de la filosofia oriental, així que quan va treure de la butxaca el
trosset de paper que havia guardat hores abans i se’ l va mirar, cap expressió li dibuixà el rostre, però un nus li pujà des de l’ estómac fins la gola, produint-li un feble tremolor de cames que només ell va percebre.
Un cel estrellat havia rellevat una de les tempestes més fortes dels darrers anys, banyant el jardí d’ un intens perfum de flor de taronger, el majordom contemplava des d’ aquell indret la finestra trencada. L’ edifici s’ alçava davant seu, petit i majestuós; els darrers grills i granotes de la temporada, anunciaven uns dies de calma i l’ home, immers en un somni evocador, va reviure per uns instants uns sentiments de joventut que creia apagats; amb llàgrimes als ulls, tornà a agafar el paper que duia guardat i se’l posà sobre el pit; assegut sota un desmai, contemplà el bocí de fotografia on encara hi podia reconèixer una descolorida fisonomia.
La finestra de la suite del tercer pis, havia estat testimoni mut d’ antics sentiments, i ara, el destí li oferia una oportunitat que no podia deixar passar. El maridatge li serviria d’ excusa per a fer retornar antigues amistats; ja ho tenia decidit, la’n demà mateix, els enviaria invitacions i, que passi el que Déu vulgui!, va pensar.
L’ Anselm se’n va anar a dormir aquella nit, recordant el dia que l’ Agnès va decidir abandonar-los; va succeir un matí molt fred d’ hivern; ell sense impedir-ho, es va limitar a observar per la mateixa finestra trencada de la suite del tercer pis, com la silueta del cotxe s’ allunyava, emportant-se la seva amiga. Sempre havia estat enamorat d’ ella, secretament, i ara sentia que una petita flama d’ enyorança dins seu. Havien passat anys, si més no, creia que si ella acceptava la invitació, com a mínim la tornaria a veure.
EL RETORN
“Retornar. Ben mirat el significat d’ una paraula sense el seu context no vol dir res. Retorn, retornar, jo retorno, retornem... només és un mot ple de sentit si va acompanyat d’ algun fet. Es retorna a algun lloc o a un punt de partida. La gent retorna i retorna allà on vol, o allà on cal; en realitat és una formació de tres síl•labes que te un significat relatiu. Per a tots i cadascú dels convidats al maridatge, aquesta és una oportunitat que n’ obra de noves; a uns, per esmenar errors passats, a d’ altres per a cometre’n de noves. Aliens a una realitat o inconscients? Amb un veritable interès pel que allà s’ ofereix, o per demostrar cadascú les seves grandeses desprès de tants anys? Oportunitats de negoci o simplement estratègia política?” Immers en aquests raonaments, en Ramón intentava descobrir el veritable impuls que l’ havia dut a assistir a l’ esdeveniment com a figura pública que era.
L’ Agnès feia molts anys que havia deixat aquella vida enrere. Tornar a l’ hotel desprès de tant de temps i en les circumstàncies en que ho feia ara, li produïa un formigueig a l’ ànima que no reconeixia. Ja no hi tenia cap lligam. Els seus pares se’l van vendre quan els va deixar. Mai l’ havien entès; no comprenien el perquè es va casar amb l’ Ernest. Quina bestiesa!, li deia la seva mare; No tens futur amb aquest noi!, li deia el pare. Però com més els volien separar, més era la força que els unia, a la fi ja no es varen oposar al matrimoni, i vés per on, ell va i es mor al cap de pocs anys. Però l’ Agnès va fugir. Es va refugiar en el temps sense deixà que ningú la consolés. I ara, desprès que els pares ja no hi eren, tornava; tornava a un passat amb regust dolç i amarg a la vegada; reeixia als orígens. Ben segur que per a molts dels assistents, aquella estada a l’ hotel no significava tant com per a ella.
Mentre viatjava feia memòria imaginant possibles coneguts que hi podria trobar; l’ Anselm ben segur que el veuria canviat, havia estat molt amable amb ella al assegurar que la instal•laria en la seva habitació de sempre, la que ara era la suite del tercer pis; també tindria l’ oportunitat de conèixer en persona als nous propietaris.
L’ organització del maridatge enllestia els preparatius de manera excel•lent. Un dispositiu de seguretat franquejaria l’ entrada perquè en aquella ocasió hi assistia un considerat nombre de personatges molt coneguts i, més a més, no faltaria la premsa local.
En realitat aquella propaganda al voltant de l’ hotel, faria que més d’ un fill pròdig retornés al poble encara que fos per a uns dies. L’ Anselm es va alegrar al rebre la confirmació d’ assistència de tots als qui havia enviat la invitació.
