Aquí ja podeu penjar els vostres escrits sobre el tema.
4 comentarios:
DANIEL
dijo...
ELS QUE NO ES MULLEN SOTA LA PLUJA Un dia que plovia em vaig refugiar en una galeria d’art de l’eixample de Barcelona. No portava paraigua, una de les meves manies; m’agrada tenir les mans lliures. Mentre esperava que amainés, i per distreure’m, comptava els vehicles que passaven pel carrer, cotxes, camionetes, motos i bicicletes –poques– autobusos, taxis, ¬–menys encara–, perquè els dies de pluja desapareixen, o al menys ens ho sembla als que acostumen a utilitzar-los. Va ser aleshores que, cavil•lant sobre aquesta observació tan vulgar, vaig adonar-me que hi ha persones que no hi són mai quan “plou”, desapareixen. Tinc amistats que s’inclouen dins aquest capítol, i vaig pensar que podria fer una llista amb les diferents estratègies que utilitzen per no mullar-se. Al revers del full de propaganda de l’exposició vaig anar apuntant noms. Darrere cada nom apareixia una cara amb trets ben personalitzats. Els coneixo, els he vist actuar; no es mullen mai. Per no mullar-se la primera condició que observen –sempre que poden perquè a vegades el xàfec els agafa de sorpresa–, es fugir just abans que caigui la primera gota. Quan el cel amenaça d’ennegrir-se, així que el vent es nota humit, al primer símptoma, hi ha persones que desapareixen. Per exemple, l’Albert, intel•ligent, educat, culte... Tens una dificultat econòmica puntual, inesperada, i ell no té mai diners. Tant és que sigui per pagar-te el bitllet del metro, per avançar-te el preu d’una entrada de teatre o per deixar-te tres-cents euros, és igual, no importa la quantitat; no porta mai diners, ni tarjeta de crèdit. Entenem-nos, només porta el justos, quan sap que els necessitarà per una compra ben concreta. Ni un euro de més. Ni tan sols xavalla, no fos cas.... Com ell n’hi ha molts. En canvi, no accepten, de cap manera, que se’ls pugui incloure en la classe de gent gasiva o garrepa, aleshores s’ofenen, s’indignen, i t’acusen a tu de no ser previsor, d’anar pel món confiant que els altres, ell per exemple, paguin les teves despeses. Sí, ja sap que és de manera temporal, i ho sent molt, de veritat, no poder traure-us de l’atzucac, però avui, casualment no porta diners. L’Albert no hi és mai quan el necessites, quan veu que remenes massa la cartera es posa a cobert, te por que la pluja l’esquitxi. Darrere la màscara d’home prudent s’amaga un personatge del que no es en podreu refiar perquè us aixoplugui, encara que, per si de cas, ell sempre du uns mitjons de recanvi i paraigües plegable a la cartera de mà. Encara plovia i vaig seguir amb el segon de la llista. El Ricard, amable, discret, no s’enfada mai,... Si us no fa res sentir-vos poc acompanyats, i o si sou persones solitàries, –que no és el meu cas–, no hi ha dubte, el Ricard reuneix les qualitats adients. Seguim amb els exemples per veure com actua el meu amic: T’has de excusar davant d’una persona per una absència justificada; a una data determinada no estaves disponible, i el Ricard, que acostuma a tenir bon registre del que fa, no recorda que aquell dia estàveu junts. Quan busques el seu testimoni et trobes sol, sobre tot si endevina que de tort o de dret pot tenir alguna complicació per a ell. Davant la teva demanda es mostra impassible; no sap, no recorda. Et voldries fondre, però no serveix de res, sempre troba la frase adequada per demostrar-te, amb extrema amabilitat, que no pot memoritzar les vegades que heu coincidit; a més, odia les agendes, no en té necessitat, té memòria –una altra manera de desautoritzar-te–, per què vols que la faci servir? Ets tu que tens el problema, no ell, per tant no li busquis complicacions, no ho recorda i mentre desplega el paraigües somriu plàcidament.
