LES SORPRESES NO VENEN SOLES (amb les correccions)
Els roncs del seu marit li arriben insistentment als oïdes; han discutit un altre cop. La Maria, gira l’ esquifit cos entre els llençols allunyant-se del mig del matalàs. A la saleta, suant l’ alcohol pres al llarg del dia, jeu davant el televisor l’ home de la casa; en Tim sap que tampoc el traurà a fer el riu, i remenant la cua s’ acomoda dins la seva cofa . El matí següent, mentre observa el reflex del mirall, en Domènec s’adona que un munt de cabells blancs han substituït els que fins llavors eren negres, a saber des de quan! L’ home, absort en el no res, repenjant les mans a la pica del lavabo, sospira. No només te els cabells blancs, també unes profundes arrugues li creuen el rostre plegant les galtes en un gest que el fa malaltís. Uns trucs a la porta el retornen a la realitat. Ja va! Crida dues vegades. Despullat de mig cos en amunt, s’ acaba d’ afaitar i deixant rere seu una forta olor a colònia, surt de l’ estança; la María espera el seu torn per entrar al passadís, es creua amb ella sense badar boca. A la cuina, pren un cafè recent fet amb unes gotes de conyac. Gairebé és migdia i els amics de joc ja deuen estar arribant al bar. Surt de casa sorollosament, no fos cas que la dona no s’ assabenti que ha marxat! L’ aire provinent del nord, li talla els llavis ressecs i fets malbé, potser no tornin mai més a recuperar el color rosat. Una cantonada més i troba la colla habitual de la partida de botifarra. A veure si tindrà sort avui! En Domènec penja l’ abric junt amb els dels clients i seu a la cadira que dur el seu nom. Entre copa i copa va perdent el petit capital que li queda de l’ atur. Podria fer una juguesca! Pensa. Qui voldria el seu gos vell i petaner? No, no. No és d’ ell, és veritat, és del seu fill. No se’l pot jugar. I la seva dona? Total pel que li serveix! Fa segles que no dormen junts...Ja,ja... al menys li renta la roba i li prepara el menjar! No, no. La dona no se la juga, quina bestiesa és aquella! La noció del temps s’ esfuma dins la beguda fins que finalitza la darrera partida. A cops de porta, el gèlid aire entra refrescant l’ ambient. Consulta l’ hora al rellotge mentre aixeca una cella i convida l’ únic company que queda a una ronda. El seu amic se’ l mira amb un somriure als ulls i, acomiadant-se, dibuixa una ganyota als llavis. S’ ha quedat sol a la taula de joc. L’ amo del bar s’ atansa oferint-li una altra copa; en Domènec, amb la mirada fosca i a la vegada brillant, intenta esborrar-li el
somriure burleta. Es posa la mà dins la butxaca trobant-la buida i s’ en va sense dir res. Al carrer fosqueja i cau una fina pluja. Ha passat les hores sense buscar feina un altra cop. S’encamina a casa voltejant els carrers sabent que quan obri la porta pot succeir que la Maria o no li dirigeixi la paraula o el torni a esbroncar. Li sembla veure el seu fill muntat en bici. O no ho és? Arruga el front mentre el mira passar. Qui sap! Els nois creixen de pressa a l’ adolescència, i ells fa dies que no s’ han vist. Entra silenciós a la llar i mira capbaix, de fit a fit; no escolta cap soroll, tampoc olora a menjar cuinat. Penja l’ abric al rebedor i s’ ajeu al sofà esperant que d’ un moment a l’ altre aparegui algú. Ensopit per l’ efecte de l’ alcohol, es rendeix al son. La claror d’ una Lluna esplèndida, el desperta del deliri, emmarcada en l’ampit de la finestra li ofereix la seva llum, blanca, tènue, però prou per veure-hi. S’ estreny el cap amb les mans. D’ un bot, es posa dempeus amb la necessitat de buidar la bufeta. Oh! Amb l’ adondament que porta no ha aixecat la tapa del WC. Quin desastre! Es diu en veu baixa. Què és això? Mira arreu i contempla com els seus estris personals segueixen al mateix lloc on els ha deixat al matí. Immòbil, amb veu ronca crida la Maria. No contesta ningú. Un