Aquí podeu penjar els vostres escrits sobre el tema.
4 comentarios:
DANIEL
dijo...
EL COL•LECCIONISTA DE RECORDS Des de petit m’han dit que sóc poc comunicatiu, que barrejo dates i noms sense adonar-me’n i que tampoc m’he entès mai amb les persones que al llarg de la meva poc agitada vida s’han creuat amb mi. En definitiva, no sóc un home qualsevol i no reacciono de manera adequada. Potser és l’educació que vaig rebre de tu, mare, una dona escrupolosa i tradicional i del pare un notari metòdic i discret, lector apassionat de Gógol –a ell li dec el nom–, legalista estúpid i rutinari. Una educació prudent i plena de convencionalismes, que m’han convertit en un personatge peculiar. Diuen, tu també m’ho repeteixes, que em fixo amb detalls absurds, sense importància, que tinc obsessions, que canvio la seqüència dels fets fins al punt que ni jo mateix sé el que explico. Dinou anys i no sé el que vull dir! Qui s’ho creu! Els que m’escolten no imaginen, no poden imaginar com de justificades són les meves accions. Si els semblo incoherent és perquè recordo, recordo molt i és clar, els altres no saben, –ni m’interessa que ho sàpiguen–, per on van els meus pensaments. Però no pateixis, no em passa res, no tinc el que ara en diuen una “empanada mental”. Per què ho dic això? Tampoc ho tinc gaire clar quan et parlava de l’empanada mental; estic confós, col•lecciono imatges. Això mateix, ara he trobat la definició! Sóc un col•leccionista de records. Si entenguessis el que significa el què això vol dir? De quins records parlo! Tan se val, el cert és que em trobo en una situació delicada, els comentaris que fas per animar-me no m’enganyen. No trigaran gaire a cridar-me perquè declari. Diré el que recordo? O m’invento quelcom de creïble a veure que passa? Què et sembla mare? Tu no ho sé si ho tindries clar, amb els escrúpols que gastes. Demanaries, segur, una estona de reflexió. Pausa i dejuni espiritual. Després, embarbussament de paraules i repetició inacabable de frases com; no ho sé... si de cas... vull creure... va ser... i acabaries atabalant a tothom, sense resoldre res. Doncs, crec que el millor és que digui la veritat, a la fi, que de què em poden acusar? Jo em vaig limitar a seure a la cadira tal com em va indicar la infermera. Anava de visita i a la tia gairebé ni la coneixia, bé vull dir que no la reconeixia amb aquell color groc de palla seca i plena de tubs com estava. Al costat de llit hi tenia un aparell de control. De seguida em va cridar l’atenció; la pantalla negra, el xiulet pausat, la ratlla vermella que la creuava, les muntanyes i plans que dibuixava d’una manera regular; era interessant. M’havia dit la infermera que deixava la porta oberta per si la malalta la necessitava, però la tia amb un llençols tan prims que deixaven a l’aire uns braços esquelètics plens de morats, em van provocar tal angoixa que la vaig tancar perquè ningú veiés els esforços que feia per no fugir i així obligar-me a suportar la companyia d’una persona que no em despertava la més mínima compassió. Ja veus, mare, que estava disposat a complir el que t’havia promès. Del llarg passadís, a més, em venia un aire molest i soroll de xerrameca. La ratlla vermella amb les oscil•lacions muntanyoses em va fascinar de seguida, eren regulars i simètriques; boniques de veritat, tan iguals, tan perfectes, indiferents al moviment del suport que sostenia la pantalla. El movia per distreure’m. La tia no contestava cap de les preguntes que tu m’havies apuntat en un paper, ni tan sols els comentaris que tantes vegades m’havies recomanat. T’ho asseguro mare, no me’n vaig deixar cap, ni un, fins i tot aquella frase que era tan incòmoda per a mi, recordes? Si, dona, la que deia; “quan tornis a casa t’agradarà saber que em comprat un altre periquito, em sap greu el què va passar amb el que tenies, ho vaig fer sense adonar-me’n”.