El complex de superioritat d’en Ramón era una constant en la seva vida, i encara no s’ havia adonat que a causa d’ això perdia molt més del que guanyava. No s’ esperava trobar vells coneguts en aquell maridatge, encara que en el fons ho desitgés, el que de veritat sí esperava trobar, eren els aduladors de sempre que normalment apareixien en aquestes ocasions.
Ell retornava desprès d’ un període d’ absència durant el qual mai va tenir cap record pels vells amics, així que no seria estrany una freda rebuda per part d’ alguns. Els escàndols de joventut d’ en Ramón el perseguiren durant anys; el seu pare, descendent d’una família poderosa, era propietari de mig poble i el va enviar a un internat, lluny de casa amb l’ excusa dels estudis. Es va casar, a l’ estranger amb una noia americana, i la seva carrera política va créixer com l’ escuma. En l’ actualitat era un dels primers personatges polítics de la província i com a tal, estava convidat al maridatge.
L’ AVINGUDA
Sempre que entrava pel camí que enllaça amb la gran avinguda, li passava el mateix, caminava badant a cada pas; ja quan encara no estaven asfaltats, aquells carrers tenien un encant especial. No sabia què era, potser el flaire que desprenien els eucaliptus o l’intens olor a mar. La proximitat dels arbres a la platja, li donava un encís especial a la costa. Un petit paradís dins d’ un altre, deia el seu avi; i la veritat, era que mai s’ hi havia trobat tant bé allà com en cap altre lloc, per això, l’ Agnès baixà del vehicle i va continuar passejant fins l’ hotel.
Estacionats en el petit pàrking, es refredaven els motors dels automòbils que arribaven a última hora; una tanca que anunciava “reservat”, impedia l’ accés a la plaça situada més a prop de l’ entrada de l’ hotel. L’ Anselm a l’ aguait durant tot el dia, observava com apareixien per l’ avinguda dels eucaliptus, un rere l’ altre els luxosos cotxes .
Fet i fet semblava que el temps reculava per instants. En segons, una juxtaposició d’ imatges van envair el pensament del majordom en el que els fantasmes del passat, a l’ edat de criatures, corrien avinguda avall jugant a cuit i amagar per a retornant tot seguit en forma d’ adults. L’ Anselm havia posat totes les esperances en aquella primera edició de maridatge al tenir carta blanca dels propietaris. De fet ell era el responsable de la moguda.
Havent contractat el servei necessari par a l’ ocasió, es concentrà en els petits detalls que sempre faltaven a última hora.
Començava el compte enrere i els convidats anaven arribant. La gran avinguda adquiria llum pròpia i combinava a la perfecció els colors verds i ocres. Mentre tant, l’ Agnès s’ impregnava de les sensacions del passeig tot i que els vehicles l’ avançaven pels costats. Per uns segons es deixà anar i un somriure li adornà el semblant.
Als cinc-cents metres abans d’ arribar al final del passeig, anys enrere havien canviat uns eucaliptus malalts per mitja dotzena de xiprers banda i banda del camí; perfilaven un petit revolt perfectament encarat a l’ edifici. Va ésser en el primer xiprer, on l’ Agnès es va aturar. Mai li havien agradat aquests arbres, eren de cementiri, encara que per a les civilitzacions antigues fossin de benvinguda, tant li era, no li agradaven, i punt! A qui se li ha acudit plantar això? Murmurà en veu baixa. Com qui es posa una capa, la seva imatge va canviar d’ aspecte en segons. Els darrers metres fins l’ hotel els va caminar distant i freda deixant al seu pas una estela de records.
En Ramón va ésser el darrer en arribar, i com de costum, anava envoltat del seu seguici. Coincidint amb altres hostes a les escales de la recepció, no va escatimar paraules d’ admiració i falagueries per a les senyores que l’ aturaven al pas. Era una disciplina que dominava molt bé, el seductor perfecte, la seva fama el precedia, i l’ Agnès ho sabia molt bé.
L’ HOTEL
De la mateixa manera que els assistents al maridatge havien arribat, poc desprès de la cloenda, van anar deixant l’ allotjament; només rondaven quatre estrangers per l’edifici fent ús de les instal•lacions.
La retribució a la feina extra de l’ Anselm, va ésser suculenta i per aquest motiu, estava d’ allò més content. S’ havien superat amb escreix les previsions de les reserves, i els propietaris ja pensaven en nous projectes. S’ha de dir que els deus afavoriren el clima desprès de la darrera tempesta i els dies successius varen esdevenir un regal pels amants del sol.
