JORDINA dijo... El PARE (primera part) En dies com avui recordo les nits d´infantesa quan el pare em vetllava els deliris febrils. Deuria tenir set o vuit anys, així que la distància en el temps haurà sumat elements propis a la memòria, unint els importants i confeccionant l´encadenat de la vida. Però tant se val, el que interessa de tot això, és la radiografía per a saber interpretar els fets. Li vaig demanar que m´expliquès un dels meus contes preferits: hi sortien Angels i Dimonis i els primers sempre guanyaven. L´home amb la paciència d´un Sant, sovint m´acontentava: “Mira filla, et contaré què feia quan era petit, gairebé com tú, et sembla bé?...Veuràs, quan la teva àvia era jove i el teu pare un vailet, t´ho pots imaginar?, - va dir (mirant-me als ulls), el món era molt diferent. No hi havia xupa-xups, ni dibuixos animats, tampoc patinets com els d´ara! …” L´escoltava embadalida intentant imaginar el que deia. “Quan sortia de l´escola, com que viviem aprop de l´estuari, moltes vegades m´hi aturava amb el meu amic fins l´hora de sopar. Ens quedavem jogant, i quan els ocells, al vespre, aixecaven el vol, era el moment de tornar a casa. Envoltats de natura, ens entreteniem amb qualsavol estri, utilitzavem l´ingeni per a construir les nostres joguines, ens envoltavem d´ amics…” Com podía ésser que no tinguèssiu tele?, i no vèieu els dibuixos animats?- vaig preguntar. No m´ho podía creure. Quin aburriment! “El que no es coneix no es necessita, però cada dia disfrutava de l´espectacle més bonic que et pots imaginar: la posta de sol sobre el mar. Ara, estimada, no la veiem des d´aquí perque hi ha moltes cases davant que ens la tapen, aleshores no n´hi havia cap, però et prometo que quan et recuperis et portaré a veure´la. Un dia (proseguí la història), just quan haviem acabat el col.legi, vam decidir amb uns amics anar a pescar al riu. En aquella época encara estava prou bé i de tant en tant treiem alguna anguila. El meu amic Miquel , que li deiem Miquelet i jo, havent sopat hi vam tornar una estona més. Les nostres mares vàren accedir no sense advertir-nos previament dels perills que podiem trobar. Encara clarejava força. Deurien ésser sobre quarts de nou del vespre, com que els àpats els feiem aviat, les tardes s´allargaven i llavors, pensavem quina en podiem fer…” Sovint es quedava pensatiu i callat, fet que m´impacientava i, saccejant-li el braç, l´omplia a preguntes. Amb el temps m´he adonat que el pobre home s´esforçava perque les històries no fóssin simples anècdotes, sino missatges xifrats que, com en una “caixa del temps”, en el futur em servirien en el camí de la vida. “Deuriem tenir dotze o tretze anys. En Miquelet, amb pena als ulls, ja quan recolliem per tornar a casa, em va dir que el curs següent no assistiria a l´escola perque el seu pare l´havia col.locat a la fàbrica i aniria a treballar amb ell. Era la última vegada que anavem plegats al riu. Aleshores, s´em va acudir que per alegrar-lo, podriem fer una darrera trapelleria. Vaig proposar arribar-nos fins la platja i contemplar la posta del sol… L´aigua estava freda, encara era el més de Juny, però sense dir res a casa, vam baixar corrents per la llera fins la desembocadura, i en un tres i no rès ens ficàvem a l´aigua. Mai oblidaré aquella escena!, estavem sols, només alguna gavina a la sórra i, lluny, una barca recollint la xarxa. Jugàvem al trencant de les onades, feliços, despreocupats de tot...” -Papa! i l´àvia no es va enfadar?, i desprès? “Doncs que… que ja és molt tard!. Va, a dormir, demà acabaré d´explicar-t´ ho.-(Posant el dit index sobre els llàvis demanant que callès.) Shh! Bona nit filla!. …”