La llista s’anava ampliant: El Jaume, sorneguer, elegant, somriu sempre... Quan t’emboliques en activitats que necessiten un responsable, assumptes petits o grans, aquí tampoc importa la grandària del projecte, s’apunta de manera entusiasta. Dissimula la seva condició d’arribista sota el nom de voluntari qualificat. Acostuma a situar-se en segona línia, en tercera si l’afer és de gran dificultat, no més avall, d’altra manera no tindria protagonisme, perquè el Jaume no vol ser invisible per a tothom, ha d’estar preparat per la foto si arriba el moment, llavors no l’importa passar a primera línia, no de manera ostentosa, no és el seu estil, però sí suficient per, quan convingui, mostrar que ha contribuït amb la seva eficàcia, més que amb el seu treball, a l’èxit de l’esdeveniment. Altra cosa ben diferent és quan no es veu clar com acabarà la història, si és qüestió de diners el Jaume tampoc no es distingeix per la seva generositat, per tant el més segur és que no en porti, en tot cas res que pugui resoldre un problema seriós. Ara, si es dirimeixen errors d’horaris, de mal funcionament dels aparells –dels quals assegurava, abans de començar, ser-ne un expert–, mancances de seients, taules, begudes, menjars, absència dels ponents o qualsevol imprevist dels que la vida no acaba mai de sorprendre’ns, no el busqueu. Veient el temporal que s’acosta buscarà aixopluc on la pluja de les crítiques no el puguin aconseguir. El tindreu visible, passat un temps prudencial, amb un gest seriós o indiferent segons la importància del problema, llest com una guineu disposat a donar la culpa a qui vegi més preocupat. Cal anar amb compte amb el Jaume, és perillós dirigir-se a ell buscant ajuda o comprensió perquè el seu veredicte sempre, sempre serà condemnatori. No tindreu escapatòria. Si convé alçarà la veu, més clara i segura que mai, per assegurar que no entén com es pot fer tot tan malament. No ho dubteu, però, el Jaume està dirigint la seva mala bava al més atribolat, al què ha tingut la gosadia de buscar-lo per compartir amb ell les dificultats que han sorgit. Sota teulada, com jo en aquell moment, s’està a cobert dels goterons que taquen el vestit i a més pots criticar els que s’endinsen als bassals per taponar les esquerdes.
La sublimació d’aquest comportament és el Joan; xerraire, simpàtic, entusiasta, de seguida treu llapis i paper per prendre notes, afeccionat a la muntanya, fals... Suposem que l’acte, el que sigui, ha acabat en una desfeta. Gairebé tot ha sortit malament. La sala estava tancada i ningú tenia la clau; quan s’ha aconseguit obrir-la no hi havia cadires, els micròfons xiulaven, el projector tenia la bombeta fossa, el cava calent, els entrepans immenjables... Durant tot aquest procés de caiguda lliure, les adversitats s’han anat acumulant com la neu a les crestes de la muntanya, després en forma d’allau ha caigut de sobte sobre els organitzadors. L’allau, però, ha estat precedida d’unes subtils senyals, senyals que el Joan capta amb la rara intuïció dels guies experimentats. I què fa un guia, en aquest cas, un mal guia? Salvar-se ell, posar-se a recer, allunyar-se del perill, refugiar-se en qualsevol racó reservat. Des del seu refugi, ja més tranquil, discret i amable, comenta amb convidats queixosos –com si en fos aliè–, les deficiències de l’acte, assegurant que ja ho havia advertit; “les coses s’han de preveure. No es pot anar d’afeccionat per la vida, sobren els amateurs i falten professionals”, sentencia. El Joan té l’habilitat de quedar sempre bé. Empatitza, amb preferència, amb els malcontents, els que protesten de tot. Si algú detecta un defecte, allí està ell per recolzar-lo i si convé per afegir-hi més llenya, en aquest cas més aigua, això sí, ell quedarà sec. Quan, després del desastre, junt amb la resta de companys atribolats, el Joan analitza l’acte, manifesta amb tota rotunditat el gran disgust que va tenir el dia d’autos i aclareix que no el van veure perquè intentava calmar a un grup i que gràcies a la seva gestió la protesta no va anar a més. Queda palesa la preocupació i l’advertència que ell ja ho va dir que per fer actes així s’ha d’anar a llocs reconeguts, on tinguin un bon servei. Quan se li diu que no es podien pagar les despeses, fa un gest displicent com dient; això ja ho sabia, però, a veure, què hi ha de dolent que reclami un millor espai per organitzar actes amb dignitat. Si hi ha massa discrepàncies amb la seva opinió, el meu amic acabarà acceptant que potser no tota la culpa era dels que lluitaven perquè no s’acabés d’ensorrar tot, però que déu n’hi do. De tort o de dret el Joan insistirà, ja fora del grup principal, que ell ja sabia que l’acte preparat no podia anar bé de cap de les maneres. I a l’any següent l’home, altra vegada, reclamat per la junta, tornarà a organitzar la trobada confiant en què els altres li treguin les castanyes del foc; això sí, el Joan, ni embrutar-se les mans. I aquí ve la gran pregunta: Com és possible que persones així formin part del meu cercle d’amics? No he trobat cap resposta que em tranquil•litzi. Tan sols se’m va acudir que potser tinc en el ADN una tendència innata en barrejar-me amb aquesta fauna. La dona m’adverteix que aquest comportament és propi dels masoquistes.