buit a l’ estómac l’ encamina cap a la cuina. Pitja l’ interruptor del fluorescent mentre treu una cervesa de la nevera, i és desprès de beure’s d’ un glop mitja ampolla, quan observa un paper damunt la taula; s’ eixuga els llavis amb una ma i l’agafa amb l’ altre. Sembla una carta però no distingeix be, li fan falta les ulleres. Reconeix la signatura de la seva dona. Què li passa a aquesta ara! Murmura. La fesomia se li torna sorruda i amb moviments bruscs regira els calaixos buscant les ulleres. Assegut en un tamboret de cuina i amb aire distant, entre glop i glop llegeix en veu alta: Estimadíssim Domènec, ja que sempre m’ escoltes i ets tant intel•ligent, sabràs interpretar el que et dic a continuació, (s’ allunya el paper de davant alhora que prem els llavis, i segueix) desprès de la discussió, l’ altra nit ( mira el calendari, compta que han passat cinc dies), he estat pensant en tot plegat i veig que no podem ser més feliços. Per tant, et faig saber que m’ha tocat una bona pessigada d’ un número de loteria i hem decidit, el noi, en Tim i jo, marxar de viatge una temporada indefinida perquè puguis concentrar-te en la teva feina de cercar treball, de fet, tu sempre estàs molt ocupat i no ens necessites. Confio que
sabràs valorar el sacrifici que fem per a tu. Per cert, he posat la casa en venda, com deus recordar, és herència dels meus pares; en una setmana vindran els de la immobiliària per revisar-la. Com que aquest darrers anys hem enraonat tant sincerament, aprofito per a dir-te que les constants visites al psiquiatre han donat fruit, el nostre fill està encantat amb ell. Segueix buscant al bar una empresa que et contracti, espero que la trobis ... (Amb els ulls plens de llàgrimes i sense poder continuar, en Domènec arruga el paper en una bola i el rebota contra el terra.) Si li ho haguessin pronosticat vint anys enrere, ho hauria negat rotundament. Ara, en l’ equador de la vida, per primer cop, es veu sol entre aquelles parets que fins llavors eren la seva llar. Desprès d’ uns moments en silenci, s’ eixuga les llàgrimes, es dirigeix a l’ habitació i es fica dins el llit; en posició fetal i aclucant els ulls, cerca records llunyans que li tornen el plor. Es lleva d’ una revolada i es dutxa amb aigua ben freda; moll i assegut al llit, obra un calaix de la còmoda i treu una capseta blava, la col•loca sobre els genolls i la mira seriós. És de metall i està tancada. De sota el calaix i enganxada amb paper celo, treu una clau que introdueix en el petit pany. Un sobre, groc pel pas del temps, és tot el contingut; l’ agafa deixant-lo tot seguit al seu costat. Tranquil torna a col•locar els objectes al seu lloc i es vesteix. Les galtes han reprès un to vermellós i un somriure llarg li tiba els llavis. Fora, al carrer, el Sol comença a desplaçar la nit. Des de la porta, en Domènec dona una darrere ullada a l’ interior de la casa. Una petita maleta és tot el que du pel viatge que ha d’ emprendre. El carrer s’ ha tornat clar, fins i tot fa bonança. Al arribar a la cantonada, gira la vista enrere; sospesa en l’ aire, distingeix una boirina que amaga el lloc on s’ha des viscut per a la família els darrers anys. Reprèn la marxa a pas lleuger; xiulant la Marsellesa, s’ encamina cap al notari, avui cobrarà l’ herència milionària del seu oncle. Jordina