Al sentir-ho es va remoure i va agitar els braços com si em volgués rebutjar. Va ser aleshores quan la cànula que portava al braç es va afluixar, de veritat es va afluixar, jo ni la vaig tocar. El que t’explicava mare; l’obsessió per la línia vermella, impertorbable davant dels cops de peu em va posar molt nerviós i preocupat. Estaria espatllada? He sentit a dir que els aparells tan sofisticats sovint es bloquegen i assenyalen sempre el mateix, com passa amb els discos que repeteixen incansables idèntiques notes. La curiositat va ser més forta que la prudència, ara ho veig. Vaig donar la volta a l’aparell. Per tot arreu brillaven petites llumetes i fils de diferents colors es creuaven sense ordre ni concert; quin desgavell! Mentre tant el recorregut del punt lluminós seguia marcant; pla i muntanya, pla i muntanya... N’estava segur aquella caixa no funcionava bé i la infermera sense aparèixer! Per què no venia? No ho sé, jo esperava que de sobte obriria la porta i es faria càrrec de la situació, però per desgràcia no va ser així. Sense saber massa com l’extrem del cable amb l’endoll penjava dels meus dits. La pantalla s’havia enfosquit, la línia era plana i el punt vermell s’havia fos. Deducció lògica: l’aparell funcionava, el vaig connectar altra vegada sense problemes i em vaig asseure de nou al costat de la tia que em mirava. Per un moment una espurna de vida va brillar en aquells ulls enfonsats. Li brillaven amb duresa, amb la mateixa duresa i la mateixa lluentor de sempre. De sobte em van venir imatges d’un temps odiós. De petit, no tolerava que intentés pescar, amb un objecte punxegut, una agulla de fer mitja em penso, els peixos de colors del gran aquàrium que tenia al menjador. Em castigava, era intransigent i no suportava, m’ho deia constantment, els meus costums; els qualificava de bàrbars i violents; “D’on ho has aprés això? Qui t’ho ha ensenyat?” Com si ella no ho hagués vist mai a la tele. Els homes, ens ve de la prehistòria, tenim instints caçadors, tothom ho sap i una criatura és una criatura, copia el que veu, i a més, no sé per què li donava tanta importància? Total eren peixos; ha vist vostè mare un animal més estúpid i estult? Un gos o un gat encara, xisclen o borden quan els persegueixes, però un peix! Els fregeixen vius i ningú s’esvera i la tia, la mòmia vivent d’ulls enfonsats i cara de pergamí trencat, s’atrevia a mirar-me amb aquella duresa només per fer-me sentir culpable. Culpable de què? M’assenyalava la pantalla que ara girava a la dreta ara a l’esquerra, segons el peu amb que l’empenyia, encara que he de confessar que costava moure-la. Tot i que no t’ho creguis vaig ser delicat i atent, davant la seva mirada insistent, que era com una acusació li vaig dir que no es preocupés que ja havia verificat l’aparell i tot funcionava, que els moviments de la pantalla no afectaven la línia ni el punt vermell que estigués tranquil•la, en pau. I no puc explicar gran cosa més... a sí, també li vaig aconsellar que no bellugués tan els braços que la cànula acabaria per caure sobre el llit. El tub es balancejava amunt i avall aguantada per un braç mecànic, més prim encara que el de la tia. A vegades semblava que amb el balanceig acabaria per col•locar-se ell sol a lloc. Em mig de l’avorriment insuportable que ja feia estona s’havia apoderat de mi, no deixava de ser un joc divertit veure si per fi el tub, mogut per l’atzar, l’encertaria. Em distreia mirant-lo fins que vaig pensar que era una ximpleria perdre el temps contemplar com un tros de plàstic feia giragonses a l’aire mentre jo li donava impuls bufant, llavors vaig prendre una decisió. Em vaig donar un temps; si en tres minuts la tia no parava de moure’s avisaria a la infermera