Estava a punt de tancar la llista quan un home, amb un paraigües gran que el tapava completament, va assenyalar un edifici singular i dirigint-se al seu acompanyant que intentava, en va, refugiar-hi també a sota, li va dir: “Veus Manel, gràcies a mi no van tirar-lo a terra. Vaig moure cel i terra per evitar que l’enderroquessin. Si no arriba a ser per mi... on hi ha un mostra esplèndida del modernisme hi hauria un super o un bar. Ah, i ara t’explicaré una altra acció meva de la que em sento molt satisfet. La Porxada de Granollers, ja saps, la famosa Porxada, es va salvar perquè jo ....” La temptació d’agafar un altre prospecte per iniciar una nova llista va ser poc menys que irresistible, però aleshores va deixar de ploure i miraculosament dos taxis van aparèixer a la cantonada disposats a lliurar-me de caminar sota la pluja, que, apart de la coincidència d’assemblar-se al el títol d’una gran pel•lícula, té l’inconvenient de provocar incòmodes constipats. Confesso que per uns instants, només per uns instants, vaig pensar que els meus amics eren força espavilats
4 comentarios:
ELS QUE NO ES MULLEN SOTA LA PLUJA
Un dia que plovia em vaig refugiar en una galeria d’art de l’eixample de Barcelona. No portava paraigua, una de les meves manies; m’agrada tenir les mans lliures. Mentre esperava que amainés, i per distreure’m, comptava els vehicles que passaven pel carrer, cotxes, camionetes, motos i bicicletes –poques– autobusos, taxis, ¬–menys encara–, perquè els dies de pluja desapareixen, o al menys ens ho sembla als que acostumen a utilitzar-los. Va ser aleshores que, cavil•lant sobre aquesta observació tan vulgar, vaig adonar-me que hi ha persones que no hi són mai quan “plou”, desapareixen. Tinc amistats que s’inclouen dins aquest capítol, i vaig pensar que podria fer una llista amb les diferents estratègies que utilitzen per no mullar-se.
Al revers del full de propaganda de l’exposició vaig anar apuntant noms. Darrere cada nom apareixia una cara amb trets ben personalitzats. Els coneixo, els he vist actuar; no es mullen mai.
Per no mullar-se la primera condició que observen –sempre que poden perquè a vegades el xàfec els agafa de sorpresa–, es fugir just abans que caigui la primera gota. Quan el cel amenaça d’ennegrir-se, així que el vent es nota humit, al primer símptoma, hi ha persones que desapareixen.
Per exemple, l’Albert, intel•ligent, educat, culte... Tens una dificultat econòmica puntual, inesperada, i ell no té mai diners. Tant és que sigui per pagar-te el bitllet del metro, per avançar-te el preu d’una entrada de teatre o per deixar-te tres-cents euros, és igual, no importa la quantitat; no porta mai diners, ni tarjeta de crèdit. Entenem-nos, només porta el justos, quan sap que els necessitarà per una compra ben concreta. Ni un euro de més. Ni tan sols xavalla, no fos cas.... Com ell n’hi ha molts. En canvi, no accepten, de cap manera, que se’ls pugui incloure en la classe de gent gasiva o garrepa, aleshores s’ofenen, s’indignen, i t’acusen a tu de no ser previsor, d’anar pel món confiant que els altres, ell per exemple, paguin les teves despeses. Sí, ja sap que és de manera temporal, i ho sent molt, de veritat, no poder traure-us de l’atzucac, però avui, casualment no porta diners.
