JOAN LLOPART dijo... Moderato Cantabile de Marguerite Duras Ed. Butxaca 1984 en català.
Marguerite Duras em descobreix sempre coses noves i profundes de mi mateix o del ser humà, que m’arriben a afectar. La novel·la m’ha agradat força i no la podia treure del cap durant dies. Podria dir diverses coses però una de les claus (per a mi):
A la pàgina 42, diu l’home del bar a Anne: “Ella va saber el que volia d’ell. Tot se li va fer clar fins al punt que no li va dir quin seria el seu desig. Descobriments que no tenen explicació”. I és que la informació, les dades sobre una persona, el coneixement d’aquesta persona son la libido dels personatges d’aquesta novel·la. Així l’home demana informació d’Anna i aquesta del home. S’estableix així un diàleg en el que els personatges surten del seu instint del zero.
Els matemàtics diuen “el zero és un atractor”, el zero és tanàtic i els personatges d’aquesta novel·la el vencen, igual que als convencionalismes amb les explicacions i el coneixement.
Ens trobem amb personatges que impulsats pel seu desig de saber, desig que en Anne que esdevindrà passió i ha estat provocat o activat per un assassinat, el crit, la sang a la boca, el bes de l’amant i la seva culpabilitat, realitzen actes eròtics del tipus amorós com submissió al desconegut, sotmetiment al desig, disminució i zero, búsqueda de la presència, explicació d’intimitats.
Aquests actes amorosos acaben en un clímax, en cada encontre, de coneixement o d’informació rebuda, que és com la consumació de l’acte amorós.
Hi ha una constància al llarg de diversos capítols en que la libido dels personatges va “in crescendo” arribant a realitzar averiguacions o indagacions cada vegada més profundes, que els porten a contactes més complerts.
MERCÈ dijo... Breu comentari sobre “Moderato Cantabile” de Marguerite Duras De la mateixa manera que quan vaig llegar El pozo no sabia qui era Oneti, aquest cop tampoc em trobava familiaritzada amb l’autora de l’obra. No sabia qui era Marguerite Duras i imagino que a l’hora de llegir l’obra va comportar que hi haguessin petits detalls que no acabava d’entendre. La lectura m’ha resultat peculiar. La forma de l’escrit al principi em provocava confusions contínues a l’hora de saber que estava passant, en especial quan Anne i Chauvin mantenen les seves converses. Cadascun dels personatges parla de les seves coses (Chauvin de la història dels amants i Anne de la seva vida personal) dins de la mateixa conversació sense importar del tot el que expliquen. No obstant això, quan s’enganxa el fil de la història, l’estil del redactat fa que el ritme de la novel•la reflecteixi els sentiments d’ambdós personatges principals. Per mitjà de la seva conversa es palpa la tensió creixent entre els dos personatges, la qual sorgeix per l’atracció que van sentint a poc a poc l’un per l’altre. De totes maneres, les converses m’han acabat resultant mancades de caràcter. Parlen contínuament, però mai acaben de dir obertament el que pensen i el que desitgen de la seva relació. Tot i que s’amaguen en un món que creen ells mateixos a partir de les seves converses, mai són del tot sincers l’un amb l’altre i per això al final s’acaben allunyant. D’alguna manera, l’obra m’ha transmès al impressió de que Duras volia fer algun tipus de denúncia sobre el comportament humà, sobre el fet de que moltes persones visquin reprimides amb por de dir el que senten realment o que visquin sense l’empenta suficient per fer allò que realment volen fer. Duras va tenir una actitud molt oberta i flexible al llarg de la seva vida (tal i com demostra la seva llarga llista de relacions sentimentals) i el que representa amb Anne Desbaresdes és tot el contrari. Anne no s’atreveix a fer el pas, a cedir, a canviar. Té por de les conseqüències, de què pensarà la gent i com podria afectar a la seva vida personal i familiar. Al final deixa escapar aquesta relació, quedant-se amb el dubte de si realment hauria pogut tenir algun tipus de felicitat amb Chauvin. D’altra banda, Chauvin l’espera, fa els primers passos, però al final decideix no forçar-la, la qual cosa també li deu fer mal. Una altra observació que he pogut fer de la lectura és que quan mantenen les seves converses, tot i que Chauvin s’acaba inventant la història dels dos amants del bar, hi ha moments que sembla que parli de la relació que voldria que mantinguessin ell i Anne. De fet, la història segueix un ritme similar a la seva relació real. Al principi es parlar de l’amor i l’afecte que devien sentir els dos amants, per finalitzar amb la decadència i el desig de mort, moment en que la relació entre Anne i Chauvin finalitza. La conversa és un reflex dels desitjos amagats que cap dels dos manifesta obertament. Per acabar, voldria destacar que cap al final de l’obra, quan es produeix aquell moment definitiu al sopar en el que Chauvin espera a Anne, però ella finalment no apareix, resulta tens i al final trist, ja que veus que al final cap dels dos trencarà els estàndards marcats per la societat per tal d’estar junts. D’alguna manera és trist, sobretot perquè significa que les normes socials poden més que el que senten entre ells. De totes maneres, podria ser que el que senten no sigui del tot real, i que només sigui una il•lusió pura nascuda del desig de fer una cosa diferent. Personalment opto per l’ambigüitat entre el fet de que puguin estar realment enamorats o només utilitzin aquesta relació per fer una cosa diferent, ja que considero que aquesta perspectiva enriqueix més l’obra de cara al lector. En definitiva, ha estat una lectura interessant i curiosa que m’ha permès apropar-me a altres estils i formes d’escriure que no són menys interessants que els coneguts i, si sorgís l’oportunitat, no m’importaria llegir una altra novel•la de Marguerite Duras.
2 comentarios:
JOAN LLOPART dijo...