Natalia está en la cocina, oye el ruido de fondo del ascensor y luego las llaves en la cerradura. Es tarde la cena se enfría. Ya llega y una mueca de impotencia y desagrado se refleja en su rostro. Él entra, se acerca, y le da un beso en la mejilla que ella rehúye cuando nota su aliento. Otra vez ha bebido, piensa Natalia, ahora me soltará el rollo de que ha tenido que ir con unos clientes a cerrar una transacción. Como si adivinara su pensamiento, Antonio empieza a disculparse. - Lo siento, he llegado un poco tarde y debería haberte avisado- He tenido que ir con López, ya sabes que tenemos un negocio entre manos. Nos hemos acercado hasta el Centro a tomar una copa. Ya sabes que de otro modo, no hay manera de convencerlo para que firme nada. - Sí, claro, contesta ella, menos mal que tú eres equilibrado y no te habrás dejado llevar por él, ¿verdad cariño? Su tono sarcástico le crispa. - ¡Sólo ha sido una copa, hay situaciones en las que te ves casi obligado---! - Oh, claro, una copa, ¡pues debería ser la Copa del Rey! - ¡Bueno, mujer, ya vale, yo sé lo que hago! - Por supuesto, tú siempre sabes lo que es mejor para nosotros, ¿verdad? Ahora sacarás al perro, harás la cena, prepararás la ropa para mañana, ayudarás a Alejandro, si tiene alguna duda con las tareas. Mientras, yo me tumbaré en el sofá y miraré una película de Chuck Norris. Ah, y por cierto, ¿ha salido bien el negocio, o tendré que echar más horas limpiando suelos?
2. - ¡No digas tonterías, que suelos ni qué coño! ¡Si no friegas ni los de casa! - ¡Ah, mira el señorito, él lo hace todo siempre! La “conversación” va subiendo de tono. De repente, se abre la puerta y callan. - ¿Esta lista la cena mamá? Supongo que habrás preparado una buena mariscada. Después de todo, seguro que podemos celebrar que papá ha firmado un buen contrato con López, ¿no? así me ha parecido oír desde mi cuarto, ¿verdad, papá? Sabes que te digo, que yo de mayor quiero ser como tú. Para qué estudiar tanto, si luego con un apretón de manos y 4 copas es suficiente. Antonio, enrojece su frente a punto de explotar de pura rabia. Aprieta los puños, sabe que debe reprimir la cólera que siente. De buena gana le estamparía un puñetazo en la cara. Alejandro no ceja. Sigue hostigándole. La situación es insostenible, la cocina semeja una olla en plena ebullición, donde los ingredientes pugnan por salir y derramarse en los fogones. De repente una luz lo inunda todo y un trueno atronador estremece la casa.
Asustados salen de sus habitaciones y se miran extrañados. - Qué ha pasado, dice Alejandro- Oh Dios, que mal sueño he tenido. Os oía discutir a los dos y luego yo también chillaba a papá y él me quería pegar y... Natalia mira a su hijo y a su marido con la sorpresa en sus ojos. - Sí, yo soñaba que estábamos discutiendo. Que tu padre llegaba y le echaba en cara que era un borracho, que no hacía nada en casa, que no nos alcanzaba el dinero. Me sentía tan desgraciada y angustiada... Sus ojos se dirigen a Antonio, que la observa en silencio asintiendo. - Es insólito, pero los 3 hemos tenido la misma pesadilla. No entiendo cómo es posible que eso suceda. Ha sido horrible. Me sentía despreciado por vosotros. Un mierda.
Completamente atónitos y sin hablar se sientan a la mesa de la cocina. Natalia prepara un café, mientras fuera la lluvia arrecia y el viento mueve los postigos de las ventanas. Se sienten extraños porque cada uno de ellos piensa que aquello que han sentido podría convertirse en realidad. El primero en hablar es Antonio, lo hace en un susurro. - Perdonadme, se que a veces no hago las cosas como debería. Alarga la mano a su mujer y ésta la acepta. Alejandro se levanta y rodea con su brazo los hombros de su padre. La tormenta empieza a amainar y una fina lluvia empapa los jardines y los parterres de las calles, mientras va limpiando la ciudad, como hacía muchos meses no pasaba. Una sensación de alivio y tranquilidad los inunda. Conxa
5 comentarios:
LES SORPRESES NO VENEN SOLES (amb les correccions)
Els roncs del seu marit li arriben insistentment als oïdes; han discutit un altre cop. La Maria, gira l’ esquifit cos entre els llençols allunyant-se del mig del matalàs. A la saleta, suant l’ alcohol pres al llarg del dia, jeu davant el televisor l’ home de la casa; en Tim sap que tampoc el traurà a fer el riu, i remenant la cua s’ acomoda dins la seva cofa .