JORDINA dijo... EL PARE (segona part) Sempre feia el mateix. Em deixava intrigada fins a l´an demà i a vegades, al dia següent ja no recordava per ón anava. Aquell any, per desgràcia, vaig tenir angines sovint. No recordo la quantitat d´històries sense final que va arribar a inventar-se, però sí el fet de tenir-lo exclavitzat a la pota del llit fins que m´ensopía o el deslliurava del cautiveri. Veritablement, ara que ho penso, en cada minut que estava al meu costat s´estrenyia un vincle entre nosaltres. L´estimació que em tenía es posava en evidència al assumir les meves despòtiques exigències. Amb la perspectiva del temps, valoro molt les paraules d´aquell que per a mí es va convertir en un gran savi. El pare va fer que tingués una visió de la vida molt pròpia, que construís un món interior on tant sols hi hauria de preservar allò que de debó desitjes. Un vespre, ja recuperada de l´afecció, sense més ni més va continuar el relat de l´aventura a la platja : “Saps princesa!, t´explicaré un fet que vaig viure a mar quan tenia més o menys la teva edat…” -Papa! Et repeteixes, això ja m´ho has explicat, falta el final, que va passar desprès? - Insistint. “Si no recordo malament, començava l´estiu. El teu pare per aquella época era el cul d´en Jaumet, és a dir, que no parava quiet gaire estona al mateix lloc. Bé, doncs com t´havia dit, ens vam treure la roba i ens remullàrem al mar; les ones anaven i venien pautades i, aliens a tot, ens deixàvem portar per la remor i els crits de les gavines fins que, una onada força encrespada, ens va engullir per uns instants. En aquella estona , dins les entranyes del que per a mi semblava una bèstia enorme, vaig pensar en el que l´avi Baldiri m´havia advertit sobre les fades d´aigua, pregant-lis perque ens ajudèssin a sortir del mal tràngol...” Les fades d´aigua?- Vaig preguntar sorpresa. Havia tornat a despertar la meva curiositat . “Les fades d´aigua són bones, però mai les veuràs. Viuen en les aigües pures i cristal.lines, s´encarreguen de vigilar els rius i els mars procurant la seva salut, i com el seu nom indica, són d´aigua, i mai ningú les ha vist en persona, excepte…” -Excepte …?- Encuriosida “Veuràs, estant un cop vora la llar de foc a l´hora baixa, l´ àvia Maria, ens va narrar un fet que succeí al seu poble a un xicot de la contrada...” Aquelles angines vàren ésser les últimes que recordo. Mai més n´he tornat a agafar. Això sí, no oblidaré les nits febrils i les vetlles del pare, tantmateix, les aventures que em mussitava… “ Es veu que una matinada, el mosso havia portat les cabres a beure a un rierol, encara no era de dia i tampoc de nit. Al pobre se´l vàren endur les Nàiades, les fades dels rius, i quan va tornar, no era el mateix. Per això, quan l´ onada gegant ens va engullir al meu amic i a mi aquell vespre, vaig pregar a les Nereidas, les fades del mar, que no ens passès res de dolent. Vols saber com vàrem acabar?, t´ho dirè (inspirant). Aquell vespre vam tornar a nèixer, les onades ens van escopir a la sórra i quan ens vam adonar, cames ajudeu-me! nus com haviem nescut vam córrer cap a casa. Haviem perdut tota la roba, va ésser una lliçó que mai oblidariem... “
JORDINA dijo... EL PARE (tercera part) Visualitzant l´escèna sense parar de riure, era la millor medicació que el pare em podía donar: les estones que passava al meu costat. La febre cedia obrint una gran pantalla dins la meva ment, on projectava tot allò que la imaginació anava creant. Les fades d´aigua, que en el seu moment s´havien convertit en confidents de joventut, retornarien per a vetllar-lo en la seva última hora a la capçalera del llit. Amb elles li explicava noves històries, i l´home aclucava els ulls, escoltant serè i tranquil. -“Pare! Saps? T´he d´explicar l´aventura de les darreres vacances, tot va començar un vespre que vam anar a la platja a veure la posta de sol…” Abans de tancar les parpelles, em va mirar amb dolçor transmetent-me l´energia suficient per continuar el relleu en aquest món…
3 comentarios:
JORDINA dijo...