Moderato Cantabile de Marguerite Duras Ed. Butxaca 1984 en català.
Marguerite Duras em descobreix sempre coses noves i profundes de mi mateix o del ser humà, que m’arriben a afectar. La novel·la m’ha agradat força i no la podia treure del cap durant dies. Podria dir diverses coses però una de les claus (per a mi):
A la pàgina 42, diu l’home del bar a Anne: “Ella va saber el que volia d’ell. Tot se li va fer clar fins al punt que no li va dir quin seria el seu desig. Descobriments que no tenen explicació”. I és que la informació, les dades sobre una persona, el coneixement d’aquesta persona son la libido dels personatges d’aquesta novel·la. Així l’home demana informació d’Anna i aquesta del home. S’estableix així un diàleg en el que els personatges surten del seu instint del zero.
Els matemàtics diuen “el zero és un atractor”, el zero és tanàtic i els personatges d’aquesta novel·la el vencen, igual que als convencionalismes amb les explicacions i el coneixement.
Ens trobem amb personatges que impulsats pel seu desig de saber, desig que en Anne que esdevindrà passió i ha estat provocat o activat per un assassinat, el crit, la sang a la boca, el bes de l’amant i la seva culpabilitat, realitzen actes eròtics del tipus amorós com submissió al desconegut, sotmetiment al desig, disminució i zero, búsqueda de la presència, explicació d’intimitats.
Aquests actes amorosos acaben en un clímax, en cada encontre, de coneixement o d’informació rebuda, que és com la consumació de l’acte amorós.
Hi ha una constància al llarg de diversos capítols en que la libido dels personatges va “in crescendo” arribant a realitzar averiguacions o indagacions cada vegada més profundes, que els porten a contactes més complerts.
Joan Llopart
MERCÈ dijo...
Breu comentari sobre “Moderato Cantabile”
de Marguerite Duras
De la mateixa manera que quan vaig llegar El pozo no sabia qui era Oneti, aquest cop tampoc em trobava familiaritzada amb l’autora de l’obra. No sabia qui era Marguerite Duras i imagino que a l’hora de llegir l’obra va comportar que hi haguessin petits detalls que no acabava d’entendre.
La lectura m’ha resultat peculiar. La forma de l’escrit al principi em provocava confusions contínues a l’hora de saber que estava passant, en especial quan Anne i Chauvin mantenen les seves converses. Cadascun dels personatges parla de les seves coses (Chauvin de la història dels amants i Anne de la seva vida personal) dins de la mateixa conversació sense importar del tot el que expliquen. No obstant això, quan s’enganxa el fil de la història, l’estil del redactat fa que el ritme de la novel•la reflecteixi els sentiments d’ambdós personatges principals.
Per mitjà de la seva conversa es palpa la tensió creixent entre els dos personatges, la qual sorgeix per l’atracció que van sentint a poc a poc l’un per l’altre. De totes maneres, les converses m’han acabat resultant mancades de caràcter. Parlen contínuament, però mai acaben de dir obertament el que pensen i el que desitgen de la seva relació. Tot i que s’amaguen en un món que creen ells mateixos a partir de les seves converses, mai són del tot sincers l’un amb l’altre i per això al final s’acaben allunyant.
D’alguna manera, l’obra m’ha transmès al impressió de que Duras volia fer algun tipus de denúncia sobre el comportament humà, sobre el fet de que moltes persones visquin reprimides amb por de dir el que senten realment o que visquin sense l’empenta suficient per fer allò que realment volen fer. Duras va tenir una actitud molt oberta i flexible al llarg de la seva vida (tal i com demostra la seva llarga llista de relacions sentimentals) i el que representa amb Anne Desbaresdes és tot el contrari. Anne no s’atreveix a fer el pas, a cedir, a canviar. Té por de les conseqüències, de què pensarà la gent i com podria afectar a la seva vida personal i familiar. Al final deixa escapar aquesta relació, quedant-se amb el dubte de si realment hauria pogut tenir algun tipus de felicitat amb Chauvin. D’altra banda, Chauvin l’espera, fa els primers passos, però al final decideix no forçar-la, la qual cosa també li deu fer mal.
Una altra observació que he pogut fer de la lectura és que quan mantenen les seves converses, tot i que Chauvin s’acaba inventant la història dels dos amants del bar, hi ha moments que sembla que parli de la relació que voldria que mantinguessin ell i Anne. De fet, la història segueix un ritme similar a la seva relació real. Al principi es parlar de l’amor i l’afecte que devien sentir els dos amants, per finalitzar amb la decadència i el desig de mort, moment en que la relació entre Anne i Chauvin finalitza. La conversa és un reflex dels desitjos amagats que cap dels dos manifesta obertament.
Per acabar, voldria destacar que cap al final de l’obra, quan es produeix aquell moment definitiu al sopar en el que Chauvin espera a Anne, però ella finalment no apareix, resulta tens i al final trist, ja que veus que al final cap dels dos trencarà els estàndards marcats per la societat per tal d’estar junts. D’alguna manera és trist, sobretot perquè significa que les normes socials poden més que el que senten entre ells.
De totes maneres, podria ser que el que senten no sigui del tot real, i que només sigui una il•lusió pura nascuda del desig de fer una cosa diferent. Personalment opto per l’ambigüitat entre el fet de que puguin estar realment enamorats o només utilitzin aquesta relació per fer una cosa diferent, ja que considero que aquesta perspectiva enriqueix més l’obra de cara al lector. En definitiva, ha estat una lectura interessant i curiosa que m’ha permès apropar-me a altres estils i formes d’escriure que no són menys interessants que els coneguts i, si sorgís l’oportunitat, no m’importaria llegir una altra novel•la de Marguerite Duras.
Publicar un comentario