El matí següent, mentre observa el reflex del mirall, en Domènec s’adona que un munt de cabells blancs han substituït els que fins llavors eren negres, a saber des de quan! L’ home, absort en el no res, repenjant les mans a la pica del lavabo, sospira. No només te els cabells blancs, també unes profundes arrugues li creuen el rostre plegant les galtes en un gest que el fa malaltís. Uns trucs a la porta el retornen a la realitat. Ja va! Crida dues vegades. Despullat de mig cos en amunt, s’ acaba d’ afaitar i deixant rere seu una forta olor a colònia, surt de l’ estança; la María espera el seu torn per entrar al passadís, es creua amb ella sense badar boca. A la cuina, pren un cafè recent fet amb unes gotes de conyac. Gairebé és migdia i els amics de joc ja deuen estar arribant al bar. Surt de casa sorollosament, no fos cas que la dona no s’ assabenti que ha marxat!
L’ aire provinent del nord, li talla els llavis ressecs i fets malbé, potser no tornin mai més a recuperar el color rosat. Una cantonada més i troba la colla habitual de la partida de botifarra. A veure si tindrà sort avui! En Domènec penja l’ abric junt amb els dels clients i seu a la cadira que dur el seu nom. Entre copa i copa va perdent el petit capital que li queda de l’ atur. Podria fer una juguesca! Pensa. Qui voldria el seu gos vell i petaner? No, no. No és d’ ell, és veritat, és del seu fill. No se’l pot jugar. I la seva dona? Total pel que li serveix! Fa segles que no dormen junts...Ja,ja... al menys li renta la roba i li prepara el menjar! No, no. La dona no se la juga, quina bestiesa és aquella! La noció del temps s’ esfuma dins la beguda fins que finalitza la darrera partida. A cops de porta, el gèlid aire entra refrescant l’ ambient. Consulta l’ hora al rellotge mentre aixeca una cella i convida l’ únic company que queda a una ronda. El seu amic se’ l mira amb un somriure als ulls i, acomiadant-se, dibuixa una ganyota als llavis. S’ ha quedat sol a la taula de joc. L’ amo del bar s’ atansa oferint-li una altra copa; en Domènec, amb la mirada fosca i a la vegada brillant, intenta esborrar-li el
somriure burleta. Es posa la mà dins la butxaca trobant-la buida i s’ en va sense dir res.
Al carrer fosqueja i cau una fina pluja. Ha passat les hores sense buscar feina un altra cop. S’encamina a casa voltejant els carrers sabent que quan obri la porta pot succeir que la Maria o no li dirigeixi la paraula o el torni a esbroncar. Li sembla veure el seu fill muntat en bici. O no ho és? Arruga el front mentre el mira passar. Qui sap! Els nois creixen de pressa a l’ adolescència, i ells fa dies que no s’ han vist.
Entra silenciós a la llar i mira capbaix, de fit a fit; no escolta cap soroll, tampoc olora a menjar cuinat. Penja l’ abric al rebedor i s’ ajeu al sofà esperant que d’ un moment a l’ altre aparegui algú. Ensopit per l’ efecte de l’ alcohol, es rendeix al son. La claror d’ una Lluna esplèndida, el desperta del deliri, emmarcada en l’ampit de la finestra li ofereix la seva llum, blanca, tènue, però prou per veure-hi. S’ estreny el cap amb les mans. D’ un bot, es posa dempeus amb la necessitat de buidar la bufeta. Oh! Amb l’ adondament que porta no ha aixecat la tapa del WC. Quin desastre! Es diu en veu baixa. Què és això? Mira arreu i contempla com els seus estris personals segueixen al mateix lloc on els ha deixat al matí. Immòbil, amb veu ronca crida la Maria. No contesta ningú.