Durant gran part del dia, l’ edifici restava buit d’ hostes, moments en que l’ exèrcit de cambreres i personal de neteja aprofitaven per esmenar-se en la feina. S’ acostava l’ hora de marxar i l’ Agnès caminava pels passadissos cercant alguna antiga traça familiar. Tot estava igual però diferent a la vegada; era obvia la renovació dels objectes, l’ estat d’ abandonament en que ho tenien els pares era insostenible. Estava contenta; amb un ample somriure es dirigí al vestíbul quan es creuà amb en Ramón. Encara vagareja per aquí, aquest! Va pensar. Gairebé no s’ havien dit res en aquelles hores, però és que tampoc tenien res a dir-se. Ni quan de joves anaven amb la mateixa colla, no coincidien en cap de les aficions. Cadascú havia fet la seva i la veritat era que no en sabien res un de l’ altre. Però en el que encara coincidien i no havien canviat era en la seva actitud altiva.
En Ramón tenia l’ equipatge a recepció. Es va acomiadar amb afecte de l’ Anselm. L’ Agnès se’l mirava de reüll des de les escales de l’ entrada. La poca simpatia que li tenia, però, no impedí que s’ acostés per a acomiadar-se. De fet tenien un
caràcter més semblant del que creien, fet que sempre els va complicar l’ amistat.
Els seus ulls reposaren uns instants dins dels d’ ell. El color verd de l’ iris d’en Ramón, es fixà en la pupila de l’ Agnès. Una antiga emoció es va apoderar de llurs sentiments; mil•lèsimes de segons durà el mut estremiment en les cames de la dona; ell, colpejat en l’ estómac, va intentar dissimular un lleu i trèmul somriure.
L’ Anselm s’ adonà de la situació i com un bon conserge, portà ràpidament les maletes d’en Ramón al cotxe que esperava a l’ entrada. L’ home d’ aspecte altiu, va sortir per la porta principal de l’ hotel emportant-se antigues sensacions. L’ edifici s’ havia convertit en un gran paraigua que aixoplugava els records de l’ Agnès, les parets, tornaven a convertir-se en muts testimonis.
El vehicle desapareixia entre els xiprers, una última mirada cap a l’ hotel, va fer reflexionar l’ home que dubtà en recular, però, per alguna raó no ho va fer. La imatge de l’ edifici es feia fonedissa mentre se li extraviava dins el pensament.
L’ Anselm es posà la ma a la butxaca i va treure la fotografia masegada que encara hi duia. Era al costat de l’ Agnès quan ella, amb una sorprenent rialla, li preguntà quan de temps havia trigat a trobar-la, i girant-se sense esperar contesta, sortí de l’ hotel en direcció a la platja.
Una brisa càlida va abraçar l’ Agnès. La dona es tragué la roba deixant-la en la sorra mullada, i nua, només amb el rellotge de l’ Ernest posat, es quedà dempeus observant les onades d’ aquella estimada costa d’ Emseram; l’ aigua li llepava els peus, suaument convidant-la a entrar; d’ allà estant, distingia la teulada de l’ hotel, va ésser l’ últim de veure abans de submergir-se en la freda aigua.
JORDINA
NOCHE DE REYES
La familia no se escoge, te toca.
Pero tengo la opción de tratarla o no.
Anónimo.
El reloj
Cada día de Reyes era especial. Una jornada para disfrutar de los regalos y reunirse con la familia.
Desde pequeños, Carlota y su hermano Tobías habían vivido esa fecha pletóricos. La víspera, después de asistir con sus padres a la Cabalgata, tras una cena frugal y preparar los zapatos con las galletas y una botella de jerez, que colocaban en el balcón de la casa, se acostaban con una ansiedad que casi no les dejaba dormir. Sabían que sus Majestades no tardarían en llegar y comerían los presentes que les habían dejado, al descargar los regalos que traían para ellos.
- Niños, los Reyes pasarán de largo. Ya sabéis que si ven a los niños levantados pasan de largo.
Esa era la frase de su madre cuando ellos se hacían los remolones y no acababan de marchar a su cuarto.
Poco sospechaban que sus padres, cuando cerraban los ojos y el sueño les vencía, emprendían una frenética lucha contra el reloj. Desde hacía días Maria y Nicolás habían comprado aquellos juguetes y regalos que los niños habían pedido en sus cartas. Bueno no todos, ya que el resto de la familia también participaba en el evento.
Los abuelos y los tíos formaban parte del entramado y así, de esa forma, la cosa quedaba repartida.