L’Albert no hi és mai quan el necessites, quan veu que remenes massa la cartera es posa a cobert, te por que la pluja l’esquitxi. Darrere la màscara d’home prudent s’amaga un personatge del que no es en podreu refiar perquè us aixoplugui, encara que, per si de cas, ell sempre du uns mitjons de recanvi i paraigües plegable a la cartera de mà.
Encara plovia i vaig seguir amb el segon de la llista. El Ricard, amable, discret, no s’enfada mai,... Si us no fa res sentir-vos poc acompanyats, i o si sou persones solitàries, –que no és el meu cas–, no hi ha dubte, el Ricard reuneix les qualitats adients.
Seguim amb els exemples per veure com actua el meu amic: T’has de excusar davant d’una persona per una absència justificada; a una data determinada no estaves disponible, i el Ricard, que acostuma a tenir bon registre del que fa, no recorda que aquell dia estàveu junts. Quan busques el seu testimoni et trobes sol, sobre tot si endevina que de tort o de dret pot tenir alguna complicació per a ell. Davant la teva demanda es mostra impassible; no sap, no recorda. Et voldries fondre, però no serveix de res, sempre troba la frase adequada per demostrar-te, amb extrema amabilitat, que no pot memoritzar les vegades que heu coincidit; a més, odia les agendes, no en té necessitat, té memòria –una altra manera de desautoritzar-te–, per què vols que la faci servir? Ets tu que tens el problema, no ell, per tant no li busquis complicacions, no ho recorda i mentre desplega el paraigües somriu plàcidament.
La llista s’anava ampliant: El Jaume, sorneguer, elegant, somriu sempre... Quan t’emboliques en activitats que necessiten un responsable, assumptes petits o grans, aquí tampoc importa la grandària del projecte, s’apunta de manera entusiasta. Dissimula la seva condició d’arribista sota el nom de voluntari qualificat. Acostuma a situar-se en segona línia, en tercera si l’afer és de gran dificultat, no més avall, d’altra manera no tindria protagonisme, perquè el Jaume no vol ser invisible per a tothom, ha d’estar preparat per la foto si arriba el moment, llavors no l’importa passar a primera línia, no de manera ostentosa, no és el seu estil, però sí suficient per, quan convingui, mostrar que ha contribuït amb la seva eficàcia, més que amb el seu treball, a l’èxit de l’esdeveniment. Altra cosa ben diferent és quan no es veu clar com acabarà la història, si és qüestió de diners el Jaume tampoc no es distingeix per la seva generositat, per tant el més segur és que no en porti, en tot cas res que pugui resoldre un problema seriós. Ara, si es dirimeixen errors d’horaris, de mal funcionament dels aparells –dels quals assegurava, abans de començar, ser-ne un expert–, mancances de seients, taules, begudes, menjars, absència dels ponents o qualsevol imprevist dels que la vida no acaba mai de sorprendre’ns, no el busqueu. Veient el temporal que s’acosta buscarà aixopluc on la pluja de les crítiques no el puguin aconseguir. El tindreu visible, passat un temps prudencial, amb un gest seriós o indiferent segons la importància del problema, llest com una guineu disposat a donar la culpa a qui vegi més preocupat.
Cal anar amb compte amb el Jaume, és perillós dirigir-se a ell buscant ajuda o comprensió perquè el seu veredicte sempre, sempre serà condemnatori. No tindreu escapatòria. Si convé alçarà la veu, més clara i segura que mai, per assegurar que no entén com es pot fer tot tan malament. No ho dubteu, però, el Jaume està dirigint la seva mala bava al més atribolat, al què ha tingut la gosadia de buscar-lo per compartir amb ell les dificultats que han sorgit. Sota teulada, com jo en aquell moment, s’està a cobert dels goterons que taquen el vestit i a més pots criticar els que s’endinsen als bassals per taponar les esquerdes.