Un buit a l’ estómac l’ encamina cap a la cuina. Pitja l’ interruptor del fluorescent mentre treu una cervesa de la nevera, i és desprès de beure’s d’ un glop mitja ampolla, quan observa un paper damunt la taula; s’ eixuga els llavis amb una ma i l’agafa amb l’ altre. Sembla una carta però no distingeix be, li fan falta les ulleres. Reconeix la signatura de la seva dona. Què li passa a aquesta ara! Murmura. La fesomia se li torna sorruda i amb moviments bruscs regira els calaixos buscant les ulleres.
Assegut en un tamboret de cuina i amb aire distant, entre glop i glop llegeix en veu alta: Estimadíssim Domènec, ja que sempre m’ escoltes i ets tant intel•ligent, sabràs interpretar el que et dic a continuació, (s’ allunya el paper de davant alhora que prem els llavis, i segueix) desprès de la discussió, l’ altra nit ( mira el calendari, compta que han passat cinc dies), he estat pensant en tot plegat i veig que no podem ser més feliços. Per tant, et faig saber que m’ha tocat una bona pessigada d’ un número de loteria i hem decidit, el noi, en Tim i jo, marxar de viatge una temporada indefinida perquè puguis concentrar-te en la teva feina de cercar treball, de fet, tu sempre estàs molt ocupat i no ens necessites. Confio que
sabràs valorar el sacrifici que fem per a tu. Per cert, he posat la casa en venda, com deus recordar, és herència dels meus pares; en una setmana vindran els de la immobiliària per revisar-la. Com que aquest darrers anys hem enraonat tant sincerament, aprofito per a dir-te que les constants visites al psiquiatre han donat fruit, el nostre fill està encantat amb ell. Segueix buscant al bar una empresa que et contracti, espero que la trobis ... (Amb els ulls plens de llàgrimes i sense poder continuar, en Domènec arruga el paper en una bola i el rebota contra el terra.)
Si li ho haguessin pronosticat vint anys enrere, ho hauria negat rotundament. Ara, en l’ equador de la vida, per primer cop, es veu sol entre aquelles parets que fins llavors eren la seva llar. Desprès d’ uns moments en silenci, s’ eixuga les llàgrimes, es dirigeix a l’ habitació i es fica dins el llit; en posició fetal i aclucant els ulls, cerca records llunyans que li tornen el plor. Es lleva d’ una revolada i es dutxa amb aigua ben freda; moll i assegut al llit, obra un calaix de la còmoda i treu una capseta blava, la col•loca sobre els genolls i la mira seriós. És de metall i està tancada. De sota el calaix i enganxada amb paper celo, treu una clau que introdueix en el petit pany. Un sobre, groc pel pas del temps, és tot el contingut; l’ agafa deixant-lo tot seguit al seu costat. Tranquil torna a col•locar els objectes al seu lloc i es vesteix. Les galtes han reprès un to vermellós i un somriure llarg li tiba els llavis. Fora, al carrer, el Sol comença a desplaçar la nit.
Des de la porta, en Domènec dona una darrere ullada a l’ interior de la casa. Una petita maleta és tot el que du pel viatge que ha d’ emprendre. El carrer s’ ha tornat clar, fins i tot fa bonança. Al arribar a la cantonada, gira la vista enrere; sospesa en l’ aire, distingeix una boirina que amaga el lloc on s’ha des viscut per a la família els darrers anys. Reprèn la marxa a pas lleuger; xiulant la Marsellesa, s’ encamina cap al notari, avui cobrarà l’ herència milionària del seu oncle.
Jordina
UNA HISTORIA DIFERENTE
Natalia está en la cocina, oye el ruido de fondo del ascensor y luego las llaves en la cerradura. Es tarde la cena se enfría.
Ya llega y una mueca de impotencia y desagrado se refleja en su rostro. Él entra, se acerca, y le da un beso en la mejilla que ella rehúye cuando nota su aliento. Otra vez ha bebido, piensa Natalia, ahora me soltará el rollo de que ha tenido que ir con unos clientes a cerrar una transacción.