Mientras la mamá iba empaquetando con diferentes papeles de colores las muñecas, los soldaditos, los trenes, los puzzles y también las chucherías, papá escribía aquellas notitas que firmaban Melchor, Gaspar y Baltasar, dando alguna que otra recomendación, para que durante el resto del año, los niños aprendieran más en el colegio, fueran obedientes y no regañaran entre ellos.
Cuando cansados, pero con los deberes hechos, se acostaban, la alegría y la impaciencia habían hecho mella. Les quedaban pocas horas de sueño. Todavía sería de noche cuando, invariablemente, aparecían chillando:
- ¡Mami, papi, venid al comedor! No hemos abierto la luz, pero se ven muchos paquetes por todas partes. ¡Corred, corred!
Aunque en honor a la verdad, muchas veces era Nicolás el que, como un niño más, era el primero en despertar e ir a buscarles.
La mañana transcurría entre los gritos de alborozo, el sonido de los juguetes, y las llamadas telefónicas.
- Carmen, ¿que os han traído los Reyes?
Carmen y Gustavo eran sus primos y, al igual que ellos, ya estaban levantados, excitados y enumeraban de forma atropellada, los regalos recibidos.
- Pues a mi una muñeca con muchos vestidos y una cocina y a Gustavo un Scalextric que ya está montando y a mis padres una tele con una pantalla muy grande. Ah, y para vosotros también hay cosas. Dice mamá que cuándo vais a venir, que luego hemos de ir a casa los abuelos. Me ha dicho la “abu” que hay muchos paquetes. ¡No tardéis!
2.
La ventana
Han pasado los años, los niños son adultos, y aunque la esencia de la fiesta sigue siendo la misma, también es cierto que algunas cosas han cambiado. Los abuelos ya no están y en el aire flota un ambiente algo distinto y melancólico.
Tras el intercambio de regalos y la comida los cuatro primos deciden marchar al cine, mientras sus padres siguen con la tertulia:
- Gustavo el año próximo empezará la Universidad. Estaba un poco desorientado, pero creo que al final se decidirá por Económicas. Es lo que digo yo, que al menos sea algo práctico – comenta Pedro- y a la chica ya le he aconsejado que se dedique a Farmacia. ¡Ganan un pastón!
Susana menea la cabeza, parece que no está muy de acuerdo con su marido. María la observa.
- Yo creo que se les tiene que orientar pero dejarles hacer lo que les guste. Al menos que disfruten mientras estudian, que luego ya veremos a qué se dedicarán.
- Pues yo pienso como Pedro – contesta Nicolás-. Con los tiempos que corren se ha de ser listo y hacer lo que tenga más salida en el mundo laboral. Carlota estudiará Magisterio y el chico creo que acabará haciendo Derecho. Siempre está leyendo libros de Abogados y las series de televisión que más ve son las de Leyes. Digo yo que por algo será – sonríe-.
Poco a poco la tarde va cayendo y fuera el aire sopla con fuerza. Parece que descargará una buena tormenta. Las gotas empiezan a repicar en las ventanas.
- Tendremos que marcharnos ya, antes de que arrecie más la lluvia. Hemos dejado el coche un poco apartado y quedaremos empapados.
La avenida
Al subir al automóvil, Maria está pensativa.
- Qué te pasa, pregunta él-.
- Pues que me ha parecido que tu hermana y su marido no estaban muy de acuerdo con los estudios de sus hijos.
- Bueno, discrepar de vez en cuando tampoco es malo. No siempre se puede tener la misma opinión, aunque te digo que yo pienso que tiene razón él. No se puede andar uno con tonterías.
Mientras el coche va avanzando por la larga avenida que les conduce hasta casa, repasa las múltiples vivencias que han compartido juntos. Los buenos momentos en vacaciones, cuando todos juntos se instalaban en el camping, cerca del mar, y pasaban las horas charlando, mientras los niños no paraban de bañarse, hasta que tenían que sacarlos a la fuerza, con las manos y los pies arrugados. Las fiestas de cumpleaños, las comidas en el campo...
También hubo malos, como cuando los abuelos enfermaron y requerían sus cuidados y atenciones. Alguna que otra discusión, aunque siempre por temas banales y que no menguaron en ningún momento su capacidad de comprensión y su complicidad, tanto en ellos como en sus hijos. Han sido tantos años...