Va ser com si m’endevinés el pensament; poc a poc es va anar tranquil•litzant, però no van acabar aquí les sorpreses; amb la mà ja lliure de la incomoda cànula em va agafar la meva. Quin ensurt! Vaig prémer el llavis per tal de no xisclar de terror. Uns ulls enfonsats dins unes parpelles morades em miraven. Els llavis comprimits de la malalta deixaven anar un regalim desagradable, i em quedo curt amb la paraula mare, perquè la diria més grossa, encara que comprenc que als morts se’ls deu respecte, per això són morts. El que anava dient; va murmurar el meu nom; “Nicolas, corre, digues...” no vaig entendre la resta, només tenia el cap la sensació i l’angunia d’aquella mà que m’oprimia amb força. El tremolor i els ossos punxeguts que es clavaven sense pietat al meu palmell destruïen les poques defenses que em quedaven. No m’importava el que em deia, tota la meva energia lluitava per desfer-se d’aquell tenacle que m’impedia sortir corrent. Aleshores, ho confesso mare, vaig pensar “per què no et mores d’una vegada, si no hi ha res a fer! Ho saps tu, ho sap el metge i ho sap tothom, perquè vols seguir vivint i martiritzat a la gent? Sóc jove, em queden molts anys de vida, tu ja has fet el teu camí. No hi puc fer res jo! Deixa’m d’una vegada!” Estava terroritzat mare, se’m volia endur! El tub no es va encabir altra vegada dins del braç de la tia perquè, amb els esforços per separar els dits momificats i durs com el ferro, vaig tombar l’estrep que l’aguantava. Altres tubs i cables que anaven lligats em sembla que també van caure, no ho sé segur, només m’ho sembla. Com t’he dit estava terroritzat, fora de mi. Quan vaig girar la vista, incapaç de suportar la brillantor d’aquells ulls acusadors, amb l’esperança que el soroll no hagués alertat a l’infermera, el punt vermell assenyalava turons més suaus, planures més llargues i el xiulet era més agut. Amb alleujament vaig sentir com afluixava la pressió, encara que dues o tres vegades va tornar a clavar-me els dits amb força. Per sort no tenia les ungles que jo li recordava, perquè sinó m’hagués fet sang. Amb delicadesa vaig aconseguir separa-li els dits, vaig redreçar els suports i els tubs tal com em semblava que els havia vist, els cables, per fortuna, no s’havien desenganxat dels esparadraps perquè aleshores si què hagués tingut problemes, ja em veia tocant aquell cos tan esquelètic. Per calmar-me em vaig passejar preocupat pel terrabastall que havia originat. La tia no es movia, respirava a intervals cada vegada més llargs, fins al punt que la vaig donar per morta, però no, vivia, estava a punt de deixar-ho tot, però encara respirava. Ben aviat els peixos, els ocells, els gats i els gossos que convertien la seva casa en un zoològic i que tan poc m’ha agradaven anirien a parar a... i què m’importava a mi el destí d’aquelles bèsties! Tan poc, com els rosers i les plantes de tota mena que jo quan anava de visita trepitjava sense pietat per la seva desesperació. Quina mania amb els animals i les plantes! Solterona egoista! Et preocupaves més dels teus gats que de la família, i ara, el Nicolas, el nen dolent, vés per on, t’està fent companyia. “Nen, l’hauries d’anar a veure, ha fet molt per nosaltres” Sí? Què va fer per mi? Comprar-me una bicicleta quan jo volia una moto, regalar-me un jersei quan desitjava un jaqueta de cuir? Sempre tan oportuna la tia, carregada de manies, d’animals i de plantes, res més! Una avara és el que era! I ara tu Nicolas, sis plau, siguis amable i afectuós, no la facis enfadar, ella no té en compte les teves malifetes, et perdonarà. Perdonar? A mi? Què m’ha de perdonar? Que li ofegués el periquito? Que intentés penjar un gos? Però si en tenia molts!