El PARE (primera part)
En dies com avui recordo les nits d´infantesa quan el pare em vetllava els deliris febrils. Deuria tenir set o vuit anys, així que la distància en el temps haurà sumat elements propis a la memòria, unint els importants i confeccionant l´encadenat de la vida. Però tant se val, el que interessa de tot això, és la radiografía per a saber interpretar els fets. Li vaig demanar que m´expliquès un dels meus contes preferits: hi sortien Angels i Dimonis i els primers sempre guanyaven. L´home amb la paciència d´un Sant, sovint m´acontentava:
“Mira filla, et contaré què feia quan era petit, gairebé com tú, et sembla bé?...Veuràs, quan la teva àvia era jove i el teu pare un vailet, t´ho pots imaginar?, - va dir (mirant-me als ulls), el món era molt diferent. No hi havia xupa-xups, ni dibuixos animats, tampoc patinets com els d´ara! …”
L´escoltava embadalida intentant imaginar el que deia.
“Quan sortia de l´escola, com que viviem aprop de l´estuari, moltes vegades m´hi aturava amb el meu amic fins l´hora de sopar. Ens quedavem jogant, i quan els ocells, al vespre, aixecaven el vol, era el moment de tornar a casa. Envoltats de natura, ens entreteniem amb qualsavol estri, utilitzavem l´ingeni per a construir les nostres joguines, ens envoltavem d´ amics…”
Com podía ésser que no tinguèssiu tele?, i no vèieu els dibuixos animats?- vaig preguntar. No m´ho podía creure. Quin aburriment!
“El que no es coneix no es necessita, però cada dia disfrutava de l´espectacle més bonic que et pots imaginar: la posta de sol sobre el mar. Ara, estimada, no la veiem des d´aquí perque hi ha moltes cases davant que ens la tapen, aleshores no n´hi havia cap, però et prometo que quan et recuperis et portaré a veure´la. Un dia (proseguí la història), just quan haviem acabat el col.legi, vam decidir amb uns amics anar a pescar al riu. En aquella época encara estava prou bé i de tant en tant treiem alguna anguila. El meu amic Miquel , que li deiem Miquelet i jo, havent sopat hi vam tornar una estona més. Les nostres mares vàren accedir no sense advertir-nos previament dels perills que podiem trobar. Encara clarejava força. Deurien ésser sobre quarts de nou del vespre, com que els àpats els feiem aviat, les tardes s´allargaven i llavors, pensavem quina en podiem fer…”
Sovint es quedava pensatiu i callat, fet que m´impacientava i, saccejant-li el braç, l´omplia a preguntes. Amb el temps m´he adonat que el pobre home s´esforçava perque les històries no fóssin simples anècdotes, sino missatges xifrats que, com en una “caixa del temps”, en el futur em servirien en el camí de la vida.
“Deuriem tenir dotze o tretze anys. En Miquelet, amb pena als ulls, ja quan recolliem per tornar a casa, em va dir que el curs següent no assistiria a l´escola perque el seu pare l´havia col.locat a la fàbrica i aniria a treballar amb ell. Era la última vegada que anavem plegats al riu. Aleshores, s´em va acudir que per alegrar-lo, podriem fer una darrera trapelleria. Vaig proposar arribar-nos fins la platja i contemplar la posta del sol…
L´aigua estava freda, encara era el més de Juny, però sense dir res a casa, vam baixar corrents per la llera fins la desembocadura, i en un tres i no rès ens ficàvem a l´aigua. Mai oblidaré aquella escena!, estavem sols, només alguna gavina a la sórra i, lluny, una barca recollint la xarxa. Jugàvem al trencant de les onades, feliços, despreocupats de tot...”
-Papa! i l´àvia no es va enfadar?, i desprès?
“Doncs que… que ja és molt tard!. Va, a dormir, demà acabaré d´explicar-t´ ho.-(Posant el dit index sobre els llàvis demanant que callès.) Shh! Bona nit filla!. …”
JORDINA dijo...