La sublimació d’aquest comportament és el Joan; xerraire, simpàtic, entusiasta, de seguida treu llapis i paper per prendre notes, afeccionat a la muntanya, fals... Suposem que l’acte, el que sigui, ha acabat en una desfeta. Gairebé tot ha sortit malament. La sala estava tancada i ningú tenia la clau; quan s’ha aconseguit obrir-la no hi havia cadires, els micròfons xiulaven, el projector tenia la bombeta fossa, el cava calent, els entrepans immenjables... Durant tot aquest procés de caiguda lliure, les adversitats s’han anat acumulant com la neu a les crestes de la muntanya, després en forma d’allau ha caigut de sobte sobre els organitzadors. L’allau, però, ha estat precedida d’unes subtils senyals, senyals que el Joan capta amb la rara intuïció dels guies experimentats. I què fa un guia, en aquest cas, un mal guia? Salvar-se ell, posar-se a recer, allunyar-se del perill, refugiar-se en qualsevol racó reservat. Des del seu refugi, ja més tranquil, discret i amable, comenta amb convidats queixosos –com si en fos aliè–, les deficiències de l’acte, assegurant que ja ho havia advertit; “les coses s’han de preveure. No es pot anar d’afeccionat per la vida, sobren els amateurs i falten professionals”, sentencia. El Joan té l’habilitat de quedar sempre bé. Empatitza, amb preferència, amb els malcontents, els que protesten de tot. Si algú detecta un defecte, allí està ell per recolzar-lo i si convé per afegir-hi més llenya, en aquest cas més aigua, això sí, ell quedarà sec.
Quan, després del desastre, junt amb la resta de companys atribolats, el Joan analitza l’acte, manifesta amb tota rotunditat el gran disgust que va tenir el dia d’autos i aclareix que no el van veure perquè intentava calmar a un grup i que gràcies a la seva gestió la protesta no va anar a més. Queda palesa la preocupació i l’advertència que ell ja ho va dir que per fer actes així s’ha d’anar a llocs reconeguts, on tinguin un bon servei. Quan se li diu que no es podien pagar les despeses, fa un gest displicent com dient; això ja ho sabia, però, a veure, què hi ha de dolent que reclami un millor espai per organitzar actes amb dignitat. Si hi ha massa discrepàncies amb la seva opinió, el meu amic acabarà acceptant que potser no tota la culpa era dels que lluitaven perquè no s’acabés d’ensorrar tot, però que déu n’hi do.
De tort o de dret el Joan insistirà, ja fora del grup principal, que ell ja sabia que l’acte preparat no podia anar bé de cap de les maneres.
I a l’any següent l’home, altra vegada, reclamat per la junta, tornarà a organitzar la trobada confiant en què els altres li treguin les castanyes del foc; això sí, el Joan, ni embrutar-se les mans.
I aquí ve la gran pregunta: Com és possible que persones així formin part del meu cercle d’amics? No he trobat cap resposta que em tranquil•litzi. Tan sols se’m va acudir que potser tinc en el ADN una tendència innata en barrejar-me amb aquesta fauna. La dona m’adverteix que aquest comportament és propi dels masoquistes.
Estava a punt de tancar la llista quan un home, amb un paraigües gran que el tapava completament, va assenyalar un edifici singular i dirigint-se al seu acompanyant que intentava, en va, refugiar-hi també a sota, li va dir: “Veus Manel, gràcies a mi no van tirar-lo a terra. Vaig moure cel i terra per evitar que l’enderroquessin. Si no arriba a ser per mi... on hi ha un mostra esplèndida del modernisme hi hauria un super o un bar. Ah, i ara t’explicaré una altra acció meva de la que em sento molt satisfet. La Porxada de Granollers, ja saps, la famosa Porxada, es va salvar perquè jo ....”
La temptació d’agafar un altre prospecte per iniciar una nova llista va ser poc menys que irresistible, però aleshores va deixar de ploure i miraculosament dos taxis van aparèixer a la cantonada disposats a lliurar-me de caminar sota la pluja, que, apart de la coincidència d’assemblar-se al el títol d’una gran pel•lícula, té l’inconvenient de provocar incòmodes constipats.
Confesso que per uns instants, només per uns instants, vaig pensar que els meus amics eren força espavilats
Publicar un comentario