Tota la casa feia olor de porqueria, i ella tan satisfeta, indiferent. Com si fos el més natural del món que t’haguessis de netejar les sabates contínuament, de brut com estava el jardí d’excrements i pixarades. Ni ara que la veig a punt de morir oblido les detestables tardes de visita; assegut en un selló vermell, al costat de la peixera, m’obligaven a preguntar; “què tal tia, com et trobes” i el més desagradable; m’havies ensinistrat a acceptar amb un somriure els pastissos que exhalaven un detestable olor de gat. Vés a saber si abans no els havien llepat. I ara què? On són els gats i el gos tan fidel que no es movia del teu costat? No, ara hi ha el teu nebot que, d’una manera casual assisteix al final de la teva vida. Per pures convencions socials em trobo aquí, forçat a acompanyar-te, espero que per última vegada, mentre escolto com se t’alenteix la respiració. Percebo la ranera de la mort amb una indiferència no exempta de curiositat. Què deus sentir en aquests moments tia Prudència? Encara m’estimes? O em vols castigar altra vegada? Mare, quina necessitat tenia d’anar a l’hospital? Cap, tu m’hi vas obligar! I per què em veig obligat a explicar el què va succeir? Com si fos culpa meva que el tub, els cables, la cànula, el que sigui, estigués tot fora de lloc i la pantalla apagada. Diré la veritat: quan va deixar de respirar, encara feia esforços per oblidar les odioses tardes passades a casa seva. No recordo res més, només l’olor, la fastigosa olor de merda de gos i les corredisses amb un bastó a la mà colpejant tot el que trobava al meu pas, mentre la tia, cridant, m’amenaçava des de la porta de la galeria. Després tot es va enfosquir, com la pantalla.
4 comentarios:
EL COL•LECCIONISTA DE RECORDS
Des de petit m’han dit que sóc poc comunicatiu, que barrejo dates i noms sense adonar-me’n i que tampoc m’he entès mai amb les persones que al llarg de la meva poc agitada vida s’han creuat amb mi. En definitiva, no sóc un home qualsevol i no reacciono de manera adequada. Potser és l’educació que vaig rebre de tu, mare, una dona escrupolosa i tradicional i del pare un notari metòdic i discret, lector apassionat de Gógol –a ell li dec el nom–, legalista estúpid i rutinari. Una educació prudent i plena de convencionalismes, que m’han convertit en un personatge peculiar. Diuen, tu també m’ho repeteixes, que em fixo amb detalls absurds, sense importància, que tinc obsessions, que canvio la seqüència dels fets fins al punt que ni jo mateix sé el que explico. Dinou anys i no sé el que vull dir! Qui s’ho creu!
Els que m’escolten no imaginen, no poden imaginar com de justificades són les meves accions. Si els semblo incoherent és perquè recordo, recordo molt i és clar, els altres no saben, –ni m’interessa que ho sàpiguen–, per on van els meus pensaments. Però no pateixis, no em passa res, no tinc el que ara en diuen una “empanada mental”.
Per què ho dic això? Tampoc ho tinc gaire clar quan et parlava de l’empanada mental; estic confós, col•lecciono imatges. Això mateix, ara he trobat la definició! Sóc un col•leccionista de records. Si entenguessis el que significa el què això vol dir? De quins records parlo! Tan se val, el cert és que em trobo en una situació delicada, els comentaris que fas per animar-me no m’enganyen. No trigaran gaire a cridar-me perquè declari. Diré el que recordo? O m’invento quelcom de creïble a veure que passa?