Como si adivinara su pensamiento, Antonio empieza a disculparse.
- Lo siento, he llegado un poco tarde y debería haberte avisado- He tenido que ir con López, ya sabes que tenemos un negocio entre manos. Nos hemos acercado hasta el Centro a tomar una copa. Ya sabes que de otro modo, no hay manera de convencerlo para que firme nada.
- Sí, claro, contesta ella, menos mal que tú eres equilibrado y no te habrás dejado llevar por él, ¿verdad cariño?
Su tono sarcástico le crispa.
- ¡Sólo ha sido una copa, hay situaciones en las que te ves casi obligado---!
- Oh, claro, una copa, ¡pues debería ser la Copa del Rey!
- ¡Bueno, mujer, ya vale, yo sé lo que hago!
- Por supuesto, tú siempre sabes lo que es mejor para nosotros, ¿verdad? Ahora sacarás al perro, harás la cena, prepararás la ropa para mañana, ayudarás a Alejandro, si tiene alguna duda con las tareas. Mientras, yo me tumbaré en el sofá y miraré una película de Chuck Norris. Ah, y por cierto, ¿ha salido bien el negocio, o tendré que echar más horas limpiando suelos?
2. - ¡No digas tonterías, que suelos ni qué coño! ¡Si no friegas ni los de casa!
- ¡Ah, mira el señorito, él lo hace todo siempre!
La “conversación” va subiendo de tono. De repente, se abre la puerta y callan.
- ¿Esta lista la cena mamá? Supongo que habrás preparado una buena mariscada. Después de todo, seguro que podemos celebrar que papá ha firmado un buen contrato con López, ¿no? así me ha parecido oír desde mi cuarto, ¿verdad, papá? Sabes que te digo, que yo de mayor quiero ser como tú. Para qué estudiar tanto, si luego con un apretón de manos y 4 copas es suficiente.
Antonio, enrojece su frente a punto de explotar de pura rabia. Aprieta los puños, sabe que debe reprimir la cólera que siente. De buena gana le estamparía un puñetazo en la cara.
Alejandro no ceja. Sigue hostigándole. La situación es insostenible, la cocina semeja una olla en plena ebullición, donde los ingredientes pugnan por salir y derramarse en los fogones.
De repente una luz lo inunda todo y un trueno atronador estremece la casa.
Asustados salen de sus habitaciones y se miran extrañados.
- Qué ha pasado, dice Alejandro- Oh Dios, que mal sueño he tenido. Os oía discutir a los dos y luego yo también chillaba a papá y él me quería pegar y...
Natalia mira a su hijo y a su marido con la sorpresa en sus ojos.
- Sí, yo soñaba que estábamos discutiendo. Que tu padre llegaba y le echaba en cara que era un borracho, que no hacía nada en casa, que no nos alcanzaba el dinero. Me sentía tan desgraciada y angustiada...
Sus ojos se dirigen a Antonio, que la observa en silencio asintiendo.
- Es insólito, pero los 3 hemos tenido la misma pesadilla. No entiendo cómo es posible que eso suceda. Ha sido horrible. Me sentía despreciado por vosotros. Un mierda.
Completamente atónitos y sin hablar se sientan a la mesa de la cocina. Natalia prepara un café, mientras fuera la lluvia arrecia y el viento mueve los postigos de las ventanas.
Se sienten extraños porque cada uno de ellos piensa que aquello que han sentido podría convertirse en realidad.
El primero en hablar es Antonio, lo hace en un susurro.
- Perdonadme, se que a veces no hago las cosas como debería. Alarga la mano a su mujer y ésta la acepta. Alejandro se levanta y rodea con su brazo los hombros de su padre.
La tormenta empieza a amainar y una fina lluvia empapa los jardines y los parterres de las calles, mientras va limpiando la ciudad, como hacía muchos meses no pasaba. Una sensación de alivio y tranquilidad los inunda.
Conxa
Publicar un comentario