Se siente un poco triste y no sabe bien por qué. Quizá el paso del tiempo va dejando un poso en las personas que a veces tira hacía abajo. Los hijos son mayores, las fiestas que antes eran habituales ya solo son un recuerdo de aquellos días, las vacaciones no son ahora un lugar de encuentro. Toco cambia y es normal – se dice- pero a veces no se está preparado para ello. Piensa si ésto ha de ser así o puede variar. Es lógico que cada uno necesite su espacio, pero también puede existir un lugar común.
3.
El hotel
Navidad está cerca. Las fiestas vuelven de nuevo. Reuniones otra vez donde comer los típicos canelones que cada año hace Susana, la “escudella” con la que Maria los deleita y el tan aplaudido pollo de corral. Mazapanes, turrones, y un buen cava para regarlo.
Pero algo lleva de cabeza a Maria. Una idea que no ha comentado con nadie, ni siquiera con su marido. El regalo de Reyes será distinto. Quiere que sea especial.
Cuando él ha querido tratar el tema de los regalos, sólo le ha respondido que en esta ocasión quiere hacerlo sin su ayuda. Será una sorpresa.
Lleva días buscando y por fin ha podido dar con lo que desea. Un hotelito rural para toda la familia. No habrá los típicos regalos de siempre: las camisas, los bolsos, los pañuelos, que siempre se agradecen pero que luego quedan en un rincón.
El montaje será perfecto, ya lo tiene todo dispuesto. Los sobres preparados con el nombre de cada persona, todos de un color diferente, como aquellos famosos paquetes de antaño. Siente la ilusión renacer. Es necesario un cambio y va a producirse.
Además, casualidades de la vida, el hotel se llama “El Encuentro”. No puede fallar. El próximo fin de semana será diferente.
El regreso
16 de enero. Caravana para rato. Eso es lo que parece cuando enfilan la carretera de vuelta a casa.
Los semblantes están alegres, parece que tampoco les importa hacer unas horas de más, mientras ríen y charlan abiertamente. De un coche al otro se van comunicando a través del whatsapp. ¡Cosas de la tecnología¡ Este fin de semana ha sido una experiencia tan agradable que están deseando repetirla.
Cuando el día de Reyes abrieron los respectivos sobres, María iba observando sus reacciones. Sólo ver los rostros ya fue una fiesta. Todos, sin excepción, se sintieron agradecidos y entusiasmados.
Ahora, cuando ya de vuelta y por unanimidad, han decidido repetir la experiencia, vuelve a sentir aquello que durante tanto tiempo había añorado. Compartir el gozo con su familia y preparar ya aquellos momentos que han de venir.
Conxa
LA CAIGUDA
Sempre m’havien dit que les paraules se les emporta el vent. Vaig deduir, erròniament, que la seva vàlua era relativa, però més endavant vaig tenir ocasió de comprovar que no era així, perquè les paraules atrapen, fixen un tros de la realitat.
El llenguatge defineix situacions i engoleix, com un forat negre, la vida. Si un fos capaç d’entrar dins del cosmos desconegut de les paraules, descobriria com l’existència de les persones poden ser captives d’uns mots en aparença sense importància i de faisó sense cap mena de lligam visible. Per exemple paraules com: rellotge, finestra, retorn, avinguda, hotel...
EL RELLOTGE
Era una persona disciplinada i metòdica, poc propensa a iniciatives i improvisacions. Característiques adients per la missió que la veu anònima li havia encomanat. “A les nou en punt el cotxe el passa a recollir, sempre fa el mateix itinerari, no porta escorta. És un home confiat. Un malparit que es creu segur, avui ha de descobrir com n’és de falsa la seva posició”. –La veu ronca va continuar– “No et refiïs, és un bon actor i et pot semblar que l’has mort. És ràpid de reflex i el paper de difunt l’ha fet moltes vegades a escena, t’has d’assegurar que no en surti viu. Quan hagis acomplert la feina cobraràs”.
El telèfon va fer un clik apagat, semblant al soroll del despertador que està bloquejat i vol avisar de l’hora que és. A l’actor famós també li havia arribat l’hora, també es bloquejarien els ulls que amb tanta passió movia quan interpretava el paper de malvat.
Ajupit dins del cotxe va moure les espatlles per alleugerir el dolor que de manera intermitent el molestava. La ferida no s’havia cicatritzat del tot i quan s’ajupia o baixava el cap d’una manera brusca, la pell sense curar el renyia recordant-li que no era superman.
Es passà els dits pel cabell negre i espès. N’estava orgullós, res no el satisfeia més que acariciar-se la sedosa cabellera. Quan s’exigia una concentració màxima, un gest mecànic, involuntari li movia la mà buscant la pelussa fosca.