Què et sembla mare? Tu no ho sé si ho tindries clar, amb els escrúpols que gastes. Demanaries, segur, una estona de reflexió. Pausa i dejuni espiritual. Després, embarbussament de paraules i repetició inacabable de frases com; no ho sé... si de cas... vull creure... va ser... i acabaries atabalant a tothom, sense resoldre res.
Doncs, crec que el millor és que digui la veritat, a la fi, que de què em poden acusar? Jo em vaig limitar a seure a la cadira tal com em va indicar la infermera. Anava de visita i a la tia gairebé ni la coneixia, bé vull dir que no la reconeixia amb aquell color groc de palla seca i plena de tubs com estava. Al costat de llit hi tenia un aparell de control. De seguida em va cridar l’atenció; la pantalla negra, el xiulet pausat, la ratlla vermella que la creuava, les muntanyes i plans que dibuixava d’una manera regular; era interessant.
M’havia dit la infermera que deixava la porta oberta per si la malalta la necessitava, però la tia amb un llençols tan prims que deixaven a l’aire uns braços esquelètics plens de morats, em van provocar tal angoixa que la vaig tancar perquè ningú veiés els esforços que feia per no fugir i així obligar-me a suportar la companyia d’una persona que no em despertava la més mínima compassió. Ja veus, mare, que estava disposat a complir el que t’havia promès. Del llarg passadís, a més, em venia un aire molest i soroll de xerrameca.
La ratlla vermella amb les oscil•lacions muntanyoses em va fascinar de seguida, eren regulars i simètriques; boniques de veritat, tan iguals, tan perfectes, indiferents al moviment del suport que sostenia la pantalla. El movia per distreure’m. La tia no contestava cap de les preguntes que tu m’havies apuntat en un paper, ni tan sols els comentaris que tantes vegades m’havies recomanat. T’ho asseguro mare, no me’n vaig deixar cap, ni un, fins i tot aquella frase que era tan incòmoda per a mi, recordes? Si, dona, la que deia; “quan tornis a casa t’agradarà saber que em comprat un altre periquito, em sap greu el què va passar amb el que tenies, ho vaig fer sense adonar-me’n”.
Al sentir-ho es va remoure i va agitar els braços com si em volgués rebutjar. Va ser aleshores quan la cànula que portava al braç es va afluixar, de veritat es va afluixar, jo ni la vaig tocar. El que t’explicava mare; l’obsessió per la línia vermella, impertorbable davant dels cops de peu em va posar molt nerviós i preocupat. Estaria espatllada? He sentit a dir que els aparells tan sofisticats sovint es bloquegen i assenyalen sempre el mateix, com passa amb els discos que repeteixen incansables idèntiques notes. La curiositat va ser més forta que la prudència, ara ho veig. Vaig donar la volta a l’aparell. Per tot arreu brillaven petites llumetes i fils de diferents colors es creuaven sense ordre ni concert; quin desgavell! Mentre tant el recorregut del punt lluminós seguia marcant; pla i muntanya, pla i muntanya... N’estava segur aquella caixa no funcionava bé i la infermera sense aparèixer! Per què no venia? No ho sé, jo esperava que de sobte obriria la porta i es faria càrrec de la situació, però per desgràcia no va ser així.
