JORDINA dijo... “El mestre, que no és un geni, és convertit pel geni en el seu mestre genial en aquest moment determinat d’ una època determinada” pag 65 “El Malaguanyat” de Thomas Bernhard. Aquesta frase, con tantes d’ altres, m’ ha fet pensar, i molt, sobre les relacions humanes. Uns fem els altres, o també, ens alimentem els uns dels altres. De fet, tota la novel•la és una profunda reflexió sobre l’ amistat entre tres companys i amics entorn una mateixa vocació que és la de tocar el piano. Dit això, passo a exposar la meva manera de veure com està escrit aquest relat: En primer lloc, he observat a vista d’ ocell, que no hi ha diàleg, tampoc està separat en capítols o parts, és un relat continuat. En segon lloc, la història es fa molt entenedora, doncs utilitza paraules i frases senzilles. Per evitar una monotonia pesada, suposo, canvia el ritme entre el present i el passat, que el descriu en forma de pensaments. El to és lineal i a vegades una mica massa semblant, nomes pujat per menystenir el seu país. L’ estudi psicològic l’ he fet al començament, però es pot aprofundir molt més. Crec que comporta una gran càrrega de sentiment que va alliberant a mida que explica la història. D’ aquesta narració, penso que es poden treure alguns missatges segons l’ estat d’ ànim que tinguem quan el llegim. Per molt neutre que volem descriure un fet passat, sempre hi posem una càrrega d’ emoció a l’ hora de llegir o escriure, pensem que, qui mana és el cervell i no les mans o els ulls. Com a última observació, el que no m’ agrada gaire, és que repeteix molt “vaig pensar”, a banda d’ això el tema és molt humà i està escrit de manera entenedora, que és el que interessa.
1 comentario:
JORDINA dijo...
“El mestre, que no és un geni, és convertit pel geni en el seu mestre genial en aquest moment determinat d’ una època determinada” pag 65 “El Malaguanyat” de Thomas Bernhard.
Aquesta frase, con tantes d’ altres, m’ ha fet pensar, i molt, sobre les relacions humanes. Uns fem els altres, o també, ens alimentem els uns dels altres. De fet, tota la novel•la és una profunda reflexió sobre l’ amistat entre tres companys i amics entorn una mateixa vocació que és la de tocar el piano.
Dit això, passo a exposar la meva manera de veure com està escrit aquest relat:
En primer lloc, he observat a vista d’ ocell, que no hi ha diàleg, tampoc està separat en capítols o parts, és un relat continuat.
En segon lloc, la història es fa molt entenedora, doncs utilitza paraules i frases senzilles.
Per evitar una monotonia pesada, suposo, canvia el ritme entre el present i el passat, que el descriu en forma de pensaments.
El to és lineal i a vegades una mica massa semblant, nomes pujat per menystenir el seu país.
L’ estudi psicològic l’ he fet al començament, però es pot aprofundir molt més. Crec que comporta una gran càrrega de sentiment que va alliberant a mida que explica la història.
D’ aquesta narració, penso que es poden treure alguns missatges segons l’ estat d’ ànim que tinguem quan el llegim. Per molt neutre que volem descriure un fet passat, sempre hi posem una càrrega d’ emoció a l’ hora de llegir o escriure, pensem que, qui mana és el cervell i no les mans o els ulls.
Com a última observació, el que no m’ agrada gaire, és que repeteix molt “vaig pensar”, a banda d’ això el tema és molt humà i està escrit de manera entenedora, que és el que interessa.
Jordina
Publicar un comentario