Les busques del rellotge assenyalaven les nou menys cinc. Va treure el fiador de la pistola mentre que donà un cop d’ull al portal de la casa situada en una ampla avinguda. Si la informació era certa, el personatge que havia d’interpretar l’últim paper no trigaria a aparèixer. Aleshores sortiria del vehicle i abans que la víctima pogués de reaccionar, el somriure matinal del gran actor seria un record mortuori per omplir les portades dels diaris.
Al rellotge li sobrava temps per arribar a les nou. Uns minuts que es farien molt llargs pel sicari d’espessa melena.
EL RELLOTGE
Era una persona disciplinada i metòdica, poc propensa a iniciatives i improvisacions. Característiques adients per la missió que la veu anònima li havia encomanat. “A les nou en punt el cotxe el passa a recollir, sempre fa el mateix itinerari, no porta escorta. És un home confiat. Un malparit que es creu segur, avui ha de descobrir com n’és de falsa la seva posició”. –La veu ronca va continuar– “No et refiïs, és un bon actor i et pot semblar que l’has mort. És ràpid de reflex i el paper de difunt l’ha fet moltes vegades a escena, t’has d’assegurar que no en surti viu. Quan hagis acomplert la feina cobraràs”.
El telèfon va fer un clik apagat, semblant al soroll del despertador que està bloquejat i vol avisar de l’hora que és. A l’actor famós també li havia arribat l’hora, també es bloquejarien els ulls que amb tanta passió movia quan interpretava el paper de malvat.
Ajupit dins del cotxe va moure les espatlles per alleugerir el dolor que de manera intermitent el molestava. La ferida no s’havia cicatritzat del tot i quan s’ajupia o baixava el cap d’una manera brusca, la pell sense curar el renyia recordant-li que no era superman.
Es passà els dits pel cabell negre i espès. N’estava orgullós, res no el satisfeia més que acariciar-se la sedosa cabellera. Quan s’exigia una concentració màxima, un gest mecànic, involuntari li movia la mà buscant la pelussa fosca.
Les busques del rellotge assenyalaven les nou menys cinc. Va treure el fiador de la pistola mentre que donà un cop d’ull al portal de la casa situada en una ampla avinguda. Si la informació era certa, el personatge que havia d’interpretar l’últim paper no trigaria a aparèixer. Aleshores sortiria del vehicle i abans que la víctima pogués de reaccionar, el somriure matinal del gran actor seria un record mortuori per omplir les portades dels diaris.
Al rellotge li sobrava temps per arribar a les nou. Uns minuts que es farien molt llargs pel sicari d’espessa melena
LA FINESTRA
La nit abans havia tingut un malson. Reincident i dolorós com els mal de cap que l’assetjaven. S’enfilava a una cadira per mirar el carrer des de la finestra i de “sobte” es veia penjant sobre el marc, abocat al buit. Amb les mans, s’aferrava a un sortint del pedrís intentant no caure. Veia amb foscor nítida les mans com si fossin separades del cos manotejant a l’aire. Al desvetllar-se i a l’intentar conciliar el son, l’escena es repetia una i altra vegada.
S’havia llevat amb una disposició poc adequada per complir l’encàrrec amb eficàcia, però era un home disciplinat, i malgrat el malestar que sentia, allí estava, dalt del cotxe amb l’arma a punt per resoldre el problema d’un desconegut. Per això el pagaven, la feina no es podia deixar de fer per un incipient atac de migranya, encara que anés progressant en proporció geomètrica a mida que s’acostava el moment de l’acció. Abaixà la vista per comprovar la posició del canvi de marxes. Estava en punt mort i el fre sense posar. Era important revisar tots el detalls perquè el vehicle no es bloquegés quan hagués d’escapar. La preocupació sovint li alleugeria el mal de cap. Avui no era el cas. La migranya li enfosquia el rostre i l’obligava a tancar els ulls amb força, aleshores la visió de la finestra recobrava actualitat. Queia sense remei cap al buit.
EL RETORN
Què no donaria ara per prendre’s un calmant! Un martelleig sonor sota la mata de pèl l’impedia concentrar-se i posava en perill el treball... i la recompensa.