Sense saber massa com l’extrem del cable amb l’endoll penjava dels meus dits. La pantalla s’havia enfosquit, la línia era plana i el punt vermell s’havia fos. Deducció lògica: l’aparell funcionava, el vaig connectar altra vegada sense problemes i em vaig asseure de nou al costat de la tia que em mirava. Per un moment una espurna de vida va brillar en aquells ulls enfonsats. Li brillaven amb duresa, amb la mateixa duresa i la mateixa lluentor de sempre. De sobte em van venir imatges d’un temps odiós. De petit, no tolerava que intentés pescar, amb un objecte punxegut, una agulla de fer mitja em penso, els peixos de colors del gran aquàrium que tenia al menjador. Em castigava, era intransigent i no suportava, m’ho deia constantment, els meus costums; els qualificava de bàrbars i violents; “D’on ho has aprés això? Qui t’ho ha ensenyat?” Com si ella no ho hagués vist mai a la tele. Els homes, ens ve de la prehistòria, tenim instints caçadors, tothom ho sap i una criatura és una criatura, copia el que veu, i a més, no sé per què li donava tanta importància? Total eren peixos; ha vist vostè mare un animal més estúpid i estult? Un gos o un gat encara, xisclen o borden quan els persegueixes, però un peix! Els fregeixen vius i ningú s’esvera i la tia, la mòmia vivent d’ulls enfonsats i cara de pergamí trencat, s’atrevia a mirar-me amb aquella duresa només per fer-me sentir culpable. Culpable de què? M’assenyalava la pantalla que ara girava a la dreta ara a l’esquerra, segons el peu amb que l’empenyia, encara que he de confessar que costava moure-la.
Tot i que no t’ho creguis vaig ser delicat i atent, davant la seva mirada insistent, que era com una acusació li vaig dir que no es preocupés que ja havia verificat l’aparell i tot funcionava, que els moviments de la pantalla no afectaven la línia ni el punt vermell que estigués tranquil•la, en pau. I no puc explicar gran cosa més... a sí, també li vaig aconsellar que no bellugués tan els braços que la cànula acabaria per caure sobre el llit. El tub es balancejava amunt i avall aguantada per un braç mecànic, més prim encara que el de la tia. A vegades semblava que amb el balanceig acabaria per col•locar-se ell sol a lloc. Em mig de l’avorriment insuportable que ja feia estona s’havia apoderat de mi, no deixava de ser un joc divertit veure si per fi el tub, mogut per l’atzar, l’encertaria. Em distreia mirant-lo fins que vaig pensar que era una ximpleria perdre el temps contemplar com un tros de plàstic feia giragonses a l’aire mentre jo li donava impuls bufant, llavors vaig prendre una decisió. Em vaig donar un temps; si en tres minuts la tia no parava de moure’s avisaria a la infermera
Va ser com si m’endevinés el pensament; poc a poc es va anar tranquil•litzant, però no van acabar aquí les sorpreses; amb la mà ja lliure de la incomoda cànula em va agafar la meva. Quin ensurt! Vaig prémer el llavis per tal de no xisclar de terror. Uns ulls enfonsats dins unes parpelles morades em miraven. Els llavis comprimits de la malalta deixaven anar un regalim desagradable, i em quedo curt amb la paraula mare, perquè la diria més grossa, encara que comprenc que als morts se’ls deu respecte, per això són morts. El que anava dient; va murmurar el meu nom; “Nicolas, corre, digues...” no vaig entendre la resta, només tenia el cap la sensació i l’angunia d’aquella mà que m’oprimia amb força. El tremolor i els ossos punxeguts que es clavaven sense pietat al meu palmell destruïen les poques defenses que em quedaven. No m’importava el que em deia, tota la meva energia lluitava per desfer-se d’aquell tenacle que m’impedia sortir corrent. Aleshores, ho confesso mare, vaig pensar “per què no et mores d’una vegada, si no hi ha res a fer! Ho saps tu, ho sap el metge i ho sap tothom, perquè vols seguir vivint i martiritzat a la gent? Sóc jove, em queden molts anys de vida, tu ja has fet el teu camí. No hi puc fer res jo! Deixa’m d’una vegada!”
Estava terroritzat mare, se’m volia endur! El tub no es va encabir altra vegada dins del braç de la tia perquè, amb els esforços per separar els dits momificats i durs com el ferro, vaig tombar l’estrep que l’aguantava. Altres tubs i cables que anaven lligats em sembla que també van caure, no ho sé segur, només m’ho sembla. Com t’he dit estava terroritzat, fora de mi. Quan vaig girar la vista, incapaç de suportar la brillantor d’aquells ulls acusadors, amb l’esperança que el soroll no hagués alertat a l’infermera, el punt vermell assenyalava turons més suaus, planures més llargues i el xiulet era més agut. Amb alleujament vaig sentir com afluixava la pressió, encara que dues o tres vegades va tornar a clavar-me els dits amb força. Per sort no tenia les ungles que jo li recordava, perquè sinó m’hagués fet sang.