EL PARE (segona part)
Sempre feia el mateix. Em deixava intrigada fins a l´an demà i a vegades, al dia següent ja no recordava per ón anava. Aquell any, per desgràcia, vaig tenir angines sovint. No recordo la quantitat d´històries sense final que va arribar a inventar-se, però sí el fet de tenir-lo exclavitzat a la pota del llit fins que m´ensopía o el deslliurava del cautiveri. Veritablement, ara que ho penso, en cada minut que estava al meu costat s´estrenyia un vincle entre nosaltres. L´estimació que em tenía es posava en evidència al assumir les meves despòtiques exigències. Amb la perspectiva del temps, valoro molt les paraules d´aquell que per a mí es va convertir en un gran savi. El pare va fer que tingués una visió de la vida molt pròpia, que construís un món interior on tant sols hi hauria de preservar allò que de debó desitjes.
Un vespre, ja recuperada de l´afecció, sense més ni més va continuar el relat de l´aventura a la platja :
“Saps princesa!, t´explicaré un fet que vaig viure a mar quan tenia més o menys la teva edat…”
-Papa! Et repeteixes, això ja m´ho has explicat, falta el final, que va passar desprès? - Insistint.
“Si no recordo malament, començava l´estiu. El teu pare per aquella época era el cul d´en Jaumet, és a dir, que no parava quiet gaire estona al mateix lloc. Bé, doncs com t´havia dit, ens vam treure la roba i ens remullàrem al mar; les ones anaven i venien pautades i, aliens a tot, ens deixàvem portar per la remor i els crits de les gavines fins que, una onada força encrespada, ens va engullir per uns instants. En aquella estona , dins les entranyes del que per a mi semblava una bèstia enorme, vaig pensar en el que l´avi Baldiri m´havia advertit sobre les fades d´aigua, pregant-lis perque ens ajudèssin a sortir del mal tràngol...”
Les fades d´aigua?- Vaig preguntar sorpresa. Havia tornat a despertar la meva curiositat .
“Les fades d´aigua són bones, però mai les veuràs. Viuen en les aigües pures i cristal.lines, s´encarreguen de vigilar els rius i els mars procurant la seva salut, i com el seu nom indica, són d´aigua, i mai ningú les ha vist en persona, excepte…”
-Excepte …?- Encuriosida
“Veuràs, estant un cop vora la llar de foc a l´hora baixa, l´ àvia Maria, ens va narrar un fet que succeí al seu poble a un xicot de la contrada...”
Aquelles angines vàren ésser les últimes que recordo. Mai més n´he tornat a agafar. Això sí, no oblidaré les nits febrils i les vetlles del pare, tantmateix, les aventures que em mussitava…
“ Es veu que una matinada, el mosso havia portat les cabres a beure a un rierol, encara no era de dia i tampoc de nit. Al pobre se´l vàren endur les Nàiades, les fades dels rius, i quan va tornar, no era el mateix. Per això, quan l´ onada gegant ens va engullir al meu amic i a mi aquell vespre, vaig pregar a les Nereidas, les fades del mar, que no ens passès res de dolent. Vols saber com vàrem acabar?, t´ho dirè (inspirant). Aquell vespre vam tornar a nèixer, les onades ens van escopir a la sórra i quan ens vam adonar, cames ajudeu-me! nus com haviem nescut vam córrer cap a casa. Haviem perdut tota la roba, va ésser una lliçó que mai oblidariem... “
JORDINA dijo...
EL PARE (tercera part)
Visualitzant l´escèna sense parar de riure, era la millor medicació que el pare em podía donar: les estones que passava al meu costat. La febre cedia obrint una gran pantalla dins la meva ment, on projectava tot allò que la imaginació anava creant.
Les fades d´aigua, que en el seu moment s´havien convertit en confidents de joventut, retornarien per a vetllar-lo en la seva última hora a la capçalera del llit. Amb elles li explicava noves històries, i l´home aclucava els ulls, escoltant serè i tranquil.
-“Pare! Saps? T´he d´explicar l´aventura de les darreres vacances, tot va començar un vespre que vam anar a la platja a veure la posta de sol…”
Abans de tancar les parpelles, em va mirar amb dolçor transmetent-me l´energia suficient per continuar el relleu en aquest món…
Publicar un comentario