Arribat a aquest punt, i potser degut al univers de dolor que, com una boira cridanera l’envoltava, es va preguntar com podia considerar l’assassinat com un treball. De quina manera s’havia endurit fins al punt d’ignorar el sofriment dels altres! Potser –reflexionava– només tens pietat per les persones que no coneixes quan hi ha un dolor que t’afecta a tu, i l’efecte dura poc, molt poc. El què trigués a passar-li la migranya, perquè el dolor de la nuca passaria; unes hores amb una cambra a les fosques, una aspirina, un cafè fort i de nou en plena forma, per la futura víctima, el dolor seria infinit, definitiu, sense possible curació. Això sí, li quedaria el consol de representar, sense haver assajat, un magnífic paper, el que interpretaria amb més naturalitat; “la mort d’un assassí”, un del seus millors treballs. De la resta res, mai més no tindria maldecaps, ni hauria d’aguantar cap crítica adversa que el fes reflexionar si l’actuació era prou convincent, o si la gent l’aclamava amb prou entusiasme per justificar una altra salutació. Tal vegada, com afirmaven els científics, li vindrien imatges instantànies de la seva vida. Retornaria a la infància, als temps feliços... Va fer un gest de dolor forçant les parpelles que amagaven centenars d’estrelles de colors vermell i groc i se li aparegueren imatges passades.
La infància no va ser la millor època. Els records li queien a trossos envoltats d’una patina fosca i sorollosa. El pare cridava, i ho feia amb un to sec i autoritari; era militar i volia convertir el seu fill en un home disciplinat, auster i dur, acostumat a obeir ordres sense preguntar res. “Un bon soldat es quadra i compleix, no espera ni explicacions ni es qüestiona la finalitat dels seus actes. Els que manen n’assumeixen la responsabilitat. El teu pare, que va fer la guerra, sempre va actuar sota aquestes premises; pren exemple. La satisfacció del deure acomplert t’ha de servir per oblidar el dolor i suportar els sacrificis”.
I així va créixer, amb el deure i l’honor com a divisa, admirant la fermesa i les conviccions inalterables del seu maldestre progenitor. Home fidel al regim, fascinat pel Caudillo i les consignes que inspirava, enemic dels comunistes, mesons i capellans abduïts per la doctrina marxista.
Per això, quan el dictador va morir considerà que havia de demostrar, d’una manera visible, el compromís i la fidelitat vers l’ídol de la família. Es va vestir amb el vell uniforme d’alferes provisional, l’ombrívola herència que havia rebut, i es va posar a la fila per veure l’home que feia quatre dies semblava immortal. Més de vuit hores s’hi va passar. Amb actitud marcial i la gorra de plat a la mà va anar avançant, pas a pas sense perdre la gallardia, enmig de dones amb mantellina i homes que se’l miraven amb estranya indiferència. No entenia com la gent no veia el sacrifici que representava anar en posició ferma sense variar l’actitud ni un instant. Una postura incomoda, però alhora respectuosa i esvelta. Va ser el primer desengany, el començament de la desfeta moral.
Quan van passar per televisió, una i altra vegada, les imatges de les llargues cues per acomiadar al cabdill difunt i es veié a la petita pantalla amb cara de pal, ridículament plantat, avançant com un autòmata entre mig de civils va comprendre que la seva risible gallardia semblava, quan es mirava des de fora, més aviat una farsa. La ràpida i canviant opinió de la gent respecte a la bondat del règim i el seu màxim mandatari el va retornar a la realitat... I a la rancúnia.
Home solitari , sense poder compartir criteris ni fer comparances, de sobte s’adona de com n’era de feble davant d’una societat en procés de transformació. Ara el poble no entendria privilegis derivats d’un passat falangista. I ell no estava preparat per acceptar les conseqüències que se’n derivarien. Manca de diners, reputació sota mínims, haver de treballar en oficis mal remunerats... I tot això amb sort, perquè encara podria ser pitjor. Que li demanessin comptes
Ho va veure clar, el retorn al passat era impossible. Com deia el jovent d’ara, s’hauria de buscar la vida.
L’AVINGUDA
Faltaven dos minuts per les nou i l’avinguda s’anava poblant per moments de criatures que es dirigien a l’escola. No ho tenia previst. Un inconvenient amb el que no hi comptava. I l’home no apareixia, ni cap cotxe s’havia estacionat esperant que algú hi pugés. Només una població infantil que corria, reia, s’empaitava xisclant i mares que carregaven motxilles pròpies d’expedicions a l’Himalaia, seguint, amb esforç titànic, als seus fills, lliures com ocells.
L’ample arteria urbana s’omplia de soroll amable i entabanador, però per l’assassí hi mancava un de ben particular; el so dur i sec d’un tret que s’emportaria el dolor, el d’ell i el d’un altre que, en la seva imaginació, ja estava mort.
Era increïble com el temps pogués córrer amb tanta mansuetud, no podia ser! Les busques es movien, els ulls no l’enganyaven! I si mentre mirava el rellotge, l’actor, fent un mutis sensacional, hagués sortit de l’escena del crim?