Amb delicadesa vaig aconseguir separa-li els dits, vaig redreçar els suports i els tubs tal com em semblava que els havia vist, els cables, per fortuna, no s’havien desenganxat dels esparadraps perquè aleshores si què hagués tingut problemes, ja em veia tocant aquell cos tan esquelètic.
Per calmar-me em vaig passejar preocupat pel terrabastall que havia originat. La tia no es movia, respirava a intervals cada vegada més llargs, fins al punt que la vaig donar per morta, però no, vivia, estava a punt de deixar-ho tot, però encara respirava. Ben aviat els peixos, els ocells, els gats i els gossos que convertien la seva casa en un zoològic i que tan poc m’ha agradaven anirien a parar a... i què m’importava a mi el destí d’aquelles bèsties! Tan poc, com els rosers i les plantes de tota mena que jo quan anava de visita trepitjava sense pietat per la seva desesperació. Quina mania amb els animals i les plantes! Solterona egoista! Et preocupaves més dels teus gats que de la família, i ara, el Nicolas, el nen dolent, vés per on, t’està fent companyia. “Nen, l’hauries d’anar a veure, ha fet molt per nosaltres” Sí? Què va fer per mi? Comprar-me una bicicleta quan jo volia una moto, regalar-me un jersei quan desitjava un jaqueta de cuir? Sempre tan oportuna la tia, carregada de manies, d’animals i de plantes, res més! Una avara és el que era! I ara tu Nicolas, sis plau, siguis amable i afectuós, no la facis enfadar, ella no té en compte les teves malifetes, et perdonarà. Perdonar? A mi? Què m’ha de perdonar? Que li ofegués el periquito? Que intentés penjar un gos? Però si en tenia molts!
Tota la casa feia olor de porqueria, i ella tan satisfeta, indiferent. Com si fos el més natural del món que t’haguessis de netejar les sabates contínuament, de brut com estava el jardí d’excrements i pixarades. Ni ara que la veig a punt de morir oblido les detestables tardes de visita; assegut en un selló vermell, al costat de la peixera, m’obligaven a preguntar; “què tal tia, com et trobes” i el més desagradable; m’havies ensinistrat a acceptar amb un somriure els pastissos que exhalaven un detestable olor de gat. Vés a saber si abans no els havien llepat. I ara què? On són els gats i el gos tan fidel que no es movia del teu costat? No, ara hi ha el teu nebot que, d’una manera casual assisteix al final de la teva vida. Per pures convencions socials em trobo aquí, forçat a acompanyar-te, espero que per última vegada, mentre escolto com se t’alenteix la respiració. Percebo la ranera de la mort amb una indiferència no exempta de curiositat. Què deus sentir en aquests moments tia Prudència? Encara m’estimes? O em vols castigar altra vegada?
Mare, quina necessitat tenia d’anar a l’hospital? Cap, tu m’hi vas obligar! I per què em veig obligat a explicar el què va succeir? Com si fos culpa meva que el tub, els cables, la cànula, el que sigui, estigués tot fora de lloc i la pantalla apagada. Diré la veritat: quan va deixar de respirar, encara feia esforços per oblidar les odioses tardes passades a casa seva. No recordo res més, només l’olor, la fastigosa olor de merda de gos i les corredisses amb un bastó a la mà colpejant tot el que trobava al meu pas, mentre la tia, cridant, m’amenaçava des de la porta de la galeria. Després tot es va enfosquir, com la pantalla.
Publicar un comentario