Els nervis, tan poc usuals en ell, van aparèixer i el dolor de la nuca li alterà el pols. Baixant del cotxe es va passar la mà pel cap vàries vegades i dirigí una mirada a la llarga avinguda.
Com havia estat la primera vegada del seu debut com assassí a sou? Mentre examinava la maleïda escala per on sortiria el maleït actor, una il•lusió òptica, pròpia d’un estat febril, el va confondre i no va aconseguir recordar-ho. Tan sols li va venir a la memòria un passat gris, ple d’un odi contingut, reprimit per la escandalosa necessitat de sobreviure en un món que ja no era el seu.
Els ideals durament apressos de fèrria disciplina, autoritat inqüestionable i clara divisió entre la gent que mana i la gent que obeeix, no li van servir per a res, i quan es va instal•lar la democràcia de manera definitiva, es va trobar marginat entremig de gent que cridava consignes llibertàries sense cap mena de pudor. El seu pare li deia “La llibertat sense control és parenta directa del llibertinatge. S’ha de combatre, amb les eines que tinguem a l’abast, si cal amb les armes. No seria la primera vegada”.
La vergonya que va passar en veure la indiferència de la gent davant la desfeta del règim, el poc respecte pels que havien donat la vida per restablir l’ordre i la jerarquia, el va convèncer que l’hora de lluitar havia arribat, i quan a la convicció l’acompanyà la magnífica i real possibilitat de cobrar una bona quantitat de diners no va dubtar en acceptar-ho. Cap remordiment el mortificava quan li proposaven de cometre un atemptat, ans al contrari, li assegurava l’economia per una llarga temporada.
No ho feien els de l’IRA i el de la ETA per una impossible aventura separatista? Doncs ell estava disposat a convertir-se en un assassí per una causa triomfalment fracassada si li pagaven bé.
Ara, amb una ma a la pistola i l’altre entre mig de la cabellera, només desitjava que aparegués un actor, que es burlava de tot, i travesses la vorera per fer-li saber, amb un tret a la nuca, que la comèdia era finita.
L’HOTEL
Concentrat al màxim com estava l’incomodà la sobtada detonació d’un tub d’escapament que feu tombar la vista a més d’una mare que no podia amb la motxilla. La sorpresa li va fer moure instintivament l’espatlla i la ferida s’obrí de nou supurant sang que li embrutà la camisa. S’encongí fins a tocar amb el cap el capó del cotxe. Entre la migranya i la cicatriu oberta el dolor el colpejava amb duresa. Mai havia patit de manera tan salvatge per matar a un desconegut.
A l’hotel, repassant des de la finestra de l’apartament el lloc del atemptat i l’itinerari de fugida, al tirar-se enrere per tancar-la, una forta tibada de la pell l’havia alertat de la necessitat de controlar els gestos sobtats per evitar les hemorràgies. Servituds de la feina, l’última víctima no estava tan desprevinguda com semblava i abans de caure abatut havia disparat ferint-lo a l’espatlla quan s’escapava. Res de greu, però durant una temporada, va guardar repòs i es tancà a casa. Descans que va interrompre la trucada amb l’encàrrec que, després d’estudiar-ho, com el professional que era, es disposava complir.
L’avinguda, sense motiu aparent havia absorbit el tràfec i, a l’aixecar el cap després de l’impacte, un tros de vorera li va semblar estranyament deserta, en canvi, més enllà, la gent s’arremolinava darrere unes cintes, com si haguessin barrat el pas per evitar que les persones envaïssin el carrer.
On estava? Ah sí, a l’hotel. La condemnada finestra no es volia tancar. El lleu impuls no era suficient per ajustar-la. La ferida no li havia permès donar-li un cop prou fort per fer girar la frontissa. Tenia por que si no arribava a temps de lligar el baldó la caiguda al buit seria inevitable. Malgrat les previsions la cicatriu rajava de nou. Era un imprudent! Penicil•lina en pols, cinta d’esparadrap i... Aguantar, que la recompensa s’ho valia.
S’enlluernava cada vegada amb més facilitat. Les estrelles vermelles i grogues eren d’un color carmesí brillant. Va treure el dits del cabell per tocar-se la ferida que havia canviat de lloc, ara la sang, viscosa i calenta, li sortia del pit embrutant-li els pantalons les gotes omplien amb suavitat el dibuix de les rajoles.
I just aleshores va observar com l’actor apareixia a l’escena representant un paper nou; el d’un policia que s’enfronta a un assassí despietat i li dispara fins veure’l caure mort.
Publicar un comentario